2. 1 - Montserrat

Podríem definir el que anem a fer en aquest capítol com una contrarqueologia del saber, en el sentit que el nostre procediment anirà just a la inversa de la manera de procedir dels estudiosos de la prehistòria.

Sempre ens ha cridat l'atenció l'habilitat de certs arqueòlegs per recomposar un objecte del passat a partir de petits indicis. En alguns museus es veuen peces de ceràmica que han estat reconstruïdes a partir de petites parts d'un cossi. En altres casos, es desxifra una inscripció fragmentària sobre una pedra perquè se n'ha perdut o malaguanyat una part. Si, en aquests casos, l'arqueòleg imagina un tot a partir de les seves parts i el res-produeix, en la nostra recerca ens mourem just al contrari. Nosaltres vivim en un món en què els indicis i les pistes són pertot; fins i tot n'hi ha massa i despisten. I, davant d'aquesta situació, ens sembla clar que s'imposa dur a terme un exercici de síntesi, de reduir el tot a petites parts fragmentàries que conservin l'essència que hem reconegut en l’objecte tal com l’hem vist com a conjunt. En comptes de reconstruir el cossi, nosaltres el tallem en peces per oferir una mostra de la pintura que el cobreix sense ser distorsionats per altres parts del tot. Però, ¿qui ens garanteix que el nostre tall serà net, que no estarem tallant parts importants o que no estem donant massa importància al que no en té tanta?

En aquesta recerca s'ha considerat que l'art, la ciència, la literatura i totes les altres mostres de la cultura d'un poble o societat són alhora empremtes i matrius del món social i de la "realitat", en el sentit que reflecteixen i alhora flecteixen la realitat. Pel primer procediment esdevenen empremtes del món social, mentre pel segon es converteixen en matrius de la nostra concepció mundanal.

Amb aquestes prevencions anirem a repassar una sèrie d'obres escrites (la majoria d'elles publicades) que fan referència, gairebé sempre de forma parcial o indirecta, a les nostres muntanyes. Com que es troben en llibres o documents voluminosos en què la major part és palla ens proposem de batre la nostra garba. Moltes idees quedaran enrere, i hem de pensar que no eren importants per al que a nosaltres ens interessa. Per això, lluny del nostre propòsit pretendre que aquesta tria sigui objectiva, i que aquests materials siguin els materials sobre els quals bastir la història del paisatge català. L'únic que podem assegurar és que hem intentat de ser exhaustius fins al límit del raonable, i que s'ha intentat no tallar per on no calia. Però no es pot estudiar el passat si no és des del present, i sempre que el revisitem, el reproduïm a la llum de l'avui.

Fetes aquestes primeres reflexions epistemològiques, entrem de ple en la part descriptiva d'aquesta tesi tot fent un repàs de les imatges que fan referència a Montserrat.

Artur Farinelli deia que els textos en què es presenta Montserrat com un oasi verd varen tardar d’arribar. I no ens ha d’estranyar perquè històricament el més normal en la relació amb la muntanya ha estat el sentiment de por, de temor per la rudesa dels camins i pels horrors de la natura salvatge que hem d'estudiar en un altre lloc. Però finalment, aquells temps en què es començà a estimar la natura arribaren.

Dels autors de l'edat moderna que ajudaren a canviar aquella visió horrorosa de la muntanya de Montserrat, el primer és Jeroni Pau. Pau havia nascut a Barcelona als voltants de 1458. Vers 1475 va escriure el seu "De fluminibus et montibus hispaniarum libellus" (que es publicà posteriorment, a Roma). Amb Pau la prosa descriptiva, quasi geogràfica, dóna la mà a les muntanyes per tal que aquestes surtin a la llum. Segons Mariàngela Vilallonga, el tractat de Pau és un intent de realitzar un inventari dels rius i muntanyes d’Hispània prenent com a base els textos geogràfics més reputats de l'antiguitat clàssica, passats pel sedàs de Boccaccio. Es tracta d'un text força breu, però que destaca dues muntanyes que ens interessen força: Montserrat i el Canigó. En aquest apartat parlarem només de Montserrat.

Per a aquest "geògraf" renaixentista, Montserrat és una muntanya molt coneguda arreu, "(...) situada en una illa i sense estar vorejada per cap més (...)":

Montserrat és molt escarpada, però al seu interior trobem arbres, cascades i herbes medicinals, elements que li donen un aspecte agradable. A més, des del cim es descobreix una gran vista que arriba fins als Pirineus i les Illes Balears. De lluny sembla inaccessible, però quan es mira de més a prop es veu que hi ha accessos factibles. En ella es troba un ordre molt remarcable que, en opinió de Pau, dóna a veure la muntanya com un lloc sagrat.

En un altre lloc ja hem dit que Mariàngela Vilallonga ha mostrat que la tradició de la geografia renaixentista arrelà profundament a Catalunya, essent-ne la mostra més clara els treballs de Jeroni Pau i el Diccionari Geogràfic de Francesc Tarafa. De fet, Tarafa completa i eixampla el tractat de Jeroni Pau, que en molts casos devia molt a Boccaccio. D’aquesta manera es pot dir que el que fa Jeroni Pau és fixar alguns dels temes que després es repetiran sobre la nostra muntanya, des de la seva morfologia escarpada i abrupta, fins a la presència d'aigua superficial en abundància.

Des del punt de vista paisatgístic que a nosaltres ens interessa, hem de dir que amb Jeroni Pau ens situem a la fi del segle XV, un moment en què Montserrat encara no ha estat descobert com a lloc bell: tot i que la visió de Montserrat li sembla agradable, Pau no s’entreté a fer una descripció poètica i sentimental dels llocs que estudia. Més ben o més mal fet, el seu treball pretenia ser objectiu, quasi científic. Amb ell, algunes muntanyes prenen lloc i nom per a l’élite catalana que podia llegir el llatí, però cal remarcar que, en general, no serà fins a principis del segle XVI que es començarà a cantar Montserrat com un fenomen bell. La importància de l’obra de Jeroni Pau es troba en el fet que aquest autor humanista ha estat capaç d’adonar-se que les muntanyes són prou importants com per parlar-ne, per descriure-les i per fer publicar un treball sobre elles, gestos aquests que serviran per donar a veure models i realitats fins llavors ignorats i que seran repetits pels autors que els seguiran.

Al costat del tractat de Jeroni Pau, l’any 1514 es va publicar una obra que també havia de ser molt important per a la història ecosimbòlica de Montserrat: el Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, atribuït a l’abat del monestir, Pere de Burgos. El llibre es va publicar a Barcelona i va ser reeditat diverses vegades, fet que ens indica l'èxit que va tenir en el seu moment i posteriorment. En ell es restablien alguns dels tòpics que després repetiran molts dels tractadistes de la muntanya de Montserrat.

