Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Segons recull Francesc Maspons i Labrós (1876), l'encantada Guilleuma havia estat la dama del castell de Montsoriu i hi continuava habitant junt amb totes les seves serventes que també havien estat convertides en encantades. A les nits sortien a recórrer la muntanya i hi feien “sardanes” i a les nits de lluna clara se les veia estendre els llençols i la roba blanca.

Aquesta encantada hauria estat enviada al Gorg Negre, i ho va fer acompanyada de molts follets i bruixes. Per arribar-hi es va llençar des de dalt d'una roca, a la qual es coneix com a Roca Guilleuma, on encara es veuen els seus peus marcats al terra.

En la guia del Montseny d'Artur Osona (1886) s'hi llegeix que la Roca Guilleuma és objecte d'una tradició que suposa que sobre la seva superfície hi ha impreses quatre petjades, d'una dona, d'un cavall, d'un bou i d'un gos, “quals petjadas eran d'una bruixa ó dona d'aygua, que devallant del Castell de Montsoriu, reposà sobre la roca pera descansarhi, y fent altre descans en la riera de Riells, se dirigí al llegendari Gorch-Negre del poble de Gualba, hont moravan sas companyas”.

Diu Francesc Maspons i Labrós (1876) que una gentil donzella pujava a Puig-graciós a donar la seva mà a un ric comte de terres desconegudes, tot i que ella s'havia promès a la Verge Maria. En el moment d'anar al casori, pujaven les comitives del nuvi i la núvia cap al santuari, i en trobar-se, el cavall que duia la núvia es va espantar i va sortir corrent desbocat. Algunes persones intentaren seguir-la amb els seus cavalls...

Per fi el cavall arribà a un torrent proper a l'església de Bigues, on hi havia una gran timba i caigué a l'aigua. Els que intentaven ajudar-la, varen arribar just per veure la seva caiguda, però no en pogueren trobar cap rastre, “

Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure senyalades ses potes, que encara avui s'hi conserven; i des d'aquell dia quedà conegut aquell lloc, com se'n diu avui dia encara per Salt de la Núvia”.

En el mapa adjunt es pot veure que el topònim encara existeix avui dia, tot i que la llegenda sembla haver-se perdut.

http://www.icc.cat/vissir3/?mp_x=n%3A435543.75&mp_y=n%3A4614753.875&mp_z...

En un recull de toponímia d'aquesta població navarresa es llegeix

PATADA, LA
Recibe el nombre de una piedra en la que parecen apreciarse las huellas de la pezuña y una rodilla de un buey. Se dice que al paso del Santísimo en el lugar un buey se arrodilló y dejó grabadas las huellas.

Deia José Miguel de Barandiaran, en un article de l'any 1966, que "Delante del portal de la cueva de Oibar, situada en el barrio Okamika de Guizaburuaga, existen todavía en la roca del suelo una supuesta huella de pie de lamia y unos hoyos o cazoletas a su lado".

A més a més, també recordava que hi ha altres marques o records associats a aquests éssers mitològics: dólmens, ponts, cases, palaus, castells o esglésies.

Les encantades, com es pot veure en el text que segueix, correspondrien al que a casa nostra anomenem Encantades.

Segons la Wikipedia:

En la mitología vasca, las lamias o laminak son genios mitológicos a menudo descritos con pies de ave, cola de pescado o garras de algún tipo de ave. Casi siempre femeninos, de una extraordinaria belleza, moran en los ríos y las fuentes, donde acostumbran a peinar sus largas cabelleras con codiciados peines de oro. Suelen ser amables y la única forma de enfurecerlas es robarles sus peines. Se cuenta también que han ayudado a los hombres en la construcción de dólmenes, cromlech y puentes.

A veces se enamoran de los mortales, pero no pueden casarse con ellos, pues no pueden pisar tierra consagrada. En ocasiones tienen hijos con ellos. En otras leyendas son mitad humanos y mitad peces. Otras dicen que no son más que la diosa Mari.

Cuenta una leyenda que una vez una mujer le robó el peine de oro a una lamia y ésta, enfurecida, trató de maldecirla, pero no lo logró, puesto que sonó la campana de la iglesia y eso la salvó.

