Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Anem a visitar la tina d'aglans de Castellar, que es troba una mica per sobre de la casa, a tocar d'aquesta. Es tracta d'un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d'una casa. De la porta n'arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d'aigua que prové d'una bassa que es va construir a la mateixa èpòca.

En el curs de la riera del Pujol (o de Picamena), entre Sant Martí del Brull i Serradusà hi ha les restes de dos molins.

La visita al lloc m'ha portat a conèixer aquestes estructures que, si bé una d'elles ja la coneixia, mai no havia observat detingudament.

Avui he pogut anar al Solei de la Vinya de la Mora, un espai a la cara sud de la carena que va de Picamena fins al Clot. Primer he pujat fins a la Roca Alta, però deu estar mal situada al mapa de l'ICC, perquè no hi ha cap agulla ni roca important en el lloc on ho indica i, segons les rodalies que tinc mirades, no hauria de ser tan amunt.

El diumenge 22 de maig de 2011, vaig sortir a provar un GPS que m'havia deixat un company de feina. I vaig decidir anar a un lloc a prop de casa que conegués bé. D'aquesta manera, vaig enfilar el camí de la Calma, en direcció a un lloc que de moment no vull precisar.

Només arribar a mitja pujada ja em vaig adonar que m'havia descuidat la màquina de fotografiar a casa i que el dia era radiant. Va ser una llàstima.

 9 de gener de 2011 

Avui he anat a seguir la riera de Martinet, més concretament la zona més amunt de l’Afrau.

A partir de la masia, seguir el riu és impossible. Per això he anat al Muntanya i hi he deixat el cotxe. He baixat al torrent fins on acaba la pista que porta a una antiga pedrera. Després he remuntat seguint el torrent: hi havia un corriol!

He arribat a la presa del Molinot i he donat una volta fins al límit sud del camp de golf. Després he pujat al jaciment iber de Montgròs i he baixat a la font dels Empouadors per un camí que tampoc no sortia al mapa (com el tros després de la pedrera). Per no pujar al Bruguer he tornat enrere fins a Montgròs i he continuat fins a baixar al riu. Aquí he trobat un camí que m’ha permès anar baixant fins a l’Afrau (però no seguint el curs del riu, sinó per la riba esquerra).

De la casa he pujat cap al nord, però a mitja alçada he trobat un camí que m’ha dut al baixant de Roquerols i de nou al cotxe. A l’inici del baixant es veuen uns graons excavats a la roca i per la solella del Petges hi ha moltes carboneres, algunes molt grans. 

He vist el que segurament són les restes d’antigues construccions. Arribant a l’Afrau, els pins me n’han delatat la proximitat. 

Es fa estrany veure pins pinyers enmig d’un alzinar tan dens i tan a prop del bosc de ribera. Però per sota dels pins es detecten traces d’antigues feixes. Suposo!

Aquestes festes he anat dues vegades al Purgatori. Volia fer-hi una petita exploració per veure què hi trobava.
Els antecedents són fàcils d’entendre: vaig parlar amb un home de Centelles que em va dir que el salt del Purgatori rebia aquest nom perquè allà hi purgaven la llana. Purgar la llana era rentar-la.

Avui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

El fenómeno de la brujería, tal como se vivió en la Europa moderna, puede ser descrito como una forma de adaptación a un medio cambiante en que las condiciones de vida de las clases populares rurales estaban sometidas a altas dosis de precariedad. A través de las acciones de brujos y brujas se trató de dar sentido a un contexto ecológico cambiante y de explicar algunas normas de funcionamiento de la sociedad moderna.

Seguir llegint: http://dialnet.unirioja.es/servlet/oaiart?codigo=2793539

Aprofitant aquestes festes, hem visitat el monestir d'Escornalbou i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, al Baix Camp. L'objectiu era trobar les petjades que se suposa que havien deixat un parell de personatges que la nostra llegenda qualifica de “moros”, una en cadascun dels llocs.