Pere de Burgos comença fent referència a Montserrat com a una "famosissima montaña" situada al mig del Principat, a unes set llegües de la ciutat de Barcelona. Per al nostre autor, Montserrat es troba "apartada de los montes Pireneos". Pere de Burgos insisteix en la solitud de la muntanya:

Montserrat sembla, de bell antuvi, aspra, fatigosa i espantosa, però una mirada més atenta ens revela justament el contrari:

Montserrat és una muntanya formosa, delitosa, per on és agradable de caminar. Però també és un lloc molt fèrtil, poblat de flors i arbres.

En aquest llarg passatge han anat sortint alguns tòpics que caldrà desenvolupar més endavant. Un d'ells és la manca d'aigua a la superfície de la muntanya i un altre, molt important i que no podem deixar de comentar: fins i tot les penyes que formen la muntanya són formoses. Per a Pere de Burgos, no només els arbres i la verdor fan agradable la muntanya, sinó les mateixes roques que la formen. La muntanya ferotge de l'època medieval ha estat copsada per aquest religiós renaixentista en un altre codi, ha esdevingut formosa i agradable.

Jeroni Pau i Pere de Burgos fixen alguns dels tòpics més repetits de la nostra muntanya. A diferència del que hem vist que passava amb Pau, en l’obra del darrer dels dos autors el sentiment protopaisatgístic hi és ben clar, essent belles fins i tot les mateixes penyes que formen la muntanya. En aquest sentit protopaisatgístic, l'edició de 1627 afegeix uns tercets "Al sitio, imagen, y milagros no escritos de nuestra Señora de Montserrate de un monje de su casa" en què es parla d'aquells,

"Quebrados montes, que estilays dulçura:
collados que saltays como corderos,
al Arca del Señor su madre pura.
Las sombras vio David: los verdaderos
ven los que os miran, riscos generosos
siempre risueños, siempre placenteros.
En coronado circulo orgullosos
bañados de luz mirays la Aurora
que ilustra los planetas luminosos.
O montaña sagrada! Quien no adora
tus margenes? O gentes. O naciones
corred, venid, y ved, la gran Señora.
O rusticos, o elados coraçones,
o tibios, o enredados, o encendidos,
o puros, o de todas condiciones,
Gustad un bien que excede a los sentidos.
Aqui se baña de Deidad el suelo".

Un segle llarg més tard, doncs, l’obra de Pere de Burgos segueix despertant l’interès per la dolçor que respira la muntanya de Montserrat. Però com veiem, encara aquest gust agradós es banya en la deïtat del sòl, mostra de la simbiosi que es produeix en el renaixement català entre la religió i les tendències humanistes.

Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu un poema en llatí, titulat Saxia, que parla de Montserrat. D’aquesta obra s’ha dit que és una de les primeres vegades que un humanista s'atura per contemplar la natura sense témer els abismes, els horrors i els perills dels roquissars. Es tracta d'un fet encara força excepcional per a una època i una gent (els monjos) que predicaven el menyspreu del món: mig segle abans, el també monjo del monestir de Montserrat Joan d'Enguídanus havia composat un cant a la Verge per tal de poder esdevenir enemic del món.

Antoni Brenach havia nascut a Vilafranca de Conflent i va morir a Montserrat l’any 1555. Sabem que havia demanat l'admissió al monestir en 1527 i que per tant coneixia la muntanya pel fet d’haver-hi viscut. Amb ell, com diu Farinelli,

Segons Farinelli, els versos del pare Brenach foren escrits a Valladolid, cap a 1543. "El poema, otrora muy leído, servía de texto a los monjes y escolares del claustro para ejercitarse en la lengua de Virgilio; hoy apenas le recordamos, y vale, sin embargo, como documento del sentimiento de la naturaleza (del que comúnmente se cree que carecía la gente hispana antes de la revolución romántica) vivo en el pecho del humanista que contemplaba sus maravillas sin temer los abismos, horrores y peligros de las duras rocas que se erguían a las nubes y al firmamento".

Es tracta d'un poema heroic-descriptiu de la muntanya concebut a la manera clàssica, amb un cert regust ovidià i influències virgilianes. La primera part de Saxia parla de la muntanya de Montserrat, la segona de la història de Fra Garí i la tercera del monestir. Aquí, evidentment, ens interessa de forma especial la primera part. En ella Brenach ens deixa veure com Montserrat és diferent de les altres muntanyes:

"Per bé que arreu és Sàxia environada
de monts, com d'una tanca, s'esbadella,
xiroia, en mig de totes ses veïnes"


"Hi lluu, però, tanta simetria,
tanta de formosor colpeix la vista
i delecta sa forma prodigiosa
tan plaentment a tots els qui l'admiren,
que apar assuajar la gran fadiga,
dels qui damunt el rocatam s'enfilen.
I encar un hom pot veure entre les roques
i al bell entorn de penyalars horrífics,
exuberància d'herbes i boscatges
verderejants d'immustigat fullatge
i perennal ufana, que ofereixen
paisatges encisants als ulls corpresos;
tant que un hom creu trobar-se als Camps Elisis
o a les Tempees Prades que cantaren
molt pietosos i inspirats poetes".

"Amb tot, al peu mateix són albirables
els tupits llogarrets i les masies
que s'arrufen devora els camps ubèrrims,
i les verdors xamoses que humitegen
torrents i fontinyols. Però el que estranya,
que els senderons de dalt cap font no tinguin,
i als paratges mitgers de la Muntanya,
tan verdejants, cap deu no hi degotegi,
ans es nodreixin amb xifolls de pluja".

Els temes paisatgístics prenen especial importància davant de la vista que es troba des de diferents llocs. Així, des de Sant Jeroni,

"(...) quisvulla
que hi ascendeix pot esbargir la vista
a tots els termes de la rodalia,
talment un benaurat si llambregava
l'Univers des de l'alt sojorn Olímpic".

Del mateix cim, mirant cap a santa Magdalena:

"S'escareix en amplíssims panorames,
si bé no tant com l'altre; el baix Cenobi
n'és allunyat d'aquí com dos mil passos;
el camí és perdedô i d'esglaiadores
graonades. Ací la gent hi puja
per esguardar, davall les valls pregones,
els claustres venerables que hi bastiren
en altres temps els monjos piadosos;
fins s'hi senten les veus, sens que es destrïin,
de la gent de la plaça i del Cenobi;
i, ferida pels vents, les gents porugues
creuen sentir-hi sibil·lants espectres".

Brenach mostra el seu desencís quan descriu les ermites que no permeten fruir dels panorames. Aquest és el cas de Santa Helena, la qual

"(...) com és environada
a l'horitzó, per encelades comes,
sols lluca migradíssims panorames,
car la massa rocosa de sant Dimas
no permet d'esplaiar la vista,
i els cimerols del Salvadô i de Tebes
l'esguard mortal del sol morent bandegen,
sense que pugui veure en la gran corba
els cavalls que el Tità sublim afua".

En definitiva, poc més d’una dotzena de versos recullen tot el sentiment protopaisatgístic que Brenach fou capaç de transmetre a través de la seva obra:

"Hom conta que cap altre Mont no es troba
semblant en tot el món, que pel paisatge
així formós els cors mortals enjoï.
Com més un hom se'l mira, més desitja
amb desig vehement tornar-lo a veure".

