Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Anem a visitar la tina d'aglans de Castellar, que es troba una mica per sobre de la casa, a tocar d'aquesta. Es tracta d'un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d'una casa. De la porta n'arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d'aigua que prové d'una bassa que es va construir a la mateixa èpòca. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.
L'edifici presenta mostres d'haver estat ocupat per aigua fins a l'alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s'havien d'estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L'estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l'any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
Ens diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar-los de ser útil.

Castellar presenta un edifici a la banda nord-oriental que es coneix amb el nom de la Caseta. Era el lloc on els passavolants i les trementinaires s'allotjaven per passar la nit. Demanem si hi havia algun tipus de símbol per fer-ho saber i ens refereixen el tema dels xiprers: tres xiprers volia dir que hi havia àpat i lloc per passar la nit, però a la casa n'hi havia quatre, que volia dir que a més a més acceptaven tant homes com dones. Ens ensenyen la Caseta, que està en procés de reforma, un edifici potser de 20 m² de forma rectangular, i ens fan notar que en realitat hi havia dos espais diferenciats. El més petit el refereix com si fos un armari (per les escasses dimensions) i ens diu que era el lloc on dormien les dones; també ens explica que s'hi accedia per un graó força elevat (potser un metre) i que tenia una porta que es tancava des de fora. De manera que les dones quedaven tancades en aquest espai i no en podien sortir fins que les obrien.

Parlem de la premsa de vi que hi ha a la casa (que no ens ensenyen) i ens diuen que es va reconvertir per fer oli (per cert, que recentment han plantat uns camps amb oliveres comprades a Jaén). En els marges de la casa es conserven algunes oliveres autòctones, molt millors que les que han comprat, ens diuen; però collir les olives dels marges és molt dificultós.

Hi ha evidències documentals de què Castellar va ser un domus i hi ha documentació que en fa referència al segle XIII.

La font, està al torrent, a l'alçada de la casa, però no volen que se sàpiga perquè un dia hi varen trobar una parella banyant-s'hi.

Parlem de les Pujades. Ens confirma que la família que hi habitava es deien Pujadas i que varen tenir molts problemes per tirar endavant (deutes i morts de fills). Finalment ho va acabar comprant la masia de Castellà (no hem pogut saber en quin moment). La masia també tenia com a part de la seva propietat la masia del Fabregar (sobre el sot de la Guillota). Quan varen marxar els masovers no varen dir-los que hi havia goteres i no se'n varen adonar fins que es va ensorrar del tot.

Parlem de la teuleria que hi havia al costat de la bassa, i ens diu que quan es va reformar l'església de Valldeneu varen trobar alguna teula que duia la marca de la “Teuleria de Castellar”. Comentem que això indica que es tracta d'alguna cosa més que un recurs d'autosubsistència, tot i que també podria ser alguna deixa relacionada amb el culte religiós.
Sobre el tema religiós, ens diu que en un moment que no podem precisar (crec que al segle XVIII) algú de la casa es va voler casar a l'ermita dels Dolors (adjunta a la casa i ara en molt mal estat). El bisbe de Vic no els va donar permís per fer-ho i els interessats varen anar a Roma a demanar permís al Papa. Aquest els ho va concedir a canvi de què des d'aquell moment fossin els primers a arribar a la missa. Això es va fer així fins al moment en què l'àvia de la nostra informant va decidir que ja no calia seguir-ho fent.
Això ens porta a preguntar si tenien un banc reservat a l'església de Valldaneu, i ens diu que sí, que el tenien en una capella. I ens explica que durant la guerra varen treure els bans i els va caure el seu, i de dins del banc va sortir un feix de monedes d'or.