Inventari de petjades

 Inventari de petjades de Catalunya

M'he cansat de fer el manteniment d'aquest inventari. Podeu trobar la informació buscant en el cercador.

Peus de Déu  
Al voltant de Bagà (el Berguedà) es troben diversos Peus de Déu (com a mínim se n’han descrit cinc casos). Es tracta de petits forats a la roca que presenten una forma de peu humà. Segons la llegenda, són les restes del pas diví per la vall de Bastareny (Bagà, 1988). Unes altres, de petjades, en aquest cas atribuïdes a Jesucrist, també han estat descrites a Cruïlles (Alt Empordà) (Cortadellas, 1996). Peu de Déu    
Petjades de la Mare de Déu  
A la Pedra de Serra, a Es Bordes (Val d’Aran), la Verge de l’Artiga de Lin va marcar els seus peus quan els habitants de Betlan volien emportar-se-la al seu poble. La Verge va desaparèixer i va tornar al seu poble i, per aquest motiu, cada any els veïns d’Es Bordes van en processó per aquest camí i esmorzen al costat d’aquesta pedra (Bellmunt, 1991).
 Pedra de Serra
Una altra Poxada de la Verge es troba al poble de Tiurana, que avui reposa sota les aigües d’un pantà. Segons la llegenda, la Mare de Déu de Solers va deixar l’empremta dels seus peus en un cingle al costat del camí que seguien els romeus que de Tiurana pujaven a aquest santuari. Segons la tradició, qui hi posava els peus a dins perdia l’esgotament amb què la pujada l’havia regalat. Les petjades són dos forats excepcionals sobre una roca que, en aquell indret, no presenta incisions de forma natural i, descartada la construcció humana, segurament va ser per aquest motiu que varen cridar l’atenció de la cultura popular.  Tiurana
   
 Petjades de diables  
Les Petjades del diable de Camps (Bages)
Unes altres marques dels peus del dimoni es troben a Camps (el Bages). Es tracta d’una superfície calcària molt ondulada en què se succeeixen una sèrie de petis clots o ondulacions totes més o menys de la mateixa mida i que recorden les trepitjades d’una persona o d’un animal de peu rodó.
 
 Camps
L’Esllisador del Diable
Es troben al castell de Sarroca de Bellera (Pallars Jussà). Es tracta de quatre forats fets sobre la roca que es coneixen amb el nom d’Esllisador del Diable, suposem que per proximitat amb el pendent. Segons Joan Amades, els forats s’haurien produït en el moment que el dimoni, enutjat, va deixar caure la darrera pedra que portava per enllestir el Pont del Diable. Segons la gent del poble, abans que la meitat de la penya no s’esfondrés, els joves hi anaven a jugar proveïts d’uns esclops i es llençaven pel pendent com si fos un tobogan. Però segons el distingit antropòleg Ramon Violant i Simorra (1989), que era fill del poble, en realitat es tractava d’unes pedres fecundants que servien per permetre la fertilitat de les dones que s’hi fregaven el pubis.
 
 Eslliçador
Les petjades del diable de Santa Engràcia
Al punt més elevat del poble de Santa Engràcia, al Pallars Jussà, hi ha unes altres petjades del dimoni. Segons la gent del lloc, aquestes petges, que semblen dibuixar el recorregut d’una persona, s’haurien format quan el dimoni es va passejar per sobre de la roca encara tova. En la nostra visita al lloc, ens va donar la impressió que es tractava d’uns petits forats tallats a la roca per mans humanes, però no ho podem assegurar.
 
 Santa Engràcia
La petjada del diable de Rubió
A Rubió (la Noguera) hi ha una petjada i altres signes del diable, en un indret que Joan Bellmunt anomena Cova del Diable, però que no és cap cova. Segons la llegenda, per tal d’aconseguir alguna ànima, el dimoni provoca una sèrie de mal temps per fer renegar la gent del poble i així endur-se’n les ànimes per sempre més.
Aquesta història és molt semblant a la de la Roca del Diable d’Aspa, perquè en ambdues es troba el vincle entre el mal temps i el comportament inadequat per part dels humans. Es tracta d’una prova que cal saber superar correctament, com ho varen fer els habitants d’aquest petit poble, avui abandonat. Segons la llegenda de la Noguera, els rubionencs no varen caure en el parany i el diable va haver d’abandonar l’indret. Abans de fer-ho, però, hi va voler deixar la seva marca: es tracta del seu peu, d’una rodona en forma de lluna (la gent en diu de mitja lluna) i d’altres marques, al costat del seu seient.
 