"Mirant sovint els cims del Mont santíssim
les punyents amargors són bandejades;
i així mateix el tedi foragita
la visió freqüent de la Muntanya.
Si mai, alguns la prometença feien
de visitar ben tost l'Estage cèlic,
cap mena de descans tenir podrien
sinó en havent vingut, ni lleure poden
fins que els cimals de la celest Muntanya
han atès: fins aquest punt llur afecte
a la Muntanya senten que s'adreça!
Però tantost les dolçfluents collades
se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen
de celestial repòs i de dolcesa
que, dexeixint-se de la terra, els sembla
d'ésser arravatats als regnes summes
i d'asseure's als divinals cenacles,
creient copsar a dolls el cèlic nèctar".

El nostre recorregut històric ens duu a aturar-nos en Cristóbal de Virués, que havia viscut durant més de vint anys al monestir. Cristóbal de Virués era nat, probablement, a València, vers 1550, on visqué, fins que morí vers 1609. De jove havia estat militar. El seu Monserrate, la primera edició del qual es va publicar l’any 1588, a Madrid, va rebre les lloances de Cervantes en un passatge del Quixot. L'obra en qüestió va ser reeditada a Milà l’any 1602, ampliant-se en 1609. Ha estat considerat un dels dramaturgs i escriptors més importants del grup d'escriptors valencians vinculats a la literatura castellana del Segle d'Or.

Des del nostre punt de vista és extraordinàriament interessant de remarcar que, si bé Virués parlava dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos", Montserrat tenia per a ell forma de piràmides que "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas".

"(...) allí extremó naturaleza
Todo lo más suave y más hermoso
Y todo lo que más mueve y aviva
La santa soledad contemplativa"

I és que Virués parlava de Montserrat com d'una "dulcísima montaña":

"¡Oh peñas, más preciosas que diamantes,
Que zafiros, jacintos y topacios!
¡Oh plantas bellas, fértiles, fragantes
Que adornáis con tal regla sus espacios!
¡Oh cuevas más hermosas y abundantes
Que reales, riquísimos palacios!
¡Oh monte, para mí parte del cielo
En su santo y dulcísimo consuelo!"

(...)
"La belleza, la gala y compostura
De toda la montaña es admirable.
La varia y hermosísima espesura
No puede ser más linda y agradable:
La eterna y fertilísima verdura
Es en extremo dulce y deleitable;
Hasta los riscos ásperos y yertos
Estan de flores y árboles cubiertos.
Los riscos cuyas cimas hasta el cielo
En forma de pirámides subidas,
Bastan á divertir y dar consuelo
A las más tristes almas y afligidas;
Que, ora cubiertos de importuno hielo,
Ora se muestran verdes y floridos,
Sólo el orden y traza de su asiento
Cuando es de admiración es de contento".

Virués descriu Montserrat com un "hermoso monte" on la llum del sol al sortir del mar hi reverbera, un lloc al qual cap altre iguala "En belleza admirable y en regalo". Amb ell, certament, trobem una claríssima imatge agradable de la muntanya. De manera que els autors que hem estudiat fins ara -Pau, Brenach, Virués i Pere de Burgos- donen una certa imatge, una nova imatge, a la muntanya de Montserrat. Amb ells arribem a la segona meitat del segle XVI. Des d'aquell moment, els temes i les formes de la muntanya són ja establerts: d'altres vindran després d'ells i diran una altra vegada això que aquests ja han dit. En aquest punt veiem clarament com s'ha produït un procés de formalització de la representació de la muntanya montserratina, procés molt clar i segurament ajudat per un context que venerava l'obra impresa fins al punt que l'opinió d'un clàssic passava per sobre de la mateixa evidència empírica de certs fets. Més endavant parlarem dels models que tots aquests autors tenien al cap i que feien bella la muntanya de Montserrat. De moment, però, hem de continuar el nostre repàs dels tòpics que suposen un sentiment paisatgístic més repetits pels escriptors que els seguiren.

Els autors dels quals hem de parlar en aquesta segona part, amb comptades excepcions, varen escriure menys, quantitativament i qualitativament, que els seus mestres, però això no vol dir que no n’haguem de parlar.

El primer autor de qui caldria parlar en aquesta segona fase és Pere Gil (1551-1622), jesuïta, doctor en teologia i censor de la Inquisició reivindicat pels geògraf com un dels seus primers col·legues catalans. Per a ell, la muntanya de Montserrat és la més bella del món, i aquest fet el posa en la mateixa línia dels autors estudiats anteriorment:

L'any 1603, Francisco Diago, membre de l'orde dels Predicadors, lector de teologia i qualificador del tribunal de la Inquisició de Barcelona, publica la seva història dels antics comtes de Barcelona. En ella parla de Montserrat com d’una,

També en aquesta línia trobem una obra important, la Crònica (1609) del benedictí Antonio Yepes (Valladolid, 1554-1618), obra que no pretén descriure Montserrat, però que en parla i, encara que sigui poc, ens serveix de testimoni d'aquesta nova realitat ecosimbòlica. L'interès de l'obra d'aquest eclesiàstic es troba en la valoració positiva i en termes de bellesa que fa de l'aigua que corre pel nostre massís:

En Yepes -com també en Argaiz- és molt clar que el que escriu ho ha llegit en altres llocs, especialment quan afirma que els autors que ell ha repassat parlen de les herbes que s'hi troben. Malgrat haver escrit molt poc, els seus mots són molt significatius perquè per a ell Montserrat recrea la vista i és alegre i vistosa.

El doctor en dret Jeroni Pujades (Barcelona, 1568-1645), per contra, va escriure força sobre Montserrat, però el que havia escrit va restar sense sortir a la llum pública fins al segle XVIII. De qualsevol manera val la pena de retenir la seva visió. Montserrat, que no és més alta que Sant Llorenç, i que és una branca del Pirineu, es troba,

Després de Jeroni Pujades, el nostre repàs de les descripcions de Montserrat ens duu a una obra rara que només es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta de la Descripcion general de la montaña de Montserrate del monjo benedictí, resident a Mallorca, Juan de Campos. Campos comença situant la nostra muntanya a set llegües de Barcelona i dient que cap de les elevacions que l'envolten la superen.

En aquest punt, Campos assegura que parlarà més de la "descripcion" de la muntanya en tractar les ermites. D'aquesta manera, algunes de les ermites presenten, des del seu punt de vista, visions agradables, tot i que "Gozan las hermitas de hermosas, y alegres vistas, unas mas que otras, ay en todas ellas capillas (...)". La descripció de Campos, com veiem, segle i mig més tard, segueix fil per randa la de Pere de Burgos, amb petites modificacions.

El mateix any que Campos publicava la seva obra a Mallorca, a Girona veia la llum el Jardín de María del pare Narcís Camós. Parlant de Montserrat, aquesta obra deia:

Per a Camós, les penyes tenen forma serrada i tota la muntanya, vista de lluny, sembla inaccessible. En canvi,

Les flors, el concert i la simetria duen el pare Camós a parlar d’unes muntanyes que qualifica de belles. Ara bé, el que les feia més belles era la verge que acollien.

