En el cas català, la primera muntanya que va ser vista en termes paisatgístics, malgrat la inexistència del mot per parlar-ne, va ser Montserrat. Allí coincidiren una comunitat culturalment capdavantera, oberta a la cultura llatina, amb un medi ambient extra-ordinari, especial. Aquests fets, junt a l'arribada de l'humanisme renaixentista, varen permetre que la imatge paradisíaca de la muntanya es pogués desenvolupar. En no comptar amb la presència del mot, hem de considerar aquesta nova mediança com a protopaisatgística.

Sobre aquest punt, Artur Farinelli deia que els textos en què es presentava Montserrat com un oasi verd havien tardat a arribar, però pres a nivell europeu aquest fet no és gens cert, si pensem que ens remetem a unes societats en què el més normal era el sentiment de por, de temor per la rudesa dels camins i per les horrors de la natura salvatge que ja hem estudiat més enrere (3.4).

La introducció de la muntanya en l'agenda de temes pertinents per a l'élite que formava la capa cultural superior de la societat catalana té una primera fita en la geografia renaixentista i especialment en Jeroni Pau. Com diu Mariàngela Vilallonga, una certa tradició geogràfica arrelà profundament a la Catalunya renaixentista, amb obres com el diccionari geogràfic de Francesc Tarafa o el tractat de Jeroni Pau. Pel que fa al tema que ens interessa, remarquem que les muntanyes varen ocupar un lloc molt més important en el tractat d’aquest darrer.

Jeroni Pau (circa 1458-1497) escriu abans de 1475 el seu De fluminibus et montibus hispaniarum libellus, que fou publicat una mica més tard, potser a Roma, l'any 1491. Amb ell s’intenta de realitzar un inventari dels rius i de les muntanyes espanyols prenent com a base els textos geogràfics més reputats de l’antiguitat clàssica, passats pel sedàs de Boccaccio. Segurament abans que Pau cap autor català no havia donat tanta importància a les muntanyes i per això hem dit que amb ell aquestes surten a la llum pública i abandonen la regió de l’indicible.

En un altre lloc ja hem repassat el cas del Canigó, però pel que fa a Montserrat hem de remarcar que el nostre autor hi descobreix un aspecte agradable, malgrat tenir una morfologia molt escarpada. Un dels elements que fa agradable l’indret són els arbres, les cascades i les herbes medicinals que s’hi troben. A més a més, des del cim es descobreix una extensa vista que arriba fins als Pirineus i a les Illes Balears. En ella es troba un ordre molt remarcable que dóna a veure la muntanya com un lloc sagrat. Som a la fi del segle XV, un moment en què Montserrat encara no ha estat descobert com a lloc bell, diu Alexandre Olivar.

Aquesta és la conclusió que Olivar extreu de la narració del viatge del metge de Nürnberg Jeroni Münzer, feta el setembre de 1494. La primera cosa que aquest viatger veu és la muntanya, però la seva descripció és molt breu. Per a ell, l'important són el monestir i les ermites; els seus camins són fatigants i perillosos. Segurament tot plegat sigui cert per al cas de Münzer, però volem remarcar que l’estima pels arbres, l’aigua en moviment, les herbes medicinals, l’ordre aparent de massís i la vista que des d’ell es pot obtenir eren elements prou potents per donar a veure aquest indret com a lloc agradable i protopaisatgístic, i volem també destacar que -tot i la concisió dels seus mots- ja eren presents en el tractat Jeroni Pau.

Així, fet el primer pas de la mà de Pau, el segle XVI veurà florir una sèrie d'obres ecosimbòlicament molt interessants.

La primera d’elles no va tardar gaire a arribar: l'any 1514 s'havia de publicar una obra que seria molt important per a la història ecosimbòlica de Montserrat: el Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, obra de l'abat Pere de Burgos. Per a Pere de Burgos, les mateixes penyes que formen la muntanya són belles:

Després, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu el poema Saxia, que parla de Montserrat. Ja hem dit més enrere que es tracta d’una de les primeres vegades que un humanista s'atura a contemplar una part de la natura muntanyenca sense témer els abismes, els horrors i els perills dels roquissars, un fet que també hem qualificat d’excepcional. L’evolució que hem anat veient fins ara ens podria fer pensar que amb el pas del temps cada cop es va estimar més el món sensible, però aquesta resulta ser una impressió falsa, perquè el segle XVII i bona part del XVIII varen suposar una reculada molt important en aquest nova mediança.

