2 - Segona part: Les descripcions de les muntanyes catalanes

En la segona part d'aquesta tesi es fa un repàs de les descripcions escrites més importants de les muntanyes catalanes i d'alguns altres fets geogràfics que, si bé no es poden qualificar de muntanyes, sí que tenen algun tipus de relació amb el marc muntanyenc. Els textos han estat ordenats cronològicament i per marc geogràfic.

Malgrat que tot procés de selecció suposa de per si una tria, aquesta part intenta ser més o menys objectiva i deixar els mots originals als seus autors. Deixem, per tant, per a la tercera part d'aquesta tesi l'anàlisi de les consideracions mesològiques que es puguin extreure d'aquest conjunt de textos.


 

 

2. 1 - Montserrat

Comencem la nostra descripció de les muntanyes catalanes pel cas de Montserrat. En aquest primer capítol ens proposem fer un repàs de la representació d’aquesta muntanya a partir dels escrits produïts per una élite cultural fonamentalment catalana entre els segles XV i XVIII. El nostre objectiu és mostrar que, abans del sorgiment de l’interès científic i de l’afany paisatgístic, ja existien una sèrie de tòpics de caire protopaisatgístic que es varen anar transmetent d’uns autors als altres, i que aquests duien aparellat, a partir d'un cert moment, un sentiment prepaisatgístic molt clar i primerenc. Sentiment força excepcional en el cas català i molt interessant, d'altra banda, que només es va manifestar a Montserrat. Aprofitarem l'exposició per donar quatre pinzellades sobre la vida, l'obra i en alguns casos la transcendència dels seus autors.

 

2. 1. 1 - Montserrat vist pels autors humanistes

Podríem definir el que anem a fer en aquest capítol com una contrarqueologia del saber, en el sentit que el nostre procediment anirà just a la inversa de la manera de procedir dels estudiosos de la prehistòria.

Sempre ens ha cridat l'atenció l'habilitat de certs arqueòlegs per recomposar un objecte del passat a partir de petits indicis. En alguns museus es veuen peces de ceràmica que han estat reconstruïdes a partir de petites parts d'un cossi. En altres casos, es desxifra una inscripció fragmentària sobre una pedra perquè se n'ha perdut o malaguanyat una part. Si, en aquests casos, l'arqueòleg imagina un tot a partir de les seves parts i el res-produeix, en la nostra recerca ens mourem just al contrari. Nosaltres vivim en un món en què els indicis i les pistes són pertot; fins i tot n'hi ha massa i despisten. I, davant d'aquesta situació, ens sembla clar que s'imposa dur a terme un exercici de síntesi, de reduir el tot a petites parts fragmentàries que conservin l'essència que hem reconegut en l’objecte tal com l’hem vist com a conjunt. En comptes de reconstruir el cossi, nosaltres el tallem en peces per oferir una mostra de la pintura que el cobreix sense ser distorsionats per altres parts del tot. Però, ¿qui ens garanteix que el nostre tall serà net, que no estarem tallant parts importants o que no estem donant massa importància al que no en té tanta?

En aquesta recerca s'ha considerat que l'art, la ciència, la literatura i totes les altres mostres de la cultura d'un poble o societat són alhora empremtes i matrius del món social i de la "realitat", en el sentit que reflecteixen i alhora flecteixen la realitat. Pel primer procediment esdevenen empremtes del món social, mentre pel segon es converteixen en matrius de la nostra concepció mundanal.

Amb aquestes prevencions anirem a repassar una sèrie d'obres escrites (la majoria d'elles publicades) que fan referència, gairebé sempre de forma parcial o indirecta, a les nostres muntanyes. Com que es troben en llibres o documents voluminosos en què la major part és palla ens proposem de batre la nostra garba. Moltes idees quedaran enrere, i hem de pensar que no eren importants per al que a nosaltres ens interessa. Per això, lluny del nostre propòsit pretendre que aquesta tria sigui objectiva, i que aquests materials siguin els materials sobre els quals bastir la història del paisatge català. L'únic que podem assegurar és que hem intentat de ser exhaustius fins al límit del raonable, i que s'ha intentat no tallar per on no calia. Però no es pot estudiar el passat si no és des del present, i sempre que el revisitem, el reproduïm a la llum de l'avui.

Fetes aquestes primeres reflexions epistemològiques, entrem de ple en la part descriptiva d'aquesta tesi tot fent un repàs de les imatges que fan referència a Montserrat.

 

2. 1. 1. 1 - Jeroni Pau

Artur Farinelli deia que els textos en què es presenta Montserrat com un oasi verd varen tardar d’arribar. I no ens ha d’estranyar perquè històricament el més normal en la relació amb la muntanya ha estat el sentiment de por, de temor per la rudesa dels camins i pels horrors de la natura salvatge que hem d'estudiar en un altre lloc. Però finalment, aquells temps en què es començà a estimar la natura arribaren.

Dels autors de l'edat moderna que ajudaren a canviar aquella visió horrorosa de la muntanya de Montserrat, el primer és Jeroni Pau. Pau havia nascut a Barcelona als voltants de 1458. Vers 1475 va escriure el seu "De fluminibus et montibus hispaniarum libellus" (que es publicà posteriorment, a Roma). Amb Pau la prosa descriptiva, quasi geogràfica, dóna la mà a les muntanyes per tal que aquestes surtin a la llum. Segons Mariàngela Vilallonga, el tractat de Pau és un intent de realitzar un inventari dels rius i muntanyes d’Hispània prenent com a base els textos geogràfics més reputats de l'antiguitat clàssica, passats pel sedàs de Boccaccio. Es tracta d'un text força breu, però que destaca dues muntanyes que ens interessen força: Montserrat i el Canigó. En aquest apartat parlarem només de Montserrat.

Per a aquest "geògraf" renaixentista, Montserrat és una muntanya molt coneguda arreu, "(...) situada en una illa i sense estar vorejada per cap més (...)":

"La seva alçària és escarpada i la fan més abrupta els pronunciats pendents i les roques. Més endins es caracteritza pels oms frondosos i freixes i arbres d'aquesta espècie i és regada per salts d'aigua. També és molt abundant d'herbes medicinals. La seva vista és amplíssima, com en els Pirineus, i s'acabarà a les Balears en pondre's el sol, i malgrat que es mostra inaccessible per als qui la contemplen de lluny, el seu perímetre proporciona un accés favorable. De l'exterior, però, és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d'esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte".

Montserrat és molt escarpada, però al seu interior trobem arbres, cascades i herbes medicinals, elements que li donen un aspecte agradable. A més, des del cim es descobreix una gran vista que arriba fins als Pirineus i les Illes Balears. De lluny sembla inaccessible, però quan es mira de més a prop es veu que hi ha accessos factibles. En ella es troba un ordre molt remarcable que, en opinió de Pau, dóna a veure la muntanya com un lloc sagrat.

En un altre lloc ja hem dit que Mariàngela Vilallonga ha mostrat que la tradició de la geografia renaixentista arrelà profundament a Catalunya, essent-ne la mostra més clara els treballs de Jeroni Pau i el Diccionari Geogràfic de Francesc Tarafa. De fet, Tarafa completa i eixampla el tractat de Jeroni Pau, que en molts casos devia molt a Boccaccio. D’aquesta manera es pot dir que el que fa Jeroni Pau és fixar alguns dels temes que després es repetiran sobre la nostra muntanya, des de la seva morfologia escarpada i abrupta, fins a la presència d'aigua superficial en abundància.

Des del punt de vista paisatgístic que a nosaltres ens interessa, hem de dir que amb Jeroni Pau ens situem a la fi del segle XV, un moment en què Montserrat encara no ha estat descobert com a lloc bell: tot i que la visió de Montserrat li sembla agradable, Pau no s’entreté a fer una descripció poètica i sentimental dels llocs que estudia. Més ben o més mal fet, el seu treball pretenia ser objectiu, quasi científic. Amb ell, algunes muntanyes prenen lloc i nom per a l’élite catalana que podia llegir el llatí, però cal remarcar que, en general, no serà fins a principis del segle XVI que es començarà a cantar Montserrat com un fenomen bell. La importància de l’obra de Jeroni Pau es troba en el fet que aquest autor humanista ha estat capaç d’adonar-se que les muntanyes són prou importants com per parlar-ne, per descriure-les i per fer publicar un treball sobre elles, gestos aquests que serviran per donar a veure models i realitats fins llavors ignorats i que seran repetits pels autors que els seguiran.

 

2. 1. 1. 2 - Pere de Burgos

Al costat del tractat de Jeroni Pau, l’any 1514 es va publicar una obra que també havia de ser molt important per a la història ecosimbòlica de Montserrat: el Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, atribuït a l’abat del monestir, Pere de Burgos. El llibre es va publicar a Barcelona i va ser reeditat diverses vegades, fet que ens indica l'èxit que va tenir en el seu moment i posteriorment. En ell es restablien alguns dels tòpics que després repetiran molts dels tractadistes de la muntanya de Montserrat.

Pere de Burgos comença fent referència a Montserrat com a una "famosissima montaña" situada al mig del Principat, a unes set llegües de la ciutat de Barcelona. Per al nostre autor, Montserrat es troba "apartada de los montes Pireneos". Pere de Burgos insisteix en la solitud de la muntanya:

"Y aun que esta montaña esta circuida de otras muchas montañas, empero ella esta exempta, y apartada por si sola, de manera que ninguna otra montaña se junta con ella. Su circuito es cerca quatro leguas: su altura es tanta, que mirando de lo alto della las montañas del derredor parecen muy baxas, y quasi llanas, aun que los que andan por ellas las hallen bien altas y asperas. Y por ser tan alta antes que lleguen al medio della, quando esta el cielo sereno se veen claras las montañas de las yslas de Mallorca, Menorca, y Iviça (...)".

Montserrat sembla, de bell antuvi, aspra, fatigosa i espantosa, però una mirada més atenta ens revela justament el contrari:

"La aspereza desta montaña es grande, y a los que la miran de lexos, parece cosa muy fatigosa, y espantable, y que parece impossible poder andar por ella: empero con todo esto es tanta la hermosura en la orden, y compostura della, que el deleyte que tienen en la mirar, y contemplar andando por ella, les quita otro qual quier trabajo, y fatiga que les da su aspereza, y trabajosas subidas".

Montserrat és una muntanya formosa, delitosa, per on és agradable de caminar. Però també és un lloc molt fèrtil, poblat de flors i arbres.

"Y por ser toda de peñas, y riscos muy altos, es cosa de gran admiracion ver la fertilidad della, ca todos aquellos asperos peñascos estan fornidos de frescos, y deleytables arboles, y de muy hermosas y olorosas yervas, y flores de diversos colores y maneras, que a la vista de todos no parecen sino unos muy compuestos y adornados jardines, y muy deleytables florestas. Y no solo se hazen estas arboledas en los lugares a donde hay un poco de tierra, mas hallaran en muchas partes en las peñas, y riscos puros, y sin tierra muy viciosos arboles, y yervas: y mas es esto de maravillar por no haver fuentes en esta montaña, sino es algunas de muy poca agua: y que quasi vienen a faltar en tiempo de secada. Bien es verdad que se engendran aguas en ella tambien como en otras montañas: mas como sea compuesta de peñas divisas unas de otras, las aguas se vienen a sumir, y caer a lo baxo: como se vee por la experiencia en una fuente, que esta bien alta a la parte de sancta Cecilia, que es un monasterio muy antiguo en la mesma montaña a la parte de levante, y tramontana. El agua de aquella fuente, se siente caer entre dos peñas, y no viene a salir a fuera, ni se vee, mas hunde se a lo baxo. Y assi es de creeer las otras aguas, las quales vienen a salir al pie de la montaña a la parte de levante, muchas, de muy buena agua, y muy grandes, y que muelen molinos dellas: y en algunas partes se hallan de baxo desta montaña concavidades muy grandes, y muy espantosas, donde algunos han probado de entrar, y bien a dentro sentirian ruydos de aguas que corrian. Y no solamente las arboledas y verduras hazen hermosa, y deleytable esta montaña, mas aun las mesmas peñas en su assiento y compostura tienen tanta hermosura, que deleytan los ojos de los que las contemplan. Porque por muchas partes se levantan unas rocas tan altas, que no parecen sino torres de alguna ciudad puesta en alto, y a la parte de la tramontana estan de tal manera tajadas las peñas que parecen ser una muy fuerte cerca de alguna grande ciudad. Las peñas por la mayor parte son tan duras y fuertes, que no se pueden labrar sino con gran dificultad, y tiran algo a naturaleza de jaspe, y se cree que en algunas partes si se pusiesse trabajo, se hallaria de bueno".

En aquest llarg passatge han anat sortint alguns tòpics que caldrà desenvolupar més endavant. Un d'ells és la manca d'aigua a la superfície de la muntanya i un altre, molt important i que no podem deixar de comentar: fins i tot les penyes que formen la muntanya són formoses. Per a Pere de Burgos, no només els arbres i la verdor fan agradable la muntanya, sinó les mateixes roques que la formen. La muntanya ferotge de l'època medieval ha estat copsada per aquest religiós renaixentista en un altre codi, ha esdevingut formosa i agradable.

Jeroni Pau i Pere de Burgos fixen alguns dels tòpics més repetits de la nostra muntanya. A diferència del que hem vist que passava amb Pau, en l’obra del darrer dels dos autors el sentiment protopaisatgístic hi és ben clar, essent belles fins i tot les mateixes penyes que formen la muntanya. En aquest sentit protopaisatgístic, l'edició de 1627 afegeix uns tercets "Al sitio, imagen, y milagros no escritos de nuestra Señora de Montserrate de un monje de su casa" en què es parla d'aquells,

"Quebrados montes, que estilays dulçura:
collados que saltays como corderos,
al Arca del Señor su madre pura.
Las sombras vio David: los verdaderos
ven los que os miran, riscos generosos
siempre risueños, siempre placenteros.
En coronado circulo orgullosos
bañados de luz mirays la Aurora
que ilustra los planetas luminosos.
O montaña sagrada! Quien no adora
tus margenes? O gentes. O naciones
corred, venid, y ved, la gran Señora.
O rusticos, o elados coraçones,
o tibios, o enredados, o encendidos,
o puros, o de todas condiciones,
Gustad un bien que excede a los sentidos.
Aqui se baña de Deidad el suelo"
.

Un segle llarg més tard, doncs, l’obra de Pere de Burgos segueix despertant l’interès per la dolçor que respira la muntanya de Montserrat. Però com veiem, encara aquest gust agradós es banya en la deïtat del sòl, mostra de la simbiosi que es produeix en el renaixement català entre la religió i les tendències humanistes.

 

2. 1. 1. 3 - Antoni Brenach

Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu un poema en llatí, titulat Saxia, que parla de Montserrat. D’aquesta obra s’ha dit que és una de les primeres vegades que un humanista s'atura per contemplar la natura sense témer els abismes, els horrors i els perills dels roquissars. Es tracta d'un fet encara força excepcional per a una època i una gent (els monjos) que predicaven el menyspreu del món: mig segle abans, el també monjo del monestir de Montserrat Joan d'Enguídanus havia composat un cant a la Verge per tal de poder esdevenir enemic del món.

Antoni Brenach havia nascut a Vilafranca de Conflent i va morir a Montserrat l’any 1555. Sabem que havia demanat l'admissió al monestir en 1527 i que per tant coneixia la muntanya pel fet d’haver-hi viscut. Amb ell, com diu Farinelli,

"La Musa estaba despierta. Y los cantos y la gloria del Montserrat subían al cielo en la edad de los doctores renacentistas y cultores de la latinidad, devotos y creyentes en Dios y a la vez enamorados de Horacio y de Virgilio. Y así, el ritmo de los hexámetros acompaña a la salmodia de las más sagradas preces litúrgicas".

Segons Farinelli, els versos del pare Brenach foren escrits a Valladolid, cap a 1543. "El poema, otrora muy leído, servía de texto a los monjes y escolares del claustro para ejercitarse en la lengua de Virgilio; hoy apenas le recordamos, y vale, sin embargo, como documento del sentimiento de la naturaleza (del que comúnmente se cree que carecía la gente hispana antes de la revolución romántica) vivo en el pecho del humanista que contemplaba sus maravillas sin temer los abismos, horrores y peligros de las duras rocas que se erguían a las nubes y al firmamento".

Es tracta d'un poema heroic-descriptiu de la muntanya concebut a la manera clàssica, amb un cert regust ovidià i influències virgilianes. La primera part de Saxia parla de la muntanya de Montserrat, la segona de la història de Fra Garí i la tercera del monestir. Aquí, evidentment, ens interessa de forma especial la primera part. En ella Brenach ens deixa veure com Montserrat és diferent de les altres muntanyes:

"Per bé que arreu és Sàxia environada
de monts, com d'una tanca, s'esbadella,
xiroia, en mig de totes ses veïnes
"


"Hi lluu, però, tanta simetria,
tanta de formosor colpeix la vista
i delecta sa forma prodigiosa
tan plaentment a tots els qui l'admiren,
que apar assuajar la gran fadiga,
dels qui damunt el rocatam s'enfilen.
I encar un hom pot veure entre les roques
i al bell entorn de penyalars horrífics,
exuberància d'herbes i boscatges
verderejants d'immustigat fullatge
i perennal ufana, que ofereixen
paisatges encisants als ulls corpresos;
tant que un hom creu trobar-se als Camps Elisis
o a les Tempees Prades que cantaren
molt pietosos i inspirats poetes
".

"Amb tot, al peu mateix són albirables
els tupits llogarrets i les masies
que s'arrufen devora els camps ubèrrims,
i les verdors xamoses que humitegen
torrents i fontinyols. Però el que estranya,
que els senderons de dalt cap font no tinguin,
i als paratges mitgers de la Muntanya,
tan verdejants, cap deu no hi degotegi,
ans es nodreixin amb xifolls de pluja
".

Els temes paisatgístics prenen especial importància davant de la vista que es troba des de diferents llocs. Així, des de Sant Jeroni,

"(...) quisvulla
que hi ascendeix pot esbargir la vista
a tots els termes de la rodalia,
talment un benaurat si llambregava
l'Univers des de l'alt sojorn Olímpic
".

 

Del mateix cim, mirant cap a santa Magdalena:

"S'escareix en amplíssims panorames,
si bé no tant com l'altre; el baix Cenobi
n'és allunyat d'aquí com dos mil passos;
el camí és perdedô i d'esglaiadores
graonades. Ací la gent hi puja
per esguardar, davall les valls pregones,
els claustres venerables que hi bastiren
en altres temps els monjos piadosos;
fins s'hi senten les veus, sens que es destrïin,
de la gent de la plaça i del Cenobi;
i, ferida pels vents, les gents porugues
creuen sentir-hi sibil·lants espectres
".

Brenach mostra el seu desencís quan descriu les ermites que no permeten fruir dels panorames. Aquest és el cas de Santa Helena, la qual

"(...) com és environada
a l'horitzó, per encelades comes,
sols lluca migradíssims panorames,
car la massa rocosa de sant Dimas
no permet d'esplaiar la vista,
i els cimerols del Salvadô i de Tebes
l'esguard mortal del sol morent bandegen,
sense que pugui veure en la gran corba
els cavalls que el Tità sublim afua
".

En definitiva, poc més d’una dotzena de versos recullen tot el sentiment protopaisatgístic que Brenach fou capaç de transmetre a través de la seva obra:

"Hom conta que cap altre Mont no es troba
semblant en tot el món, que pel paisatge
així formós els cors mortals enjoï.
Com més un hom se'l mira, més desitja
amb desig vehement tornar-lo a veure
".

"Mirant sovint els cims del Mont santíssim
les punyents amargors són bandejades;
i així mateix el tedi foragita
la visió freqüent de la Muntanya.
Si mai, alguns la prometença feien
de visitar ben tost l'Estage cèlic,
cap mena de descans tenir podrien
sinó en havent vingut, ni lleure poden
fins que els cimals de la celest Muntanya
han atès: fins aquest punt llur afecte
a la Muntanya senten que s'adreça!
Però tantost les dolçfluents collades
se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen
de celestial repòs i de dolcesa
que, dexeixint-se de la terra, els sembla
d'ésser arravatats als regnes summes
i d'asseure's als divinals cenacles,
creient copsar a dolls el cèlic nèctar
".

 

2. 1. 1. 4 - Cristóbal de Virués

El nostre recorregut històric ens duu a aturar-nos en Cristóbal de Virués, que havia viscut durant més de vint anys al monestir. Cristóbal de Virués era nat, probablement, a València, vers 1550, on visqué, fins que morí vers 1609. De jove havia estat militar. El seu Monserrate, la primera edició del qual es va publicar l’any 1588, a Madrid, va rebre les lloances de Cervantes en un passatge del Quixot. L'obra en qüestió va ser reeditada a Milà l’any 1602, ampliant-se en 1609. Ha estat considerat un dels dramaturgs i escriptors més importants del grup d'escriptors valencians vinculats a la literatura castellana del Segle d'Or.

Des del nostre punt de vista és extraordinàriament interessant de remarcar que, si bé Virués parlava dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos", Montserrat tenia per a ell forma de piràmides que "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas".

"(...) allí extremó naturaleza
Todo lo más suave y más hermoso
Y todo lo que más mueve y aviva
La santa soledad contemplativa
"

I és que Virués parlava de Montserrat com d'una "dulcísima montaña":

"¡Oh peñas, más preciosas que diamantes,
Que zafiros, jacintos y topacios!
¡Oh plantas bellas, fértiles, fragantes
Que adornáis con tal regla sus espacios!
¡Oh cuevas más hermosas y abundantes
Que reales, riquísimos palacios!
¡Oh monte, para mí parte del cielo
En su santo y dulcísimo consuelo!
"

(...)
"La belleza, la gala y compostura
De toda la montaña es admirable.
La varia y hermosísima espesura
No puede ser más linda y agradable:
La eterna y fertilísima verdura
Es en extremo dulce y deleitable;
Hasta los riscos ásperos y yertos
Estan de flores y árboles cubiertos.
Los riscos cuyas cimas hasta el cielo
En forma de pirámides subidas,
Bastan á divertir y dar consuelo
A las más tristes almas y afligidas;
Que, ora cubiertos de importuno hielo,
Ora se muestran verdes y floridos,
Sólo el orden y traza de su asiento
Cuando es de admiración es de contento
".

Virués descriu Montserrat com un "hermoso monte" on la llum del sol al sortir del mar hi reverbera, un lloc al qual cap altre iguala "En belleza admirable y en regalo". Amb ell, certament, trobem una claríssima imatge agradable de la muntanya. De manera que els autors que hem estudiat fins ara -Pau, Brenach, Virués i Pere de Burgos- donen una certa imatge, una nova imatge, a la muntanya de Montserrat. Amb ells arribem a la segona meitat del segle XVI. Des d'aquell moment, els temes i les formes de la muntanya són ja establerts: d'altres vindran després d'ells i diran una altra vegada això que aquests ja han dit. En aquest punt veiem clarament com s'ha produït un procés de formalització de la representació de la muntanya montserratina, procés molt clar i segurament ajudat per un context que venerava l'obra impresa fins al punt que l'opinió d'un clàssic passava per sobre de la mateixa evidència empírica de certs fets. Més endavant parlarem dels models que tots aquests autors tenien al cap i que feien bella la muntanya de Montserrat. De moment, però, hem de continuar el nostre repàs dels tòpics que suposen un sentiment paisatgístic més repetits pels escriptors que els seguiren.

 

2. 1. 1. 5 - Els autors posteriors

Els autors dels quals hem de parlar en aquesta segona part, amb comptades excepcions, varen escriure menys, quantitativament i qualitativament, que els seus mestres, però això no vol dir que no n’haguem de parlar.

El primer autor de qui caldria parlar en aquesta segona fase és Pere Gil (1551-1622), jesuïta, doctor en teologia i censor de la Inquisició reivindicat pels geògraf com un dels seus primers col·legues catalans. Per a ell, la muntanya de Montserrat és la més bella del món, i aquest fet el posa en la mateixa línia dels autors estudiats anteriorment:

"La Montaña de Mont Serrat es tota rocas serradas es per part (sic) de manrresa la mes hermosa que sia en lo mon; aparen las rocas orguens. Tota ella ò es alzinas y Roures y arbossos altíssims, o Rocas serradas: y entre ellas roures y alzinas, cosa verdaderament maravellosa, y digna de ser vista: y no y ha tal en lo orbe, etc.".