 Rubió
La Pixarada del Diable
Al congost de Tresponts (Alt Urgell) es pot veure la Pixarrada del Diable, el darrer acte de protesta d’un dimoni vençut i encadenat per l’abat Armengol, que després seria declarat sant. Un topònim ens recorda la llegenda i dóna sentit a una taca negra sobre la paret rocosa. Segons la llegenda, el dimoni va ser atrapat en el moment de destruir un dels ponts que, per salvar el congost de Tresponts, estava construint sant Ermengol. El dimoni va ser lligat i penjat enmig de la paret rocallosa i, com a darrer acte de venjança, va deixar anar la seva pixarada, que encara avui dia es pot veure a la paret. Es tracta d’una taca de forma allargada produïda pel regalimar constant de l’aigua per sobre la pedra calcària.
 
 
La Roca del Diable d’Aspa
Segons la llegenda, aquesta pedra ha estat marcada amb la mà del diable: el diable, per guanyar ànimes condemnades, va provocar un període de temps en què se succeïren ventades, sequeres, nevades, pestes i finalment una gran tempesta d’aigua i llamps. El cas és que, trobant-se el diable a la vora del riu Set, el va atrapar la tempesta en el moment que un llamp feia desprendre’s la pedra. Per tal que no li caigués al damunt, la va haver de deturar amb la mà. Per això, des d’aquell dia, els seus dits hi restaren gravats (Bellmunt, 1987).
 
La Roca del Diable d’Aspa
Petjades de sants  
 
Sant Martí a Ossormort
Al costat de l’església de Sant Sadurní d’Ossormort hi ha les petjades de Sant Martí. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.
 
 Osormort
La Petja de sant Martí

Es troba en el camí que de Caulès va a Cabanyes, a 2 km del trencant que va a can Mundet. És una roca granítica amb creus gravades i una marca semblant a una petjada. El seu origen és incert. Una llegenda comenta que a la serra de Caulès el diable va reptar sant Martí per veure qui feia el salt més llarg, el primer a fer el salt fou sant Martí que arribà fins a l’Esparra, mentre el diable va anar a caure a l’Estany de Sils. L’empremta que deixà el sant a la roca és el que es coneix com Petja de sant Martí. Des del camí que ens porta a la Petjada tenim una vista sobre la mar Mediterrània, les muntanyes properes a Tossa de Mar i Lloret de Mar, el castell i població de Blanes, i al fons el Montseny i el Montnegre. (més informació i fotografia)

 Petja
La ditada de sant Martí de Gessa
Segons la llegenda, un dia -possiblement al segle XVII- un pastor tornava de les pastures que hi ha més amunt i va veure una cosa que no acabava de reconèixer. A mida que s’hi acostava ho veié més clar i poc després pogué sentir una veu que li deia: jo sóc sant Martí i vull que vagis al poble i que diguis als teus veïns que pugin fins aquí i que m’hi facin una capella. El pastor, suposem que espantat, va baixar, amb les cames que li tocaven el cul, al poble. Però amb tot, ningú no se’l cregué.
Rumiant quina en faria, va decidir de tornar a pujar a la muntanya a veure si el sant encara hi era. I efectivament, aquest hi era i, com us podeu suposar, no s’ho va prendre massa bé. Quan li ho va dir, el sant va posar la mà sobre una pedra on encara avui dia es poden veure les marques dels seus dits. Algunes persones diuen que també va marcar-los a la cara del pastor per còlera, com si aquest hi tingués alguna culpa, però altres diuen que va ser perquè la gent del poble conegués que era veritat el que els deia. Fos per una causa o per l’altra, o bé perquè el pastor va fer-se molt pesat, perquè el que havia de donar la cara era ell, el cas és que la segona vegada se’l varen creure. Llavors varen decidir construir-li aquesta ermita que avui trobarem en estat ruïnós. Hi ha qui diu que la ditada del sant, en moments especials, raja sang (Colobrans & Saumoy, 1983).
 
