A final del segle XVII, la llegenda i l’ensenyament moral de Fra Garí es feia evident per a un autor anònim a partir de la cova on s’havia retirat aquest ermità (just al davant del monestir de Montserrat):
"De Juan Guarin la Cueva sobre un Monte con voz muda publica su delito; porque un injusto torpe sacrilegio un Monte sabe pregonarle à gritos.”[1]
El mateix Argaiz estava convençut que aquesta història era certa i, com a prova, esmentava la tradició reconeguda pertot Catalunya i la cova, que en aquell moment ja duia el nom de l’ermità, a més que els seus ossos es conservaven com si fossin relíquies d’algun sant.[2]
No deixa de ser interessant que la primera referència a aquesta llegenda –datable al 1239- situés aquest lloc en un indret proper al monestir, que no quedava clar si era la cova o lortde Garí, però que més endavant es va situar molt clarament: la llegendística noucentista va pretendre que el pes de la seva culpa havia quedat imprès sobre la roca de la muntanya. Així, Pau Bertran recollia (per primera vegada?) la llegenda de les petjades de Fra Garí i el lloc on “sobre la roca viva hi va quedar marcat el pes del seu cos, i els seus passos també van quedar estampat pertot arreu, que s’enfonsava amb el pes del seu pecat” (Serra, 2003; 273-275, Bertran, 1989; 159)
[1]Descripcion del sitio de Monserrate, aviendo subido el marquès de Salmeròn, à adorar su Santa Imagen, y pedirle la salud del Rey N. Señor (que Dios guarde). Romance de Arte Mayor. Dedicado al excelentissimo Señor Duque de Alva, su Señor, por el dicho Marquès, con este Soneto. [Saragossa?, S. D. 1696?]
[2] Argaiz, Gregorio de, 1677, La Perla de Cataluña. P. 29-35
Dades històriques
A final del segle XVII, la llegenda i l’ensenyament moral de Fra Garí es feia evident per a un autor anònim a partir de la cova on s’havia retirat aquest ermità (just al davant del monestir de Montserrat):
"De Juan Guarin la Cueva sobre un Monte con voz muda publica su delito; porque un injusto torpe sacrilegio un Monte sabe pregonarle à gritos.”[1]
El mateix Argaiz estava convençut que aquesta història era certa i, com a prova, esmentava la tradició reconeguda pertot Catalunya i la cova, que en aquell moment ja duia el nom de l’ermità, a més que els seus ossos es conservaven com si fossin relíquies d’algun sant.[2]
No deixa de ser interessant que la primera referència a aquesta llegenda –datable al 1239- situés aquest lloc en un indret proper al monestir, que no quedava clar si era la cova o lort de Garí, però que més endavant es va situar molt clarament: la llegendística noucentista va pretendre que el pes de la seva culpa havia quedat imprès sobre la roca de la muntanya. Així, Pau Bertran recollia (per primera vegada?) la llegenda de les petjades de Fra Garí i el lloc on “sobre la roca viva hi va quedar marcat el pes del seu cos, i els seus passos també van quedar estampat pertot arreu, que s’enfonsava amb el pes del seu pecat” (Serra, 2003; 273-275, Bertran, 1989; 159)
[1] Descripcion del sitio de Monserrate, aviendo subido el marquès de Salmeròn, à adorar su Santa Imagen, y pedirle la salud del Rey N. Señor (que Dios guarde). Romance de Arte Mayor. Dedicado al excelentissimo Señor Duque de Alva, su Señor, por el dicho Marquès, con este Soneto. [Saragossa?, S. D. 1696?]
[2] Argaiz, Gregorio de, 1677, La Perla de Cataluña. P. 29-35