L'any 1603, Francisco Diago, membre de l'orde dels Predicadors, lector de teologia i qualificador del tribunal de la Inquisició de Barcelona, publica la seva història dels antics comtes de Barcelona. En ella parla de Montserrat com d’una,

"(...) cosa que hoy es tan insigne y celebre en todo el Orbe. Es pues una montaña a siete leguas de Barcelona y a otras tantas del mar (...) levantada en tanta manera que a puesta de sol se descubren desde su cumbre por Tramontana los Pyreneos y por Mediodia los de Mallorca (...) regalada de las aguas de muchas christalinas fuentes: ennoblecida de abundancia de yervas medicinales: privilegiada entre todas las montañas del Orbe con los peñascos, riscos, y escollos tan vistosos y señalados de que esta ceñida y quajada su espacioso circuyto de onze mil passos, haciendo una figura como de Sierra, que parece averla criado Dios con particular providencia y singular acuerdo para algun señalado servicio y culto suyo, aunque antiguamente los Gentiles le dedicaron y consagraron al profano delos suyos falsos como lo dize Hieronymo Pau (...)"

També en aquesta línia trobem una obra important, la Crònica (1609) del benedictí Antonio Yepes (Valladolid, 1554-1618), obra que no pretén descriure Montserrat, però que en parla i, encara que sigui poc, ens serveix de testimoni d'aquesta nova realitat ecosimbòlica. L'interès de l'obra d'aquest eclesiàstic es troba en la valoració positiva i en termes de bellesa que fa de l'aigua que corre pel nostre massís:

"(...) de los riscos y breñas que están junto a él [el Llobregat] caen diferentes fuentes y arroyuelos, que después que han fertilizado y dado abundancia a lo bajo de la montaña y recreado la vista, acrecientan las aguas del rio principal; pero lo alto del monte es falto de agua y las fuentes son raras".

En Yepes -com també en Argaiz- és molt clar que el que escriu ho ha llegit en altres llocs, especialment quan afirma que els autors que ell ha repassat parlen de les herbes que s'hi troben. Malgrat haver escrit molt poc, els seus mots són molt significatius perquè per a ell Montserrat recrea la vista i és alegre i vistosa.

El doctor en dret Jeroni Pujades (Barcelona, 1568-1645), per contra, va escriure força sobre Montserrat, però el que havia escrit va restar sense sortir a la llum pública fins al segle XVIII. De qualsevol manera val la pena de retenir la seva visió. Montserrat, que no és més alta que Sant Llorenç, i que és una branca del Pirineu, es troba,

"(...) sola y esenta de compañía de otros montes. En la propia manera que en un anillo de oro igual por todas parte[s] se pone una esmeralda, encaja un rubí ó diamante que con relevarse sobre la sortija la hermosea y embeleza, así podemos decir que la piedra preciosa que ilustra y adorna á Cataluña es la montaña de Monserrate, que enciera en sí aquella sagrada imágen".

Sembla inaccessible, "(...) pero la belleza del órden que puso Dios en él por medio de la comun madre naturaleza, el deleite que se recibe en mirar su rústica compostura, suspende los ánimos y embellece los sentidos para que no sientan el cansancio y fatiga de la subida. Lo que mas admira es, que siendo tan áspera y llena de peñascos, nacen entre ellos mil variedades de flores (...)".

Després de Jeroni Pujades, el nostre repàs de les descripcions de Montserrat ens duu a una obra rara que només es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta de la Descripcion general de la montaña de Montserrate del monjo benedictí, resident a Mallorca, Juan de Campos. Campos comença situant la nostra muntanya a set llegües de Barcelona i dient que cap de les elevacions que l'envolten la superen.

"La compostura, y fabrica della se representa a los ojos de diversas, y admirables peñas, pero realmente toda la montaña es una peña, y nace de una rayz, como lo muestran sus torrentes, o arroyos; su aspereza es grande, y a los que la miran de lexos parece cosa inaccessible, y que de ninguna manera puede ser habitada, ni pisada de pie humano, mas es tan notable su compostura, y tan hermoso el orden y concierto de su fabrica, que llegados a caminar por medio de sus riscos; en lo mas fatigable dellos hallan tanta admiracion y consuelo, que les alivia, y descansa del trabajo, que promete su dificultosa subida. Pero a quien no descansara el cuerpo, y regalara el alma, ver esta inmensidad de rocas y peñas, vestida de altos, y hermosos arboles, coronada de tiernas, y hermosas flores, cuya variedad, y muchedumbre matizada de tantos, y tan bellos colores, dexa satisfecho el gusto, y desseo, mostrandose en forma de compuestos, y adornados jardines, y verdes y deleytosas florestas. Y no solo se engendran estas arboledas enlas partes donde parece que la disposicion, y algun poco de tierra dan lugar para ello, pero tambien en lo mas escabroso y aspero, en medio de las peñas, y riscos puros y sin tierra, se veen viciosos, y levantados arboles, y ervas (sic) saludables, y flores cuyo jardinero es el cielo, plantandolas, y regandolas de su mano, pues solo el puede suplir la falta de agua que ay en las cumbres de esta montaña, no porque entre sus peñas no se engendren fuentes, pero su division, y aparatamiento, da lugar para que escondidamente sin salir arriba se suman, y baxen por las entrañas de las mismas rocas; como se ve en una fuente que esta bien alta a la parte de Santa Cecilia (...) cuyas aguas se sienten caer entre dos riscos (...)".

"Cerca deste nacimiento se hallan concavidades, y cuevas espantosas, donde algunos con menos animo que curiosidad han intentado a entrar, y se han buelto a salir sin ver el secreto fin que aquella maravilla encierra, contentos con dezir que bien a dentro se siente el sonoroso ruido de algunas aguas que corren, las quales no deven de aiudar poco ala verdura eterna con que se concervan (sic) los arboles, y yervas (sic) de la montaña, y no es solo esto lo que la hermosea, y adorna, pero la misma descomposicion de los riscos, y el differente (sic) assiento, que tienen en su proporcion elevada, y alta, viene a hazer una composicion milagrosa, tan llena de hermosura, que arrebata el alma a la contemplacion divina, viendo que por muchas partes se levantan unas rocas tan altas de tan agradable forma, y tan yguales en distancia, que aiudadas de las peñas tajadas, y pendientes (sobre quien tienen su assiento) parece que la omnipotencia divina ha fundado aqui una Ciudad grande, con su muralla fuerte, y torreada, llena de baluartes, y garitas, donde habiten, y pelleen (sic) soldados suyos contra los exercitos del infierno. Las peñas son toscas, y dificultosas de labrar, tiran algo a la naturaleza del jaspe, y lo ay en ellas aunque bronco, y grossero; creese que si se pusiesse diligencia sin mucho trabajo se hallaria de lo muy fino. Finalmente todo lo que esta santa montaña en si contiene es admirable, raro, y peregrino, y una muestra, y señal que Dios ha puesto en ella de quan agradable le es la veneracion en que aqui se tiene la Imagen de su gloriosissima madre, pues parece que crio con mayo, y cuydado particular esta tierra, tan llena de maravillas, y milagros, para archivo, y deposito deste santuario, donde siempre le cantan alabanças".

En aquest punt, Campos assegura que parlarà més de la "descripcion" de la muntanya en tractar les ermites. D'aquesta manera, algunes de les ermites presenten, des del seu punt de vista, visions agradables, tot i que "Gozan las hermitas de hermosas, y alegres vistas, unas mas que otras, ay en todas ellas capillas (...)". La descripció de Campos, com veiem, segle i mig més tard, segueix fil per randa la de Pere de Burgos, amb petites modificacions.

El mateix any que Campos publicava la seva obra a Mallorca, a Girona veia la llum el Jardín de María del pare Narcís Camós. Parlant de Montserrat, aquesta obra deia:

"Teniendo pues tantas excelencias esta gran Señora, y tan abiertas las puertas de su misericordia: recibe tantos favores el mundo por ella en estos montes, quedando no solamente tan particular en esto sino tambien en la fabrica con tan bella disposicion, que en pocas partes del mundo se ve otro semejante. Bien parece que puso el Cielo tanta particularidad en estos montes para que quedassen perpetuadas las memorias de los movimientos que en la muerte de Christo hizieron las peñas de que habla San Matheo; pues como dizen algunos, fueron estas las que en España lo hizieron; por lo qual si entonces enseñaron con tales efectos el sentimiento de la muerte del Señor, y Creador universal de todas las cosas; despues del tiempo se vistieron de universal alegria descubriendose esta tan milagrosa Imagen en ellos, como se verà haviendo hecno una breve descripcion de su sitio: cuyos montes tienen cuatro leguas de circuito, y estan adornados de muchos arboles cuyo Jardinero es el Cielo, pues el suple la falta de aguas que para sustentarse necessitan en sus cumbres principalmente; y aunque es verdad que hay fuentes: pero estan muy distantes, y assi se sumen, y baxan por las entrañas de las peñas, y rocas sin salir arriba, por lo qual admira à quien lo considera, y pasma à quien lo ve".

Per a Camós, les penyes tenen forma serrada i tota la muntanya, vista de lluny, sembla inaccessible. En canvi,

"(...) sossiega mucho à quien habita en ellos, el ver tan grande concierto, y orden en sus caminos: y en descubrir tanta diversidad de flores. Con esto se alegra la vista, y pregonando todo quanto tienen maravilla: dexa llenos ne (sic) devocion, à quien con atencion les mira"

"Quedando pues tan bellos dichos montes, excede sin duda en hermosearles, el tesoro que encierran desta tan devota Imagen (...)".

Les flors, el concert i la simetria duen el pare Camós a parlar d’unes muntanyes que qualifica de belles. Ara bé, el que les feia més belles era la verge que acollien.

El proper autor de qui cal parlar és Gregorio de Argaiz, cronista de la religión de San Benito. La seva Perla de Cataluña es va publicar a Madrid, l’any 1677. Es tracta d'una història de la muntanya i del santuari que comença explicant l'escenari on se situen els fets. Aquest lloc és per a Argaiz agradable i formós, malgrat que ja sap que a Amèrica hi ha llocs més propicis per a la natura humana i d'influències més nobles sobre les persones:

"(...) porque si bien portapapeles, y seguras cartas de marear, que nos ha dado la Fè, tiene ya noticia España, y entrambos Emisferios, de otro Polo mas propicio, y favorable a la naturaleza humana, y de influencias mas nobles, que predominan a las almas, y a los cuerpos, y llevan a su devocion los afectos mas arrebatados, hale servido el tiempo de espesas nubes, y vapores gruesos, que no les ha permitido a otros el descubrir su agrado, ni el registrar su hermosura, y menos el origen".

Per a Argaiz, Montserrat, semblaria, a primer com d’ull, un lloc estèril, però vist des d'un altre punt de vista resulta ser un jardí o un bosc espletós, imatge aquesta que, com veurem, era una de les més utilitzades per parlar del nostre massís. Argaiz es preocupa per la vista que es pot trobar des de cadascuna de les ermites i no sembla deixar-se espantar pels cingles, ni tan sols pels de sant Dimes. I és que, per a ell, tot i tenir una visió de Montserrat com a desert eremític, la muntanya no deixa de ser bella també pel fet de ser muntanya:

"No ha sido menos hermosa esta Montaña por Montaña; pues antes por su altura tienen sus habitadores andada una jornada para el Cielo, y para mas presto avecindarse en aquella Celestial Ciudad con los Angeles, desencarcelados en las estrechuras del mundo, y sueltos de tan pessados grillos, y cadenas que nos arrastran, quales son las passiones del cuerpo. Què regalo no dixera San Gerónimo de la soledad, si viera este serrado monte!"

Amb tot, aquesta bellesa de la muntanya, en l’obra d’Argaiz, es posa al servei de l’accés al món diví al fugir de les pasiones del cuerpo.

Pocs anys més tard, l'any 1685, Manuel Marcillo, jesuïta i olotí, va publicar, a Barcelona, la Crisi de Cataluña. Es tracta d'una obra que pretén restablir el prestigi del Principat i que, posada a la tasca de parlar de coses positives i favorables del nostre país, Montserrat serà una d'elles.

Situada al mig del Principat, des de la muntanya es veuen Eivissa, Mallorca i Menorca. Marcillo també diu que els seus cims semblen núvols posats al cel i que, tot i l'esforç que costa arribar-hi, l'esgotament desapareix en contemplar l'ordre i la composició que la formen:

"Es tan alta, y pedregosa, que parecen sus riscos ser nubes puestas en el ayre, cerca del Cielo de la Luna. Y aunque dà grande trabajo subiendo a ella, quitase con el deleyte de mirar, y contemplar la orden, y compostura que ay. Es cosa maravillosa, ver entre los riscos, y piedras, las frescuras, y arboledas que ay, que no parecen sino unos compuestos jardines. Parecen los riscos, y peñas tan hermosos, como si se mirasse una Ciudad edificada en grande altura, y muy cercada de torres, y murallas".

Tot i que no fos català, en el nostre repàs cal parlar de Pere de Marca, perquè va ser un autor molt llegit per l’élite catalana. Cap a final segle XVII, aquest pirinenc que havia de fer carrera a París i que participà en la reestructuració de la frontera hispano-francesa després del Tractat dels Pirineus, publicava la seva Marca hispanica, una obra escrita en llatí que consta de quatre llibres. Els dos primers parlen de geografia, el tercer d'història i, a més, hi ha una noticia del monestir de Montserrat i de la llegenda de Garí. En aquesta, Pere de Marca parla de l'artifici de la natura per vestir Montserrat. Per a ell, les muntanyes que formen el massís, per sobre del nivell del monestir, són columnes:

"D'aquest planell, i per la part posterior de les edificacions, alterosos penyals en fila i en forma de columna aixequen la seva testa, als cims dels quals algunes persones s'esforcen a pujar per fatigoses i estretes escales cavades a la roca, i altres, per anfractuosistats de la muntanya i per senderons pedregosos. Allí mateix queda la muntanya partida en dues parts, com si fos tallada amb una serra, d'on li ve el nom, elevant-se en continus penyals, amb una afrau que s'allarga entre dues carenes gairebé travessada pel mig per un torrent que baixa de dalt de tot, inflat per l'aigua que porta a causa dels ruixats que cauen a les vessants que hi conflueixen; hom l'anomena la Vall Mal (...)".

En canvi, vist des del sud, el massís té un altre aspecte:

"Es veuen contínues penyes agudes, completament pelades o cobertes de vegetació, que s'aixequen amunt, i impedeixen al vianant tota esperança de seguir el camí degut a l'aspresa del terreny, si no és fins que, acostant-se al començ del camí principal, s'obre pas fent una volta per aquest costat de la muntanya, i arriba fins al que avança pel declivi de la part oriental arran de les penyes en agulla, com ja diguérem. Caminant per aquesta sendera tortuosa, un cop s'ha arribat als llocs més alts, es frueix d'una deliciosa vista sobre les terres immediates fins a la comarca del Penedès i les muntanyes que voregen el Camp de Tarragona. Per la banda nord hi ha un camí més planer, sempre verdejant amb les frondes ubèrrimes dels arbres, on tot és un encant dels ulls per les diverses figures de les roques, que s'eleven com agulles a cada moment, aquí com un castell voltat de torres, allí com les flautes d'un orgue, o amb altres formes diverses, degut al treball admirable de l'erosió de la joganera naturalesa."

Per a Pere de Marca, el Montserrat pelat i aspre acaba essent un encant per als ulls a causa de les figures de les roques. El mateix sentit el trobem també en una obra que es conserva igualment a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta d’una obra de Francisco de Ortega, titulada Poema heroico. L'edició d'aquest poema va ser datada per Palau i Dulcet a Anvers l'any 1690. Ortega era frare, predicador de sa majestat i "Monge professo del mesmo Sanctuario" de Montserrat. El llibre va ser dedicat a la "Christianissima rerna (sic) de Francia". Veiem-ne alguns versos:

"Esta pues encumbrada sin rezelo
Primera de los orbos marabilla,
Ultimo coto, que divide el Cielo,
Montaña, que ostento la mejor silla;
(...)"
"Asciendese del Monte á la eminencia,
(Por la parte de Oriente caminando)
Por siempre ameno risco en la parariencia,
Que verdores, y fruto esta ostentando;
Ofreciendo en Divina probidencia
Amenidad frondosa en Monte blando;
Conque (sic) encendido topa el Peregrino
Anticipando bien en el camino
".

"Quien por Ocaso al Monasterio viene
Por pielagos de campos no alterables,
Mas feliz rumbo de montañas tiene
En planicie, y verdores deleitables;
Y anque á la vista immenso sepreviene (sic)
Copete de obeliscos formidables;
Surva seguro en su Verdor Vizarro
El que inventó Minerva triumfal Carro
".

"Breves pensiles, en su ser hermosos,
Ocupan lo restante de la plaza
[del monestir]
Que para ser amenos, y frondosos
Del monte la Aspereza no embaraza;
Con adornos de Flores belicosos
Con ellos el Combento aqui seenlaza (sic);
Porque viva del culto Ministerio
En eterno verdor el Monasterio
".

Com hem vist, els riscos són amens en la seva parariencia. Dos anys més tard, a Barcelona, es publicava l'Epitome historico del clergue Joan Gaspar Roig i Jalpí, que parla de Montserrat com d'una de les majors meravelles de Catalunya i que coincideix en el mateix sentit ecosimbòlic que hem vist en els darrers autors:

"Una de las mayores maravillas que se hallan en el Principado de Cataluña, es la Montaña serrada, distante de la Ciudad de Barcelona espacio de siete leguas (...) camino todo muy llano, y tan ameno, que todo el es la misma delicia hasta llegar al pie de la subida la qual aunque larga no es muy fatigosa, pero siempre deliciosissima; porque se descubren mucho Mar, no pocos Rios, Campos, Viñas, arboledas, y Lugares grandes, y pequeños, infinitas casas campestres algunas, como palacios, y tan cerca la una de la otra, que de lexos parece que componen la mayor Ciudad del mundo. En tiempo de Primavera se hallan infinitas hiervas medicinales, romeros, arrayanes, tomillos, espliego, y otras varias especias: retamas, otras flores odoriferas cuyo olor suavissimo recrea el olfato, como su hermosa vista".

Aturem-nos un moment per remarcar que tant en Argaiz com en Marcillo o Ortega es repetien alguns dels tòpics que ja hem vist esbossar-se en el Renaixement. D'altra banda, convé dir que l'obra de Pere de Marca, tot i mantenir-se dins del mateix conjunt de sentit ecosimbòlic, mostra un lleuger distanciament quant als temes que els autors d'aquesta banda del Pirineu havien situat com a centrals: no oblidem que ell era ciutadà francès. En canvi, en la llengua de l'estat veí trobem dues obres redactades en francès i publicades a principis del segle XVIII que conserven el mateix sentit ecosimbòlic que fins ara hem estat repassant. Els dos autors, aparentment espanyols, publicaren a França i a Bèlgica obres en què es parla de Montserrat. El primer cronològicament fou Juan Alvarez de Colmenar. Per a ell, un cop al cim de Montserrat, les altres muntanyes semblen al nivell de la plana, des d'allà s'arriba a veure les Balears i la seva forma serrada en justificaria el nom:

"Le Mont-Serrat est une montagne de la Catalogne, célébre pour sa hauteur prodigieuse, mais plus encore a cause d'un lieu de dévotion (...) Elle s'éleve si fort au dessus de toutes les montagnes voisines, que quand on est arrivé sur sa cime, elles paroissent presque être au niveau de la plaine, & l'on découvre non seulement toute la campagne jusqu'a Barcelone, que en est a sept bonnes lieues, mais aussi bien avant dans la mer, jusqu'aux Iles Baléares, qui en sont a soixante lieues de distance. Elle est presque toute de rochers escarpez, qui sont pointus & elevez, en maniére de dents de scie, ce qui, comme on croid, lui a fait donner le nom de Mont-Serratus, Mont-serrat (...)".

L'altre autor que ens interessa és Lluís Montegut que publicà a Tolosa de Llenguadoc la seva història de Montserrat, l’any 1739. El seu cognom ens fa pensar que Montegut era català, tot i que no ho podem afirmar; el que sí sabem és que havia estat religiós de l'abadia de Montserrat. El llibre està dedicat a "Madame Première de France", l'altesa reial. En la seva primera part Montegut es proposa descriure la muntanya, el monestir, les ermites i l'església. A la segona, es parla de la història de Garí, una història que semblarà "(...) fort extraordinaire dans ce siecle où l'on est si incredule sur le fait des miracles".

De Montserrat, Lluís Montegut en diu més o menys el mateix que n'havia dit Alvarez de Colmenar:

"Cette montagne est entourée de plusieurs autres, mais elle est entierement separée en son circuit qui est de quatre lieuës. Elle s'éleve au-dessus de toutes celles qui l'environnent, & a son sommet elle se divise en plusieurs rochers escarpez, d'une telle hauteur, que lorsqu'on jette de là les yeux sur les rochers et sur les montagnes voisines, on ne les apperçoit presque pas, & on les confond avec la plaine. Quand l'air est serain on découvre de ces pintes les Isles Baleares ou Majorque & Minorque, quoiqu'elles en soient eloignées de deux cents milles".

Vista de lluny la muntanya sembla horrorosa, però la simetria, la forma que té i el fet que estigui coberta de flors i arbres la fan diferent del que d'antuvi havíem pensat.

"A regarder de loin le Mont-Serrat, il semble que ces différentes pointes de rochers sont plusieurs montagnes escarpées, dont l'aspect a quelque chose d'affreux. Mais quand on est assez près pour en découvrir la forme & la situation, on voit une même roche divisée en plusieurs pyramides, qui sont comme une enceinte, rangées avec tant de symetrie qu'on diroit que c'est un ouvrage fait a la main. Ces rochers sont couverts d'une infinité de fleurs, qui peuvent disputer pour la beauté avec celles des parterres les mieux cultivez; &, ce qu'on aura de la peine a se persuader, c'est que malgré la dureté du rocher, & l'injure des saisons, elles se conservent toûjours dans leur éclat & ne se flétrisent point de toute l'année. Celles que l'on y remarcque le plus communément sont l'oeillet simple, l'aiglantine & la violette".

"Une infinité d'arbres d'une frosseur surprenante sortent des fentes de ces roches, quoiqu'il n'y paroisse point de terre ni d'humeur; mais les plus gros chênes naissent dans ces lieux si secs, & l'on en voit une grande quantité, non-seulement au bas de la montagne, mais même sur les plus hautes pointes des rochers: ces arbres conservent leur verdure toute l'année, de sorte qu'il semble que le Maître de la nature ait répandu une benediction particuliere sur cette montagne en faveur de la Sainte Vierge qui y est honorée de tous les fidelles".

Per a ell cal anar a Montserrat, però "(...) il ne faut point la fantaisie de voyager en forme de dessein, ou que la curiosité de voir des Provinces eloignées nous y conduise", expressió fervent dels motius per sortir de casa sota la llum del menyspreu del món que hem tractat en un altre lloc.

En aquest repàs històric no podem passar per alt l'Epitome histórico de Pere Serra i Postius (Barcelona, 1671-1748), religiós i mercenari, per a qui la mateix elevació de la nostra muntanya feia "(...) inferir lo delicioso de su vista (...)":

"La extraordinaria figura de la Montaña, y de sus peinaos riscos, la manifiestan como impenetrable, è inaccessible, no solo á quien la mira de lejos, pero aùn de cerca; pues quando mas se le avecina la curiosidad para reconocerla, parece que mas se aleja la esperanza de lograrlo; y que el camino que và hàcia el Monte, conduce à mirarle de mas cerca; pero no à subirle: y sin embargo se consigue, no solo à pie, y à cavallo, sino tambien en coche, hasta dentro de los Atrios del Monasterio; siendo el camino deliciosissimo, por lo estendido de la vista en muchas partes, y por lo frondoso, y variado de los Arboles, Plantas y Flores".

Per a Serra, la vista des de Montserrat és delitosa; a més, la muntanya té forma de columnes o piràmides que la fan admirable,

"(...) parecen sus peñas pilones de azucar: y en efecto hai muchas, de quienes se verifica, proporcionalmente, la expressada semejanza"

"Estos riscos, entre lo frondoso de sus Arboles, hacen mas admirable la estrañèz, y plausible la vista; pues se le ofrecen como estendido Amfiteatro de matizados obeliscos".

La muntanya es divideix en dues parts, separades per la Vall Mala o Vall de Santa Maria, "(...) de donde en tiempo de lluvia se despeñan en varios saltos las aguas, que resonando en aquellas concavidades, dan tanto gusto á la vista, como horrores al oído". Cal que remarquem el fet que Serra dóna una de les primeres descripcions de la part de ponent de la serralada i veu com aquella zona de la muntanya té dues parts clarament diferenciades: una, semblant a les altres; i l'altra, completament original:

"Por el lado Occidental hasta casi media falda, ofrece à la vista un objeto comun à los demàs montes; pero de media falda arriba le visten los peñascos Piramidales como en las demas partes; aunque con mayor fragosidad, y aspereza; pues no solo se vè en ella Hermita alguna; pero ni se permite tratable à planta humana".

