La Fou, com diu el seu nom, és un barranc o pas estret, amb parets de pedra calcària, plenes d’ufana i de verdor, més pròpies del pre-Pirineu que d’aquests indrets.

La llegenda de la “Cérvola Blanca” es remunta a l’època feudal, quan els castells i senyorius tenien plena vigència.

En el temps en què succeïren els fets, els senyors del Castell de Tous –diu la llegenda- eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Però, els faltava una descendència a la qual deixar els seus béns i el seu futur llinatge.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major.

En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella una cérvola blanca però se’ls feu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per a atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat de la cinglera. Però ... per més que buscaren no la van trobar. Només hi havia en el seu lloc una nena amb bolquers, blanca com la llet i rossa con un fil d’or. Davant d’una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien. Però, tant tenis de bonica com de desdenyosa. Amb menyspreu pels pretendents deia fins i tot que seria d’aquell que li portés viva o morta la cérvola blanca.

Provaren sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaren per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll d’amor de la noia, que la gent se’n compadia.

Un dia, extenuat de cansament, es trobava dins la Fou. Estava assegut al peu d’una balma per descansar una mica. Tot d’una, sortí un pastor que li preguntà:

- Què us passa que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el perquè, i li deia que seria capaç de fer el que fos per tal d’aconseguir-ho.

- Potser jo us puc ajudar – li respongué.

- Com?

- A canvi de la vostra ànima.

- Fet.

- Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.

Dit això, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.

A la nit, l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava el primer batec de la campana. Al seu so l’animal, com sortit d’enlloc, creuà pel seu davant. Veure la cérvola i disparar la fletxa fou tot u. La sageta la tocà però sols la deixà ferida.

Ell desesperat, es creia burlat com tantes vegades. Li seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica que ell podia imaginar. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verda, cobertes de voltes de pedra amb tot de verd pel davant. Però –més extraordinari encara – a la vora del llac la noia que ell estimava tenia sobre la falda la cérvola ferida i la guaria amb les seves mans ...

Es llança als peus de la noia i de genolls li digué:

- Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. Em faràs aquesta mercè?

- Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.

- Demana’m el que vulguis.

- Doncs, que fugim d’aquest món, per poder viure junts per sempre.

Tant bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos després d’aquell dia.

Elisa Vidal, “Tous memòria viva. Relats i llegendes”. Pàg. 21 a 24. Editorial Claret