 Gessa
Petjada de sant Celdoni i sant Ermenter (oratori de la Petxa)
Es tracta d’una creu-pedró o pilaret de terme, amb una capelleta dedicada als sants Celdoni i Hermenter. La llegenda recull que els clots que hi ha al seu redós de la cinglera serien les petjades dels cavalls dels sants que van saltar d’una muntanya a l’altra en el curs d’una persecució dels sarraïns. Aquestes petjades no són rés més que marques o fites que senyalen el límit de les possessions del monestir benedictí de Cellers, situat a la fondalada. Font de referència
El treball de camp (juny de 2008) confirma aquesta versió de la llegenda.
 
 Gessa
 Altres petjades  
Petja de la Reina Móra (Siurana)
A Siurana de Prades, sí que es pot veure el peu del cavall de la reina mora que fugia dels cristians que anaven a prendre la fortalesa a l’assalt: és el Salt de la Reina Mora. Segons la tradició, la reina hauria preferit estimbar-se abans que caure en mans dels cristians. Hi ha versions que afirmen que la reina s’estava banyant en el moment que sentí els crits dels cristians clamant el seu cabdill -Canagó- que havia conquerit la vila. En veure’s sorpresa, nua mateix, va cavalcar i es llençà a l’abisme. Al terra encara es pot veure la marca del seu cavall.
 
 Reina Móra
Petjada de la Reina Móra (castell de Verdera)
Aquest mateix topònim també el trobem al castell de Verdera, a prop de Port de la Selva (Alt Empordà), però en aquest cas no sabem que existeixi cap petjada. Segons la llegenda, la reina hauria agafat el cavall per sortir a socórrer el seu marit que estava a punt de perdre la batalla. Però ella va caure del cim on encara avui dia es conserven les restes del castell. Les nits sense lluna, la gent del poble deia que sentien els gemecs de la reina (Pla, 1946).
 
 
Petja del Moro (Alpens)
Al poble d'Alpens (Osona), una pedra amb forma de peu humà rep el nom de Petja del moro (Vinyeta, 1998). La veritat és que no hem pogut saber res del motiu d’aquest nom. A més, la pedra sembla que es pugui dur d’un lloc a l’altra i no tenim clar que el seu emplaçament actual hagi estat el lloc tradicional on estava situada.
 
 Alpens
La Petja de Sant Salvi
Una roca amb una marca que segons la llegenda va deixar Sant Salvi en saltar les muntanyes amb el seu cavall per fugir dels seus perseguidors. Sant Salvi va anar a parar al monestir que porta el seu nom, al terme de Santa Coloma de Farners. (més informació i foto)
 
 Petja de Sant Salvi
Les petjades de Joan Garí (Montserrat)
Garí era un ermità que es va retirar en una cova de la muntanya de Montserrat per trobar-se amb Déu. Fou tal la seva dedicació a la pregària que cada cop que anava a Roma les campanes del Vaticà començaven a tocar i fins i tot el papa sabia que aquell sant home arribava a visitar-lo. Un dia, però, el dimoni es proposà de temptar-lo fent-se passar per un altre ermità retirat en una altra cova alhora que endimoniava la filla del comte de Barcelona, Jofre el Pilós.
El comte, no sabent altre remei per guarir la seva filla Riquilda, va anar a veure Garí. Un cop guarida, Jofre va demanar que la noia restés amb l’ermità a la cova, per evitar un segon endimoniament. Aconsellat pel seu veí, el diable, Garí acceptà la companyia. Però la carn és feble i Garí després de pecar, va matar la donzella.
Quan varen anar a buscar-la, Garí els digué que havia marxat, però ja la seva pena era tal que decidí tornar a Roma a implorar el perdó papal. Abans d’arribar a Collbató se li va fer de nit i es posà a dormir sobre la roca. El dia següent, quan es va llevar, es va trobar dins d’un clot immens que havia sorgit com a conseqüència del pes del seu pecat: és el Llit de Fra Garí.
El papa de Roma va consultar el cel, el qual decidí no castigar-lo amb la mort, sinó que el convertí en una mena d’animal horrible, pelut i horrorós que caminava de quatre grapes. Amb aquesta aparença tornà a Catalunya i vagà per valls i muntanyes fins que arribà a Montserrat. Un dia, els homes del comte, que estaven caçant, varen trobar aquella estranya bèstia i la hi varen dur. Jofre el posà en una gàbia i els barcelonins s’acostaven a mirar-lo.
Va passar, però, que un dia, quan encara l’infant Miró era un nen, va reconèixer qui era en realitat l’estrany animal i li va dir: alça’t Garí, que Déu t’ha perdonat. Garí tornà a la seva aparença normal i hagué de confessar el seu pecat i on trobarien el cadàver. En anar a recollir-ne les restes, es trobaren amb un cos impol·lut i vivent. Segons va dir la mateixa Riquilda, la Mare de Déu l’havia cuidada tot aquell temps.
Uns anys més tard es va trobar la Moreneta i aquesta es va parar just al lloc on Riquilda havia estat enterrada (on ara hi ha el monestir). D’aquesta manera tothom comprengué que la filla del comte havia de ser l’abadessa del monestir de monges que es bastiria en aquell indret.