Amb Serra i Postius, la regió que avui dia anomenem les Agulles ha estat descrita, però encara segueix submergida en els tòpics que la fan inhabitable, fragosa i aspra. A més, és com les altres muntanyes tot i que la seva morfologia sigui més o menys la mateixa que la zona que rodeja el monestir. Per tant, el que feia diferents aquestes dues parts no era només una diferència física, sinó fonamentalment simbòlica. En Serra i Postius, la potència de la construcció social de la imatge de Montserrat sembla anorrear la seva percepció del lloc, però en realitat, com hem vist, es tracta d’una qüestió de representació dins d’un món ecosimbòlic.

A final de segle XVIII, Antonio Ponz, pensionat de la Companyia de Jesús, secretari de Sa Majestat i de la Real Academia de San Fernando i membre d'algunes de les societats més importants d'aquells anys, publica el seu Viage de España (que anava dedicat a Campomanes). De pas per Montserrat, diu que "No se puede negar que el todo de este Santuario, y prodigioso monte, ya se considere por la devocion, ó por los caprichos de la naturaleza, es de lo mas singular que puede verse". A nivell paisatgístic interessa retenir que,

"Está situado dicho Monasterio en un vallecito muy frondoso, con vista desembarazada á la Ciudad, al mar, á la campiña &c. Todo aquel ameno distrito se halla revestido de diferentes árboles, y arbustos, que lo hacen sumamente agradable".

Tots els autors que hem vist fins aquí han mostrat una certa estima per la muntanya de Montserrat, malgrat que a alguns d’ells aquesta bellesa els dugués al contacte amb el més enllà. Aquest fet, com veurem (4.1.1), és molt important i permet situar Montserrat com el primer protopaisatge muntanyenc de la Catalunya moderna.

Resum:

Des del segle XVI fins al segle XVIII han anat sorgint una sèrie de tòpics de caire protopaisatgístic que han qualificat la muntanya de Montserrat. Uns primers autors han fixat els tòpics més repetits de la seva representació, fins al punt que alguns visitants no reconeixen la realitat física del lloc tal com la perceben sinó tal com els ha estat descrita. El desenvolupament de la ciència comportarà canvis importants en aquesta representació, canvis que anem a estudiar tot seguit.





2. 1. 2 - Montserrat a partir de la Il·lustració i del romanticisme

Un cop estudiats els tòpics que l’humanisme renaixentista i els autors posteriors varen anar repetint sobre Montserrat, ha arribat el moment d’aturar-nos en el període en què la ciència, o si més no un apropament més immanentista i utilitarista a la natura, va fer la seva entrada en escena. Amb la Il·lustració els tòpics sobre Montserrat varen començar a canviar ràpidament i amb el romanticisme una nova mediança esdevingué possible.

 

Els autors tractats en la segona part del capítol anterior, en passatges excepcionals, repeteixen allò que els humanistes havien proposat. El canvi més important en el bassin sémantique d’aquesta representació de la muntanya el farà l'il·lustrat Guillaume Bowles. William o Guillem Bowles, científic irlandès al servei de l'estat espanyol (c. 1721-1780), va estudiar dret i l’any 1740 es traslladà a París on s'interessà per les ciències i conegué Antonio de Ulloa, el qual el convidà a traslladar-se a Madrid per visitar mines i establir un gabinet d'història natural i un laboratori químic (1752). Sota la protecció de Richard Wall va viatjar per la Península, descobrint el potencial miner del país i millorant les tècniques, especialment a Almadén on va portar personal qualificat alemany. Va impulsar la creació de societats econòmiques. Fruit dels seus viatges publicà la Introducción a la historia natural y a la geografía física de España (1775), traduïda al francès i a l'italià. Per a ell, la muntanya de Montserrat,

"Du côté qui donne sur le grand chemin, elle ressemble a un jeu de boules: ses pyramides sont séparées les unes des autres, & elle est entourée de plusieurs collines qui la joignent aux Pyrénées. Elle est composée de pierres calcaires, arrondies, de différentes couleurs, conglutinées avec une terre a chaux jaune & avec un peu de sable."

A mida que s'ascendeix per la muntanya, desapareixen les flors i només s'hi troben "(...) roches pelées, separées en colonnes, qui forment des pyramides (...)". A grans trets, el discurs de Bowles és fonamentalment el d'un geòleg de la fi del XVIII, un geòleg que als nostres ulls actuals podria semblar una mica desorientat quant a l'origen de la muntanya montserratina:

"Selon moi, les partisans du systême de la formation des montagnes, par le dépôt successif des sédiments de la mer, auront de la peine a concilier leurs idées avec la structure de la montagne de Montserrat; car il est difficile de concevoir comment la mer auroit pu y rouler des pierres, ni comment le quarts, les grais & la pierre de touche ont pu se former & se conglutiner avec la pierre calcaire".

Fixat per Bowles, aquest tòpic va ser un dels que més es varen repetir des de llavors. Com dirien els teòrics de la comunicació, Bowles va saber posar el tema de l'origen geològic de la muntanya en l'agenda dels autors que el seguiren. Per això, a partir d’aquest moment, veurem com molts dels autors que escriuen després d’ell repeteix el mateix tòpic sobre la impossibilitat, o si més no la dificultat, de l’explicació geològica a partir de la sedimentació marina.

No va ser aquest el cas d’alguns autors que seguiren el corrent religiós que hem estudiat en el capítol anterior. Dins d’aquest corrent, l'any 1821 sortia a la llum pública el Viage literario a las iglesias de España del dominic i membre de l'Academia de la Historia Jaime Villanueva. Villanueva havia visitat Catalunya, i més concretament la diòcesi de Vic, l'any 1806. La muntanya de Montserrat va ser una de les meravelles i rareses que cridà la seva atenció:

"El monte de Monserrate (...) es uno de los objetos que llama la atencion de naturales y extrangeros, y admira aun á los acostumbrados á ver rarezas y maravillas de la naturaleza. No hay pincel ni pluma que pueda explicar las perspectivas que ofrece al que se interna en él. Grupos continuos de cilindros y conos de varios tamaños, unidos con mas ó menos estrechez, dejando en su union las grietas suficientes para que la naturaleza los adorne, y digamos los borde con sus verdes producciones, que ofrecen una labor vistosísima. Es singular la magnitud de uno de estos conos que digo, que se eleva solo en la cresta de la montaña, y llaman el Cavall Bernat (...)".

Citat el monòlit del Cavall Bernat, segueix la descripció que en féu, en llatí, el pare Brenach. Malgrat que la seva sigui una visita a les esglésies del país, Villanueva en algun passatge dóna a entendre un paisatge que ja ha estat força, per no dir plenament, dessacralitzat. Visió aquesta que també és força present en la Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña de Vicente de Frigola. Però la visió de Frigola, que era militar, s’aparta dels dictats de la línia humanístico-religiosa per incorporar el tema de l’origen i l’essència geològics del lloc:

"Otros muchos productos curiosísimos se encuentran en este Principado, como la famosa montaña de Monserrate, tan original en la forma y posicion de sus peñascos, como en la materia, que es una especie de aglomeracion conocida por los naturalistas con el nombre de pouding".

Una mica més tard, la nova representació científica va mantenir un important vincle dialèctic amb la visió poètica del món que proposava el romanticisme. Dins d’aquest corrent, no només artístic, l'any 1839 es començava la publicació dels Recuerdos y bellezas de España, obra de la ploma de Pau Piferrer que anava acompanyada dels gravats de Josep Parcerisa. Piferrer es demana:

"¿Descriurem aquesta famosa muntanya? Tret de les seves belleses naturals, ¿què en descriuríem sinó solitud i abandó, i que veuríem en el santuari sinó misèria i dolor per a l'ànima afligida que es recordés d'allò que fou? Més ens valdrà que guaitem ràpidament aquests feixos de º i que ens abismem en la sublim i espantosa timba que s'obre al peu del monestir fins a tocar les aigües del Llobregat. Millor serà que pugem a sadollar-nos l’ànima amb la immensitat dels espais, que voregem els avencs, que ens enfilem per aquelles llargues i gairebé dretes escales que no han d'envejar res a les dels Alps, i que ens arribem fins a les ermites desertes on visqueren en pau homes de cor senzill i sant. Davallarem després pels pendisos rapidíssims mentre el vent grinyolarà per entre aquelles roques fantàstiques, tot fent arremolinar densos eixams d'aus fetilleres, els xiscles de les quals ens ompliran de santa horror. I quan estiguem cansats d'aquesta llarga correria i la nostra imaginació se senti embriagada de goigs i d'inspiracions, ens n'anirem a seure sota els claustres destruïts o al peu de la façana romànica i, embolcallats amb el mantell de l'esperit, evocarem la visió d'allò que la muntanya ha estat. I amb els ulls de l'ànima contemplarem aquesta visió, tot admirant la seva simplicitat, la seva religiositat i el seu misteri".

Per entendre la posició de Piferrer cal recordar la destrucció a la qual fou sotmès el monestir arran dels fets de la Guerra del Francès. Aquest fet ajuda a entendre que fugi de la part construïda i vagi cap a la muntanya. El romanticisme va donar nova vitalitat al corrent humanístico-religiós, potenciant l’apropament subjectiu a la realitat i, en molts casos, mantenint-se dins d’una religiositat gairebé militant. Al seu costat, potser oposant-s’hi, creixia un afany de coneixement científic cada cop més important que pretenia entendre-ho tot. Un dels esforços que es dugué a terme en aquells moments per abastar aquest objectiu fou la redacció d’obres que pretenien explicar la globalitat, entre elles diverses enciclopèdies i diccionaris.

De fet, podríem dir que el segle XIX fou el segle dels diccionaris geogràfics. L'any 1832 una "Sociedad de Literatos" publica a Barcelona un diccionari geogràfic universal dedicat a la Reina d'Espanya, l'elaboració del qual havia tingut en compte els darrers diccionaris publicats en castellà, francès, alemany i anglès. En l'entrada Montserrat s'hi recull que aquest és un monte d'Espanya, separat de les altres muntanyes, les quals podrien competir amb ell en l'alçada, però no en la forma ni en l'estranyesa de la "hechura". Aquest article parla de la composició de les roques que formen la muntanya i reprèn altres temes que ja han aparegut en Bowles. També per a aquest grup de literats, la muntanya sembla un joc de bitlles i al seu voltant hi ha "(...) muchas colinas que la unen á los Pirineos". Per a ells, des del punt de vista geològic, suposa una gran dificultat el fet d'acceptar la teoria del seu origen vinculat a la sedimentació marina: com veiem, l'explicació geològica és clarament inspirada en Bowles.

El diccionari també insisteix en el fet que des del cim es veuen les Balears. Un altre tòpic repetit és el fet que, malgrat la manca d'aigua en superfície, la muntanya sembla un jardí.

Més endavant, a mitjan segle XIX, també a Barcelona, es publica un altre diccionari geogràfic universal, però aquest cop pintoresc. Montserrat hi és presentat en els següents termes:

"Monte de España, en la provincia de Barcelona, en la margen derecha del rio Llobregat. (...) Esta célebre y prodigiosa montaña, separada de los demás montes cercanos, es de figura tan particular, que no se conoce otra semejante. Su gran mole está formada de rocas cónicas, altísimas y escarpadas que cierran su circuito, dejando solo algunas pequeñas entradas angostas y difíciles. A la mitad de su falda y con exposición al E. se encuentra el famoso monasterio donde se venera la imágen de la Virgen, y en las puntas y picachos de las rocas se encuentran separadas unas de otras, hermitas construidas unas en las concavidades de las peñas y otras en las mismas cimas".

Dos anys més tard, en 1847, es publicava l'Itinerario descriptivo de Cataluña de Tomàs Bertran, polític, escriptor i fundador de la Societat Literària d’Amics de l’Home. En aquest, el tema geològic torna a ser preponderant, tot i que es posa en relació directa amb el cas de Cardona. I és que,

"Monserrate es famosa en Cataluña por el santuario de su nombre (...) y tambien es celebre en la historia natural por circunstancias que la distinguen de las otras montañas. Se compone de grupos de conos inmensos, elevados sobre una basa de peñascos de ocho leguas de circunferencia. Mirada de lejos parece del todo desnuda y sin rastro de vegetacion, mas con la proximidad va tomando un aspecto risueño. Hay en ella bosquecillos de árboles siempre verdes, y plantas aromáticas: en sus faldas hay muchos pinares: pero, á medida que se sube hácia la cumbre se ve cesar la vegetacion, y en la cima solo hay peñas peladas y separadas como columnas ó pirámides; de manera que, desde el llano, parece un juego de bolos; y esta configuracion la causa la desaparicion del gluten ó betun que las unió, y que por efectos naturales se desconpondria, dejando de la antigua montaña tan solo el esqueleto. Entre las referidas pirámides las hay que tiene[n], hasta 150 pies de elevacion, y en parte se componen de la piedra de toque, llamada Lapis-lydios".

Un altre diccionari publicat al segle XIX és el de Pascual Madoz. Per a Madoz, home de lleis, Montserrat és un monte de la província de Barcelona,

"Esta célebre y prodigiosa montaña, separada de los demás montes cercanos, que pudieran casi competir con ella en elevacion, aunque no con lo estraño y único de su admirable hechura, es de figura tan particular, que no se conoce otra semejante, y solo se le parece en algo la estructura de las montañas de la isla de Ntra. Sra. de Monserrat en las Antillas. Su gran mole está formada de rocas cónicas altísimas y escarpadas, que cierran su circuito, dejando solo algunas pequeñas entradas angostas y difíciles".

Per a Madoz, tots els camins son "(...) ásperos y fragosos",

"Las pirámides que se elevan de su gran mole, se componen de piedras calizas, redondas, cenicientas, rojas, amarillas, pardas y de color de carne, unidas y conglutinadas entre sí, con un betun natural (...) Por la parte que mira al camino real, parece un juego de bolos, porque sus picos ó pirámides estan separadas unas de otras, y alrededor tienen muchas colinas que la unen á los Pirineos".

Després, Madoz s’estén en una explicació geològica molt influïda per Bowles, per acabar dient que un bon motiu per anar a Montserrat és una visió que es qualifica de formosa:

"Aun cuando no fuese por el santo motivo de devocion á la sagrada imágen de esta señora, seria siempre bien empleado el trabajo que cuesta llagar allí, por la hermosa vista que se presenta y los caprichosos objetos de aquella frondosa montaña".

L'any 1853 es publicava la Sucinta reseña de Grau i de Solà. Per a ells la "mole" de Montserrat,

"(...) está formada de altísimas rocas cónicas á manera de pilones de azúcar que encierran su circuito, dejando en sus escabrosos flancos estrechas y azarozas entradas".

La comarcada se'ls presenta "(...) cual un hermoso jardín, pero conforme se vá subiendo al monte pierde éste su vejetacion hasta que en su cima solo se hallan rocas peladas y desnudas". Amb tot,

"(...) no se crea que por ello sea triste la montaña, pues presenta tanta variedad de objetos al viajero que es imposible describirlos".

"El artista tendrá mucho que ver en este monte; el naturalista que admirar y el filòsofo (sic) que contemplar. Trazará el artista en su album los mas sorprendentes y fantásticos panoramas, el naturalista, á mas de la abundante mineralogia, admirará su rica y variada flora (...) Puede allí el filósofo contemplar las maravillas de la naturaleza, la obra de la infinita sabiduria: aquellos altos conos que se elevan hasta confundirse con las nubes, le harán comprender la pequeñez de sus obras; las grandes cuebas y profundos antros que existen en el Seno del monte le revelarán el incomprensible poder de Dios, y no podrá menos que humillarse y reconocer su pequeñez al verse rodeado de tanta grandeza como al Omnipresente le plugo crear. Tal es el rey de los montes: Montserrate".

Després d'ells fou el torn de Joaquín Sala. Aquest científic de mitjan segle XIX també concedí la palma de les muntanyes espanyoles a Montserrat:

"Monserrate que de lejos se muestra con sus picos en forma de gradas y sus agujas parduzcas que el sol suele hacer brillar en medio de sus rayos de oro, es por la hermosa vista que ofrece y sus caprichosos y variados objetos, uno de los parajes mas bellos de la pintoresca Cataluña, de los que mas escitan la curiosidad de los viajeros, de los que mas sorpresa causan. Y atiéndase que nuestro país es sin duda una de las provincias mas notables de España en bellezas naturales, en montañas sorprendentes: los Pirineos con sus elevados picos, sus atrevidos arcos y sonadoras cascadas; la espantosa aspereza y profundos desfiladeros del Orgañá, Vermandell y Flix; el Montseny, la Sierra de Nuria y el Canigó con sus eternas nieves; S. Miquel Delfay con su ondulante cabellera de plata y sus bellísimas grutas de estalactitas; las montañas de Cardona y de Aran con sus soberbios montes; la Costa-áspera y Costa-roja; las admirables sierras de Matagut, Cabanyils, Brito y Llena; las singulares crestas de Llorona y Besagoda; Monsech en fin en el territorio de Talarn, la Maledeta de Aran, las montañas de Cadí en Puigcerdá, las de las Molas y Escornalbou en Tarragona, son otros tantos testimonios que aseveran nuestro aserto. Sin embargo, Monserrate obtiene la palma de la hermosura entre todas las montañas catalanas, y esto es tanto por lo atrevido de sus formas, como por las riquezas naturales que encierra".

Montserrat té per a ell unes estranyes formes que li recorden gegants que amenacen la plana o un monument feudal. Referint-se a un reputat geògraf espanyol el nom del qual calla, assegura que la seva forma la fa diferent de totes les altres muntanyes, semblant-se només al Montserrat de les Antilles. Està formada per roques còniques altíssimes i escarpades que la tanquen deixant només entrades angostes i difícils. Les piràmides que la formen es composen de pedres calices vermelloses. Vista des del sud sembla un joc de bitlles i al voltant hi ha molts turons que la uneixen als Pirineus. La seva descripció, no és difícil de comprovar, es vincula molt clarament a la imatge que n'havia donat Bowles. I, si no, detinguem-nos un moment a explicar que per a ell és el resultat del modelat de l'aigua, tot i que la seva morfologia presenta problemes per als autors que creuen que és obra de les deposicions de sediments marins,

"(...) pues en la montaña de Monserrate no se comprende el modo con que esta pudo redondear las piedras, ni como el cuarzo, la piedra arenisca y la de toque, se pudieron formar y conglutinar con la piedra caliza."

Si la inspiració geogràfica de Bowles resta amagada, Sala no té cap problema a reconèixer que aquesta completa la "bellísima descripcion" que n'havia fet Pujades. "Ambas autoridades llenarán cumplidamente este delicado punto de nuestro bosquejo histórico de un modo que no habria podido hacerlo nuestra insuficiencia". Llàstima que aquest autor es dediqués a repetir allò que ja estava escrit perquè hagués pogut aportar idees noves. Sobretot perquè sabem que va aventurar-se per llocs encara no massa visitats. Efectivament, a Montserrat, Sala va fer,

"(...) una escursion por una parte inaccesible de la circunferencia de la montaña y recorrí un valle muy frondoso de su feraz campiña que en otro tiempo formaba una colina mas agreste y varias fisonomías ó paisajes menos simpáticos é incultos".

Amb Sala veiem que la ciència duu alguns estudiosos a la part occidental de la muntanya, però aquesta part encara resta desconeguda i poc visitada. Els excursionistes catalans, com veurem en un altre lloc, la trauran a la llum pública, pocs anys més tard, a la segona meitat del segle XIX. Un moment en què, una part de l’Església catalana deixà clares mostres de la seva estima per la realitat de la muntanya de Montserrat, tot i que no sempre acabà de trencar completament amb les visions transcendentalistes de la realitat. En aquest sentit, a la dècada dels seixanta, Joan Martí i Cantó (Barcelona, 1829-1887) escriurà diverses obres que més o menys faran referència a Montserrat. Aquí ens aturarem en la Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. de Montserrat (1864).

Martí i Cantó diu que, aproximadament a set llegües de Barcelona, es troba una muntanya que "(...) compite con todas en belleza por sus originales formas". Més endavant (1875) també dirà que "Montserrat es una bellísima y admirable montaña sentada en el corazon de Cataluña". Però, tot i aquesta bellesa, no deixa de ser per a ell,

"(...) una pieza espantosa de granito dispuesta por la Providencia divina para trono de María, cuya circunferencia mide hasta cuatro leguas, y la altura 3993 pies. Esta medida fue tomada por el P. Ametller, célebre naturalista de la comunidad de Montserrat, y contada des de la roca que se encuentra en medio de las aguas del Llobregat, delante del torrente de santa Maria".

"Distinguen á Montserrat una multitud de hendiduras que dejan descubiertas rocas altísimas amenazando un desplome terrible que maguallaria al infeliz que topasen; no obstante, ni una sola vez ha debido lamentarse ninguna catástrofe en las varias caidas de trozos de montaña. (...) El origen de estas hendiduras ha sido atribuido al transtorno que sufrió la naturaleza en la muerte de Jesus; pero los geólogos afirman no ser otra cosa que las avenidas de las aguas".

Com deixa veure Martí i Cantó, religió i ciència ofereixen explicacions diverses i contraposades sobre l’origen de la muntanya, però nosaltres volem fer notar que científics i clergues s’acorden precisament a donar importància estètica a Montserrat, com acabarem de veure més endavant. Martí i Cantó és dels autors que parlen del tema dels ocells que prenen el menjar de les mans dels ermitans, de les plantes aromàtiques que creixen a la muntanya i repeteix de passada la poesia de Anselm Forcada en què es deia que era Maria qui cuidava aquest jardí natural. En ell, l’estima per aquesta muntanya és ben clara:

"Por último, se respira en toda la montaña una saludable admósfera (sic); las pocas fuentes que hay de la mitad abajo son muy fuertes y provechosas, y en la inmensa estension de su horizonte recrea sobre toda comparacion la vista, pues distínguese claramente desde su cumbre los montes de Valencia y de Aragon y las Islas Baleares, en un dia sereno y despejado".

Pocs anys després es publicava La estrella del Montserrat de Francesc de Paula Fors de Casamajor, advocat, auditor de marina, membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, soci i professor de la de Madrid, membre de l'Institut d'Africa de París i d'altres societats de l’època. La seva obra pretén ser una relació històrica de Montserrat i la seva inspiració prové en diferents passatges de Pau Piferrer. Per a ell, Montserrat,

"(...) por su naturaleza singular, y por las antiquisimas y religiosas fundaciones de su Monasterio, se presenta como una de las curiosidades mas notables de España. Domina los caminos y principales eminencias de Cataluña".

"(...) [C]ompuesta de rocas altísimas y escarpadas, de ramblas y torrenteras que no dejan sino pocas y angostas entradas", té una elevació de 1139 metres amb 16 centímetres, i així,

"Por lo encumbrado puede inferirse lo delicioso de su vista, que se dilata por Oriente y Mediodía sobre el Mediterráneo, y por Occidente y Septentrion hasta los montes de Valencia, Aragon y Pirinéo (sic). Agradable y sorprendente es el espectáculo del bello panorama que desde la cima se presenta (...)".

Però a més de la vista, del panorama que ens permet presenciar la muntanya, com en el cas anterior, aquesta forma també un objecte paisatgístic:

"A partir del Monasterio, pelada del todo la montaña, forma en varios paisajes, picachos y peñones á manera de las almenadas torrecillas de un edificio gótico, que algunos escritores han comparado a un juego de bolos. Desde luego se manifiesta como impenetrable é inaccesible por su estraordinaria figura, y aún parece de cerca que se aleja la esperanza de poderla reconocer cual se desea".

En aquesta dialèctica entre ciència i religió que més o menys veladament anem repassant, també considerem interessant de reproduir els termes en què els prelats de Tarragona varen demanar al papa la declaració de la Moreneta com a patrona del Principat de Catalunya. El text començava dient:

"Es lo Montserrat una montanya al mitx del pays situada, insigne per l'alsária, asperesa y forma singulas de las altas penyas, y mes insigne encara per los amplíssims monastir y temple, ahont se venera ab penne y honestíssim culto una antigua Imatge de la Mare de Deu, que pujan á visitatla seguidament moltíssim peregrins de tot Catalunya (...)".