El proper autor de qui cal parlar és Gregorio de Argaiz, cronista de la religión de San Benito. La seva Perla de Cataluña es va publicar a Madrid, l’any 1677. Es tracta d'una història de la muntanya i del santuari que comença explicant l'escenari on se situen els fets. Aquest lloc és per a Argaiz agradable i formós, malgrat que ja sap que a Amèrica hi ha llocs més propicis per a la natura humana i d'influències més nobles sobre les persones:

Per a Argaiz, Montserrat, semblaria, a primer com d’ull, un lloc estèril, però vist des d'un altre punt de vista resulta ser un jardí o un bosc espletós, imatge aquesta que, com veurem, era una de les més utilitzades per parlar del nostre massís. Argaiz es preocupa per la vista que es pot trobar des de cadascuna de les ermites i no sembla deixar-se espantar pels cingles, ni tan sols pels de sant Dimes. I és que, per a ell, tot i tenir una visió de Montserrat com a desert eremític, la muntanya no deixa de ser bella també pel fet de ser muntanya:

Amb tot, aquesta bellesa de la muntanya, en l’obra d’Argaiz, es posa al servei de l’accés al món diví al fugir de les pasiones del cuerpo.

Pocs anys més tard, l'any 1685, Manuel Marcillo, jesuïta i olotí, va publicar, a Barcelona, la Crisi de Cataluña. Es tracta d'una obra que pretén restablir el prestigi del Principat i que, posada a la tasca de parlar de coses positives i favorables del nostre país, Montserrat serà una d'elles.

Situada al mig del Principat, des de la muntanya es veuen Eivissa, Mallorca i Menorca. Marcillo també diu que els seus cims semblen núvols posats al cel i que, tot i l'esforç que costa arribar-hi, l'esgotament desapareix en contemplar l'ordre i la composició que la formen:

Tot i que no fos català, en el nostre repàs cal parlar de Pere de Marca, perquè va ser un autor molt llegit per l’élite catalana. Cap a final segle XVII, aquest pirinenc que havia de fer carrera a París i que participà en la reestructuració de la frontera hispano-francesa després del Tractat dels Pirineus, publicava la seva Marca hispanica, una obra escrita en llatí que consta de quatre llibres. Els dos primers parlen de geografia, el tercer d'història i, a més, hi ha una noticia del monestir de Montserrat i de la llegenda de Garí. En aquesta, Pere de Marca parla de l'artifici de la natura per vestir Montserrat. Per a ell, les muntanyes que formen el massís, per sobre del nivell del monestir, són columnes:

En canvi, vist des del sud, el massís té un altre aspecte:

Per a Pere de Marca, el Montserrat pelat i aspre acaba essent un encant per als ulls a causa de les figures de les roques. El mateix sentit el trobem també en una obra que es conserva igualment a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta d’una obra de Francisco de Ortega, titulada Poema heroico. L'edició d'aquest poema va ser datada per Palau i Dulcet a Anvers l'any 1690. Ortega era frare, predicador de sa majestat i "Monge professo del mesmo Sanctuario" de Montserrat. El llibre va ser dedicat a la "Christianissima rerna (sic) de Francia". Veiem-ne alguns versos:

"Esta pues encumbrada sin rezelo
Primera de los orbos marabilla,
Ultimo coto, que divide el Cielo,
Montaña, que ostento la mejor silla;
(...)"
"Asciendese del Monte á la eminencia,
(Por la parte de Oriente caminando)
Por siempre ameno risco en la parariencia,
Que verdores, y fruto esta ostentando;
Ofreciendo en Divina probidencia
Amenidad frondosa en Monte blando;
Conque (sic) encendido topa el Peregrino
Anticipando bien en el camino".

"Quien por Ocaso al Monasterio viene
Por pielagos de campos no alterables,
Mas feliz rumbo de montañas tiene
En planicie, y verdores deleitables;
Y anque á la vista immenso sepreviene (sic)
Copete de obeliscos formidables;
Surva seguro en su Verdor Vizarro
El que inventó Minerva triumfal Carro".

"Breves pensiles, en su ser hermosos,
Ocupan lo restante de la plaza [del monestir]
Que para ser amenos, y frondosos
Del monte la Aspereza no embaraza;
Con adornos de Flores belicosos
Con ellos el Combento aqui seenlaza (sic);
Porque viva del culto Ministerio
En eterno verdor el Monasterio".

Com hem vist, els riscos són amens en la seva parariencia. Dos anys més tard, a Barcelona, es publicava l'Epitome historico del clergue Joan Gaspar Roig i Jalpí, que parla de Montserrat com d'una de les majors meravelles de Catalunya i que coincideix en el mateix sentit ecosimbòlic que hem vist en els darrers autors:

Aturem-nos un moment per remarcar que tant en Argaiz com en Marcillo o Ortega es repetien alguns dels tòpics que ja hem vist esbossar-se en el Renaixement. D'altra banda, convé dir que l'obra de Pere de Marca, tot i mantenir-se dins del mateix conjunt de sentit ecosimbòlic, mostra un lleuger distanciament quant als temes que els autors d'aquesta banda del Pirineu havien situat com a centrals: no oblidem que ell era ciutadà francès. En canvi, en la llengua de l'estat veí trobem dues obres redactades en francès i publicades a principis del segle XVIII que conserven el mateix sentit ecosimbòlic que fins ara hem estat repassant. Els dos autors, aparentment espanyols, publicaren a França i a Bèlgica obres en què es parla de Montserrat. El primer cronològicament fou Juan Alvarez de Colmenar. Per a ell, un cop al cim de Montserrat, les altres muntanyes semblen al nivell de la plana, des d'allà s'arriba a veure les Balears i la seva forma serrada en justificaria el nom:

L'altre autor que ens interessa és Lluís Montegut que publicà a Tolosa de Llenguadoc la seva història de Montserrat, l’any 1739. El seu cognom ens fa pensar que Montegut era català, tot i que no ho podem afirmar; el que sí sabem és que havia estat religiós de l'abadia de Montserrat. El llibre està dedicat a "Madame Première de France", l'altesa reial. En la seva primera part Montegut es proposa descriure la muntanya, el monestir, les ermites i l'església. A la segona, es parla de la història de Garí, una història que semblarà "(...) fort extraordinaire dans ce siecle où l'on est si incredule sur le fait des miracles".

De Montserrat, Lluís Montegut en diu més o menys el mateix que n'havia dit Alvarez de Colmenar:

Vista de lluny la muntanya sembla horrorosa, però la simetria, la forma que té i el fet que estigui coberta de flors i arbres la fan diferent del que d'antuvi havíem pensat.

Per a ell cal anar a Montserrat, però "(...) il ne faut point la fantaisie de voyager en forme de dessein, ou que la curiosité de voir des Provinces eloignées nous y conduise", expressió fervent dels motius per sortir de casa sota la llum del menyspreu del món que hem tractat en un altre lloc.