En numerosas localidades españolas (especialmente del sureste de la Península) el mito de las lamias se adapta en la Leyenda de la Encantada.

Copiamos de la página web de la empresa Piporé (Argentina):

Las tierras ocupadas por las reducciones jesuíticas eran frecuentemente asoladas por bandas procedentes del brasil. Los “bandeirantes” practicaban la caza del hombre, llevando prisioneros a los indígenas a los que luego sometían a la esclavitud. La organización de los jesuitas, altamente disciplinada, era un poderoso freno a la acción de estas bandas, siendo frecuente que ante la presencia de éstas los indios buscaran su protección.

En las inmediaciones del actual arroyo Santo Pipó existía, por aquellos tiempos, una tribu guaraní cuyo cacique no había aceptado la conversión al cristianismo que predicaban los jesuitas. En una de sus incursiones, los bandeirantes atacaron la tribu, muy pocos de cuyos integrantes pudieron huir.

Entre éstos se contaba el cacique, quien logró cruzar el arroyo y refugiarse en la reducción. Los padres misioneros le administraron las sagradas aguas, bautizándolo con el nombre de Santos. Cuenta la leyenda que los pies y manos del cacique dejaron una huella indeleble en los márgenes del arroyo. Para conmemorar el acontecimiento, los jesuitas labraron una piedra en la cual tallaron la huella de un pie, la de una mano.
En guaraní “PI” significa pie y “PO” manos, “RE” huellas. Así se formó Piporé que significa: Huellas de Pie y Mano del cacique Santos. Con estos elementos y el apócope irregular Santo (de Santos) se formó “Santo Pipó” que la imaginación popular llevó a la categoría de Santo Milagroso.

Fuente: http://www.pipore.com.ar/quienes-leyenda-pipore.html

A prop de Sant Pere de Montgrony, a uns dos-cents metres de l'església en direcció est, pel camí del coll de Mansillo (indicat i marcat amb pintura de color vemellós) es troba un gran clap de pedra calcària, roca mare, on es veu una petjada atribuïda al Comte Arnau. El lloc és molt fàcil de trobar, sabent que es troba a 260 metres en línia recta de la cruïlla on se separen els camins que marxen cap al coll de Mansillo i el coll Roig (indicat). Es troba en el punt 42º 15' 587 – 002º 05' 169.

Es tracta d'una depressió natural, de 30 cm de llargada per 15 d'ample (en la secció més gran) i una profunditat que varia entre els 6 i els 10 cm. Té forma de petjada humana i està orientada d'oest a est.

Hem pogut localitzar la petjada gràcies a les indicacions d'Antoni Llagostera, que a més ens en va facilitar una fotografia de principis de segle XX. A ell li hauria fet conèixer un escalador, que l'havia coneguda per tradició oral.

El problema que es planteja és si es tracta de la mateixa petjada que varen referir Serra i Pagès o Romeu i Figueres, perquè en la seva petjada es veien altres coses, com veureu aquí:

http://francescroma.net/petjades/node/298

Qualsevol informació serà benvinguda.

La revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, volum 70 (que correspon a l'any 2010), acaba de publicar un article sobre les petjades mítiques a Catalunya que explora les primeres referències que en coneixem.

Aquest article es pot consultar en línia en el següent enllaç.

Aquest article estudia les petjades mítiques que es troben a Catalunya, entenent per petjada mítica qualsevol forma del medi natural que sigui vista com la marca del peu d’algun personatge mític sobre alguna superfície natural, normalment la roca. Normalment, aquestes petjades han estat atribuïdes a sants, verges, al mateix déu i als dimonis, sense oblidar els casos d’altres personatges més o menys històrics. Moltes vegades donen lloc a referents toponímics i en tots els casos estudiats algun tipus de narració llegendària explica la seva aparició. Aquest estudi se centra en les primeres manifestacions que s’han pogut documentar i només tracta de manera esporàdica alguns casos referenciats un cop arribat el segle xx. S’ofereix, per primera vegada, un intent d’explicació de la diversitat d’orígens que ha donat lloc a unes formes més o menys semblants sobre la nostra geografia i a les llegendes que les expliquen.