Una altra obra molt important és el volum corresponent a Montserrat de l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, que sortia a la llum pública l'any 1881. Es tracta d'una iniciativa del món excursionista que, com veurem en el seu lloc, jugarà un dels papers més importants en la difusió del sentiment del paisatge a Catalunya. D’aquesta obra, volem destacar-ne el fet que convida els lectors a emprendre excursions per la muntanya i dóna nom a algunes de les roques que la formen:

"Elevadíssimas rocas de figuras diversas, en lo general cónicas, donan á la Montanya l'aspecte més fantástich que puga imaginarse, y á sa extranya silueta deu, sens dubte, lo nom de Mont-serrat (montanya serrada ó en forma de serra). S'opina també que l'origen d'aquest nom deu buscarse en Mont-sagrat (montanya sagrada)".

"La vegetació hi és expléndida, essent notable per sa expontaneitat y per la varietat innumerable d'especies, algunas d'ellas peculiars d'aquesta montanya".

A final de la dècada dels vuitanta es publica, simultàniament a Barcelona i a París, la Guide a Barcelone d'A. Gelee-Bertal, autor per a qui també "Cette merveilleuse montagne, [és] la Reine des montagnes espagnoles (...)". Aquesta guia parla d'una muntanya "(...) dont l'aspect abrupt, aride, est loin -malgré son originalité- de laisser deviner les admirables beautés qu'elle renferme".

"C'est une amas de cônes immenses, superposés les uns au-dessus des autres, nus, inaccessibles, au milieu desquels on ne peut passer qu'a grand'peine".

L'autor ha llegit Madoz, i el cita en la seva obra. Després de descriure'n la geologia, diu que,

"Le ton d'ensemble est d'un gris triste. Il offre a la vue deux cimes principales, qui sont séparées par une vallée composée d'angles et d'aspérités, dans laquelle les eaux qui, les jours de pluie, ruissellent en une myriade de cascades, ont creusé un ravin qui est la ligne limitrophe des évêchés de Barcelone et de Vich".

Una nova guia, la d’Emilio Valverde Alvarez, es va publicar a la dècada dels vuitanta, tot i que la datació ha estat feta per inferència de les altres obres que el seu autor va publicar i que han estat incloses en el repertori de Maria del Mar Serrano. Aquestes obres varen veure la llum pública entre 1884 i 1887. Per a Valverde, Montserrat és un "fantástico monte":

"Esta aislada , célebre y prodigiosa montaña, de extraña y admirable hechura, forma su gran mole con rocas cónicas, altísimas y escarpadas, que cierran su circuíto dejando algunas pequeñas entradas angostas y difíciles (...). Sus elevadas pirámides se componen de piedras calizas de varios colores, unidas y conglutinadas entre sí formando barrancos que dividen la montaña en mil ángulos diferentes, y constituyendo su cuerpo masas enormes de peñas con rajas horizontales y verticales".

"(...) En la cima sólo hay peñas peladas y separadas como columnas, formando pirámides que llegan hasta los 150 pies de altura, de piedras redondeadas calizas, areniscas, cuarzos blancos venados de rojo y con toques de color negro".

"Recorriendo rápidamente con la imaginación aquellas misteriosas masas de granito, hundiéndose en el espantoso y sublime derrumbadero, subiendo á la más elevada cúspide tan cercana de la inmensidad de los espacios, deslizándose á orillas de tantos precipicios y contemplando aquellas agujas solitarias de tan rarísima textura, evócase fácilmente por el viajero la visión de lo que ha sido y representa Montserrat, admirando y comprendiendo el religioso misterio y la entusiasta devoción que se mantiene inalterable en las comarcas catalanas hacia el sacrosanto monte y su Virgen titular".

Després dels autors estudiats vindrà l'obra de Josep Roca i Roca, autor molt interessant perquè ja en ell es veu un clar interès pels cims individuals. Amb ell, com amb García del Real o amb l'Album pintoresch, els autors començaran a parlar als visitants com a viatgers, i aquest fet és molt important.

L'obra de García del Real parla de l'aridesa que mostra la muntanya a primera vista i com, en canvi, hi viuen moltes plantes medicinals. Per totes les esquerdes i forats creixen plantes i arbustos. Com veurem, són tòpics que han nascut en diferents moments i que s'han anat transmeten d'autor en autor. Evidentment aquests tòpics ajudaven a formar la visió dels visitants.

De fet, volem remarcar que hem arribat al moment en què la nostra informació es pot extreure, no ja de monografies sobre certs indrets, sinó d’obres que es qualifiquen elles mateixes de guies o de treballs que plantegen explícitament que volen guiar els seus lectors potencials. Aquest fet és molt important perquè la informació que hem recollit en els treballs específics sobre certs indrets es deixa veure a través de la història que s’explica del lloc quan l’autor considera que hi ha certes coses que se li fan agradables, però, amb les guies, aquest desig fins ara velat es fa explícit, i els autors pretenen "guiar" els seus lectors per la geografia per tal de conèixer allò que els sembla més interessant. Ja no es tracta d’un coneixement del país (un reconeixement exhaustiu i dut a terme amb afany investigador) com durant la Il·lustració, sinó d’un re-coneixement del país, de tornar a visitar i a veure allò que altres han formalitzat i publicat amb anterioritat.

Aquest canvi d’actitud i del tipus d’obres ens indiquen també que ja existeix un públic prou ampli com per poder fer una edició d’un llibre que pretenia ser pràctic, com ho eren les guies. Els editors sabien que podien arriscar el que costava fer l’edició perquè hi havia un important "mercat" potencial i aquest mercat potencial és la mostra de l’extensió del nou sentiment de la relació objecte-subjecte o, més concretament, del nou vincle amb el món natural que es va anar establint després del romanticisme. La guia explica uns llocs i uns camins, però els explica d’una determinada manera: dóna a veure la realitat a través d’uns tòpics que esdevenen cada cop més formalitzats en uns sentits molt concrets. El lector de guies, quan esdevenia viatger, no buscava res de nou, allò inesperat, que no sabia què era; ans al contrari, buscava allò que calia trobar, i trobava el que altres anteriorment havien cregut interessant.

Resum:

En els darrers capítols hem vist que el procés de formalització de la mirada té a grans trets, per al cas del Montserrat modern, dues fases clarament diferenciades: una entre la introducció de l'humanisme i la irrupció de la ciència moderna, i l'altra a partir d'aquest fet. A un nivell testimonial o simbòlic, podem considerar la visió de Bowles com la frontissa que divideix ambdues etapes, encara que aquest científic d'origen irlandès estigui més clarament emmarcat dins del segon moment.

En un segon moment, la visió romàntica ha fet acte de presència i entre ambdues, entre ciència i esperit, s’aniran bastint els principals tòpics que definiran el Montserrat contemporani.

 

 

2. 2 - Les descripcions del Montseny

 

Comparat amb Montserrat, les notícies que tenim sobre el Montseny (i, en general, sobre les altres muntanyes) són molt més escadusseres. Sobre aquest massís s'ha escrit molt menys, però també s'han escrit coses amb molta menys dispersió de temes. Gairebé tots els autors es dediquen a repassar la mateixa sèrie de tòpics, tòpics que –a grans trets- van recollint els uns dels altres.

Quan Jeroni Pujades escriu el primer volum de la seva crònica, abans de començar a parlar de la història d'Espanya, amb la vinguda a la península de Tubal, considera necessari parlar de "(...) lo siti, ambit, y continencia de aquella". Veiem clarament, doncs, que per a ell la geografia esdevé un pas previ per a l’estudi de la història pàtria.

Com molts altres autors, els Pirineus són per a Pujades una frontera que separa dues realitats polítiques. En surten una sèrie de braços que són el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Montsec i Montiverri (sic), "(...) tots famosos en Cathalunya, si be ninguna, o poca cosa se escriu dells". Com en altres passatges de la seva obra, Pujades s'entreté a parlar del Montseny, "(...) perque quiça altra hora no podria sens apartarme molt de la historia". A la història li cal la geografia, com dèiem més enrere, però la seva imbricació encara no està del tot resolta i així Pujades té una informació, però l’esquema del treball que es proposa (una crònica) no preveu on col·locar aquesta informació.

Entrant en el tema que ens interessa més directament, direm que per a Pujades, el Montseny és tan alt que és la primera muntanya que es veu venint d'Italia, per via marítima:

"Lo mes alt della sol esser ordinariament molt copios de neu, la qual conservada en pous te proveyda a Barcelona en lo estiu, per comoditat de beurer fresch. Y en lo hivern la sua abundancia causa a totes les terres circunveines, molts, y terribles frets: tant que estantli la ciutat de Barcelona almenys set llegues lluny, y essent terra tant temprada com es, sent, y participa dels seus frets al temps que corre nevada".

Lloc comú en moltes de les descripcions del massís, Pujades parlarà igualment del gorg de Gualba. Seguint Jeroni Pau explica que al massís abunden les mines d'or, argent i marbres finíssims, i sobretot els avets i altres llenyes per fabricar galeres.

Altres autors participaven d’aquests tòpics. L'any 1678 es publicava a Nàpols la Cataluña illustrada d'Esteban de Corbera. Per a aquest autor, el Montseny és una de les muntanyes més altes de Catalunya i també la primera que veuen els navegants que vénen d'Itàlia tot just passar les Pomas de Marsella. Corbera també insisteix sobre el clima intempestiu de la muntanya, l'abundància de mines, avets, etc.:

"Sus cumbres estan de ordinario cubiertas de nieve, que a veces con el rigor, y aspreza de su frialdad se inquieta, y altera notablemente la suavidad, templança del Clima de Barcelona con estar siete leguas lexos. Dicen Autores graves que es muy abundante de minas de oro, y plata: pero estas no se ven. Tambien dizen que ay canteras de marmoles finissimos aunque ahora, o no le saben, o no sirven. Lo que la experiencia no muestra es la riqueza que tiene de piedras preciosas, y señaladamente de Topacios, y Ametistas excellentissimos en grandeza, fineza, y hermosura que se hallan cada dia en ella en notables cantidades. Abunda assi mismo de Abietes, y otros varios arboles que se enplean en la fabrica de las Galeras. Otras muchas estrañezas pudieran dezirse que se dexan por no alargarnos tanto, y no es la menor ver entre tanta fragosidad tanta hermosura de arboles, y flores. En una de sus pendientes que mira entre Levante, y Medio dia ay una fuente que el caño della sale, salta de un golpe mas de ciento, y sessenta varas de alto. Esta se llama lo Salt de Gualba porque cae çerca de un lugar deste nombre entre unos prados por extremo frescos, y deleytosos. Adonde da el agua a un estanque, o balsa que no se le halla fondo".

D’altra banda, en Les delices de l'Espagne & du Portugal, Juan Alvarez de Colmenar explicava que anant cap a Girona,

"On laisse sur la gauche la ville de Vic (...) Entre Vic & les côtes de la mer, s'éleve une montagne fort haute, nommée le Mont-Seni (Mons-Signi) féconde en simples ou herbes médecinales, & en pierres rares & précieuses. On y trouve du crystal, & sur-tout une espêce d'amethyste de couleur violete, très-rare, entrecoupée de veines rouges fort brillantes".

Fou l’any 1774 quan es publicà el tom XXVIII de la España Sagrada d'Enrique Flórez. En aquesta obra es dedica una part especial a parlar del Montseny. Les informacions que Flórez utilitza les ha obtingut del Comte d'Aranda, Capità General de Castella, que n'era el propietari. Flórez explica que la muntanya ha estat esmentada moltes vegades, però en general es mostra preocupat pel fet que les notícies que se n'han donat no han estat especificades concretament "(...) por falta de inclinacion à Historia Natural". Religiós (dominic), Flórez es preocupa per la manca d’interès científic, perquè no existeix un salt insalvable entre ambdues realitats.

També per a Flórez, el Montseny està relacionat amb Vic i amb les ametistes:

"El nombre de Monseñ se aplica à una circunferencia de montes que en particular tienen varios nombres, y altura, en los confines de Viladrau, Seva, la Castaña, Brull (...) Monsén (...) y Arbucias (...). En medio de esta circunferencia hay un monte alto, y grande, llamado de S. Sagismundo, tenido por el verdadero Monsén: que de oriente à poniente ocupa cosa de una hora de camino; y media de mediodia à norte".

Com el seu títol deixa entreveure, Flórez es preocupa per les esglésies de les zones que visita, però en aquestes visites no pot deixar de ressenyar algunes coses extraordinàries que surten al seu pas.

"No hay en él mas que una casa unida à la Iglesia de S. Sagismundo. En este monte es donde se crian las Amatistas, y no en los demas de la circunferencia: y en este, no por todos costados, sino por el del norte; que mira à Viladrau".

Després de mesurar l'alçada respecte a Vic, pel fet de ser-ne la ciutat més propera, parla de la seva vegetació:

"Tiene peñas en algunas partes sin arboles, ni hierbas, pero en otras produce muchas especies de hierbas comunes, y medicinales, con variedad de arboles, especialmente los llamados Vets (sic), Faits, y Bladas, los cuales no se crian en la circunferencia del vulgarmente nombrado Monseñ, que solo tiene Encinas, Robles, Castaños, y Frutales plantados por los dueños de las tierras".

Si Flórez ressaltava el poc conreu de les ciències naturals al massís, més o menys per aquelles mateixes dates el naturalista Guillaume de Bowles ja en voldrà parlar en la seva història natural i geografia física d'Espanya. Amb tot, les seves referències són més aviat escasses i és força clar que Bowles, a diferència del que ha fet en altres llocs, tan sols es dedica a repetir tòpics més o menys coneguts sobre el Montseny:

"A quelques lieues de cette montagne de Monserrat, on trouve la ville de Vique, près de laquelle il y a une mine d'améthistes, de topaces & de crystaux colorés, que les Orfévres de Barcelonne travaillent & vendent".

En el seu Atlante Español, Bernardo Espinalt Garcia també parla del Montseny, tot inspirant-se en Pujades, autor que no s'oblida de citar. Com els autors fins ara repassats, Espinalt informa del Montseny quan tracta la ciutat de Vic, deixant algunes puntualitzacions sobre la mina d'ametistes i el santuari de sant Segimon, temes que són represos en l'apartat dedicat a Viladrau. Per a ell, el Montseny es presenta,

"(...) cubierto de frondosos arboles, odoriferas flores, y abundantisimo en yervas medicinales: hay en él preciosas piedras amatistas blancas, moradas, y topacios. Está lo mas del año cubierto de nieve; y es tan alto, que es el primer desde donde se descubren los Navegantes que vienen de Italia: hay un gran numero de fuentes caudalosas, por lo que hace fértiles los llanos de su circunferencia: abunda en caza mayor, y menor, y hay muchos osos, y lobos".

La presència de neu és un dels factors que Espinalt, com molts dels autors de l'època, subratllen. Així, en parlar de Sant Hilari Sacalm, diu que es troba en un lloc muntanyós i aspre, cobert la major part de l'any de neu, a causa precisament de la proximitat del Montseny, "(...) que todo el año lo está".

Caldria destacar que quan Espinalt tracta les viles situades al peu del Pirineu (Camprodon o Ribes, per exemple) no parla de qüestions paisatgístiques. En general, per a ell, les muntanyes, excepte el Montseny, és com si no existissin. A tot estirar Espinalt s’interessa per les produccions, la història, la situació, etc. d'aquells indrets muntanyencs. Aquest afany és una tendència molt clara en aquelles persones del segle XVIII català, com veurem més endavant. Les muntanyes improductives no els interessaven si no era per motius científics; però no tothom practicava la ciència.

En aquest context, el Montseny era molt desconegut de la majoria d'autors. Un cas extrem, i que mostrarà fins a quin grau es pot parlar de desconeixement de la "realitat", el trobem en el Diccionario geográfico universal pintoresco de las cinco partes del mundo, que es va publicar a Barcelona l'any 1845. Per a aquest diccionari, el Montseny és una "montaña de España, en la provincia de Barcelona, que forma parte de la gran cordillera de la Figuera". El desconeixement d'aquest massís queda ben patent en aquesta petita definició en què es pren la part (la Figuera) pel tot (la muntanya del Montseny). D'altra banda, hem d'anotar que el desconeixement del Montseny és també ben patent en tots els autors que, com hem vist, associen la muntanya a la ciutat de Vic, oblidant les altres ciutats que l'envolten.

Tomàs Bertran i Soler, en canvi, serà capaç de veure que el Montseny no es troba només al costat de Vic sinó entre Vic, Girona i Barcelona. Però això no impedeix que li apliqui algun dels tòpics que s'aplicaran a altres muntanyes, en aquest cas el fet que sigui la primera part de Catalunya que es veu en venir de Marsella:

"La Montaña de Monseny, que está entre Vique, Gerona y Barcelona, es tan elevada, que los marineros que vienen de Francia la divisan desde las Pomas de Marsella: su cumbre está casi siempre cubierta de nieve, y esto contribuye á los frios que se sienten en Barcelona, apesar de ser su clima tan templado, siempre que reinan en invierno los vientos del Norte. Al pie de dicha montaña hay una fuente, cuyas aguas se precipitan de un alto de ciento sesenta varas, y á este salto le llaman los naturales Salto de Gualva, por hallarse alli muy cerca una poblacion de este nombre. La referida fuente forma una balsa muy profunda á la cual el vulgo atribuye los mismos prodigios y diabólicas escenas que al lago de Canigó. Tiene esta montaña muchos abetos, cuya madera es escelente para la construccion de buques: abunda tambien en minerales, en especial oro y plata, y tiene exquisitos mármoles".

Després de llegir aquesta cita, sembla que tampoc Tomàs Bertran no ens ofereix gaire coses noves. De fet, potser entendrem la posició de l'autor si sabem que comença explicant que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)", entitat geogràfica que serveix per separar-nos de França.

A l'espera que els excursionistes declarin el Montseny terreny predilecte del seu excursionejar, el mateix any que es fundava la primera entitat excursionista catalana, el geòleg Jaume Almera escrivia, en una memòria que més tard es llegiria en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una visió que possibilitava l'obertura cap a aquest massís prelitoral. Tot i que es va publicar l’any 1876, es tracta d'una memòria inaugural del curs 1882-1883, llegida el 14 d'octubre. Amb l’obra d’Almera, el Montseny esdevé gairebé de sobte "(...) el gigante de la baja tierra catalana (...)", "(...) el empinado monte donde se acumula la nieve que convierte en helados vientos el ambiente del país". Visió que semblaria recordar-nos la por i la desconeixença anteriors, però en realitat Almera possibilita un gran salt: la "descoberta" del Montseny. Per a ell, com que Déu va voler crear el massís, a la humanitat li toca investigar el partit que en pugui treure, com ja havia dit Mallada del Pirineu. A més a més, Almera convida el "pueblo culto" a descobir i visitar el Montseny, fet molt important en aquest procés de formalització que estem estudiant. Per arrodonir-ho, fixem-nos que aquest autor puntualitza que fins molt recentment no se n’havia dit res, del Montseny:

"Algo se ha dicho, sobre todo muy recientemente, de esta elevada montaña, mas no han llegado todavía, por desgracia, á ser patrimonio del pueblo culto las innumerables bellezas que en su seno encierra, ni los atractivos que convidan á visitarla y á estacionarse en ella durante el verano".

"Guardémonos de visitarla y de trepar por ella durante los rigores del crudo invierno, en que casi siempre la region alta de la misma está cubierta de un espeso manto de nieve, pero no nos privemos, á pesar de tenerlo siempre á la vista, de pisarlo en verano y de disfrutar de las encantadoras escenas y del lisonjero hospedaje con que nos brinda la naturaleza".

Perquè al Montseny s'hi troba una temperatura mitjana agradable i una sensació de frescor igualment agradable, una aigua fresca i cristal·lina, abundant i rica; el visitant,

"(...) si en busca de umbrosos y deleitables sitios, tiene allí selvas vírgenes que le ocultan hasta los rayos del sol de mediodía; si, huyendo de la sofisticada y asfixiante atmósfera de la ciudad, desea aire higiénico y depurado, respira allí ambiente sano, tónico y de inapreciables cualidades; si, en fin, anda en busca de escenas campestres, de sitios de recreo y de esparcimiento, la naturaleza le ofrece allí panoramas á cual más variados, magníficos y pintorescos".

La seva altura màxima, que segons Almera s'acosta als dos mil metres, afavoreix la condensació de la humitat, de manera que algunes vessants,

"(...) estén convertidas durante todo el verano en un verdadero Eden y ofrezcan un panorama ó cuadro sumamente pintoresco y animado; pues manantiales numerosos y abundantes fertilizan y hacen rebosar la vida de tal manera sus contornos, que los pueblos de Montseny, Muscarolas, Campins, Gualba y Rielles, en la misma falda emplazados, no ceden en atractivo y bellezas á los famosos y tan visitados valles de las vertientes, no solo española, sino hasta francesa de los Pirineos".

Per a Almera, recorrent la base de la muntanya de Campins a Riells, al capvespre o de bon matí, el "turista" no trobarà a faltar el soroll de l'aigua ni la frondositat de la vegetació que es troba al Pirineu.

"Pero hay, á la verdad, más aún; pues no solo iguala esta falda en la esplendidez de la vegetacion y riqueza de manantiales á los tan celebrados Pirineos, sino que aún les aventaja por la calidad y especies de plantaciones".

Això el duu, acte seguit, a parlar de Gualba, "(...) el jardin de la falda del Montseny". Almera és un geòleg que no s'oblida de citar (i, per tant, de llegir) Piferrer. En ell es barreja la visió d'un científic que descodifica el Turó de Morou en clau de columnes basàltiques gegantines i que es queda "acoquinado" només de pensar en la lluita erosiva que es desenvolupa calladament en aquells escenaris amb una visió poètica, romàntica, que el duu a estimar allò que també ha d'estudiar. Doble punt de vista que queda palès quan parla de la tornada a casa des de la muntanya:

"Nada tiene de particular ya el resto de la montaña, que la enlaza con el comienzo de la plana de Vich, pues sea que se dirija el turista á la estacion mas cercana, que es la de Balenyà, sea que se dirija á Vich, nada especial se le ofrece bajo el punto de vista topográfico ni físico, si bien lo encuentra el científico bajo el punto de vista geológico".

En parlar de Núria haurem de tornar a tractar de Jaume Almera, perquè la seva posició, entre la ciència, l'estètica i la religió és molt interessant per a l’estudi que estem duent a terme.

L'any 1871, Josep Gil parlava del Montseny i es mostrava molt preocupat pel fred que d'ell es desprenia:

"Coronadas de nieve sus encumbradas cúspides la mayor parte del año, envian en invierno su helada atmósfera hasta Barcelona, y por su elevacion de 1700 metros sobre el nivel del mar es una de las primeras que divisan los navegantes que vienen de la parte del Este".

La font d'inspiració del nostre autor sembla clara, però, inspirat en autors "clàssics", Gil cau en una contradicció amb el que ha dit abans: el fred del Montseny es nota a Barcelona, però en canvi, Cardedeu:

"Situada la poblacion en un punto sumamente saludable, disfruta de los aires apacibles que en verano le envía el Montseny, cuyas nevadas cordilleras en invierno deleitan la vista sin hacer sentir frios notables en la llanura".

L’obra de Gil, pel que fa a les fonts d’inspiració dels tòpics que utilitza, se situa entre els autors que considerem clàssics, especialment Jeroni Pujades, i els resultats de la seva experiència personal, i això no només en aquest passatge, sinó en el conjunt de la seva excursió:

"Su terreno abundante en diferentes minerales y arboledas es un campo de estraccion de todas clases de maderas, leñas, carbon vegetal, castañas, avellanas, mármol y otros artículos; brotan de ella diferentes fuentes y saltos de cristalinas aguas y termina por el Sur con tres alturas llamadas los tres Turons. La escabrosidad de algunos puntos de la montaña la hacen propia para mantenerse en ella, durante épocas de revueltas, numerosas partidas de gente armada, por lo cual ha sido distintas veces un cómodo asilo al que han ido estas á refugiarse".

Abans d'arribar a Gualba,

"(...) se descubre á un tercio de altura del Monseny á la parte S. E. la cascada ó salto de Gualba, cuyas aguas forman en su caida una cinta de 133 metros de elevacion. La taza de roca en que cae el agua es de tal profundidad, que se dice que no tiene fondo, y la tradicion cuenta que en sus cercanías se habian visto antiguamente terribles y diabólicas figuras que daban grandes gritos y alaridos. Cuéntase tambien que las aguas de esta cascada forman una corriente subterránea que vá á desaguar en el interior de la isla de Mallorca, y alegan en prueba de ello, que algunas veces el manantial de aquella isla ha arrojado hojas de castaño, árbol que no produce aquel terreno, pero que abunda mucho en el Monseny".