En aquest repàs històric no podem passar per alt l'Epitome histórico de Pere Serra i Postius (Barcelona, 1671-1748), religiós i mercenari, per a qui la mateix elevació de la nostra muntanya feia "(...) inferir lo delicioso de su vista (...)":

Per a Serra, la vista des de Montserrat és delitosa; a més, la muntanya té forma de columnes o piràmides que la fan admirable,

La muntanya es divideix en dues parts, separades per la Vall Mala o Vall de Santa Maria, "(...) de donde en tiempo de lluvia se despeñan en varios saltos las aguas, que resonando en aquellas concavidades, dan tanto gusto á la vista, como horrores al oído". Cal que remarquem el fet que Serra dóna una de les primeres descripcions de la part de ponent de la serralada i veu com aquella zona de la muntanya té dues parts clarament diferenciades: una, semblant a les altres; i l'altra, completament original:

Amb Serra i Postius, la regió que avui dia anomenem les Agulles ha estat descrita, però encara segueix submergida en els tòpics que la fan inhabitable, fragosa i aspra. A més, és com les altres muntanyes tot i que la seva morfologia sigui més o menys la mateixa que la zona que rodeja el monestir. Per tant, el que feia diferents aquestes dues parts no era només una diferència física, sinó fonamentalment simbòlica. En Serra i Postius, la potència de la construcció social de la imatge de Montserrat sembla anorrear la seva percepció del lloc, però en realitat, com hem vist, es tracta d’una qüestió de representació dins d’un món ecosimbòlic.

A final de segle XVIII, Antonio Ponz, pensionat de la Companyia de Jesús, secretari de Sa Majestat i de la Real Academia de San Fernando i membre d'algunes de les societats més importants d'aquells anys, publica el seu Viage de España (que anava dedicat a Campomanes). De pas per Montserrat, diu que "No se puede negar que el todo de este Santuario, y prodigioso monte, ya se considere por la devocion, ó por los caprichos de la naturaleza, es de lo mas singular que puede verse". A nivell paisatgístic interessa retenir que,

Tots els autors que hem vist fins aquí han mostrat una certa estima per la muntanya de Montserrat, malgrat que a alguns d’ells aquesta bellesa els dugués al contacte amb el més enllà. Aquest fet, com veurem (4.1.1), és molt important i permet situar Montserrat com el primer protopaisatge muntanyenc de la Catalunya moderna.

Resum:

Des del segle XVI fins al segle XVIII han anat sorgint una sèrie de tòpics de caire protopaisatgístic que han qualificat la muntanya de Montserrat. Uns primers autors han fixat els tòpics més repetits de la seva representació, fins al punt que alguns visitants no reconeixen la realitat física del lloc tal com la perceben sinó tal com els ha estat descrita. El desenvolupament de la ciència comportarà canvis importants en aquesta representació, canvis que anem a estudiar tot seguit.

Els autors tractats en la segona part del capítol anterior, en passatges excepcionals, repeteixen allò que els humanistes havien proposat. El canvi més important en el bassin sémantique d’aquesta representació de la muntanya el farà l'il·lustrat Guillaume Bowles. William o Guillem Bowles, científic irlandès al servei de l'estat espanyol (c. 1721-1780), va estudiar dret i l’any 1740 es traslladà a París on s'interessà per les ciències i conegué Antonio de Ulloa, el qual el convidà a traslladar-se a Madrid per visitar mines i establir un gabinet d'història natural i un laboratori químic (1752). Sota la protecció de Richard Wall va viatjar per la Península, descobrint el potencial miner del país i millorant les tècniques, especialment a Almadén on va portar personal qualificat alemany. Va impulsar la creació de societats econòmiques. Fruit dels seus viatges publicà la Introducción a la historia natural y a la geografía física de España (1775), traduïda al francès i a l'italià. Per a ell, la muntanya de Montserrat,

A mida que s'ascendeix per la muntanya, desapareixen les flors i només s'hi troben "(...) roches pelées, separées en colonnes, qui forment des pyramides (...)". A grans trets, el discurs de Bowles és fonamentalment el d'un geòleg de la fi del XVIII, un geòleg que als nostres ulls actuals podria semblar una mica desorientat quant a l'origen de la muntanya montserratina:

Fixat per Bowles, aquest tòpic va ser un dels que més es varen repetir des de llavors. Com dirien els teòrics de la comunicació, Bowles va saber posar el tema de l'origen geològic de la muntanya en l'agenda dels autors que el seguiren. Per això, a partir d’aquest moment, veurem com molts dels autors que escriuen després d’ell repeteix el mateix tòpic sobre la impossibilitat, o si més no la dificultat, de l’explicació geològica a partir de la sedimentació marina.

No va ser aquest el cas d’alguns autors que seguiren el corrent religiós que hem estudiat en el capítol anterior. Dins d’aquest corrent, l'any 1821 sortia a la llum pública el Viage literario a las iglesias de España del dominic i membre de l'Academia de la Historia Jaime Villanueva. Villanueva havia visitat Catalunya, i més concretament la diòcesi de Vic, l'any 1806. La muntanya de Montserrat va ser una de les meravelles i rareses que cridà la seva atenció:

Citat el monòlit del Cavall Bernat, segueix la descripció que en féu, en llatí, el pare Brenach. Malgrat que la seva sigui una visita a les esglésies del país, Villanueva en algun passatge dóna a entendre un paisatge que ja ha estat força, per no dir plenament, dessacralitzat. Visió aquesta que també és força present en la Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña de Vicente de Frigola. Però la visió de Frigola, que era militar, s’aparta dels dictats de la línia humanístico-religiosa per incorporar el tema de l’origen i l’essència geològics del lloc:

Una mica més tard, la nova representació científica va mantenir un important vincle dialèctic amb la visió poètica del món que proposava el romanticisme. Dins d’aquest corrent, no només artístic, l'any 1839 es començava la publicació dels Recuerdos y bellezas de España, obra de la ploma de Pau Piferrer que anava acompanyada dels gravats de Josep Parcerisa. Piferrer es demana:

Per entendre la posició de Piferrer cal recordar la destrucció a la qual fou sotmès el monestir arran dels fets de la Guerra del Francès. Aquest fet ajuda a entendre que fugi de la part construïda i vagi cap a la muntanya. El romanticisme va donar nova vitalitat al corrent humanístico-religiós, potenciant l’apropament subjectiu a la realitat i, en molts casos, mantenint-se dins d’una religiositat gairebé militant. Al seu costat, potser oposant-s’hi, creixia un afany de coneixement científic cada cop més important que pretenia entendre-ho tot. Un dels esforços que es dugué a terme en aquells moments per abastar aquest objectiu fou la redacció d’obres que pretenien explicar la globalitat, entre elles diverses enciclopèdies i diccionaris.

