Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

En un recull de toponímia d'aquesta població navarresa es llegeix

PATADA, LA
Recibe el nombre de una piedra en la que parecen apreciarse las huellas de la pezuña y una rodilla de un buey. Se dice que al paso del Santísimo en el lugar un buey se arrodilló y dejó grabadas las huellas.

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30x17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.

Buscant per internet he trobat la llegenda etiològica del Dit d'en Serrallonga, una agulla a la cinglera de Sau. Diu així:

"Si ens col·loquem just davant del campanar de l’esglèsia summergida al pantà de Sau i mirem cap als cingles de Tavertet, veurem una formació geològica força curiosa: ”el dit d’en Serrallonga”. Es tracta d’una agulla de la mateixa naturalesa rocosa que la cinglera però què, tenint com a base la pròpia muntanya, puja separadament i de forma paral·lela. Aquest aspecte li va donar el nom i va fer néixer una llegenda molts anys enrera: En Serrallonga i la seva banda caminaven per la cinglera de Tavertet, quan el més jove de la colla va voler rebatre una de les seves ordres. El bandoler, per mantenir l’ordre i el comandament del grup, es va barallar amb el què li havia presentat oposició, i com que era més hàbil lluitant, amb un moviment ràpid del seu ganivet li va tallar un dit de la mà. Llavors, per demostrar la seva autoritat a la resta del grup, en Serrallonga va agafar el dit que acabava de tallar i el va llençar cinglera avall. Diu la llegenda que aquell dit és l’agulla rocosa que veiem quan, des del Club Nàutic, mirem cap a Tavertet." (font)

Més informació:

http://serrallonga1640.blogspot.com/2011/01/el-puig-de-la-forca.html

Nova reunió en la plaça del castell de Terrassola per a bastir el pont fonamentat en la codinera on la Ribera Salada és impossible travessar en l’hivern i primavera. Els veïns no s’entenen, cansats de pagar i treballar pel senyor. Tots volen bastir el pont on els convé; les reunions sovintegen i les baralles acaben en aldarulls.

El perquè de la Ribera Salada

Canalda, Cambrils, Montpol, Castellà de la Ribera, La salsa i al diumenge dins l’octava, Altés, tots festiven la solemne diada.
Hi havia el buigaire de ... que no respectava festes ni festenyals, ni diumenges, ni dies de mitja creu, no deixava la buiga es cuidava de la família, els permetia assistir a l’església, no molestava ningú, era buigaire, buigaire moriria, feina dura i mins guany.

De dones d'aigua i d'encantades n'hi ha gairebé pertot arreu. I si no, mireu això: http://www.mitcat.net/06_daigua/index.html

 En aquest mateix espai ja en vàrem parlar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/69

 Però ara voldríem fer un comentari més general, que més o menys diria així:

La versió típica de la llegenda de les encantades era patrimoni de les classes altes de la societat medieval i moderna. Per entendre una mica millor aquestes llegendes que parlen d’encantades, hem de dir que aquesta versió es consolida de forma definitiva al segle XII, formant part del patrimoni cultural de la noblesa. Aquest grup social la fa servir per donar prestigi a alguns llinatges i per explicar les possessions que aquests tenen en terres o edificis (Le Goff, 1983). Ara bé, quan aquesta llegenda arriba a les classes populars tal com la coneixem al segle XIX, la prohibició ja no consisteix a dir uns mots, sinó de robar-los una peça de roba. De fet, la presència d’una tovallola només ha estat detectada una vegada en l’acurat estudi que ha fet Claude Lecouteaux (1997) sobre les encantades medievals.

En canvi, aquest robatori de llençols o de tovalloles és el fet més repetit de la llegenda popular a Catalunya, fet que, com sabem, no està desconnectat de la creença que aquest robatori pot dur la prosperitat a les masies. Així, si a l’edat mitjana casar-se amb una encantada donava prestigi o feia construir castells i artigar boscos, més tard, en el món rural, donarà lloc a una certa “riquesa”.

Algunes llegendes parlen de persones que es casen amb encantades o que en capturen una i la porten a casa seva, però en ambdós casos la fada marxa sense ensenyar-los tot el que podria haver-los fet saber. Així, una casa d’Aineto, a més dels llençols va poder caçar una encantada, igualment com va passar a Tor, i, en ambdós casos, la fada empresonada no arribà mai a parlar. Finalment un dia aconseguí escapar-se, però sense fer-los saber un secret molt important. Normalment aquest secret té a veure amb el control i les propietats de certs vegetals. Aquest fets ens sembla molt important, sobretot vist a la llum de la llegenda de l’estany de Lanós que podeu trobar aquí: http://francescroma.net/petjades/node/306

Segons aquesta llegenda, un pastor volia casar-se amb una encantada que vivia a l’estany de Lanós (la Cerdanya). Ella va acceptar, però amb certes condicions: que no hi hauria d’anar ni menjada ni dejuna, ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall. Les condicions semblen fer l’empresa impossible, però, aconsellat per una vella cerdana, un jove va trobar la solució.

L'hereu de mas Viaplana s'enamorà de la reina de les donzelles o dones d'aigua del gorg de Vall-de-ros, al nord-est de Bigues. Ella acceptà de casar-s'hi amb la condició que no li retrauria mai l'origen dient-li “dona aigua i peu forcat”. Com en la llegenda anterior, es varen casar i varen tenir dues filles.