El nostre recorregut cronològic ens duu a aturar-nos en l'obra de Gaietà Cornet i Mas (Barcelona, 1824-1897), enginyer industrial. Per a ell, la vall de Santa Fe,

"(...) es de lo más delicioso y pintoresco de Montseny. Prados siempre verdes de espléndida vegetación en suaves pendientes, con torrentes de cristalina agua, caminos que serpentean por bóvedas de hayas de espeso follaje, rodeado todo de montañas gigantescas, colosales unas, como el "Turó gros", y otras en forma de escarpadas cuestas como las "Agudas" y el pico de "Moróu", en donde crecen hayas centenarias, y entre esta esplendente vegetación se destacan cinco ó seis casitas, última región de habitaciones humanas".

Ja hem insinuat que va ser l’excursionisme qui va popularitzar el Montseny, començant pel mateix Jaume Almera. Malgrat que Ramon Arabia i Solanas (1850-1902), l'any 1882, parlés del Montseny i remarqués la manca de cartografia dedicada al massís, excepte la que havia elaborat Artur Osona, que per alguns no era gens acurada, el cert és que després de les guies d'aquest darrer, el Montseny era molt més a la mà de tot "turista". Cal recordar que Arabia i Osona foren dos dels excursionistes més destacats del final del segle XIX català.

Per a Arabia, la investigació històrica i científica sobre el massís no existien, tot i que s'hi amaguessin importants tresors desconeguts. Evidentment, no calia ni pensar en camins senyalitzats en una muntanya on guies, matxos i hostals deixaven molt que desitjar.

"En una paraula, encare que s' tracta de una montanya hermosíssima y de respectable altura, interessant aixís al home de ciencia com al illetrat, de fácil accés per los dos carrils qu'enllasan sos repeus y per las delitosas filas que, per ella arreceradas, oferéixen al estiu frescal y sanitós hostatje á innombrables forasters; pochs, poquíssims son los qui hagen assaborit sas bellesas y petjat sos típichs y alterosos cims"

Arabia segueix explicant que aquest injustificable oblit secular mereix una reparació, i que això és el que s'ha proposat de fer l'Associació d'Excursions Catalana (AEC). És per aquest motiu que el seu butlletí va començar a publicar diferents excursions de socis de l'entitat dirigides a aquells indrets, la part científica dels quals va ser publicada a continuació de l'obra d'Arabia.

A més a més, l'any 1881 l'AEC, en declarar el Montseny camp oficial i terreny predilecte de les seves excursions, la descoberta i l'acostament a la "realitat" d'aquesta muntanya va adquirir un pes més important i esdevingué un dels fets més clars en la seva vulgarització i el consegüent procés de formalització de la mirada.

Una obra molt interessant d’aquell mateix període és Las Guillerías, del militar Juli Serra (1891). Es tracta d'un relat del viatge fet per un oficial que participava en la triangulació i posterior cartografia d'aquella zona que ell mateix qualifica de "(...) suelo selvático y agreste, de primitivo aspecto (...)". Feta la triangulació de primer ordre, Serra havia d'aixecar un mapa a escala 1: 20.000, escala que ens indica la minúcia del seu treball. Però amb tot, el seu relat és molt descriptiu i s'acompanya d'un interessant conjunt de gravats fets per Rodrigo Carrillo de Albornoz. Per continuar amb el que dèiem en el paràgraf anterior, esmentem que quan Serra parla del Montseny explica que, tot i els treballs de l'AEC, encara el resultat ha estat minso perquè no responia a un "plan completo". Després del seu treball cartogràfic, podrà escriure:

"Hoy, pues, existe un documento oficial en el cual constan determinados con la exactitud y precisión de un levantamiento topográfico regular, los detalles diversos de una zona tan digna de ser conocida y donde tantas bellezas naturales se atesoran".

Amb aquests darrers autors, el Montseny està llest per ser conegut a les ciutats catalanes. Seguint l’interès excursionista pel Montseny, l'any 1912 es publicava la guia d’aquest massís redactada per Eduard Vidal i Riba, obra dedicada a Artur Osona i a Jacint Verdaguer. Vidal, també vinculat al naixent moviment excursionista, pensava que:

"De totes les encontrades de la nostra baixa Catalunya, cap, sens dubte, tant formosa i atractívola com el pintoresc i tradicional Montseny. Aqueixes montanyes (...) són en tot temps embellides per la Natura, i, si no hi podem trobar importants monuments arquitectònics o arqueològics que'ns revelin el pas per llur terrer de passades generacions, en canvi hi trobem, arreu escampades, belleses naturals, que en tot temps de l'any la fan una de les regions més atractívoles de la nostra aimada terra catalana".

Amb aquest text veiem molt clarament que els primers excursionistes estaven enlluernats pels monuments arquitectònics i com fou difícil de "fer-los entendre" la bellesa natural. Postures com les de Vidal i Riba o de Jaume Massó, que ja estudiarem detingudament més endavant, foren les que permeteren aquest acarament de la muntanya per ella mateixa. La postura del que alguns hem anomenat excursionisme clàssic, en aquest context, podia ser vista, fins i tot, com un fre a aquest desenvolupament del sentiment paisatgístic a Catalunya. En aquest sentit, Vidal és molt clar: les excursions pel Montseny han estat "(...) les beceroles de l'excursionisme montanyenc (...)".

En el mateix sentit que el treball de Vidal i Riba, l'any 1920 el Centre Excursionista de Catalunya redactava una nova guia del Montseny en què es parlava d'aquest massís com d'una de les,

"(...) regions catalanes més dignes d'ésser conegudes i admirades pels nostres excursionistes i admiradors de les belleses naturals que en tot temps de l'any (...) la fan objecte d'agradoses i repetides excursions".

"(...) tan interessant i pintoresca regió, rublerta de belleses a desdir, de formosíssims paratges, descrits ja altres voltes per molts narradors i cantades pels nostres poetes amb sengles esparses (sic) de gran inspiració".

I després d’aquest moment serà la gran popularització del massís: centenars d’excursionistes i turistes s’hi desplaçaran cada cap de setmana i en prendran possessió; d’altres en prendran petites dosis buscant-hi la salut perduda o l’essència del país. Però de tot això ja en parlarem en un altre lloc (6.2 i 6.3).

Resum:

El Montseny ha estat descobert pels excursionistes catalans a partir de la segona meitat del segle XIX. La seva coneixença anterior era un conjunt de tòpics repetits sistemàticament: el fred, els arbres, les ametistes, el gorg de Gualba... Tot plegat i res concret. Però els estudis cartogràfics i la publicació de monografies itineràries i descriptives varen donar cos a un nom que tothom coneixia, un cos que s’invitava a visitar, a posseir i a convertir-lo en regenerador d’individus i societats.

 

 

2. 3 - El Pirineu

Iniciem ara l’estudi de les descripcions del Pirineu; primer ho farem en un sentit global i després entrarem a detallar algun dels seus indrets que ens han semblat més característics. La llista és, evidentment, incompleta i es complementa amb les descripcions que podeu consultar en l’apartat 4.2 d’aquesta mateixa tesi. D’altra banda, alguns dels autors que s’estudien no són catalans, però aquest fet ha estat causat per la manca de relacions de viatge i d’altres documents disponibles a l’hora de fer l’estudi.

 

2. 3. 1 - Els Pirineus

Comencem la nostra repassada per un document, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que fou escrit l'any 1603, en què es fa una descripció de la Cerdanya. En aquest document es parla de la gran quantitat de colls de més o menys anomenada,

"(...) por los quales no se puede pasar todo tiempo sin grande trabajo por las muchas nieves y yelos: pero en el estio son puertos muy amenos y deleytables, con muchas aguas y fuentes frescas y christallinas, y muy buenas. Los montes que la rodean son muy altos[,] espaciosos y fertiles, y en lo mas alto con peñascos de estraña grandeza, los quales hazen la tierra muy fuerte, porque no se puede entrar en ella particularmente por la parte de Francia, sino por ciertas y pocas partes, y no en todo tiempo. En medio destos montes esta una espaciosa llanura, delas hermosas por su tamaño que sean en España (...)".

Pocs anys després (1620), Francesc Comte, notari de la vila d'Illa, escriu unes Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent, que varen quedar manuscrites (a causa de la mort del seu autor) i que foren qualificades per Esteve de Corbera com una "Geographia", "(...) encara que ab estil tan escabros". En aquestes Il·lustracions s'explica que,

"Los comtats de Rossello[,] Conflent y Cerdaña, son situats dins las montañas Pireneas, y enclosos dins dites montañes (...)"

Cap al Rosselló "(...) ahont comença dita montaña prendrer una gran altitut, faent a la sua sumitat tres grans montañes a manera de tres grans torres, que apar un grandissim castell, a la qual montaña Ioan Bocaci anomena Monte Cano, y fa mencio del estany es en lo mix de aquestes tres caps de montañes, escrivint moltes coses fabuloses. Los naturals anomenan aquesta montaña Canigó".

El manuscrit esmenta moltes altres muntanyes i acaba dient:

"Totes aquestas montañas de que avem fet mencio son tan altissimes, que de les valls fan dites montañes de la part de mix dia y Tremontana, fins a les llurs sumitats hi ha passats (sic) de vuyt mil passos. Los sinc mil sont tots de espesituts, boschs, avellaners, roures, fagos, avets, y piners: los tres mil que son dels boscs ales sumitats, estan los vuyt mes[os] del any tots cuberts de infinida neu, sens ninguns arbres. Del mes de octubre fins al mes de Iuny que sacudeixen lo seu cap la gran Isis, amostrant lo seu cap ditas montanyes totes cubertas de una infinitut de erbes florides, ab molta diversitat de plantas exquisidas, que tots los Apothecaris de la nostra Cataluña y comtats, trametent si erbolaris se proveexen de dites erbes per las composicions de moltas medicinas (sic)".

Després, Francesc Comte, explica que, a l'estiu, aquestes muntanyes són plenes de bestiar i de pastors:

"Ahont los veuran de puig en puig, seguint les llurs manades, recreantse entre una multitut de flors que fan al entorn de una infinitat de fonts, que estan sempre brullant ales summitats de dites montañes, moltes aygues clares com lo cristall, y frescas com la rosa. Les quals van corrent a la volta de les dites profundes valls, donant principi a les pronominades riberes, ab un tant suau y sonoros so, que mou los animos dels pastors en sonar diversos instruments, lo un un tambor ab una flauta, lo altre una gayta, lo altre una prima, qui una flauta, qui un pifre de guera, ab tant compas y armonia que mouhen a respondre a llur musica y melodia, una infinitat de auçells que estan per los boschs son (sic) en lo entorn de ditas montañas, cantant de diferent to y manera, responent a la musica pastoril".

L’obra de Comte es pot incloure dins del gènere pastoril, una resposta a la vida urbana que gira entorn de la cort basada en la idealització de la vida camperola. Aquesta visió idíl·lica i bucòlica dels pastors pirinencs esdevé transparent quan Comte diu que es passen la nit a les muntanyes, en una jaça,

"(...) passant les nits als entorns de llurs grans focs, cantant, sonant, y ballant, passan en ellos los quatre mesos del any en lo estiu, acullint en llurs cabanes infinits bandolers, que per temor de la justicia estan retirats en ditats sumitats de montañes".

Ja hem dit que Esteve de Corbera havia qualificat l’obra de geografia incompleta, però a més, també hi havia vist un exercici de patriotisme. Per entendre perquè Corbera va dir que Comte es dedicava a honrar la seva pàtria, cal explicar que l'argument de l'obra segueix amb dos pastors, un francès i un espanyol, que discuteixen sobre a qui pertanyen aquests comtats. La resta del manuscrit és la discussió dels pastors per tal que la història o/i la mitologia justifiquin aquesta pertinença.

Més o menys del mateix període, dins d'un altre manuscrit que duu per títol Sucesos del año 1637, tenim una Descripcion de los Condados de Rossellon y Cerdaña d'autor anònim. En ella llegim que,

"Toda esta Provincia, que comprehende los Condados de Ruysellon y Cerdaña, es tierra fertilissima y muy abundante, y el sitio della muy ameno, porque se estiende (como está dicho) por las vertientes delos Pirineos acia España".

Convé retenir que el que fa "amena" aquesta terra no és el fet que formi part del Pirineu, sinó el fet d'estendre's per les seves vessants.

"Toda esta provincia en si [contiene?] cosas maravillosas y entre otras enel (sic) Condado de Rosellon enlo (sic) mas alto del monte Canigó el lago profundissimo del mismo nombre, tan celebrado por los antiguos y modernos por las cosas protentosas (sic) que del refieren".

Aquest manuscrit s’inclou dins d’una literatura preocupada per la descripció i la relació dels fets meravellosos dels diferents indrets que descriu (d’aquest punt en parlarem més endavant, concretament en el capítol 3.7). D’aquesta manera, posat a parlar de meravelles, el manuscrit segueix per les fonts, i d'elles, la primera és la d'Arles. Posteriorment fa un repàs de les seves produccions, tant actuals com plausibles. El manuscrit acaba parlant de la força i del coratge dels habitants d'aquella regió, que són vistos com un recurs més que l'Estat hauria d'explotar en benefici propi:

"Es la tierra de temple muy saludable, aunque el frio es riguroso, particularmente en Cerdaña. La Gente envejece y vive buena edad, y es belicosa fuerte y robusta, porque el Cielo influye en los cuerpos delos naturales [després segueix: "ser de animo valeroso e intrepido]".

Un altre text molt important es va publicar l'any 1666. Es tracta de la primera edició de la història de Núria, el segon santuari marià de Catalunya, després de Montserrat, segons el seu autor, Francesc Marès. Per a Marès, Maria mostra un gust "admirable" quan vol ser venerada en muntanyes altes i desertes,

"En ellas gusta molt de tenir la sua habitaciò; y vol, que las Montanyas sian lo Teatro, ahont ella representa las grandesas de la sua soberana magestat; y lo lloch, ahont fa claras demostracions de son infinit poder".

D’entrada semblaria que, per a Marès, la realitat transcendent s’imposa sobre la immanent i que això el duu a dir que "(...) feria desesperació lo emprendrer aquells camins", solitaris i aspres, si no fos per anar a visitar la imatge de Maria. Però aquesta visió queda força matisada perquè és innegable que Marès estima la Vall de Núria per ella mateixa, pels seus valors immanents:

"Encaraque (sic) sian tan aspres, y dificultosos estos camins, son també molt delectables, y de grandissim recreo per la molta abundancia de fredas, y geladas fonts; y moltas riberetas de regaladas ayguas".

Marès és un dels autors que considera la presència d’aigua com un element que fa delitós un indret natural. Amb tot, aquests elements protopaisatgístics no impedeixen que, per a ell, el més important sigui l'alegria interior que el fa pensar que ha arribat a un paradís terrenal. En un altre lloc (capítol 4.4) veurem més profundament que la utilització del paradís terrenal com a tòpic protopaisatgístic va ser molt utilitzada durant l’edat moderna i que aquesta va permetre un acostament immanent a la realitat geogràfica basat en la seva estima. Aquest fet es veu molt clarament en Marès, perquè si bé per a ell les muntanyes són fredes i desertes, això no vol dir que no siguin útils i fèrtils, que no estiguin plenes d'herbes remeieres i d'engràs per al bestiar. Tampoc els arbres no són estèrils. En Marès, l'estima per les "(...) altas, y hermosas Montanyas de Nuria (...)" és extraordinària, com es veu en més d'un passatge:

"Tant quant es aquest sant lloch de Nuria rigido, y inhabitable per lo gran fret en lo Ivern; es regalat, y delectable en lo Estiu per la molta frescor de las Montanyas, regalo de las ayguas fredas, diverssitat de flors, cantars dels aucells y sutilitat dels ayres".

"La amenitat, gentilesa, y hermosura de aquellas Montanyas de Nuria apenas pot declarase ab la ploma; perque no pot dirse ab ella lo que apenas podràn distinguir, ni especificar ab la vista los qui la veuhen; sols com ha admirats de las perfetas obras de naturalesa diuhen, que se es esmerada ella per glorias de Maria Santissima en esmaltar la terra ab floretes de tan varios, y diferents colors, de tanta suavitat, y gentilesa, que forman un viu retrato del Paradís Terrenal".

"Nos pot desitjar del Cel en avall objecte més apassible à la vista, que aquells prats tan adornats de diferents Rosas, Clavells, y Lliris (...)".

"(...) lo salt del aygua; que es la mes regalada vista, que puga desitjarse; perquè apar, que sian globos de Neu, esmolats de Cristall, y quan se li passa a prop, si fa un poch de ayre, es regaladissim renta cara".

En contraposició a Marès és interessant de parlar d’una obra que es va publicar dues dècades més tard: l'any 1680 apareixia la primera edició de la Peregrinación del mundo, del missioner Pedro Cubero (1640 o 1645-1697). L'obra va ser reeditada a Nàpols (1682) i a Saragossa (1688). Cubero, arribat al Pirineu parla dels "(...) Montes Pirineos, tan célebres entre los Cosmógrafos antiguos, que dividen a España de Francia (...)" en termes d’aspresa:

"(...) bien ásperos de pasar (...) cuyas cumbres parece se están deslizando para caer sobre los pasajeros: no se encuentra otra cosa, que calaveras de hombres muertos, que, ó el rigor del tiempo les quitó la vida, ó algún duro peñasco les sirvió de mortaja: es cierto, que da horror el pasarlos".

Com veiem comparant ambdues visions, entre Cubero i Marès trobem dos extrems a l’hora de valorar l’alta muntanya pirinenca, l’estima i el menyspreu; l’horror i la sensualitat. Cal dir que, d’entre les dues, la més normal era la representació de Cubero. Aquest fet es veu ben clarament, un segle més tard, en el manuscrit de José Cornide.

La Descripción física, civil y militar de los Montes Pyreneos feta per José Cornide és un manuscrit molt interessant que apareix a finals del segle XVIII (1794). Cornide comença explicant la funció fronterera del Pirineu -una cadena muntanyosa que va de la Península a l'Asia- i com aquestes muntanyes estan fetes de rics minerals i de metalls. Després de parlar de diferents qüestions històriques i de repetir les explicacions que n'havien donat autors com ara Polibi, Estrabó, Plini, Ptolomeu, Mela, etc., Cornide comença la història natural del Pirineu, "(...) una barrera erizada de puntas, y picachos que elevandose en forma de anfiteatro (...)" s'aixequen progressivament a mida que s'apropen al centre de la carena. Pertot es troben "(...) quebradas y barrancos formados por torrentes (...)" que s'obren fins arribar a vessar,

"(...) sus aguas en Valles agradables y despejados, que como contrapuesto á unas gargantas profundas, y sombrias [que abans ha parlat] alegra [tatxat: dilatan], y ensanchan con su vista el animo del viajero [tatxat: que se ve empeñado en ellas], y ofrecen ventajosas proporciones á la cultura".

En Cornide allò que es pot qualificar d’agradable són les valls i aquest sentiment el trobarem durant bona part de l’edat moderna i, fins i tot, en la contemporània (vegeu 3.2 i 3.3). Les muntanyes, si no són productives, no són importants i, d’aquesta manera, el manuscrit continua amb un breu estudi geològic i mineralògic del Pirineu i dels seus aprofitaments. Però, pel que a nosaltres ens interessa, haurem de recordar que el Pirineu ofereix,

"(...) a la vista un aire de decrepitez, que salta a los ojos y una barrera erizada de puntas y picachos que en forma de anfiteatro, se elevan por una y otra parte, al mismo tiempo que segun su largo describen una curba, cuya parte mas elevada cae en su centro, que corresponderia al confin de Aragon y Cataluña, y cuyas extremidades van insensiblemente a morir en los dos mares cantabrico y mediterraneo".

En el nostre autor hi ha un contrast molt gran amb l’obra de Marès. Si en un cas podem parlar d’un sentiment protopaisatgístic, en el sentit que Alain Roger fa servir el terme, en l’altre ens trobem en un estadi que sembla no tenir cap relació amb la mediança paisatgística. Aquesta visió prepaisatgística que ofereix Cornide es fa molt clara en parlar d'Andorra, país "(...) situado entre las asperezas del Pyrineo (...)", al qual considera un districte del corregiment de Puigcerdà:

"El terreno [inserit: de su parte superior] es aspero y fragoso y solo produce centeno, poco trigo, mucho heno y algunas frutas. Los pastos son abundantes y excelentes, y en ellos se mantiene cantidad de ganado caballar y vacuno. No obstante la parte meridional de este corregimiento, esto es el plan de Urgel y sus inmediaciones se puede considerar por su abundancia como el granero de Cataluña".

Andorra és improductiva, i per tant aspra i fragosa, però en canvi la Seu d’Urgell és considerada com un graner de Catalunya. De fet, tal com ha fet amb Andorra, Cornide estudia tots i cadascun dels corregiments que formen el Pirineu amb un interès per les produccions, els rius, les riqueses naturals, una mica per la història, els límits, els pobles que els formen, alguns camins i vies de comunicació, etc. Com es veu clarament, es tracta del treball d'un estudiós il·lustrat -no ens atreviríem a dir viatger, tot i que sembla clar que tenia coneixement directe d'alguns llocs dels quals parla. Amb ell, les meravelles s'han convertit en recursos naturals, però encara no en paisatge. L'únic sentiment paisatgístic que hi trobem és l'estima per la plana conreada (una estima que, com veurem en 3.2, era molt compartida en aquell moment).

Una visió semblant, però sense els interessos científics, la trobem també, a final del segle XVIII, en el viatge de Rafel d'Amat al Pertús i Bellaguarda que el duu a travessar la carena pirinenca abans d'arribar al Voló. Aquest viatge horroritza sobremanera el baró de Maldà:

"Luego hom topa ab los Pirineus, pujant casi a lo más encumbrat de ells, que causa horror almirar desde sa altura sa profunditat, deixant a la part esquerra a la muntanya del Canigó, prou alta y cuberta de neu, a la qual nomenan també la de las Bruxas per las moltas tempestats que se hi forman. Después de la pujada casi al cim dels Pirineus, se baxa y se troba a un llogaret a mà esquerra".

El Baró de Maldà s’esparvera en passar pel Pertús. I és que encara, a nivell general, no s’havia descobert que es podia estimar i representar-se el Pirineu com una cosa agradable. Tal com hem vist que va passar amb el Montseny, serà el segle XIX català el que posarà "de moda" el Pirineu. El seu menys-coneixement secular serà cada cop menor, esdevenint fins i tot possible trobar-ne informació en alguns diccionaris.

En aquest sentit, el Dicionario geográfico-estadístico de Miñano (1827) donava una imatge del Pirineu molt interessant des del punt de vista de la història de la geografia física i de la geologia. Es interessant retenir el paral·lelisme d'aquesta obra amb el manuscrit de José Cornide, datat unes tres dècades abans:

"Esta gran masa ó cordillera de montes, se presenta á la vista como un doble anfiteatro, y está compuesta, como todas las demas del globo, de puntas, cerros, collados y faldas. En aquellos se encuentran las cabeceras de los rios que, descendiendo por éstas, las van degradando continuamente, y forman, con las tierras que arrastran, los valles mas ó menos anchos, según la mayor ó menor resistencia que hacen sus pendientes, é insensiblemente, las llanuras y vegas por donde serpentean placidamente"

"De todas las partes del globo terrestre, en que el tiempo ha dejado señales de sus mudanzas y ruinas, en ninguna se conoce mas bien este transtorno que en las que se llaman de primera formacion, entre las cuales se puede contar la cadena del Pirineo, que ofrece á la vista un aire de decrepitud que salta á los ojos, y una barrera erizada de puntas y picachos que, en forma de anfiteatro, se elevan por una y otra parte, a mismo tiempo que, segun su longitud, describen una curva, cuya porcion mas elevada corresponde á su centro, el cual viene á estar en el confin de Aragon con Cataluña, y cuyas estremidades van insensiblemente á terminar en los dos mares Cantabrico y Mediterráneo".

"Por cualquiera parte que se atraviese esta cordillera, siempre se hallan quebradas, y barrancos formados por los torrentes que descienden de sus alturas, y que, aumentados con las aguas del deshielo, se abren pasos tanto mas anchos, cuanto son mas abundantes sus raudales; á menos que se opongan á su curso montes y peñascos de tal dureza que les obliguen á contenerse en los estrechos límites que les permiten; y entonces es cuando estos torrentes ganan, en profundidad, y en caída, lo que pierden en anchura, la cual vuelven á recobrar luego que cesa la resistencia, dilatándose y estendiendose sus aguas en valles agradables y despejados, que, como contrapuestos á unas gargantas estrechas, profundas y sombrías, dilatan con su vista el animo del que se ve empeñado en ellas, y ofrecen ventajosas proporciones á la cultura"

"Las piedras que componen estos montes, estan dispuestas en camas (sic) y en hojas; sus capas son ordinariamente paralelas y perpendiculares al horizonte; algunas veces inclinadas, pero rara vez horizontales, no obstante que en algunos parages se hallan de todos modos".

