Els gegants de la neu

Al començament, els gegants regnaven sobre les muntanyes pirinenques i els humans hi varen pujar cercant cacera. Perquè no entressin en els seus dominis, el gegant Puigmal els va ensenyar a fer formatge. D'aquesta manera la humanitat va aprendre a viure a baix, al fons de la vall. Però un dia hi van pujar de nou perseguint un ramat de cérvols i varen matar el gegant.

Una cosa semblant es deia de l'Aneto: aquest gegant hauria ensenyat als humans la indústria de la llet. Tots dos han estat convertits en muntanyes, l'una al Ripollès, l'altra entre el Vall d'Aran i la vall de Benasc.

Aquesta llegenda i algunes altres ens parlen d'una possible població dalt de la cadena muntanyenca, fet que planteja alguns problemes. És possible que aquestes llegendes tinguin un sentit ecosimbòlic que ens parli d'un cert tipus de societat?

Al Pirineu, hi ha llegendes que tenen un sentit ecològic molt interessant. Fan referència al clima muntanyenc, als seus contrastos i a les possibilitats de dominar-lo o de preveure'l. Es diu que en un poble hi vivia una parella que no havia tingut fills. Quan al final de la tardor la primera neu va caure, la dona va fer un ninot de neu vestit com una noia. La nit vinent, va agafar el ninot i el va acostar de la xemeneia; amb la calor, la figura va prendre vida. Des d'aquell moment, va ajudar la seva «mare» en els treballs de la casa i va obeir el seu «pare». Però, fet de neu, a la fi de març, es va fondre mentre dormia al llit. Llavors, els pares es varen prometre de «construir»-se un noi a la pròxima temporada freda.

Aquest nou home va prendre vida i era molt treballador, però també va desaparèixer al final de l'hivern. Els pares varen decidir llavors fer un ninot molt gran i fort que pogués fer en el transcurs dels mesos de l'hivern el treball de tot l'any. Però la criatura era tan maldestra que va trencar un moble d'un cop de mà. Però el veritable problema va arribar en el moment de donar-li menjar i roba, ja que era molt gran i menjava tot el que se li portava: finalment, com que no el podien vestir ni alimentar, el gegant va sortir -a través de la paret- cap a la muntanya.

Des d'aquest temps llegendari, el gegant de la neu neix cada any per sant Martí i mor per la Mare de Déu de març. A les nits d'hivern, des de casa seva, els pagesos el sentien bramar com un animal salvatge.

La mescla de la cultura i la natura és evident en aquesta llegenda. Els fets ecològics i els desigs socials es barregen i donen forma a un objecte ecosimbòlic. Hi trobem una personificació d'alguns elements climàtics: el gegant que simbolitza l'hivern amb el fred i el vent (el torb, en català), l'estacionalitat del mal temps. Però també s'hi troba un fet social: la necessitat del treball per passar l'hivern; és quan volen fer un gran ninot per fer-los tot el treball de l'any durant els mesos de l'hivern que les coses van malament. Hi ha, doncs, coses que cal fer en el seu moment: el que correspon a l'estiu no és possible a l'hivern. Aquí es troba una forma de regulació dels ritmes de la vida social, una manera d'explicar-se els fets naturals, d'humanitzar-los i de comprendre'ls.

D'altra banda, cal adonar-se que la llegenda ens parla d'un lloc on la neu desapareix a la fi de març: es tracta d'un espai de vall o d'un indret assolellat. No ens diu res sobre el comportament de les comunitats humanes davant l'estació freda. En canvi, una altra sèrie de llegendes molt més estesa, de les quals parlarem en un altre post, ens explica el comportament que cal tenir quan el fred succeeix.