Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

L'any 1831, el propietari d'una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.

Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d'un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.

Segons aquest home, es tractava d'un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s'entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d'ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.

Segons l'amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).

Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).

Si el document d'on s'ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s'indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d'Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part inferior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia.

Avui he pogut anar al Solei de la Vinya de la Mora, un espai a la cara sud de la carena que va de Picamena fins al Clot. Primer he pujat fins a la Roca Alta, però deu estar mal situada al mapa de l'ICC, perquè no hi ha cap agulla ni roca important en el lloc on ho indica i, segons les rodalies que tinc mirades, no hauria de ser tan amunt.

El diumenge 22 de maig de 2011, vaig sortir a provar un GPS que m'havia deixat un company de feina. I vaig decidir anar a un lloc a prop de casa que conegués bé. D'aquesta manera, vaig enfilar el camí de la Calma, en direcció a un lloc que de moment no vull precisar.

Només arribar a mitja pujada ja em vaig adonar que m'havia descuidat la màquina de fotografiar a casa i que el dia era radiant. Va ser una llàstima.

El padró de Tagamanent de 1936 recull que al Clot de la Móra hi viu la família d’Andreu Vila Vila (nascut el 30 de novembre de 1880). Es tracta d’un pagès que declara que viu de plantar patates i del bestiar. La seva dona, Concepció Clapés Serra (nascuda l’1 de novembre de 1885) es dedica a les feines de la casa. Tenen 7 fills, els cinc primers nascuts al Brull i els dos darrers a Aiguafreda, fet que ens indica que ha estat una família amb un moviment geogràfic constant, tot i que de poca volada.

Avui he tornat al Saní i he seguit flanquejant cap al nord. El camí nou encara existeix. He trobat un dels baixants i l’he remuntat fins al lloc on hi ha la pista i diu “vista panoràmica”. Des d’allà he seguit un camí que va per sobre del cingle, que ràpidament baixa i que torna al Saní. Em sembla que hi havia passat fa anys, però no ho tinc clar.

Avui he tornat al Saní. La meva idea era pujar fins a la carena i baixar cap a l’avenc que vàrem trobar a la Vinya Boja. Però només arribar a la casa he trobat que hi havia un camí nou. De fet, es tracta del camí que havia seguit abans i que ressegueix la vall a mitja alçada.
Amb el temps que ha passat, algú l’ha estassat i, a més a més, s’hi ha fet una mena d’autopista. Feia molta calor, i el recorregut ha estat llarg.

Avui he anat del Brull al collet de Cerdanya, passant pel molí de dalt. He pujant seguint una carena per on havien esmatassat el límit i hi havien posat cartells d’acotat de caça. Es tracta d’un alzinar carbonejat, però en arribar a dalt he trobat el que em sembla que era una artiga. Es veu pel canvi en la vegetació. De la pista cap avall hi ha:

Una zona de bosc alt i tancat amb:   

Avui hem anat amb la Carme i l’Eckart a la Serra de l’Arca. Els ha interessat molt el cas de can Bauma. Al Saní hem trobat tres persones que s’han quedat tan sorpreses com nosaltres de veure’ns. Ens han explicat que volen continuar la pista fins al Saní, perquè serà un primer pas per conservar i recuperar la zona. També que a la Casanova de Canyelles hi estan fent un alberg. Ens han explicat que entre la Casanova i Sant Miquel hi ha un poblat ibèric. Hauré d’anar a trobar-lo.

Avui he tornat a fer el Baixant de la Figuera, però aquest cop venint des de dalt, des del Baixant de la Creu (?). De fet, enmig del baixant he trobat un camí magnífic que anava flanquejant fins a enllaçar amb el de la Figuera. Està ple de carboneres i en una he trobat una intrusió magmàtica molt interessant. Després he pujat pel Solà. Al costat del Solà he trobat un forn de calç abandonat i diversos camps ara reboscats.

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.