Aquest diccionari es preocupa per la morfologia i la història natural del Pirineu. En canvi, el Diccionario geográfico universal pintoresco (1845) el presenta en termes molt més subjectivistes i sensualistes perquè, com ja es veu en el seu títol, el que li interessa és destacar els aspectes pintorescos de la realitat:

"Los Pirineos ofrecen el aspecto mas grande, magestuoso é imponente que pueda darse, bien sea que se considere de lejos el vasto conjunto que presentan, ó bien que penetrando por sus escabrosidades se contemplen los profundos valles que abren, los precipicios con que amenazan, las hondas grutas que contienen, los resplandecientes ventisqueros que en ellos se descubren y las cascadas que forman los innumerables torrentes que se precipitan de sus quebradas, siendo notable que son mucho mas escarpados del lado de Esp. que del de Fr."

Aquest diccionari ens ofereix una barreja de ciència i art, de visió sublim i objectiva alhora. En ell (com en l’anterior) veiem com els "tòpics" tradicionals, tot i no desaparèixer del tot, van deixant lloc a una visió més objectiva. D'aquesta manera trobem que l’autor d’aquesta entrada reconeix que el cims més alts del Pirineu són l'Aneto, el Posets, el pico Largo, el Pico del Mediodia i el Canigó: barreja de coneixements del món francès -el Midi com un dels punts culminants- i espanyol, una muntanya com el Canigó es resisteix a passar al segon pla que, per altura, li tocaria jugar i se la segueix considerant entre les més importants.

També dins del segle XIX cal destacar que l'any 1847 es publicava l'Itinerario descriptivo de Cataluña de Bertran i Soler el qual, en descriure les contrades pirinenques, s'oblida gairebé per complet de parlar de les muntanyes, referint el Pirineu en funció de les seves valls. I això que ell afirma que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)". Aquest oblit dels cims de les muntanyes pirinenques també es detecta amb força claredat en un manuscrit que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que malauradament no tenim indicis per poder-lo datar:

"El pais es todo y tanto mas montuoso y quebrado quanto mas septentrional. Los ultimos Pirineos y en general los demas montes que son unas ramificaciones suyas se prolongan de levante a poniente formando varias cordilleras entre las quales yacen algunos valles con la misma direccion, aunque tambien hay otros con la contraria como las montañas que los forman cruzandose entre las cordilleras. Los valles del primer orden consisten en honduras muy desiguales y escarpados declivios. En los que se succeden al mediodia se encuentran algunas llanuras, suaves declivios, y un horizonte mas despexado. Por todas partes se ven fuentes y arroyos; los rios principales son Noguera, que corre por el limite de Cataluña, Esera en el partido de Benabarre, Ara en el de Jaca y Barbastro, Gallego en el primero, Aragon en el mismo (...)".

Rius i valls tenen els seu lloc en aquestes descripcions, però no passa el mateix amb els cims de les muntanyes. De fet, aquest manuscrit va acompanyat d'un altre que duu per títol Noticias que desea adquirir la Real Academia de la Historia para formar el diccionario geográfico-histórico del Reyno de Aragon, també sense datació, i que se suposa que era una resposta a aquestes notícies. Tant en un com en l'altre trobem aquest desconeixement de la muntanya. L'Aragó que l’Acadèmia volia conèixer es limitava a les dades que en un altre lloc veurem que es varen recollir en els diferents corregimientos catalans. De manera que, dels elements geogràfics, només li interessen els rius, les fonts i banys, i els montes. Però aquests darrers presos en sentit de formació arbustiva: "Los montes que hubiere, y de què árboles, arbustos, yerbas, caza y animales abundan."

Acabant el segle XIX, a Catalunya, com ja hem vist que passava amb el Montseny, no podem passar per alt l'obra de Jaume Almera sobre la Vall de Núria. En aquest treball les notes paisatgístiques i el sentiment del sublim hi són ben presents:

"Anant á la vall de Núria per la de Ribas (...) se disfruta de paysatges á qual mes imponents é interessants, no sols baix lo punt de vista geográfich ó físich, sino també baix lo geológich".

"Pero de tot lo tros de camí que va desde Caralps á Núria, ahont lo viatger reb la mes gran impresió, y ahont experimenta mes fortas emocions en lo seu esperit, es á la vista del esboranch obert en el cor de la mateixa montanya, dintre'l qual veu que ha de ficarse, puig li sembla que sent la veu muda, pero eloquent de la naturalesa que cridantli ¡alto! lo fa parar á contemplar atónit la seva colosal y gegantesca obra, ab l'espay de molts milers de sigles produida"

"Mes ab aquesta expressió muda, pero eloquent de las graníticas pirámides treballadas per los poderosos é incansables agents erósius de la naturalesa y ab la obscuritat que reyna en dit gran fondo, que apenas lo cel deixa veurer, contrasta el monótono y may interrumpit brujit dels salts de l'aygua, que amenisan aquest camí y distrahuen lo viatger de la imponent y cansada impressió que la sublimitat d'aquesta mole granítica arruinada produeix en son esperit"

"Pero en fí respira y se li aixampla lo cor, quant despues de aquest solitari y lúgubre esvoranch, se troba ab la rient y verda Vall reanimada per la casa de la Santíssima Verge, que estant en bell mitj d'ella situada, irradia la vida per tots sos costats, y centuplica lo goig de l'ánima per lo hábit de la excel·lent virtut de la Fé informada".

Ja hem vist que Almera convidava els catalans a pujar al Montseny. Doncs bé, una cosa semblant va fer amb la vall de Núria, però en aquest cas cal destacar que el nostre geòleg recomana pujar a Carançà, en comptes de dirigir-se al Puigmal, perquè als "ulls del geolech" és més interessant pels plegaments, torsions, ondulacions i denudacions que s'hi poden veure:

"Posat ja lo romeu en lo Santuari li aconsellaria, pera disfrutar de panoramas hermosos, extensos y variats, mes que pujar al cim de Puigmal, fes una excursió á'ls estanys de Carançá, ó á lo menos fins en vista d'ells".

Aquest circ d'origen glacial,

"En resumen, ofereix lo conjunt de marlets per la seva irregularitat y capritxosa distribució, l'aspecte d'una colosal y vasta necrópolis desfeta y ruinosa, de la qual no quedan mes que ruinas de sas parets, que la dividian en grans y numerosos compartiments, los quals han vingut á ocupar modernament las ayguas, que caygudas del cel, se replegan en aquells fondos".

En Almera, com en altres autors que anteriorment hem estudiat, trobem molt clarament emprat el recurs a descriure les altes muntanyes com a llocs ruïnosos, indrets gastats pel pas del temps i que s’han anat descomposant i donant lloc a una morfologia típica. Cal dir que aquest tipus d’explicació era molt més estès i que els naturalistes l’utilitzaven per descriure el mar i altres indrets geogràfics.

Per a Almera, el camí és atractiu i falaguer a l'estiu, però esdevé ingrat i intransitable a l'hivern; amb el fred, Núria es converteix en inhabitable. Tot i que preveu els lectors sobre els riscos d'una ascensió hivernal, el nostre geòleg no s'està de recomanar que,

"Fortas y sublimes son les impresions que causa en lo esperit lo panorama de aquestas negrencas y graníticas montanyas en lo estiu, però no ho son menos las que causa lo extens y accidentat paysatge que ofereix á la vista lo blanc mantell de neu de que estant forradament vestidas en lo hivern, ab la diferencia que mentres en aquella estació la vida per tot arreu se veu brollar, en lo hivern sembla que la mort tot ho domina".

L'espectacle a l'hivern és perillós i fatigant,

"Però en mitj de aqueixa lluyta ab los elements per avansar cap amunt, se sent en aquestas altas soledats quelcom que sublime y etern, puig per una part lo panorama es indescriptible veyentse, cada volta que s'esclareix la boyra, ençá y enllá colosals massses blanques clapejadas de punts negres que tanquen l'horisó, y á través de la negre y espesa boyra que tapa la volta del cel, s'hi veu lo sol com un globo de foch que desperta en lo esperit lo pensament de l'Infinit avivat per la proximitat de la casa de Aquella que lo tragué al mont vestit ab lo ropatge de la naturalesa humana".

Cal no oblidar que estem comentant una història geològica, les conclusions de la qual són que la vall de Núria es formà abans del darrer alçament de la serralada pirinenca, que la va deixar convertida en un clos geològic i per tant en un estany, "(...) y tercer que ha quedat de nou aixita per la sortida natural de l'aygua que contenia, pera ser trono y temple á la vegada de la Verge (...)". En Almera els interessos del romanticisme i de la Il·lustració van de bracet per oferir un producte de transició entre les representacions científiques i artístiques. Remarquem també que aquesta descoberta, entre ciència i art, s’està fent en clau sublim (vegeu 7.1).

Un altre indret que ens interessa singularitzar en el nostre estudi del Pirineu és la Vall d’Aran. Segons Josep Reig i Vilardell, "En lo centre de la cordillera dels Pirineus (...) es troba:

"La Vall d'Aran, de la qual arrencan las estribacions orientals del nus central pirenaich, ó sian las Montanyas Malehidas, al bell mitj de la cordillera, quasi á igual distancia del cap Cerbere y de la desembocadura del Bidasoa, está situada en la vessant septentrional, de manera que no pot dirse que pertanye á la península ibérica. Pera passarhi desde aquesta, es precís atravessar algun dels ports, situats á considerable elevació, tots ells perillosos ab motiu de las avalanxas, intransitables durant la major part del any á causa de las neus y del mal temps, com ho expressan ab eloqüencia las relacions del gran nombre de desgracias que d'aquells paratges se senten explicar".

Reig afegeix en una nota:

"A mi'm feu lo mateix efecte, al contemplar un despreniment [allau], que'l que'm produhí veure desplomarse una de las moltas agullas de gel del Montblanc, prop Chamounix".

Quan l’any 1890 es va publicar l’obra de Reig i Vilardell el model suís era present ja a Catalunya i li servia per explicar algun indret muntanyenc. Segons es desprèn d’aquesta cita, ell havia visitat la vall de Chamonix, però aquest model alpí, com veurem en un altre lloc (7.4), va arribar a Catalunya per altres vies força diferents.

2. 3. 2 - El Canigó

Alguns dels documents que hem repassat sobre el Pirineu ens permetien veure la importància que es donava al Canigó, que havia estat considerat durant molt temps com el cim culminant del Pirineu. Però aquesta visió era descodificada en termes meravellosos, com ara continuarem estudiant més a fons.

El Canigó és conegut des de l'edat mitjana, especialment a través dels escrits de Gervais de Tilbury (vers 1214) i de Salimbene d'Adamo (entre 1276 i 1285). Més tard, abans de 1475, també en parla Jeroni Pau en el seu "De fluminibus et montibus Hispaniarum":

"El Canat és una muntanya de l'Espanya Citerior, la més elevada dels Pirineus, s'estén vers la Gàl·lia Narbonesa, cap al camp rossellonès; en el seu cims sense ser un rumor desaprovat, es diu que hi ha un llac de gran profunditat, el qual amb les pluges sobtades sembla ser que s'agita violentament a la manera de l'oceà i que gairebé bull i s'estremeix amb pedruscada i trons. Diuen que al seu interior hi ha les estances de les ombres i dels dimonis, i que se senten crits de gent que plora i gemecs terrorífics, i afirmen que aquests llocs penetren fins a les regions infernals i que els sembrats i els arbres regats amb la malignitat de la seva aigua es cremen i s'assequen".

L'obra de Pau va inspirar Luci Marineu (1460-1533), un humanista que es refereix a Joan Boccaccio qui també n'hauria parlat i dit que no tenia fons. Més endavant també en parla Francesc Eiximenis, autor que repeteix la història mítica que si s'hi llença una pedra es desenvolupa una tempesta o que si s'hi pesca un peix, aquest desapareix en posar-lo a la paella. Aquests fets li parlaven del poder del diví:

"Si ce n'est pas un miracle, c'est une chose nouvelle digne d’émerveillement et le maître des miracles, Notre Seigneur, d'où vient tout pouvoir et toute merveille qu'il y a entre ciel et terre, doit être glorifié", escrivia Eiximenis l’any 1483.

Posteriorment, al llarg dels segles XVII-XVIII, són molts els autors que en parlen, per exemple Pere Anton Beuter, Reginald Poc, Jeroni Pujades, Honofre Manescal, Andreu Bosch, el Comte de Rochefort o Narcís Feliu de la Penya. Però, com veurem en un altre lloc amb més detall, tots aquests autors es refereixen especialment a uns estanys que es troben a Nohedes i no al cim del Canigó, i en parlen en termes meravellosos. Aquesta visió meravellosa del Canigó es veu molt clarament en l'obra de Jeroni Pujades. Per a ell, aquesta muntanya és molt coneguda, però difamada a causa precisament de,

"(...) la llacuna, llach, estany, o aigua embaçada, que en ella hi ha, profundissima, y de color negre, ahont se recullian las malas arts Magicas, etchisos, y encantaments (..)".

Segons Pujades, n'hauria parlat Sant Jeroni, Boccaccio i Pedro Berchor, autor aquest darrer que transcriu, tot arromançant-lo:

"En Cathalunya es lo mont Canigo altissim, y casi inpujable, en la sumitat, y altura del qual hi à un llach, que la aygua dell es negra, i es tat fondo, que no hi troba fi. Diuse per los de la terra haverhi habitacio de Dimonis, en modo de un gran palau edificat baix sota de la aygua. De hont se segueix, si alli llançan, o tiran una pedra: aqui mateix, com si los Dimonis fossen ofesos, yxen, y se veuen, sentan, y ouhen gran trons, avalots, y tempestats. En los confins de aquesta montanya hi ha un riu, que aporta arenes de Or, y alli hi ha mines de argent, y en una part de la montanya, hi ha perpetuament neu congelada, y glas, y si troba copia de Christall. Alli, com diu Gerausi succehi un cas admirable. Un pages de una vila de aquell veynat, ques diu Merchera, y ell se anomena Pere de Mesa (o de Taula, que tot es una cosa) tenia una filla petita, la qual sovint lo incitava a yra, y colera, y ell yrat la donaua, o encomanava als Dimonis. Y perço ells acceptant la comanda, anaren a sa casa, y arrebatant la minyona, amb gran trons y remor se lamportaren. Passats set anys, un passatger, que passant al peu de la montanya, veu a un home, que amb gran pressa corria, y ab veu plorosa cridava dient: ay de mi, qui de tant gran pes estich carregat, y oppres. Interrogat qui era, respongué, hauria ya set anys passats, estava en la montanya de Canigo, sota commendacio, y mando dels Dimonis, usant dell cada dia, de carro pera carretejar. Dient que en lo mateix estat era la filla del dit Pere, ajustat, que si son para las sercas per aquella montanya: los Dimonis, pera que li tornassen la filla, y subitament, ab un repentino bufar, ys que la minyona, ab la estatura corba seca, y de color de terra, ab los ulls alterats, de horrible, y espantos especte, y poch apres estigue reforçada. No molt temps, apres, aquell altre, de qui los Dimonis se servian de carro, ab consemblant conjur, fet tambe per son pare fou deslliurat. Y per ço que, com fou arrebatat, era de mes edat, y discrecio, mes fael, y expressament referieles coses, que entre fi los Dimonis feyan en aquell lloc, afirmant que baix del llach o estany, havia un palau molt gran, ahont los Dimonis se ajuntavan, y denunciavan a sos majors, lo que per lo mon avian fet".

Havent citat l'obra de Berchor, Pujades explica les seves experiències sobre la muntanya:

"Fins aquí les paraules llatines de dit autor, per mi arromançades (....) a les quals (...) se pot donar major certesa, per si altra ho relatas. Jo he parlat ab homens que han habitat per alli, com pastors, y ganaders y diuen que en llançar una pedra en lo llach, hix la dita tempestat. Del que fa tambe mencio Lucio Marineo, y diuen los habitants del contorn, escrivint ho tambe aixi fra Francesch Ximenis, y micer Hieronym Pau, que moltes vegades se senten, y ouhen grans trons, se senten pedregades, y ne hixen bromes, o boyres tenebroses, y obscuritats tan grans, que gastan y destrueixen los fruyts de la terra, y los que per alli se troban, no veuen ahont ficar los peus. Ouhense crits terribles, y espantosos plors, y laigua se sol veurer bullir, y si toca arbres alguns los seca, y crema del tot, testificant dit micer Pau, esser fama, averhi alli Dimonis, lloch, y habitacio de aquells. Fra Ximenis escriu, que qui pren del peix qui es en aquest estany, sil posa en una paella pera courer lo veura en continent despareixer, com si no agues tingut peix algun".

Dues dècades més tard, en el Compendio de la vida, muerte y milagros de los gloriosos labradores San Galderique de Canigou y San Isidro de Madrid, trobem un altre tipus de fet geogràfico-meravellós relacionat amb el món del Canigó: la climatologia i els seus efectes com a fets extraordinaris:

"El que ha visto la tierra de Conflente no se admirarà de algunas cosas dificultosas y al parescer de los Europeos increibles que refieren los que vienen de la India, entre ellas que en algunas vertientes en espacio de una legua ay Invierno y Verano juntamente, pues en el Conflente perpendicularmente ay tierra inhabitable en invierno por estar de continuo nevada y otra tan templada que produze viñas, oliveras, y algunos naranjos: desde la vila de Codolete corte del Abad de San Miguel de Cuxan, hasta la punta del Canigou jendo por arrodeos se camina cosa de dos leguas poco mas, empero perpendicularmente y por linea recta siguiendo el atajo que siguen las aves no ay sino una legua, y no cumplida con todo esto nos enseña la esperiencia que la punta del Canigon es inhabitable no solo en invierno sino tambien la mayor parte del verano por el sobrado frio que alli haze: y en Codolete passan años enteros que no nieva y assi plantan viñas, oliveras, cogen vino insigne y excelente azeyte: estan todos aquellos montes preñados de infinitos thesoros, entre ellos de minas de oro plata, y con maior habundacia de hierro porque cevan mas de treinta herratias que llaman fargas y unas con otras dan cada semana cinquenta quintales de hierro, ay gruessos mercaderes que tratan en el y lo enbarcan en Canete, o Colibre y vale todos los años un Perù".

Pel que fa a la representació de la muntanya, ens interessa ressaltar que, segons el Compendio, l'any 1014 es fundà sant Martí del Canigó,

"(...) en las entrañas del Canigou, Monte nombrado en las historias humanas por muchas razones, la primera por su haltura que por ser tan alto esta siempre nevado (...)", fet del qual derivaria el seu nom (Canigó = cano = blanc).

"2. por ser principio de los Montes Pirineos tan famosos de España, o por mejor dezir de todo el mundo (...), la 3. por los muchos y profundos Estanques que alli ay de aguas frigidissimas en las quales se crian Truchas grandissimas y tan grandes que por ser de grandaria tan difforme se han atrevido dezir algunos son demonios que passan alli su pena alegando aver acontecido que saltavan en ocasiones de las parrillas o sarten y se subian por la chimenea arriba mas lo uno y lo otro tengo por patraña principalmente lo sigundo que lo primero possible es sin ser demonios, porque cadaldia (sic) enseña la esperiencia que ay varias especies de pescado que viven gran rato fuera del agua y si le hechan a las asquas saltan y assi no es maravilla que si en sacando aquellas truchas de la laguna y las meten en la sarten salten a fuera esso es cosa natural, mas que suban por la chimenea lo tengo por cuento de viejas"

"Tambien es posible que tengan alli particular morada y habitacion algunos de los que caieron del Cielo porque los truenos rayos piedra y tempestad (sic) en Verano suelen tener en aquellos estanques principio y los Curas de las Parroquias vezinas acostumbran todos los años ir a ellos en devota procession y los bendizen con particulares ceremonias, y en confirmacion desto refiere dellos el Padre Fray Roca (...) este caso raro que una madre impaciente moradora de algun lugar vezino al Monte, que se lla Batea hechò la maldicion cierto dia a una muchacha hija suya, y la maldicion fuer decirle los diablos te lleven y pudo tanto la maldicion de la madre que delante sus ojos se la arrebataron los demonios sin saber ella adonde la llevavan y no aparecio hasta de alli a ocho dias que la vio venir flaca, macilente, desgrañada, el cuerpo todo acardenado que causava grima (sic) y horror con su vista, la qual contò punto por punto quanto en aquellos ocho dias le avia sucedido diziendo, que la avian llevada a uno de los estanques del Canigon donde avia muchissimos diablos que tenian por oficio el atormentar corporalmente a los hijos que sus padres maldezian porque escarmentasen los demas y que avia visto alli muchos señalando pieça, que fue el hijo de un vezino suyo el qual faltava tantos dias avia en la casa de sus padres que se lo avian tambien llevado por averle hechado sus padres la maldicion, assi que por particular disposición del Cielo y orden del señor le conservavan alli vivos algun tiempo padeciendo crueles tormentos y despues bolvian a casa de los padres dasarropados y mal parados qual ella estava, y que por las entrañas de Christo refrenassen la boca los padres en esta materia de maldezir los hijos porque la maldicion dellos es poderosa aunque los hijos no tengan culpa, por esto abran el ojo hijos y padres, los hijos por no darles ocasion y los padres en suffrir, que tan presto abran dicho el Spiritu Santo te guie, como el Diable te lleve, y crean que en esta materia suele haver grandes castigos".

L'any següent (1628) Andreu Bosch trencava amb la idea secular que el llac es trobava al cim del Canigó i el situava a les muntanyes de Conat, especificant que es tractava dels gorgs Estelat, Verd i Negre. Bosch, que només creia el que havia sentit sobre el llac per la reputació dels autors que havia llegit, deia que a Conflent,

"(...) en son districte son las particularitats maravelloses, y tant celebrades per los Escriptors antichs, en particular la montanya tan alta dita de Canigó per la Canicies, y blancura que sempre està cuberta de neu, Ivern, y Estiu, y noy ha memoria de averla vista may sens ella, com ho escriu Do Iuan Margrit Bisbe de Gerona, prova certa de la multitut, y abundancia te de christall puix ell segons los naturals se cria del glas, y neu congelada, com prova S. Isidoro, y es comuna opinio, y la experiencia ho amostra, que no sen troba en al tres parts".

Posteriorment, Esteban de Corbera parlarà del Canigó com d'una de les muntanyes més senyalades de Catalunya i farà saber que té tres cims:

"Tiene tres cumbres altissimas desde cuyas puntas, los otros montes que mas se empinan pareçen iguales con lo más llano, y profundo de sus Valles".

Per a Corbera, el Canigó és ple de mines de ferro inexhauribles i cobert de boscos fins al cim, amb abundància d'herbes salutíferes que els metges busquen per als seus pacients.

"Y aunque la mayor parte del año està cubierto de nieves pero quando estas dan lugar a ello, quando se abre el tiempo benigno, y manso, y señaladamente desde Mayo al Octubre, suben ganados en grandissimos rebaños a pazer en sus collados. Por todo este monte corren algunas fuentes que dan principio á diversas riberas, y dizen todos que en su cumbre ay un estanque de agua, denegrida que no se le halla suelo, y si tiran dentro una piedra se alborota, y conmueve como el mar en una gran borrasca. Algunos dias se levantan del vapores espessisimos, y nieblas tenebrosas que suelen descargar granizo, y piedras muy gruesas, y otras tempestades mezcladas con truenos, y relampagos espantosos, y horribles a la vista, y dañosissimos a los frutos de las tierras donde caen. Tambien escriven que a vezes se oyen dentro del estanque bramidos, y llantos, bozes dolorosas, y gemidos, y que el agua hierve a borbollones, y quema la tierra adonde llega, y si sacan del algunos pezes desaparecen de la sarten en que los ponen para freirles: y quentan otros prodigios que no ser tan graves los Autores que los refieren se pudieran tener por mas fabulosos que verdaderos".

Més tard, Manuel Marcillo parlaria de la muntanya que estem estudiant de la següent manera:

"Es Canigò Monte famoso, y disfamado por el mundo, por la Laguna, que en el ay: donde se recogian las malas artes de Mansias, de echizos, y de encantamentos (...)".