 El llit de Fra Garí
 Petjada de Sant Esteve (Sant Esteve del Llop, Darnius)
A l´exterior, al costat de la porta d´entrada, hi ha una pedra amb una concavitat que sembla una petjada de peu i que la devoció atribuïa a l´emprempta de sant Esteve, que tenia el do de guarir les malalties de les cames.

http://www.netcom2.com/webproject/asp/contenidoCAT.asp?id=3232914&B=M3

 Sant Esteve del Llop
Petjades desaparegudes
 
La petjada del diable del Capsacosta
Segons la llegenda, una noia de prop de Girona havia de casar-se amb un jove que vivia a l’altre costat del Ter, però el dia de la boda el riu anava gras i no podia arribar-hi. En aquestes que se li presentà el dimoni oferint-li fer un pont abans que el gall cantés a mitjanit, això sí, a canvi de l’ànima.Acceptat el tracte, els dimonis comencen a treballar i la jove no veu altre remei que pregar a la Verge. Quan només faltava una pedra, el dimoni que la duia relliscà i li caigué al Ter, però, refet, donà tal cop de peu al Capsacosta que alguns trossos de la pedra que forma la penya varen sortir disparats i varen anar a parar a Camprodon com si fos una pedregada.
Des d’aquell dia, la petjada del diable quedà impresa a la muntanya. Però, en passar per Santa Pau, el mal esperit sentí que el gall cantava la mitjanit. Llavors va deixar la pedra que quedà plantada al terra. Hi ha qui diu que aquests contratemps foren induïts per la Verge (Berga, 1994).
La ciència ens diu que la pedra que caigué a Santa Pau és el menhir de la Pedra del Diable i que la petjada, com hem dit desapareguda, “formava una corba de ferradura d’uns vuit palms de diàmetre, en pedra foguera blanca i greixosa (sílex), que es destacava sobre una penya esquistosa” (Berga, 1994). És una llàstima que desaparegués, perquè el seu diàmetre -vuit pams- en faria la més grans del país.
 
 
Petjades de Sant Miquel (Rupit)
Unes altres petjades, atribuïdes a sant Miquel, es trobaven al afores del poble de Rupit. L’escenari de la lluita entre el dimoni i el sant són els rodals del cim anomenat Castell de l’Envestida. Segons la tradició, el patró del poble, complint el seu deure, es barallava amb el dimoni. Quan aquest darrer va veure que anava a perdre, es va llençar cingle avall i es va escapar cap al gorg de la Trapa. Al principi del camí que salvava el sallent, fins no fa massa, es conservaven les marques de les petjades i les urpes del dimoni i dels peus de sant Miquel. Avui dia no en queda res.
Referències: 1 2
 
