NavegacióInici de sessió d'usuariQui està connectat
Actualment hi ha 1 usuari i 1 convidat connectats.
Comptador
|
EcosimbologiaEl dit d'en SerrallongaBuscant per internet he trobat la llegenda etiològica del Dit d'en Serrallonga, una agulla a la cinglera de Sau. Diu així: "Si ens col·loquem just davant del campanar de l’esglèsia summergida al pantà de Sau i mirem cap als cingles de Tavertet, veurem una formació geològica força curiosa: ”el dit d’en Serrallonga”. Es tracta d’una agulla de la mateixa naturalesa rocosa que la cinglera però què, tenint com a base la pròpia muntanya, puja separadament i de forma paral·lela. Aquest aspecte li va donar el nom i va fer néixer una llegenda molts anys enrera: En Serrallonga i la seva banda caminaven per la cinglera de Tavertet, quan el més jove de la colla va voler rebatre una de les seves ordres. El bandoler, per mantenir l’ordre i el comandament del grup, es va barallar amb el què li havia presentat oposició, i com que era més hàbil lluitant, amb un moviment ràpid del seu ganivet li va tallar un dit de la mà. Llavors, per demostrar la seva autoritat a la resta del grup, en Serrallonga va agafar el dit que acabava de tallar i el va llençar cinglera avall. Diu la llegenda que aquell dit és l’agulla rocosa que veiem quan, des del Club Nàutic, mirem cap a Tavertet." (font)
Més informació: http://serrallonga1640.blogspot.com/2011/01/el-puig-de-la-forca.html
Epidèmies de ball i la seva repercussió medial
Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i per controlar-la varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públic. Se'ls va posar música i altres facilitats suposant que finalment es curarien. Ballaven dia i nit i ho passaven malament. Finalment el governador va decidir canviar d'estratègia veient que algunes persones morien de tant ballar. Es va decidir que tot plegat devia respondre a la ira d'algun sant, de manera que es varen organitzar actes públic de penediment: el joc i la prostitució varen ser prohibits i els sospitosos i sospitoses d'aquesta mena de conductes varen ser trets de la ciutat. Els balladors varen ser conduïts a una ermita que hi havia dalt d'un turó. L'ermita era dedicada a sant Vito.
La mirada humana i el mitopaisatge
La geografia mítica i el sentit de l'ecumene
Fait milieu, l’environnement devient compréhensible, prévisible, acquiert une échelle humaine. Mais l’environnement n’est pas uniquement une série de lieux et de choses dures, fortes, visibles ; il est aussi ce qu’il n’est pas à un moment donné. Les structures à niveau environnemental, les écosystèmes si l’on préfère, ne se forment pas uniquement à partir du présent, mais du futur et du passé. Les animaux et les végétaux s’adaptent à vivre 365 jours pendant une année. Ils peuvent être le souvenir fossile d’autres époques climatiques ou peuvent se trouver en risque de disparition par l’effet d’un changement des caractéristiques chimiques du sol ou de l’air. Quand on s’approche de ces mécanismes physico-chimiques pour les comprendre, sans coupure, sans qu’on perçoive le saut, on entre dans le monde du milieu, de l’écoumène. On arrive à quelque chose qui ne va pas de soi, mais qui va avec le Nous. Comme Bernard Lassus nous l’a enseigné, les eaux contaminées d’une rivière peuvent faire un beau paysage. Le buis des ermitages peut vivre pendant des siècles grâce à l’action numineuse de la Vierge. Les masses d’air et d’humidité qui circulent dans l’atmosphère deviennent ainsi des êtres personnifiés; même le climat prend des formes humaines. Ce n’est pas seulement que quelques paysans pensent que quand il neige quelqu’un est en train de plumer les oies ; le phénomène est plus subtil : sans s’en rendre compte, les cycles écologiques ou climatiques ont porté les sociétés à habiter dans un monde humanisé. En convertissant la montagne en lieu de notre écoumène on a donné forme et explication au fonctionnement de la planète et de la biosphère ; et, en faisant de quelques parties de la nature le lieu de notre résidence, on a construit les villes et villages, les cabanes et abris qui ont changé la morphologie de la planète et parfois le fonctionnement de la biosphère.
Sobre els baixants (1 de maig de 2001)Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.
El Bosc de Tosca (la Garrotxa)
La Pedra Rossoladora
La Pedra dels Nou Forats (Viella)Als afores de Viella, encara avui són ben visibles els resultats d’una baralla entre Sant Miquel i el dimoni.
Petjada de Sant MarcSegons va publicar C. A. Torras en la seva guia del Berguedà de 1905, sant Marc va travessar d'una camada des de la serra de la seva ermita (Sant Marc de Brocà) fins a Falgars posant un peu a Santa Cecília. Aquí hi va quedar la marca del seu peu. Diu Torras: "No fa pas molt temps se mostrava encara una pedra ont hi havia marcada una petjada de mig pam de profunditat, la qual se atribuïa al peu de dit sant"
Petjada de Sant Martí de VidreresJoan Amades va recollir una llegenda l'any 1915 de boca de mossèn Planes que diu que “En un cingle del camí ral de Lloret a Vidreres hi ha una altra petjada d'aquest sant. Sant Martí féu juguesca amb el Diable de qui faria un salt més llarg. El Diable, en saltar, caigué al mig de l'estany de Sils i sant
(continua...)
|
El més visitatD'avui:Històrics:Darrera visualització:Nous temes de debat |