El seu nom, Cano, vulgarment Canigó, es deu al color blanc de la neu. Tot i que Marcillo explica que hi ha un riu que porta sorres d'or, que no hi manquen les mines de plata i que el cristall hi és abundant, el que més li interessa - això no és cap excepció, ans al contrari, es tracta de la regla- és el llac:

"Baxo de su cumbre està la Laguna, de una profundidad increyble, muy abundante de truchas, y otros pescados: dentro de la qual, si se echa alguna piedra, el agua se enturbia mucho, y se levantan subitamente unos vapores crassos, y espessos, que convertidos en espantosas nubes, de repente forman una horrible tempestad, con rayos, truenos, y rezia piedra".

No ens ha d’estranyar perquè l'aigua és fosca i al seu interior hi habiten els dimonis,

"(...) de donde nace, que echando una pedrecilla, se vean, y oygan tempestades, como si se dieran por ofendidos los demonios".

Com veiem, la cultura sàvia va repetir sistemàticament aquest saber sobre el suposat llac del Canigó. No serà fins al segle XIX que un esperit més crític començarà a dubtar públicament de la veracitat de tots aquests tòpics meravellosos i extraordinaris. En aquest sentit, Tomàs Bertran i Soler (1847) emprèn la seva desqualificació del saber llegendístic i parla del Canigó en els següents termes:

"Son inumerables las fábulas que imaginó la poesía y aceptó la credulidad con respecto al profundo lago que se halla á la mitad de la altura de esta última montaña; y autores graves y los mas, eclesiásticos, han tenido la debilidad de estampar en sus escritos el relato de estupendos prodigios, que el vulgo inventó, suponiendo que debajo de aquella laguna hay un palacio que habitan los demonios, que no sirvieran poco para embrutecer y aterrorizar á los sencillos habitantes de aquella comarca".

Amb ell trobem la primera mostra d’una nova forma de saber sobre el massís, una manera de representar-se la muntanya basada en la immanència de la relació amb aquell indret. La ciència i la modernitat varen canviar radicalment la visió tradicional d’aquest indret -i de molts altres que hem estudiat-, fins al punt que l’any 1919 Cèssar August Torras donarà l’atzar com a causa de la tempesta que esclatà en aquell indret després d’engegar un tret a l’estany.

Resum: El Canigó és una de les muntanyes que més ens interessa per al nostre estudi de la percepció del món geogràfic en tant que meravella. És precisament la seva extraordinarietat el que ha donat lloc a una profusió de materials escrits o orals que ens permetran entendre moltes coses sobre el que era la visió del medi natural en el món premodern, tant en les classes populars com en el que hem anomenat élite cultural.

 

2. 4 - Altres indrets

Acabem aquest apartat descriptiu amb algunes referències a altres indrets catalans que a l’edat contemporània seran vistos com a paisatges. En aquest apartat recollim totes aquelles informacions esparses que ens han semblat interessants de ser retingudes, tot i que no disposem d’un volum suficient per fer-ne un capítol independent amb cadascuna d’elles. Hi estudiarem especialment els casos de Sant Llorenç del Munt, de la muntanya de sal de Cardona i altres indrets com, per exemple, Sant Miquel del Fai.

 

2. 4. 1 - Sant Llorenç del Munt

En comparació al Canigó, la història ecosimbòlica de Sant Llorenç és molt més recent, fins al punt que, si ens entretenim en unes paraules, que més endavant reproduirem, de Pere Serra i Postius, podríem pensar que l'"inventor" de la muntanya de Sant Llorenç va ser Jeroni Pujades en la seva crònica. Però en aquest punt de la nostra recerca cal diferenciar la part publicada l’any 1609, on només cita la nostra muntanya, i el manuscrit que es va editar posteriorment. És en aquest darrer on es troba el que ens interessa:

"En el condado de Barcelona, á distancia de unas cinco leguas de la ciudad, hay un monte hácia el norte, de los mas fragosos y empinados que se hallan en el Principado".

"Llamábase antiguamente la sobredicha montaña Monte-Alegre (...) pues era en efecto alegre, ya fuese por su espaciosa vista de la deleitosa tierra y del estendido mar mediterráneo que desde su coronilla se descubre, ya por la diversidad de bosques y selvas que en sus hermosísimos valles la hermosean y adornan entre el levante y septentrion, ó por las muchas y grandes cuevas que tiene aptas y regaladas para los que son amigos de la soledad. Este hermosísimo monte, andando los tiempos, trocó el nombre de Alegre con el de San Lorenzo (...); con el cual apellido fué mas conocido por los modernos, que (...) le dieron por ramo desgajado de los montes Pirineos; y así en este discurso dejaré de llamarle monte de San Lorenzo, paraque (sic) así mas y mejor los que esto leyeren y yo nos entendamos. Son sus asperezas tan fragosas como las de los mismos Pirineos, y las alturas no menores que las de aquellos: y el sagrado Monserrate aunque vecino, no puede competir con su altura y vista, antes el que estuviere sobre el mas alto collado de este echará de ver claramente quedar mucho mas bajo el de Monserrate y que le humilla".

"Entre estas asperezas, valles, collados y hermosas selvas que digo se hallan algunas cuevas, que aunque tales son alegres y hermosas, y hay una cavada en la viva peña, en la que se halla una hermita fundada á vocacion de la regalada esposa del manso corderillo Cristo Jesus la virgen y mártir Santa Inés, y bajo las aras de su capilla mayor, solia haber una estrecha senda entre peñascos que se iba estiendo como una larga manga que salia del cuerpo de la grande cueva. Se mandó cerrar aquella profundidad, porque convenia así á la decencia del lugar que no se entrase mas á ella; pero queda al lado de la capilla otra cueva muy regalada y apacible por hallarse dentro de ella naturalmente encavado un algibe que está siempre lleno de frescas, cristalinas y frias aguas que herviendo (sic), saltan fuera en grande copia formando una abundante y clara corriente de la cual se riegan algunos frescos, amenos y verdes aunque pequeños prados, que en aquel corto espacio de tierra llana se conservan".

"(...) en lo mas encerrado y célebre de este monte, cuya coronilla tiene la figura de un pan en igual proporcion y rededores por todas partes, con sus derrumbaderos y vertientes tan derechos y altos como si lo fueran de alguna cerca ó bien trazado lienzo de muralla, de manera que parece un grandioso fuerte. Todo lo que en sí encierra es tierra de labranza y muy buena, tanta quanta pueden arár un par de bueyes en una casa de campo ó heredad".

Després de Pujades -a banda d’algunes notes esparses- tenim la primera monografia de la muntanya, obra de la ploma d'Anton Vergés i Mirassó, sacerdot nascut a Castellar del Vallès. Amb ell, Sant Llorenç és prou important com per aturar-se a parlar-ne i a escriure’n una monografia, encara que aquesta es refereixi més al monestir i a la seva vida que no pas a la muntanya. Vergés descriu la muntanya amb les paraules següents:

"Se eleva esta montanya com gegant de esbelta talla que descolla per sa altura sobre las pintorescas cimas del Vallés".

"(...) es lo cert que'l sèu aspecte es halagüenyo, la sua situació pintoresca y l'extens panorama que desde la sua cima se desplega á las miradas del viatjant no pot ser més hermós ni més alegre".

Una altra obra de gran importància va ser l'Album pintoresch-monumental, publicat l'any 1878. Per a l'Album (de fet caldria dir per a Ramon Arabia, que en fou el redactor) la imatge d'aquest massís "recorda" en certa manera la de Montserrat, tot i que li manquen agulles:

"Típica com la de Montserrat i de constitució geològica molt consemblanta, no presenta com ella les còniques agulles que tan místic caràcter donen a sa rival afortunada, sinó faixes sobreposades de colossalts roques cilíndriques, tallades verticalment, que donen al Sant Llorenç l'aspecte d'una fortalesa. Sa planta pot comparar-se a una estrella irregular, les puntes de la qual, sòlidament estrebades fins al cim, formen entremig espadats cingles i ombrívoles fondalades; coves misterioses s’obren en son si i la veu de l'eco que sovint ressona fa dubtar de si les habiten genis fantàstics i protectors. La vegetació, cosa estranya, s'estén valenta i ufana sobre una prima capa de terra vegetal, i, com orgullosa d'arrelar entre penyes, corona les més pelades cimes de verd i onejant plomatge. La forta olor de pins i la suau flaire de les violetes boscanes i herbes medicinals embauma l'aire de l'entorn i, com encens ofert per la naturalesa, pugen en ales de vent fins els peus del tron del Creador"

"La Roca del Drac pot considerar-se com típica representació del caràcter general de la muntanya. S'alça al nord del monestir, a mitja hora escassa de distància i amés de mil metres sobre el nivell del mar, dominant al NE. un extens panorama i l'agrest fondal de Santa Agnès; sa alçada és de més de cent pams i un estret passadís de tres branques la travessa de S. a N. i d'O. a E. Eixa massa colossal rígida, d'una regularitat quasi geomètrica que recorda els monuments egipcis, està suspesa per tres de ses quatre cares, com petrificat centinella, sobre l'horrorosa timba, i la constitueix, com les demés roques de la muntanya, un pa de palets i betum, conglutinat amb tal duresa, que és susceptible de poliment, com es veu en les columnes del frontis del santuari de Montserrat".

Popularitzat i promocionat pels primers excursionistes, a la darreria del segle XIX, Josep Roca recomanava l'excursió a Sant Llorenç perquè aquest massís era "(...) una de las alturas de Cataluña, desde donde se dominan más dilatadas perspectivas". Paisatge i muntanya van de bracet; cal ascendir per fruir de bones perspectives. I amb això arribem al segle XX, concretament a l'any 1913, quan Josep Ventalló s'adona que una muntanya com Sant Llorenç, formosa, pintoresca, rica per als naturalistes, interessant per als historiadors, plena de llegendes i tradicions, visitada pels excursionistes "(...) es verament estrany que no hagi sigut cantada péls poetas de la nostra terra". Científics com Cadevall, Palet, Elias; homes il·lustres com Feliu de la Peña, Pujades, Pi i Margall, Vergés i Mirassó, n'havien parlat, però amb tot, "(...) no había sigut cantada per nostres trovadors, sens dubte, perque no coneixíen ses belleses". I és que, com acabarem de veure en un altre lloc (3.5), Sant Llorenç va ser "descobert" en un moment relativament molt tardà.

 

2. 4. 2 - La muntanya de sal de Cardona

Una altra "muntanya" de la qual cal parlar és la "muntanya" de sal de Cardona, sobretot pel que després ens interessa aprofundir de la visió del món en termes meravellosos. Es tracta d’una beta de sal potàsica coneguda des d’antic perquè ja és citada per Plini l'any 78 de la nostra era, i també un altre autor, Aulo Gelio, al segle II en deia: "(...) mons ex sale mero magnus; quantum demas tantum crescit". Però a nosaltres ens interessa especialment la seva representació en l'època moderna.

Durant aquest període es deia d'ella que, tot i ser de diferents colors, un cop mòlta la sal es tornava blanca com la neu. Lloc comú a tota aquesta literatura era la seva brillantor extraordinària a la llum del sol. També es deia que com més sal s'extreia, més creixia la muntanya.

Al segle XVII, la sal de Cardona és inclosa per Honofre Manescal entre les coses més notables de Catalunya. També en parla el cartògraf Gerard Mercator.

Una mica més tard, Esteban de Corbera (1678) descriu la vila de Cardona com si estigués rodejada de muntanyes de sal, una sal inexhaurible:

"Todas las montañas al redador de la Villa son peñas de sal clara, y transparente como Cristal, de otras varias colores con que parece que quiere aventajarse la naturaleza hermoseada con aquella maravillosa variedad. Son como minas inexaustas, que por mas que saquen nunca faltan porque van creciendo con el tiempo. La superficie de todas ellas es tierra fresca, ya apazible cubierta como la demas de arboles, y yervas, y dentro della entrañada la sal".

Igualment, a final de segle, Manuel Marcillo parla de Cardona en els següents termes:

"Ni solo por su cantidad, y blancura; sino tambien por su estremada fuerça en salar, y por su sabor, es tenida por singular, y casi sin ygual".

També en aquelles dates Pere Serra i Postius escrivia, en el manuscrit del seu llibre dedicat a les meravelles rares de Catalunya, sobre Cardona:

"Se mira y admira esta milagro de la Naturaleza en varias montañas vezinas, á dicha Villa, las quales forman un Valle, que a todas partes ostenta sal; como tambien toda la distancia que ay de unas a, otras. En todas partes crece, y recibe maravilloso aumento dicha Sal, sinque se le reconozca menguante en tiempo alguno, [infeliz, al marge] como se lee de la muger de Lot, convertida en estatua de Sal, que sigue los movimientos de la Luna, en aumento, por mas que sacan, y corten della, y es cosa digna de toda advertencia, lo que Dios N. S., y la sabia Naturaleza obra en estos montes; que segun Gervasio referido de Pedro Besconi, en su Reductorio moral, que son estas montañas tan fuertes, y la sal tan solida, como qualquier roca (...)",

de manera que es difícil de partir a cops de martell. Si es fa un forat i s'omple d'aigua de pluja, la sal creix i el torna a tapar. És de molts colors, fet que causa tanta admiració com les altres meravelles dites. Després d'esmicolar-la es torna blanca.

Més enrere ja hem vist que un altre punt molt comú entre aquells autors que parlen de la muntanya de sal de Cardona és que aquesta no fa estèrils els camps,

"(...) pues entre las mismas rocas de Sal se ven las vides, y cepas con sus sermientos de enormes pampanos, y quajados de sabrosos, y bien zaçonados razimos."

A més, s'hi veuen pins, roures i altres arbres, fet que és tan estrany que dóna motiu per lloar Déu.

La mateixa concepció de la muntanya de sal la trobem en el manuscrit que Josep Iglésies va treure a la llum l'any 1963:

"No es de menos maravilla de la naturaleza lo de la Sal de Cardona por lo abundante, por lo fino como por lo hermoso, y vario de sus Colores".

Aquesta sal, que podria abastar tota España, és meravellosa també pel seu color:

"Por lo hermoso pues es inexplicable la variedad de Colores que ostenta aquella montaña a la salida del Sol, que parece se ha esmerado la naturaleza tan rara, como admirable y prodigiosa harmonia".

Una altra descripció en què hem d'aturar-nos és la de Juan Alvarez de Colmenar, de l’any 1715:

"(...) ce qui la rend le plus remarquable, est une montagne de sel, vrai miracle de la Nature, qui se trouve dans son voisinage. Cette montagne est une carriére inèpuisable de sel, où il en renait toûjours de nouveau, à mesure qu'on en tire."

Tot i que presenta uns colors molt atractius, aquests es perden quan la sal és rentada. Amb tot, però,

"Ce qu'il y a de plus merveilleux, a mon gré, c'est que cette montagne a été connue dans l'Antiqueté; quelques Ecrivains en ont parlé, il y a près de deux mille ans. Cependant elle est toûjours inépuisable, & raporte quarante mille ducats par an au Duc de Cardone. Lorsque le Soleil jette ses rayons sur cette montagne, il ne se peut rien voir de plus brillant; on diroit qu'elle est toute composée de pierreries; & bienque d'ordinaire tous les lieux, où il vient du sel, foyent stériles, cependant cette montagne produit des pins fort hauts, & est plantée de vignes fertiles & excellentes".

La muntanya de sal creix tota sola i a més no fa improductius els camps, aquests són dos dels tòpics més repetits durant l’edat moderna. Però, al segle XVIII, el desenvolupament científic intentarà apropar-se a la realitat de Cardona amb la visió freda i "objectiva" que qualifica el mètode científic modern. En aquest sentit, el naturalista Guillaume de Bowles, volent quedar al marge dels fets "reals", parlarà de Cardona en d'altres termes:

"Le bourg de Cardona est à seize lieues de Barcelonne, près de Monserrat & des Pyrénées. Il est situé au pied d'un rocher de sel, qui, du côté de la rivière de Cardonero, paroît coupé presqu'à pic".

De nou veiem que amb la ciència canvia radicalment la mediança de certs indrets muntanyencs. En aquest sentit, també l'Atlante español de Bernardo Espinalt es mostra molt "fred" en parlar dels indrets naturals. Sobre Cardona només diu que té una muntanya de sal que produeix una vista delitosa exposada als raigs del sol. El món s’ha objectivat a mida que la mirada dels nostres científics i viatgers l'objectificava.

Encara al segle XIX Vicente de Frígola troba molts objectes d'instrucció en la història natural del Principat, un dels quals són les mines i les sals de Cardona: "(...) una de las curiosidades naturales, mas admirables de Cataluña". En el mateix sentit, els Recuerdos y bellezas de España, que es varen començar a publicar després de 1839, proposen una visió de Cardona en què aquest fet natural s'ha d'imposar a l'interès pels estudis monumentals:

"Mas basta ya, viajero; hora es de que demos tregua á nuestros estudios monumentales. Al lado de las obras de Dios, ¿qué son las de los hombres? Vé y visita los montes de sal con que ha sido enriquecida esta villa; y si deseas gozar de uno de los más grandiosos espectáculos de la naturaleza, aguarda á que la lluvia sacuda la crosta de polvo que las cubre y el sol del dia siguiente, estendiendo sobre ellas sus rayos, haga brillar á tus ojos todos los colores del iris y todas las vislumbres y reflejos que podria presentar un mar de perlas ligeramente conmovido".

Més tard, per a Tomàs Bertran i Soler, la muntanya de sal de Cardona és més "singular" que Montserrat:

"La mas singular es la montaña de Cardona, cuyas minas de sal son inagotables, sin que la alteren las aguas, y sin que se conozca la mas mínima disminucion, despues de tantos siglos de proveer á todo el Principado. La arrancan con pico, como si fuese mármol; y el Cardener, que baña la boca de dicha montaña, tiene las aguas saladas y mata los peces que remontan el rio, aunque estén á distancia de tres leguas".

Per a ell es tracta d'un

"Peñasco de sal macizo, que tiene de 400 á 500 pies de elevacion. Esta prodigiosa montaña de sal, desnuda de toda otra materia, es única en Europa; y tiene una legua de circuito".

La muntanya de sal de Cardona és un dels temes geogràfics que més tinta ha fet córrer durant l’edat moderna catalana. En ella, com en altres indrets dels que aquí estudiem, es veu clarament que la concepció de l’espai que predominava en aquell moment en feia un objecte més o menys finit amb centres d’interès molt importants (que semblarien ser l’única part que importa als nostres autors) i altres llocs, perifèrics podríem dir, ignorats i quasi inexistents. No hi havia cap interès a descriure el tot, sinó només algunes parts que eren considerades com a singulars i importants.

 

2. 4. 3 - Sant Miquel del Fai

Comencem a parlar d’aquest indret dient que la visió que Gregorio de Argaiz tenia de Sant Miquel del Fai era extreta de l'abat de Sant Cugat, Gaspar de Sala, per a qui seria una de les muntanyes que s'haurien esquerdat de patiment davant la mort de Crist en la creu. Però més tard aquesta visió transcendentalista va canviar radicalment i l’edat moderna, en donar importància als lloc on el joc de l’aigua en moviment feia vistosa la natura, va descobrir un apropament protopaisatgístic a Sant Miquel. Des d’aquell moment, el mateix indret va ser vist com un lloc agradable i amè. D’aquesta manera, després d’Argaiz, Manuel Marcillo presenta Sant Miquel del Fai com un lloc on,

"(...) ay una cueva maravillosa en Cataluña, dentro de la qual està edificada la Iglesia de San Miguel Des fay. Por encima de su techo corre un pequeño rio, que los Moradores llaman Tanez (sic): y de alli desciende, y se precipita, haziendo subir un ayre fresco, y muy agradable à los que alli se hallan".

La cova, l’església i el riu que després de córrer per sobre seu i precipitar-se en forma de cascada són els dos tòpics més repetits sobre aquest indret. En aquest sentit, per a Francisco de Zamora, que visità Sant Miquel del 21 al 24 de febrer de 1789, a part de la "Sobervia" cascada, una de les coses que més va cridar la seva atenció foren les "(....) caprichosas petrificaciones que admira el mirarlas". A més, per a ell,

"Desde dicho paraje se recrea la vista mirando la riera y despeñaderos y riscos, y la fuentecilla que petrifica hasta las yerbas, piedras vivas, que hay cerca de ella. En todas estas cercanías se ven terribles masas petrificadas, y entre ellas árboles, palos, hojas, etc."

En un sentit semblant trobem la descripció que de Sant Miquel del Fai que va fer Antoni Bosch i Cardellach, escrita segurament amb posterioritat a 1795, i va restar inèdita fins al segle XX. En ella es llegia que es tracta d'un,

"(...) antiguo santuario (...) situado al parecer en el concavo de una peña que hay á la mitad de un precipicio formado entre derrumbaderos por las aguas de un riachuelo que en el país llaman riera Tenes, ó de Riells: el volúmen de estas aguas no es considerable, peró es un conjunto de juguetes de la naturaleza, no solo por la sobervia vistosa cascada que forma quando despues de batida y golpeada por entre aquellos peñascos se despeña desde la elevacion de unas cien varas castellanas pasando por encima de dicho Santuario que queda edificado en parte en el concavo de la peña y en parte fuera de ella: su Iglesia y oficinas son todas metidas dentro la peña, la misma peña sobre la qual corre y se despeña el riachuelo. El edificio que está fuera de el techo y que parece pendiente del monte, es muy capaz para habitarlo muchas personas que allí concurren y estan magníficamente hospedadas. El ímprobo industrioso trabajo de sus comarcanos sabe obligar aquellas incultas peñas á producir mucho vino y aun hortalizas en las artificiales huertas que allí se admiran".

En aquest repàs de les descripcions més interessants de Sant Miquel del Fai no podem passar per alt la de Pau Piferrer dins dels Recuerdos y bellezas de España:

"La frescor de l'aire, la quietud del lloc i l'aromàtic perfum que omple l'atmosfera, refan el fatigat vianant i embadaleixen la seva ànima amb una dolça tristesa. Totes les fulles destil·len cristal·lines gotes, i les herbes també són humides, car brolla de pertot l'aigua que salta alegrament (sic) per a anar a reunir-se amb l'agitat torrent que corre murmurant pel fons d'aquella gorja. Aixequem els ulls, però, i contemplem la vista general dels salts d'aigua. Tancant el paisatge, heus ací una imposant massa rocosa que forma nombrosos graons; a la meitat d'aquesta massa hi ha un ample replà, on s'obre la cova de Sant Miquel, i la resta del penyal és tallat tan perpendicularment i sobreïx tant de la cova, que sembla que hagi de desprendre's en el buit i hagi d'aixafar l'església que s'amaga arraulida en l'espai que deixa aquell pregon esvoranc. A l'esquerra s'estimba amb estrèpid, i constantment, una bella cascada que forma jocs molt bonics".

Poc més tard (1847), l'Itinerario descriptivo de Tomàs Bertran i Soler presenta Sant Miquel com un santuari "(...) digno de la atencion del viajero por su estraordinaria estructura":

"La bóveda de la iglesia es una peña, que tambien sirve de techo á la plaza y á la bodega. Por encima de dicha peña pasa el rio, llamado Russiñol, que muere en el Tenes, y forma una magnífica cascada natural, frente la misma iglesia."

"Hay en aquel sitio otra cascada, mayor que la primera, la cual se precipita con tanta violencia, que pasa la gente por debajo del arco que forma el rio, sin mojarse".

La guia Gelee-Bertal de 1888 només s'havia de dedicar a la ciutat de Barcelona, però un cop que ha acabat de tractar aquesta, dedica un apartat a les estacions termals i a dos llocs que per "(...) leur originalité pittoresque et grandiose, méritent une visite spéciale (...)": les coves i cascades de Sant Miquel i la muntanya, les coves i el monestir de Montserrat. De Sant Miquel del Fai deia:

"San Miguel del Fay est un endroit absolument admirable, d'un effet grandiose et superbe. C'est une montagne de jeux d'eaux naturels et de cascades, dont la principale, qui est la plus belle d'Espagne, est composée de trois chutes superposées, dont la moindre a 42 mètres de hauteur et la plus importante 50 mètres. Dans un des flancs de la montagne, vis-à-vis la grande cascade, est construit un monastère encore assez bien conservé, dans lequel s'est installée une hôtellerie, relativement confortable, où l'on peut demeurer, pendant quelques jours, dans des conditions possibles".

Aquesta guia, i els textos que hem vist fins aquí, tot i que en menor mesura, permeten exposar que els indrets naturals més coneguts eren aquells que que estaven considerats com els més estranys i originals: aquells llocs que, per un acord social, l’élite que estem estudiant considerava meravellosos. En aquest sentit, Josep Roca i Roca (1895) deia que Sant Miquel del Fai era un "(...) hermoso salto de agua, una de las maravillas de Cataluña" i recomanava fer la travessia de Sant Feliu de Codines a Centelles per tal de travessar un país "(...) sumamente agreste, y abundante en vistosos panoramas".