 
La potada del mal esperit (la Garrotxa)
Aquesta petjada es trobava al riu Flu­vià. En aquest cas, les petjades del maligne recorden la fúria del dimoni que no pogué posseir l’ànima d’un jove a qui el capellà havia aconsellat de seguir sent pobre en comptes de vendre la seva ànima al diable.
Segons Joan Amades (1997), en la gorja del mateix nom, hi havia dos fadrins, un ric i un pobre que volien casar-se amb una mateixa noia. El pobre, veient que perdria, va demanar ajut al diable, el qual no dubtà a prometre-li riqueses i la fidelitat de la jove a canvi de l’ànima. Varen signar l’acord amb sang, però de seguida el jove se’n penedí.
Així és que es confessà al capellà. Aquest li aconsellà que es desdís del pacte, però ell no sabia com fer-ho. Al final decidiren que el capellà l’acompanyaria. En el moment que es trobaren, els dimonis tibaven el noi per un costat i el capellà per l’altre. Finalment el cos del malaguanyat jove es partí en dos i el dimoni fugí, però, rabiós, deixà marcada la seva empremta de boc damunt d’una pedra.
La versió de Joan Amades s’inspira clarament en la Josep Berga (1994), però en aquest cas el resultat no era una petjada, sinó el desviament del curs anterior del riu Fluvià.
 
 
Petjada del Diable de Sant Miquel de Solterra (referència)
 
 
Les Potes del Dimoni de Susterris
Al costat de Talarn hi ha l’estret de Susterris, on antigament hi havia quatre forats coneguts com les potades del diable, potades que eren el resultat de la lluita cos a cos entre el dimoni i sant Antoni (Amades, 1997). Aquestes petjades avui dia es troben sota el pantà de Sant Antoni, poc més amunt de Tremp. Per tant, han desaparegut. Però un escrit de l’any 1880 ens explica com eren:
Consisteixen en quatre forats de figura oval prolongada, parescudas al contorn de la planta del peu de un púber, y que mideixen 16 centímetros de llargaria, per 7 d’ample y altres tants de profunditat, ab la circunstancia de que’l fondo afecta la forma de una quilla” (Mir, Moner, Pleyan, 1996).
Al seu costat hi havia altres marques i una creu gravades a la roca. Segons la tradició, en una de les lluites entre sant Antoni i el dimoni ambdós es varen precipitar cingle avall des del tossal del Neret (a llevant del pantà). El sant anà a caure a uns dos-cents metres del lloc, a l’altra banda del torrent i restà sa i estalvi, mentre que Satanàs caigué en el mateix costat del riu, marcant les seves quatre potes en la roca.
 
 
Petjada del diable a Taüll
A Taüll es deia que en certa ocasió el dimoni havia fet un salt gegantí i havia deixat marcada l’empremta de la seva mà a la Ribera i la del seu peu a Pedrenys, a banda i banda de la vall per on discorre el riu de Sant Martí (Obiols, 1992). Aquestes marques, segons la gent del poble, avui dia han desaparegut a conseqüència d’una riada.
Segons es diu, els dimonis, al principi dels temps, es dividien en dos bàndols: els partidaris del bé i els partidaris del mal. Partides peres, un dels bons arribà a aquest poblet de la Ribagorça i s’hi establí. Vivia senzillament, com un pagès més, fins que un dia un esllavissament de la muntanya de Sarrado (al nord del poble) el va enganxar pel mig.
La gent fugia espaordida, però el dimoni es posà al davant del roc i el va desviar d’un cop de mà cap al barranc de les Costes. Quan li volgueren agrair la gesta, ningú no fou capaç de trobar el dimoni enlloc de l’olla. Uns diuen que els va abandonar; altres que havia mort de la pedrada. El cas és que no se l’ha vist mai més, només en restà com a record la pedra sobre la qual havia quedat gravada la seva sarpa (Obiols, 1992).
 
 
Petja de Sant Martí i petja del Llop de Sils
 
 
 La petja dels Sants Metges  
 
 
 
 

 

Moltes felicitats per aquest

Moltes felicitats per aquest fantàstic recull.
Pel que fa a la Pixarrada del diable dels Tresponts, voldria aclarir que Sant Ermengol era bisbe d'Urgell i no et puc confirmar havia estat també abat.
També et puc dir que la taca de la pixarrada normalment no és negra si no més aviat de color ocre. Podria ser que s'enfosqueixi quan plou però per confirmar-t'ho m'hi hauré de fixar millor quan hi torni a passar algun dia de pluja.
Ben cordialment,
Josep Guàrdia

Moltes gràcies

Moltes gràcies pel comentari.
Tens raó, Josep, Ermengol era bisbe i no abat.
Francesc