De fet, podríem dir que el segle XIX fou el segle dels diccionaris geogràfics. L'any 1832 una "Sociedad de Literatos" publica a Barcelona un diccionari geogràfic universal dedicat a la Reina d'Espanya, l'elaboració del qual havia tingut en compte els darrers diccionaris publicats en castellà, francès, alemany i anglès. En l'entrada Montserrat s'hi recull que aquest és un monte d'Espanya, separat de les altres muntanyes, les quals podrien competir amb ell en l'alçada, però no en la forma ni en l'estranyesa de la "hechura". Aquest article parla de la composició de les roques que formen la muntanya i reprèn altres temes que ja han aparegut en Bowles. També per a aquest grup de literats, la muntanya sembla un joc de bitlles i al seu voltant hi ha "(...) muchas colinas que la unen á los Pirineos". Per a ells, des del punt de vista geològic, suposa una gran dificultat el fet d'acceptar la teoria del seu origen vinculat a la sedimentació marina: com veiem, l'explicació geològica és clarament inspirada en Bowles.

El diccionari també insisteix en el fet que des del cim es veuen les Balears. Un altre tòpic repetit és el fet que, malgrat la manca d'aigua en superfície, la muntanya sembla un jardí.

Més endavant, a mitjan segle XIX, també a Barcelona, es publica un altre diccionari geogràfic universal, però aquest cop pintoresc. Montserrat hi és presentat en els següents termes:

Dos anys més tard, en 1847, es publicava l'Itinerario descriptivo de Cataluña de Tomàs Bertran, polític, escriptor i fundador de la Societat Literària d’Amics de l’Home. En aquest, el tema geològic torna a ser preponderant, tot i que es posa en relació directa amb el cas de Cardona. I és que,

Un altre diccionari publicat al segle XIX és el de Pascual Madoz. Per a Madoz, home de lleis, Montserrat és un monte de la província de Barcelona,

Després, Madoz s’estén en una explicació geològica molt influïda per Bowles, per acabar dient que un bon motiu per anar a Montserrat és una visió que es qualifica de formosa:

L'any 1853 es publicava la Sucinta reseña de Grau i de Solà. Per a ells la "mole" de Montserrat,

La comarcada se'ls presenta "(...) cual un hermoso jardín, pero conforme se vá subiendo al monte pierde éste su vejetacion hasta que en su cima solo se hallan rocas peladas y desnudas". Amb tot,

Després d'ells fou el torn de Joaquín Sala. Aquest científic de mitjan segle XIX també concedí la palma de les muntanyes espanyoles a Montserrat:

Montserrat té per a ell unes estranyes formes que li recorden gegants que amenacen la plana o un monument feudal. Referint-se a un reputat geògraf espanyol el nom del qual calla, assegura que la seva forma la fa diferent de totes les altres muntanyes, semblant-se només al Montserrat de les Antilles. Està formada per roques còniques altíssimes i escarpades que la tanquen deixant només entrades angostes i difícils. Les piràmides que la formen es composen de pedres calices vermelloses. Vista des del sud sembla un joc de bitlles i al voltant hi ha molts turons que la uneixen als Pirineus. La seva descripció, no és difícil de comprovar, es vincula molt clarament a la imatge que n'havia donat Bowles. I, si no, detinguem-nos un moment a explicar que per a ell és el resultat del modelat de l'aigua, tot i que la seva morfologia presenta problemes per als autors que creuen que és obra de les deposicions de sediments marins,

Si la inspiració geogràfica de Bowles resta amagada, Sala no té cap problema a reconèixer que aquesta completa la "bellísima descripcion" que n'havia fet Pujades. "Ambas autoridades llenarán cumplidamente este delicado punto de nuestro bosquejo histórico de un modo que no habria podido hacerlo nuestra insuficiencia". Llàstima que aquest autor es dediqués a repetir allò que ja estava escrit perquè hagués pogut aportar idees noves. Sobretot perquè sabem que va aventurar-se per llocs encara no massa visitats. Efectivament, a Montserrat, Sala va fer,

Amb Sala veiem que la ciència duu alguns estudiosos a la part occidental de la muntanya, però aquesta part encara resta desconeguda i poc visitada. Els excursionistes catalans, com veurem en un altre lloc, la trauran a la llum pública, pocs anys més tard, a la segona meitat del segle XIX. Un moment en què, una part de l’Església catalana deixà clares mostres de la seva estima per la realitat de la muntanya de Montserrat, tot i que no sempre acabà de trencar completament amb les visions transcendentalistes de la realitat. En aquest sentit, a la dècada dels seixanta, Joan Martí i Cantó (Barcelona, 1829-1887) escriurà diverses obres que més o menys faran referència a Montserrat. Aquí ens aturarem en la Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. de Montserrat (1864).

Martí i Cantó diu que, aproximadament a set llegües de Barcelona, es troba una muntanya que "(...) compite con todas en belleza por sus originales formas". Més endavant (1875) també dirà que "Montserrat es una bellísima y admirable montaña sentada en el corazon de Cataluña". Però, tot i aquesta bellesa, no deixa de ser per a ell,

Com deixa veure Martí i Cantó, religió i ciència ofereixen explicacions diverses i contraposades sobre l’origen de la muntanya, però nosaltres volem fer notar que científics i clergues s’acorden precisament a donar importància estètica a Montserrat, com acabarem de veure més endavant. Martí i Cantó és dels autors que parlen del tema dels ocells que prenen el menjar de les mans dels ermitans, de les plantes aromàtiques que creixen a la muntanya i repeteix de passada la poesia de Anselm Forcada en què es deia que era Maria qui cuidava aquest jardí natural. En ell, l’estima per aquesta muntanya és ben clara:

Pocs anys després es publicava La estrella del Montserrat de Francesc de Paula Fors de Casamajor, advocat, auditor de marina, membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, soci i professor de la de Madrid, membre de l'Institut d'Africa de París i d'altres societats de l’època. La seva obra pretén ser una relació històrica de Montserrat i la seva inspiració prové en diferents passatges de Pau Piferrer. Per a ell, Montserrat,

"(...) [C]ompuesta de rocas altísimas y escarpadas, de ramblas y torrenteras que no dejan sino pocas y angostas entradas", té una elevació de 1139 metres amb 16 centímetres, i així,

Però a més de la vista, del panorama que ens permet presenciar la muntanya, com en el cas anterior, aquesta forma també un objecte paisatgístic:

En aquesta dialèctica entre ciència i religió que més o menys veladament anem repassant, també considerem interessant de reproduir els termes en què els prelats de Tarragona varen demanar al papa la declaració de la Moreneta com a patrona del Principat de Catalunya. El text començava dient:

Una altra obra molt important és el volum corresponent a Montserrat de l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, que sortia a la llum pública l'any 1881. Es tracta d'una iniciativa del món excursionista que, com veurem en el seu lloc, jugarà un dels papers més importants en la difusió del sentiment del paisatge a Catalunya. D’aquesta obra, volem destacar-ne el fet que convida els lectors a emprendre excursions per la muntanya i dóna nom a algunes de les roques que la formen:

A final de la dècada dels vuitanta es publica, simultàniament a Barcelona i a París, la Guide a Barcelone d'A. Gelee-Bertal, autor per a qui també "Cette merveilleuse montagne, [és] la Reine des montagnes espagnoles (...)". Aquesta guia parla d'una muntanya "(...) dont l'aspect abrupt, aride, est loin -malgré son originalité- de laisser deviner les admirables beautés qu'elle renferme".