Al monestir, avui dia convertit en museu, hem pogut observar una ferradura esculpida a caire del cingle que dóna a Vilanova d'Escornalbou. S'ha de demanar que us l'ensenyin, perquè només es veu des de dins d'una part de monestir que normalment no es visita, obrint una finestra. Ens han dit que podria ser que hagués estat feta molt recentment (després de la guerra). De tota manera, a la bodega del monestir hi ha unes pintures noucentistes que il·lustren la llegenda segons la qual un rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle, deixant aquesta empremta a la pedra.

De tota manera, sembla que aquí hi hauria “gato encerrado”, perquè Josep Mèlic, que coneix molt el lloc, ens va dir que la ferradura es trobava en un altre lloc, a mig camí de l'ermita de Santa Bàrbara (a sobre del monestir, al cim del turó piramidal) en un revolt ample de l'escalonat  que hi ha. Cal sortir del camí uns quatre o cinc metres i anar cap a la roca plana que forma un singlall una mica perillós: un esplèndit mirador damunt la vall de l'Argentera. Amb aquestes indicacions he trobat el lloc, però no puc dir que hagi trobat la ferradura, perquè la roca presenta alguns clots que ho podrien ser i en la roca plana que ens han indicat, justament no n'hi ha cap. El que sí que he trobat a prop del lloc han estat tres creus gravades en la roca, que segurament correspondrien a alguna estació del viacrucis.

D'altra banda, a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, he parlat amb una dona que m'ha indicat on es trobava l'espasa i la relliscada del cavall del rei moro que volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl (segons aquesta dona entre la porta del santuari i una font que hi ha poc abans, pujant a la banda esquerra del camí). El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament. Tal com ens ha dit la dona, qui no ho sàpiga no ho coneixerà; i així ha estat: no hem pogut reconèixer ni la marca de l'espasa ni la relliscada. Però deixem constància que aquesta llegenda encara existeix (si en voleu saber alguna cosa més, mireu aquest article, que us farà pensar en la deessa Isis).

Avui he anat al Montalt (entre Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt), a veure si trobava la Pedra de la Ferradura. I, efectivament, l'he trobada.

Es tracta d'una gran roca, posada en un coll on se separen aquests dos termes municipals i el del Dosrius, tot al Maresme.El gravat no se sembla massa a una ferradura, i així m'ho ha fet veure l'home amb qui he parlat i que m'ha indicat el camí. Tampoc no en coneix cap llegenda ni que se'n digués res d'especial.

Segurament es tracta d'una marca que delimitava antigues parròquies. Però tampoc no seria de descartar que tingués algun tipus de referència al lloc on se suposa que es troba: el dibuix podria suggerir la muntanya del Montalt, tot i que no s'entén què vol dir el traç vertical del mig. De fet, aquesta forma se sembla molt a l'escut de Sant Vicenç de Montalt (tot i que és dels anys vuitanta). Per altra banda, un petit escrit signat per un nen o nena que es deia Pau, en el llibre registre que hi ha al cim de la muntanya, va dibuixar de manera gairebé idèntica la muntanya on havia pujat.

Mai no m'hi havia parat a pensar-ho, però ara, en vista d'això, potser caldrà tornar-hi a barrinar.

En fi, si hi voleu anar, la trobareu al punt 0458138 - 4606148 - 521 (com que la lectura podria ser dubtosa, poso les coordenades que surten del mapa de l'ICC: 458181.57 - 4606395.04).

S'hi pot arribar amb poc més de mitja hora des de Torrentbò, un barri d'Arenys de Munt. Podeu deixar el cotxe a l'aparcament d'un restaurant que hi ha a la dreta i només heu de continuar la pista cap amunt. És fàcil si se sap localitzar el lloc. El mapa de l'Alpina del Montnegre-Corredor és de gran ajuda.