Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Avui he tornat al Saní i he pujat directe cap a ponent, sortint a sobre el cingle, a la Creu de Parròquia. Estava buscant una manera de portar l’Eckart a visitar la zona, però el darrer tros està massa malament. Un cop a dalt, just al costat de la Creu de Parròquia he trobat un corriol que baixava un altre cop en direcció a la vall. L’he seguit i m’he trobat un camí esborradís que anava per sota del cingle. Hi ha diverses feixes i alguns camps abandonats. Tot plegat dibuixa una mena de faixa superior, dissimulada pel bosc. Es ple de carboneres, o almenys això em sembla que són. Curiosament, en aquestes carboneres hi ha una mena de piscines rectangulars de dos metres de llarg per un d’ample, fetes de pedra seca. Hauré de veure si realment eren carboneres. El camí va a sortir al collet de la Costa i des de la masia surt força ben empedrat. Hi ha moltes piles de pedres, que m’imagino que eren les que feien nosa per al conreu agrícola, que es varen apilotar totes juntes. Uns grans blocs despresos del cingle han quedat enmig dels camps (avui, del bosc) perquè no es podien moure. Hauré de tornar a passar per aquest indret.
La descoberta d’aquesta segona feixa em fa pensar que potser m’equivocava quan pensava que els murs que es veien per sobre del camí no servien per contenir la terra dels camps. Possiblement sí que eren camps situats més amunt, tot i que una zona molt erosionada que hi ha a la pista que va de can Bauma a can Serra de l’Arca sembla indicar que es varen construir per evitar precisament l’erosió incontrolada. Hauré de resseguir aquests marges que queden per la part de dalt.
Pau Fort deia que “També es fa per aquestes muntanyes carbó de fanals. Encara que, com se suposa no és de fanals que es faci aquest carbó; així s’anomena el que es treu de les branques d’alzina, que per ésser massa primes, no poden aprofitar-se a les carboneres, i es fa en uns sots rectangulars (anomenats per en Garolera súties) de 3 metres per uns 60-80 cm, que una vegada plens de troncs, es tapen amb terra o amb llaunes i quan el carbó està a punt s’apaga amb aigua” (citat per Zamora, 1996; 24)
A aquesta mena de carbó se li diu carbonet, i tarda de dos a tres dies a fer-se. S’elaborava en llocs de molta ocupació humana.