L'autor ha llegit Madoz, i el cita en la seva obra. Després de descriure'n la geologia, diu que,

Una nova guia, la d’Emilio Valverde Alvarez, es va publicar a la dècada dels vuitanta, tot i que la datació ha estat feta per inferència de les altres obres que el seu autor va publicar i que han estat incloses en el repertori de Maria del Mar Serrano. Aquestes obres varen veure la llum pública entre 1884 i 1887. Per a Valverde, Montserrat és un "fantástico monte":

Després dels autors estudiats vindrà l'obra de Josep Roca i Roca, autor molt interessant perquè ja en ell es veu un clar interès pels cims individuals. Amb ell, com amb García del Real o amb l'Album pintoresch, els autors començaran a parlar als visitants com a viatgers, i aquest fet és molt important.

L'obra de García del Real parla de l'aridesa que mostra la muntanya a primera vista i com, en canvi, hi viuen moltes plantes medicinals. Per totes les esquerdes i forats creixen plantes i arbustos. Com veurem, són tòpics que han nascut en diferents moments i que s'han anat transmeten d'autor en autor. Evidentment aquests tòpics ajudaven a formar la visió dels visitants.

De fet, volem remarcar que hem arribat al moment en què la nostra informació es pot extreure, no ja de monografies sobre certs indrets, sinó d’obres que es qualifiquen elles mateixes de guies o de treballs que plantegen explícitament que volen guiar els seus lectors potencials. Aquest fet és molt important perquè la informació que hem recollit en els treballs específics sobre certs indrets es deixa veure a través de la història que s’explica del lloc quan l’autor considera que hi ha certes coses que se li fan agradables, però, amb les guies, aquest desig fins ara velat es fa explícit, i els autors pretenen "guiar" els seus lectors per la geografia per tal de conèixer allò que els sembla més interessant. Ja no es tracta d’un coneixement del país (un reconeixement exhaustiu i dut a terme amb afany investigador) com durant la Il·lustració, sinó d’un re-coneixement del país, de tornar a visitar i a veure allò que altres han formalitzat i publicat amb anterioritat.

Aquest canvi d’actitud i del tipus d’obres ens indiquen també que ja existeix un públic prou ampli com per poder fer una edició d’un llibre que pretenia ser pràctic, com ho eren les guies. Els editors sabien que podien arriscar el que costava fer l’edició perquè hi havia un important "mercat" potencial i aquest mercat potencial és la mostra de l’extensió del nou sentiment de la relació objecte-subjecte o, més concretament, del nou vincle amb el món natural que es va anar establint després del romanticisme. La guia explica uns llocs i uns camins, però els explica d’una determinada manera: dóna a veure la realitat a través d’uns tòpics que esdevenen cada cop més formalitzats en uns sentits molt concrets. El lector de guies, quan esdevenia viatger, no buscava res de nou, allò inesperat, que no sabia què era; ans al contrari, buscava allò que calia trobar, i trobava el que altres anteriorment havien cregut interessant.

Resum:

En els darrers capítols hem vist que el procés de formalització de la mirada té a grans trets, per al cas del Montserrat modern, dues fases clarament diferenciades: una entre la introducció de l'humanisme i la irrupció de la ciència moderna, i l'altra a partir d'aquest fet. A un nivell testimonial o simbòlic, podem considerar la visió de Bowles com la frontissa que divideix ambdues etapes, encara que aquest científic d'origen irlandès estigui més clarament emmarcat dins del segon moment.

En un segon moment, la visió romàntica ha fet acte de presència i entre ambdues, entre ciència i esperit, s’aniran bastint els principals tòpics que definiran el Montserrat contemporani.

Quan Jeroni Pujades escriu el primer volum de la seva crònica, abans de començar a parlar de la història d'Espanya, amb la vinguda a la península de Tubal, considera necessari parlar de "(...) lo siti, ambit, y continencia de aquella". Veiem clarament, doncs, que per a ell la geografia esdevé un pas previ per a l’estudi de la història pàtria.

Com molts altres autors, els Pirineus són per a Pujades una frontera que separa dues realitats polítiques. En surten una sèrie de braços que són el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Montsec i Montiverri (sic), "(...) tots famosos en Cathalunya, si be ninguna, o poca cosa se escriu dells". Com en altres passatges de la seva obra, Pujades s'entreté a parlar del Montseny, "(...) perque quiça altra hora no podria sens apartarme molt de la historia". A la història li cal la geografia, com dèiem més enrere, però la seva imbricació encara no està del tot resolta i així Pujades té una informació, però l’esquema del treball que es proposa (una crònica) no preveu on col·locar aquesta informació.

Entrant en el tema que ens interessa més directament, direm que per a Pujades, el Montseny és tan alt que és la primera muntanya que es veu venint d'Italia, per via marítima:

Lloc comú en moltes de les descripcions del massís, Pujades parlarà igualment del gorg de Gualba. Seguint Jeroni Pau explica que al massís abunden les mines d'or, argent i marbres finíssims, i sobretot els avets i altres llenyes per fabricar galeres.

Altres autors participaven d’aquests tòpics. L'any 1678 es publicava a Nàpols la Cataluña illustrada d'Esteban de Corbera. Per a aquest autor, el Montseny és una de les muntanyes més altes de Catalunya i també la primera que veuen els navegants que vénen d'Itàlia tot just passar les Pomas de Marsella. Corbera també insisteix sobre el clima intempestiu de la muntanya, l'abundància de mines, avets, etc.:

D’altra banda, en Les delices de l'Espagne & du Portugal, Juan Alvarez de Colmenar explicava que anant cap a Girona,

Fou l’any 1774 quan es publicà el tom XXVIII de la España Sagrada d'Enrique Flórez. En aquesta obra es dedica una part especial a parlar del Montseny. Les informacions que Flórez utilitza les ha obtingut del Comte d'Aranda, Capità General de Castella, que n'era el propietari. Flórez explica que la muntanya ha estat esmentada moltes vegades, però en general es mostra preocupat pel fet que les notícies que se n'han donat no han estat especificades concretament "(...) por falta de inclinacion à Historia Natural". Religiós (dominic), Flórez es preocupa per la manca d’interès científic, perquè no existeix un salt insalvable entre ambdues realitats.

També per a Flórez, el Montseny està relacionat amb Vic i amb les ametistes:

Com el seu títol deixa entreveure, Flórez es preocupa per les esglésies de les zones que visita, però en aquestes visites no pot deixar de ressenyar algunes coses extraordinàries que surten al seu pas.