Amb aquest autor acabem les descripcions que hem dedicat a parlar d’indrets concrets. El proper apartat fa referència a obres de conjunt publicades al segle XIX en les quals es pot veure una representació de les muntanyes catalanes.

Resum:

El coneixement de la realitat geogràfica es remet gairebé sempre a una sèrie de tòpics que han estat construït socialment a partir de la realitat objectiva del lloc. En aquest sentit hem de dir que han estat medialment construïts. Des d’aquest moment analític es converteixen en textos sobre els quals es poden dir discursos concrets que estan en relació analògica amb la societat que els ha engendrat.

 

 

2. 5 - Obres de conjunt dels segles XIX i XX

En el darrer capítol d'aquesta segona part ens proposem mostrar la imatge de la muntanya en general, en el punt d'arribada de la nostra tesi, a Catalunya. Ho farem esmentant i citant alguns textos que es varen publicar els anys vint i trenta del segle XX en els quals el paisatge, en general, i la muntanya, en particular, ja apareixen gairebé en la mateixa forma que tenen per a nosaltres. Abans, però, veurem alguns precedents del segle XIX que hem considerat que tingueren una importància extraordinària en la constitució de la nova mediança que pretenem estudiar.

En aquest sentit, una obra transcendental va ser Recuerdos y bellezas de España, de la qual ja hem parlat en un altre passatge. Aquesta obra no correspon al moment representatiu que ens interessa estudiar (es va publicar l'any 1839), però, com veurem en un altre lloc, esdevé una de les peces claus per entendre el canvi de representació del medi natural a casa nostra. Obra d’arrel clarament romàntica, en ella encara no ha desaparegut completament la visió meravellosa del medi natural, com es veu molt clarament quan el text diu que a Sant Marçal (Montseny) neixen unes fonts que molt rarament no trenquen, a causa de la seva fredor, el got en què es recullen les seves aigües. Els humans també hi són estranys, l'home de la natura que allà es troba no és perillós i un s'hi pot apropar sense tenir por de la seva mirada salvatge. De la boca d'aquest ésser salvatge en surt la tradició, quelcom que en el fons és considerat fals -ja parlarem de la importància d’aquest fet-, però digne de prendre en consideració. Els Recuerdos idealitzen la vida rural i camperola i els pagesos esdevenen éssers capaços de produir i reproduir una tradició que es considera digna de prendre en consideració. Però, des del punt de vista geogràfic que aquí ens interessa, aquesta tradició era considerada com a fonamentalment falsa i, com veurem, això va suposar un canvi medial molt important.

Amb aquesta obra ens trobem davant d’una mena de determinisme que no s’acaba de confessar clarament perquè, per als seus autors -Francesc Parcerisa, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall-, certes parts del medi ambient originen tradicions i llegendes concretes: en aquest sentit diuen que el viatger,

"(...) reconocerá en el carácter sombrío de esos lugares el origen de tantas tradiciones como conservan aun los habitantes de las faldas orientales de Montseny".

Determinisme geogràfic, evidentment; però també reconeixement d’una relació mesològica -la pagesa o popular- diferent de la que anaven a imposar -com veurem, sense ni tan sols plantejar-s’ho, en monts casos- els nous viatgers i visitants dels indrets muntanyencs. Es tracta d’una construcció de sentit feta des de fora, des de la ciutat, però no des de la ciutat moderna, sinó d’una ciutat que comença a modernitzar-se, a urbanitzar-se i a industrialitzar-se. Des d’aquest punt de vista és interessant de retenir el final del llibre, quan de retorn a Barcelona, es diu al lector:

"(...) ve y restaura dentro de sus muros tu energía, debilitada quizás por la voz melancólica de la naturaleza y los suspiros que parecen exhalarse del fondo de las ruinas á que te condujimos".

Per als nostres autors, doncs, és la seguretat intramuros allò que restaura el viatger, i no pas encara la natura. Més aviat, la veu d’aquesta darrera l'haurà cansat. Tot i això, en el fons de la natura, per als Recuerdos, sempre hi ha la grandesa del creador. Endemés, la natura també serveix als seus autors per recordar la brevetat de la vida i per això el recurs a les runes i a la història, al passat que parla de la fragilitat del món i de la vida.

Oficialment els Recuerdos varen ser publicats l'any 1878, però ja Josep Iglésies havia fet notar que alguns dels treballs foren signats l’any 1886. Fins i tot el pròleg de Milà i Fontanals és datat el novembre de 1879. L’obra ha estat il·lustrada amb les fotografies fetes per Heribert Mariezcurrena acompanyades de diferents textos, però ja veurem que de les dues dotzenes de temes que hi són desenvolupats, només la minoria són, a ulls d'ara, paisatges. I això malgrat la presència de Carles Garcia Vilamala i d'Antoni Massó, personatges que ocupaven càrrecs d'importància dins de la comissió de publicació i que a la mateixa hora, dins del món de l’excursionisme, estaven lluitant per una pràctica alpinista molt més contemplativa. També convé remarcar que Mariezcurrena fou l'introductor del fotogravat a Espanya, precisament amb aquesta obra.

No cal estendre's més sobre els Recuerdos, no perquè no s'ho mereixin, sinó perquè –per la seva importància- en parlarem en altres passatges de la nostra recerca. Remarquem, però, que la seva importància està en el paper que varen jugar com a pas previ a la instauració definitiva de la nova mediança muntanyenca.

Entre aquestes obres més importants de final del XIX cal fer un lloc a la geografia i història de Catalunya de Modest Martí de Solà, una obra de clares intencions regeneracionistes i patriòtiques, publicada l'any 1887. L'autor, que era ajudant d'obres públiques, va veure el seu treball premiat, en el certamen convocat per l'Ateneu Arenyench, l’any 1886. Segons la dedicatòria de l'autor, aquest ateneu hauria estat el primer en incloure treballs d'aquesta mena en els seus certàmens.

D’una importància molt més gran va ser el fet que, sota el patrocini del Centre Excursionista Barcelonès, a finals de la dècada dels vint, es publiquessin quatre volums de l'Album meravella, llibre de prodigis d'art i natura. Després n'aparegueren dos més, dedicats a Mallorca i Andorra respectivament. Tot i el patrocini d'una sola entitat, al seu interior trobem escrits fets per personatges prou diferents i de renom com ara Joan Ruiz i Porta (president durant un temps del Centre Excursionista de Catalunya i de la Societat d’Atracció de Forasters), Salvador Cardús, Amador Garrell, Bonaventura Ribera, etc., o bé per entitats com foren el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, el Centre Excursionista de Sabadell i el Centre Excursionista de Vic. El seu propòsit era fer conèixer i estimar la nostra terra, i "(...) presentar d'una manera amable i entenedora a tothom "quelcom" del millor que contenen, en els aspectes natural i artístic, les nostres comarques". Cal remarcar que la portada era feta pel fotògraf Zerkowitz, de qui parlarem més endavant. Com en el cas dels Recuerdos, no en diem res més perquè aquesta obra també l’anirem trobant al llarg de la nostra recerca.

L'any 1928 Joan Vallès i Pujals (polític, escriptor i advocat nascut a Terrassa l’any 1881) escrivia un Elogi de Catalunya per ajudar a fer conèixer i estimar les "coses nostres". El llibre té un clar interès patriòtic que ja queda patent en la introducció de l'obra. D'aquesta manera, "(...) per nosaltres [els catalans, Catalunya] està en el més bell indret del món i té les muntanyes més altes i els rius més caudalosos (...)". Amb aquest punt de partida ja entenem que el llibre comenci parlant de les muntanyes i dient que aquestes no només han estat posades al món per embellir-lo, sinó també per donar-li utilitat.

"Déu no féu la terra ben plana, sinó que l'omplí de muntanyes, que, com ossos foradant la pell, surten arreu i sembla que l'aguantin. Són les columnes que sostinguessin la gran volta del cel; són com els pilans d'un temple immens, que tingués tota la terra per planta... Algunes, de tan altes, semblen fetes per a què jamai l'home no pugui petjar-les".

La muntanya forma la columna vertebral del món i allò que el sustenta, idea molt important i que cal que vegem en quin sentit s’estava desenvolupant en aquell moment. Sobre aquest aspecte cal dir que la importància de les muntanyes es vincula a una concepció patriòtica de la realitat catalana perquè, de fet, en aquesta obra, el sentit patriòtic adquireix un clar ressò quan es refereix a les muntanyes:

"Des dels cims de les muntanyes es veu millor la Pàtria i se l'estima més. La lliçó més gran de patriotisme es rep quan s'assoleix tenir consciència clara i arrelada del paisatge de la Pàtria. I el paisatge de la Pàtria no se l'arriba a conèixer més que veient-lo des del cim de les muntanyes, primer, i resseguint-lo, després...".

"Les muntanyes són el que més marca la fesomia d'un país, són el que el fa distingir més dels altres. Difícilment s'assemblen les muntanyes. Cada una té sos trets característics, inconfusibles. I se les hi posa estimació, venint moltes voltes a ésser la representació tangible de la Pàtria".

A més, d’aquesta utilitat patriòtica, la muntanya serveix com a purificadora de l'ànima de les persones que hi viuen o s’hi afronten, especialment per contraposició a les zones habitades; és el contrapunt espiritual a la "matèria" urbana, i allò que pot curar els mals que aquesta genera:

"A la muntanya s'hi purifiquen els pensaments, s'hi enlaira l'esperit, s'hi reposa de les misèries de terra baixa i de les viles... La muntanya és un refugi espiritual quan tot sembla envaït per la matèria".

"A la muntanya no s'hi puja a fer mal; quan no es porta bon intent es fuig d'ella. A la muntanya s'hi va per les accions més pures i nobles".

"Els homes han anat fugint de la muntanya, l'han deixada sola i abandonada, enquibint-se i apretant-se en les ciutats del pla, on els manca l'espai, on els manca l'aire... I la muntanya s'ha venjat d'aquest abandó -terrible venjança!- enviant a la ciutat uns mals -la tuberculosi, mal de cos; la neurastènia, mal de l'ànima-, mals de la ciutat, que sols a la muntanya poden curar-se".

Per a Vallès, els mals físics, els mals espirituals i els mals socials tenen a veure amb l’abandonament de les muntanyes i és a aquestes que cal tornar per recuperar-se’n. Més endavant, l'autor s'entreté a parlar de les diferents muntanyes de Catalunya, començant pel Pirineu, -(...) resum i compendi de tota la grandiositat que presenten les muntanyes (...)- on els pastors esdevenen l'essència de la raça catalana. El Pirineu i el Mediterrani són els veritables pares del poble català, segons Vallès i Pujals. L'autor segueix l’obra tractant Montserrat, el Montseny i Sant Llorenç, fent, també aquí, una barreja d'història i mitologia nacional, de descripció original i compendi d'altres autors.

Volem remarcar també que, dins d'aquesta primera part dedicada a la terra, el tercer subapartat es dedica a les riqueses naturals, essent l'aigua la primera d'elles. Aquest tema és molt important, i ho serà especialment en la propera obra que comentarem. Aquí només deixem anotat que Vallès pensa que l'aprofitament dels recursos naturals més constant i eficaç que hagi fet Catalunya és el de l'aigua que conté la terra i que s'ha utilitzat com a força industrial.

Amb això en tenim prou per passar a parlar de l'almanac de 1929 publicat per L'Esquella de la Torratxa. Aquest va ser dedicat al medi natural català, especialment a les muntanyes. D'entrada hi ha un petit calendari en què cada mes es presenta amb una fotografia i un petit text que hi fa referència. Entre els llocs muntanyencs evocats hi ha la Vall de Ribes, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, la Maladeta, les muntanyes del Priorat, el Montseny, el Tibidabo, etc. Però, més endavant, en l'almanac en sentit estricte, hi ha moltes fotografies de molts racons i raconades de la nostra geografia, alguns d'ells avui dia desapareguts.

Dins de l'almanac trobem un escrit sobre la pàtria de les muntanyes en què l'anònim autor o autora parla de l'eternitat d'unes muntanyes on es troba tota l'ànima de la pàtria. Després de citar Solitud i Terra baixa, l'autor o autora acaba per dir que,

"Sense les terres altes no podríem explicar ni la història, ni el nostre art, ni les nostres filatures, ni la nostra ànima. El castellà és la planúria; el català, la muntanya".

P. Aldavert continua més o menys en el mateix sentit: el seu article porta per títol Pobres de nosaltres si no haguessin estat elles. Aquest autor qualifica les muntanyes de guardiola perquè, com ja s'insinuava en la col·laboració anterior, hi havia hagut un fet molt important: la utilització de l'aigua del Pirineu per generar energia elèctrica. La muntanya contenia l'aigua i els desnivells que permetien suplir el carbó anglès i asturià que arribava a Barcelona a un preu massa car i el cost del qual suposava un coll d'ampolla per al desenvolupament de la indústria del país; per això les muntanyes eren una guardiola, perquè permetien estalviar tot el que fins llavors s'havia pagat a l'estranger. També la fusta era molt important: "Aigua i arbres: heu's aquí la gran riquesa de les nostres muntanyes avui per avui".

En la pàgina següent, una poesia de J. Baucells i Prat deia que a les muntanyes "(...) ronquen les turbines, i canten les cigales, de bell concert, un himne d'amor i de treball (...)". A la pàgina 37, en aquest sentit, trobem un acudit de Picarol en què un porc i un cavall parlen sobre la impossibilitat que per dins dels cables d'alta tensió hi puguin passar tants mils de cavalls. Un escrit de Jeph de Jespus fa parlar el Peguera i, després de reconèixer que està bé l'explotació hidroelèctrica i el beneficis que dóna, acaba clamant perquè aquesta no suposi una degradació de les belleses del Pirineu. El Peguera, cremat fins al punt de fondre-se-li la neu del cim, proposa al nostre autor de fer un parc nacional transpirinenc, a banda i banda de la serralada.

Aquesta visió de la muntanya com a rebost queda molt clara en un acudit on un pagès o captaire tot esfilagarsat diu:

"La terra?... Jo me la imagino com una dona molt grassa que tingués molts pits...".

Com ja hem vist, no manquen en aquesta obra les expressions de tipus patriòtic. En aquest punt apareixen diferents notes en què es parla del Tibidabo, una muntanya que ara ja no és nostra, "Ara... és dels altres", diu Adam Astor. Una poesia de Ramon Masifern conjumina ambdues visions, les muntanyes patriòtiques i les muntanyes plenes de turbines que donen el pa a milers de mans. El text fou escrit en un moment en què les coses havien canviat bastant en relació al període en què es produí el descobriment de la muntanya i en aquest sentit cal recollir un petit text de Gabriel Alomar que diu que el Canigó assegura l'europeitat de la nostra vida nacional. El sentiment més jocfloralista, però, no ha desaparegut del tot, i el trobem en un fragment d'un discurs d'Angel Guimerà.

Les pàgines 42 i 43 reprodueixen la poesia La muntanya catalana de Pons i Gallarza. Altres autors diuen que a la muntanya s'hi viu més anys. Alguns acudits fan referència al món de l'escalada i de l'alpinisme d'alt nivell, fet que ens indiquen en quin tipus de societat ens estem movent. Cal esmentar, pel seu mal gust, un article de R. Franquesa Comas d'un masclisme estrident.

Gairebé no caldria ni anotar que durant les primeres dècades del segle XX, l’interès pel paisatge, i per les muntanyes, era moda. En aquest context, l'any 1932 La Revista publicava l'Elogi del paisatge català, de Pere Corominas. El text havia estat el discurs presidencial que el seu autor havia fet en els Jocs Florals de Girona de l'any anterior. Pel que a nosaltres ens interessa, l'entrada és molt reveladora:

"Si és molt dir que un paisatge és un estat d'ànima, també és molt oposar que la nostra ànima és una creació del paisatge".

L'explicació que l'autor dóna d’aquests mots volgudament enfarfegats ens deixa veure els dos extrems del seu plantejament: d'una banda un plantejament que ell anomena fenomènic que es refereix (també és ell qui ho diu) a la nostra representació; de l'altra, el que nosaltres en diem un determinisme ambiental sense massa matisos. Aquest darrer aspecte és ben clar en la pàgina següent:

"El poble català és un producte secular del nostre paisatge. I en dir això no vull negar la influència de la història, de la raça, de la sang, com diria Spengler".

I això havia estat així fins al punt que els diferents pobles que havien arribat a la nostra terra havien estat reduïts a una unitat comuna pels elements del paisatge que eren la terra, el cel i el mar. Els catalans no eren fills d'una sola sang,

"I si volem dir que de la varietat de les races s'ha format una sang característica i comuna, jo us observaré que precisament aqueixa fusió és obra del paisatge".

Quin és el problema de fons? El gran debat que aquí hi ha, el context que explica les paraules de Corominas, és el mateix que dugué Josep Ventalló a parlar de Catalunya com d'un poble decadent: la immigració. Els catalans ho som, no per sang, sinó per l'acció del medi i, per tant, esperar la integració dels immigrants és una qüestió de temps:

"Els fills nascuts aquí dels nostres immigrants ja no són ben bé de la mateixa raça que els seus pares".

En aquest context, fins i tot la cultura ha de ser obra del paisatge, i el fet que la nostra terra sigui trencada ens ha fet ser d'una manera determinada, diferent a la de la gent de les planes ondulades franceses o de les altures dels Alps. Si el paisatge alpí és monòton quant a colors, "El paisatge és una simfonia de colors a Catalunya". S'ha de reconèixer que lluny del pessimisme de Vandellós, Corominas és, ben al contrari, optimista:

"Essent, doncs, com un producte secular del nostre paisatge, cap humana contingència no pot impedir a la raça humana el compliment del seu destí. Perquè fins si fos tan gran la nostra desventura que la gent catalana fos del tot dominada, esclavitzada i totalment destruïda, i no restés ni una dona catalana per a parir, amb la sang dels vencedors, amb aqueixes o unes altres aparences, el nostre paisatge tornaria a produir amb els segles una altra raça tan essencialment catalana com la nostra".

En el mateix moment que es publicà l’obra de Pere Corominas, amb el rerefons de la legalització de la Generalitat i de l'ensenyament en català, varen aparèixer diferents llibres de lectura adreçats als infants en què, en alguns casos, els temes paisatgístics i muntanyencs foren importants. La primera obra que volem comentar és una, de les moltes, de Joaquim Pla i Cargol i duu per títol La terra catalana. L'obra, revisada per l'Institut d'Estudis Catalans, va ser dedicada a Pompeu Fabra. Se suposa que degué de tenir un gran èxit perquè, havent estat registrada en 1931, l'any 1937 se n'havien fet 29 edicions; aquest èxit és comprensible perquè es tracta d'un llibre de text. L'obra començava dient

"Estimar el propi país és una cosa instintiva. Però si els coneixements respecte a ell es fonamenten per a poder apreciar les característiques particulars del seu sòl, les gestes de la seva història, l'abast de la seva riquesa i de la seva cultura i el fons de tradició dels seus costums, llavors l'amor per la terra on hem nascut esdevé més pregon, més conscient i més ferm".

De fet, es tracta d'una monografia sobre la geografia, la història i la cultura catalanes. Pel que a nosaltres ens interessa, cal remarcar que l’autor considera que el Pirineu català s'estén fins al Mont Perdut, que hi és consignat com el pic més alt, doble errada de la qual ja parlarem en un altre lloc (6.3.8). Parlant del Pirineu, cal ressaltar que els llacs que anomena són l'Estany Gento i el de Corones (Aran) i si els esmenta és per l'aprofitament hidroelèctric que se’n feia. Aquí el Canigó ha perdut completament el seu rol tradicional, desnonat per la potència de la indústria elèctrica. La descripció del paisatge es manté sempre en el terreny físic, fent-la dependre del clima i de la composició del sòl.

També és interessant de recordar que, en aquest context, als anys trenta, Artur Martorell i Bisbal va publicar un llibre de llenguatge en tres volums en el qual feia una selecció de més de 150 lectures de prosa o de poesia, fetes per 45 autors diferents. Cadascuna de les lectures s'acompanyava d'unes notes i d'un vocabulari perquè els nens i les nenes poguessin comprendre millor allò que estaven llegint. En aquesta obra, que pretén ajudar els infants a aprendre a llegir, els escrits paisatgístics no són estranys. Segurament no és ara el moment de parlar de la potencialitat formalitzadora d’aquest tipus d’obres, sobretot quan sabem que anaven adreçades a infants que estaven completant el seu procés formatiu i evolutiu. En aquest sentit, aquells poemes i petites narracions servien per anar proposant unes determinades imatges que havien estat extretes dels nostres poetes més reconeguts. Es tracta, ben clarament, d’un cas del que Alain Roger en diu un procés d’artialització i que nosaltres hem preferit anomenar de formalització. En aquest procés, el que està en joc és la creació de tòpics i, per tant, la conversió del medi ambient en text a través de diversos discursos.

Un altra obra per no oblidar duia el títol de Presència de Catalunya. Es tracta d’una sèrie de llibres publicats, durant la Guerra Civil, pel Servei de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El primer volum, amb data de 1938, estava dedicat a la terra i duia com a subtítol El paisatge català a través dels seus poetes. El llibre pretenia ajudar a mantenir la moral dels soldats catalans destacats al front, fer de Catalunya no "(...) un record sinó una suprema presència", com reconeix el pròleg. I ho feia recordant-los que,

"La Catalunya que descriuen en aquesta obra els nostres grans poetes, els nostres grans escriptors, és la Catalunya que defenses amb les armes al braç (...)".

El llibre es dedica al pla i a la muntanya, amb poesies de Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Josep Maria de Segarra, Antoni Rovira i Virgili, Salvador Albet, Josep Pijoan, Guerau de Liost, Marià Manent, Josep Carner, J. M. López-Picó, Joan Vinyoli, Josep M. Capdevila, Joan M. Guasch, Joan Teixidor, Josep Lleonart, Francesc Pujols, Jacint Verdaguer, Pere Coromines, Joaquim Folguera, J. Pous i Pagès, Carles Riba, Clementina Arderiu, Alfons Maseres, Ventura Gassol, S. Juan Arbó, Ramon Xuriguera, Jaume Angelet i Garriga i J. Salvat Papasseit. El text s'acompanya d'unes il·lustracions d'Enric Climent. Com en l’obra que hem comentat anteriorment, la potencialitat formalitzadora d’aquesta mena d’obres fou molt important, especialment en aquell context de lluita civil.

Resum:

Les tres primeres dècades del segle XX veuen la posada en pràctica d’una nova imatge de la muntanya. El sentiment patriòtic, l’aprofitament industrial i el sentimentalisme romàntic van alhora i ens permetran entendre bona part del procés de substitució de la imatge moderna de la muntanya per una altra imatge analògica amb els nous temps.

Alhora el moviment excursionista, els treballs científics i altres tendències que estudiarem més endavant varen potenciar i promocionar l’interès per la visita i el reconeixement de les muntanyes. La relació mesològica amb el medi natural català estava canviant radicalment.

 

3 - Tercera part: Muntanya i paisatge a l'edat moderna

Un cop fetes les descripcions dels diferents llocs que volem tractar, i vist una mica el punt d'arribada de la imatge de la muntanya al segle XX, ens proposem ara començar a estudiar la representació que els autors de l'edat moderna tenien del medi natural. Començarem per fer un repàs a algunes definicions de diccionaris catalans i castellans per veure si la muntanya era considerada com una part del paisatge o no (capítol 3.1).

Fet això, veurem quin tipus de medi ambient era més fàcilment considerat com a agradable i amè pels nostres escriptors (capítol 3.2); en el proper capítol (3.3) intentarem completar els resultats d'aquesta recerca amb la representació que fins al segle XVIII es tenia de les muntanyes catalanes.

El capítol 3.4 vol mostrar la relació poruga que la Catalunya de l'edat moderna mantenia amb les seves muntanyes en general. Aquesta imatge serà estudiada a un nivell més ampli en els capítols 3.5, 3.6 i 3.7.

 

 

 

3. 1 - Paisatges i diccionaris catalans

Després del desenvolupament dels conceptes teòrics que emmarquen aquesta recerca i d'una visió general de l'evolució històrica de la representació de la muntanya en el món occidental, en aquest capítol ens proposem demostrar que, al principi, el sentiment estètic vers la natura, tal com l'hem definit més enrere, s'adreçava, en el cas català modern, especialment a la plana agrícola. Més endavant veurem que, de forma complementària i analògica a aquest sentiment, la muntanya, en ella mateixa, e