En el número del més de juliol de la revista Sàpiens es pot llegir un petit escrit sobre les petjades del diable al jaciment de la Posa (Isona, Pallars Jussà).

Segons aquest article, la gent gran deia que les petjades dels dinosaures eren "les petjades que deixa el diable".

No havia aconseguit trobar-ne cap referència escrita fins ara, tot i que hi havia gent que m'assegurava haver-ho sentit a dir o llegit (però sempre em deien que no aconseguin trobar el lloc on ho havien llegit).

Ara, si més no, en tenim una constatació escrita.

De totes maneres, Joan Amades deia que la imatge de la Mare de Déu de la Posa "Fou trobada a la muntanya de Sant Antolí i  decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!'; i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit".

A l'edat moderna, la paraula posa es feia servir per referir-se a un indret on es guardaven cereals per fer-los servir en cas de necessitat. Sobre això, vegeu

Planes i Albets, Ramon, 1988, “Les botiges de blat de la ruralia (Madrona i Miraver, 1669/1671)”. Cardener, 5. P. 197-225.

Ayera és un petit poble d'Osca, al Somontano. La Piedra de los Moros es troba als afores del poble. Tot i que es parla d'una pedra, en realitat estem davant d'un conjunt arqueològic poc estudiat.

En primer lloc hi ha una agulla amb forma de penis, que hi ha gent que diu que en realitat va ser una forma tallada a la roca. A mi, personalment, no m'ho sembla.

Després hi ha una petita cova excavada a la roca i un gran conjunt de sitges excavades a la roca. Entre totes aquestes sitges es troben les petjades de la reina mora, que les va deixar en fer un salt. Es tracta d'un peu normal i un altre de forma més aviat rectangular. El que crida l'atenció és una excavació de més d'un metre i mig en forma de peu, que es deia que l'havia fet un gegant.

Segons la llegenda, a Santa Eulalia la Mayor hi havia un rei àrab que tenia empresonada la seva filla a la torre del castell. La filla, cansada d'estar tancada, va saltar des d'un balcó i va anar a parar a la nostra roca, on va deixar les seves petjades marcades a la roca.

Manuel Benito considera que aquest jaciment és la catedral d'una ruta de les coves fecundants que apareixen a la Hoya de Huesca. En podeu trobar més informació aquí.

Conjunt de sitges	El peu del gegant	Petjades de la reina móra

En Josep Morell, ja fa temps i aquí, em va fer saber l'existència d'aquesta petjada. Avui he tingut un moment i m'hi he escapat, i puc dir que l'he trobada.

Deia en Josep:

"Coincidint pràcticament amb un vèrtex dels límits municipals de Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, en el paratge anomenat "Tres pins", hi ha una pedra natural al costat mateix d'un camí de molt bon accés (un dels antics camins de Santa Coloma a Sant Hilari) amb una petita petja al cim. La pedra té una alçada de uns 2 metres.
Igual que la propera i ben coneguda "Pedra dels Evangelis", és una fita natural entre els bisbats de Girona i Vic No conec cap llegenda sobre aquesta pedra, però per la mida de la petja hi devia passar Maria de molt petita.
Situació: a la carretera de Sta.Coloma a St.Hilari (km 7.5 aprox), just després del trencant a Font Selva pendre un camí que puja a ma dreta. Seguir uns 300 - 400 metres pel camí més fresat i es troba la pedra a l'esquerra del camí."

Efectivament, la localització és exacta. Diguem que el GPS em dóna la referència 0462625 - 4634437 - 564.

El mapa del Montseny de l'editorial Alpina n'indica el topònim, just a l'angle nord-est del mapa.

De fet, sembla evident que es tracta d'una fita de terme, molt semblant a la Pedra dels Evangelis, que no és massa lluny d'allà. Ho indica el fet que a la seva part superior té una creu gravada (possiblement hi ha restes d'una altra de més gran, però ara molt malmesa).

Moltes gràcies, Josep, per la informació.

Poso un parell de fotos: una de la petjada (que com es veu seria molt petita) i l'altra de la creu que hi ha gravada al cim.