Després de mesurar l'alçada respecte a Vic, pel fet de ser-ne la ciutat més propera, parla de la seva vegetació:

Si Flórez ressaltava el poc conreu de les ciències naturals al massís, més o menys per aquelles mateixes dates el naturalista Guillaume de Bowles ja en voldrà parlar en la seva història natural i geografia física d'Espanya. Amb tot, les seves referències són més aviat escasses i és força clar que Bowles, a diferència del que ha fet en altres llocs, tan sols es dedica a repetir tòpics més o menys coneguts sobre el Montseny:

En el seu Atlante Español, Bernardo Espinalt Garcia també parla del Montseny, tot inspirant-se en Pujades, autor que no s'oblida de citar. Com els autors fins ara repassats, Espinalt informa del Montseny quan tracta la ciutat de Vic, deixant algunes puntualitzacions sobre la mina d'ametistes i el santuari de sant Segimon, temes que són represos en l'apartat dedicat a Viladrau. Per a ell, el Montseny es presenta,

La presència de neu és un dels factors que Espinalt, com molts dels autors de l'època, subratllen. Així, en parlar de Sant Hilari Sacalm, diu que es troba en un lloc muntanyós i aspre, cobert la major part de l'any de neu, a causa precisament de la proximitat del Montseny, "(...) que todo el año lo está".

Caldria destacar que quan Espinalt tracta les viles situades al peu del Pirineu (Camprodon o Ribes, per exemple) no parla de qüestions paisatgístiques. En general, per a ell, les muntanyes, excepte el Montseny, és com si no existissin. A tot estirar Espinalt s’interessa per les produccions, la història, la situació, etc. d'aquells indrets muntanyencs. Aquest afany és una tendència molt clara en aquelles persones del segle XVIII català, com veurem més endavant. Les muntanyes improductives no els interessaven si no era per motius científics; però no tothom practicava la ciència.

En aquest context, el Montseny era molt desconegut de la majoria d'autors. Un cas extrem, i que mostrarà fins a quin grau es pot parlar de desconeixement de la "realitat", el trobem en el Diccionario geográfico universal pintoresco de las cinco partes del mundo, que es va publicar a Barcelona l'any 1845. Per a aquest diccionari, el Montseny és una "montaña de España, en la provincia de Barcelona, que forma parte de la gran cordillera de la Figuera". El desconeixement d'aquest massís queda ben patent en aquesta petita definició en què es pren la part (la Figuera) pel tot (la muntanya del Montseny). D'altra banda, hem d'anotar que el desconeixement del Montseny és també ben patent en tots els autors que, com hem vist, associen la muntanya a la ciutat de Vic, oblidant les altres ciutats que l'envolten.

Tomàs Bertran i Soler, en canvi, serà capaç de veure que el Montseny no es troba només al costat de Vic sinó entre Vic, Girona i Barcelona. Però això no impedeix que li apliqui algun dels tòpics que s'aplicaran a altres muntanyes, en aquest cas el fet que sigui la primera part de Catalunya que es veu en venir de Marsella:

Després de llegir aquesta cita, sembla que tampoc Tomàs Bertran no ens ofereix gaire coses noves. De fet, potser entendrem la posició de l'autor si sabem que comença explicant que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)", entitat geogràfica que serveix per separar-nos de França.

A l'espera que els excursionistes declarin el Montseny terreny predilecte del seu excursionejar, el mateix any que es fundava la primera entitat excursionista catalana, el geòleg Jaume Almera escrivia, en una memòria que més tard es llegiria en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una visió que possibilitava l'obertura cap a aquest massís prelitoral. Tot i que es va publicar l’any 1876, es tracta d'una memòria inaugural del curs 1882-1883, llegida el 14 d'octubre. Amb l’obra d’Almera, el Montseny esdevé gairebé de sobte "(...) el gigante de la baja tierra catalana (...)", "(...) el empinado monte donde se acumula la nieve que convierte en helados vientos el ambiente del país". Visió que semblaria recordar-nos la por i la desconeixença anteriors, però en realitat Almera possibilita un gran salt: la "descoberta" del Montseny. Per a ell, com que Déu va voler crear el massís, a la humanitat li toca investigar el partit que en pugui treure, com ja havia dit Mallada del Pirineu. A més a més, Almera convida el "pueblo culto" a descobir i visitar el Montseny, fet molt important en aquest procés de formalització que estem estudiant. Per arrodonir-ho, fixem-nos que aquest autor puntualitza que fins molt recentment no se n’havia dit res, del Montseny:

Perquè al Montseny s'hi troba una temperatura mitjana agradable i una sensació de frescor igualment agradable, una aigua fresca i cristal·lina, abundant i rica; el visitant,

La seva altura màxima, que segons Almera s'acosta als dos mil metres, afavoreix la condensació de la humitat, de manera que algunes vessants,

Per a Almera, recorrent la base de la muntanya de Campins a Riells, al capvespre o de bon matí, el "turista" no trobarà a faltar el soroll de l'aigua ni la frondositat de la vegetació que es troba al Pirineu.

Això el duu, acte seguit, a parlar de Gualba, "(...) el jardin de la falda del Montseny". Almera és un geòleg que no s'oblida de citar (i, per tant, de llegir) Piferrer. En ell es barreja la visió d'un científic que descodifica el Turó de Morou en clau de columnes basàltiques gegantines i que es queda "acoquinado" només de pensar en la lluita erosiva que es desenvolupa calladament en aquells escenaris amb una visió poètica, romàntica, que el duu a estimar allò que també ha d'estudiar. Doble punt de vista que queda palès quan parla de la tornada a casa des de la muntanya:

En parlar de Núria haurem de tornar a tractar de Jaume Almera, perquè la seva posició, entre la ciència, l'estètica i la religió és molt interessant per a l’estudi que estem duent a terme.

L'any 1871, Josep Gil parlava del Montseny i es mostrava molt preocupat pel fred que d'ell es desprenia:

La font d'inspiració del nostre autor sembla clara, però, inspirat en autors "clàssics", Gil cau en una contradicció amb el que ha dit abans: el fred del Montseny es nota a Barcelona, però en canvi, Cardedeu:

L’obra de Gil, pel que fa a les fonts d’inspiració dels tòpics que utilitza, se situa entre els autors que considerem clàssics, especialment Jeroni Pujades, i els resultats de la seva experiència personal, i això no només en aquest passatge, sinó en el conjunt de la seva excursió:

Abans d'arribar a Gualba,

El nostre recorregut cronològic ens duu a aturar-nos en l'obra de Gaietà Cornet i Mas (Barcelona, 1824-1897), enginyer industrial. Per a ell, la vall de Santa Fe,

Ja hem insinuat que va ser l’excursionisme qui va popularitzar el Montseny, començant pel mateix Jaume Almera. Malgrat que Ramon Arabia i Solanas (1850-1902), l'any 1882, parlés del Montseny i remarqués la manca de cartografia dedicada al massís, excepte la que havia elaborat Artur Osona, que per alguns no era gens acurada, el cert és que després de les guies d'aquest darrer, el Montseny era molt més a la mà de tot "turista". Cal recordar que Arabia i Osona foren dos dels excursionistes més destacats del final del segle XIX català.

Per a Arabia, la investigació històrica i científica sobre el ma