Una part de Saxia descriu la muntanya de Montserrat, amb un cert regust ovidià i influències virgilianes. En aquest poema, Brenach hi deixa veure que Montserrat és representat de forma diferent de les altres muntanyes i que els temes paisatgístics són importants. Aquests prenen importància davant de la vista que es troba des de diferents llocs. Així, des de Sant Jeroni,

Brenach mostra el seu desencís quan descriu les ermites que no permeten fruir dels panorames. Aquest és el cas de Santa Anna, la qual

"(...) com és environada
a l'horitzó, per encelades comes,
sols lluca migradíssims panorames,
car la massa rocosa de sant Dimas
no permet d'esplaiar la vista,
i els cimerols del Salvadô i de Tebes
l'esguard mortal del sol morent bandegen,
sense que pugui veure en la gran corba
els cavalls que el Tità sublim afua".

En definitiva,

"Hom conta que cap altre Mont no es troba
semblant en tot el món, que pel paisatge
així formós els cors mortals enjoï.
Com més un hom se'l mira, més desitja
amb desig vehement tornar-lo a veure".

"Mirant sovint els cims del Mont santíssim
les punyents amargors són bandejades;
i així mateix el tedi foragita
la visió freqüent de la Muntanya.
Si mai, alguns la prometença feien
de visitar ben tost l'Estage cèlic,
cap mena de descans tenir podrien
sinó en havent vingut, ni lleure poden
fins que els cimals de la celest Muntanya
han atès: fins aquest punt llur afecte
a la Muntanya senten que s'adreça!
Però tantost les dolçfluents collades
se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen
de celestial repòs i de dolcesa
que, dexeixint-se de la terra, els sembla
d'ésser arravatats als regnes summes
i d'asseure's als divinals cenacles,
creient copsar a dolls el cèlic nèctar".

Malauradament hem de creure que la traducció que ofereix el segle XX és una mica esbiaixada, posant en ella tot el sentiment paisatgístic de què fou capaç la modernitat. Només com a exemple indicarem que la utilització del mot paisatge no podia ser massa literal quan sabem que l'obra era escrita en llatí, llengua que, com hem dit en un altre lloc, desconeixia aquest concepte. Però això no hauria d'impedir que Brenach fos per al pare Anselm Forcada "(...) Poeticae natura propensus (...)".

Saxia tindrà una clara influència en Cristóbal Virués (València vers 1550-1609), un dels dramaturgs més importants del grup d'escriptors valencians vinculats a la literatura castellana del segle d'Or. Parlant d'ell, Artur Farinelli deia que a mida que passava el temps

El Montserrat del capità Cristóbal Virués va ser considerat per Farinelli com un

Així, Virués parlava dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos". En canvi els pics de Montserrat, en forma de piràmides, "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas".

"(...) allí extremó naturaleza
Todo lo más suave y más hermoso
Y todo lo que más mueve y aviva
La santa soledad contemplativa"

I és que Virués parla de Montserrat com d'una "dulcísima montaña" o d'un "hermoso monte", un lloc al qual cap altre iguala "En belleza admirable y en regalo". I, estant escrit en castellà, no tenim el problema de la traducció del llatí al català que teníem amb l'obra de Brenach.

Per completar aquest repàs i donar entrada a alguns autors estrangers, podríem anotar que el viatge del també eclesiàstic portuguès Gaspar de Barreiros, de l'any 1542, deia:

Mig segle més tard, Enrique Cock, notari del rei Felip II, en la relació del viatge fet per aquest (1585) a Saragossa, Barcelona i València, escrivia sobre Montserrat:

L'estima per Montserrat i pel seu paisatge és un fet excepcional per a un país com el nostre on el sentiment i el mateix mot del paisatge varen arribar amb força retard respecte d'alguns països d'Europa. Ara bé, aquesta estima posa alguns dels nostres autors en la mateixa línia que algunes de les figures més emblemàtiques del que Coolidge va anomenar els orígens de l'alpinisme: recordem que la famosa carta de Conrad Gessner és de 1541. Poc a poc, primer en uns autors, més tard en d'altres, la muntanya passarà a ser vista d'una altra manera. Cal deixar anotat que aquest canvi de representació de l'espai muntanyenc a casa nostra no va ser un procés que afectés per igual tots els massissos, ans al contrari. Una part de Montserrat va ser "descoberta" i reconeguda per la mirada al segle XVI, mentre que altres serralades i cims varen haver d'esperar l'arribada del XIX o del XX. El Pirineu, per exemple, només va sortir de l'indicible amb el romanticisme (vegeu els capítols 2.3 i 4.2). Aquests fets només serveixen per remarcar el caràcter excepcional de la mediança protopaisatgística montserratina durant l’edat moderna.

A banda de Montserrat, no serà fins a mitjan segle XVI que es començaran a "estimar" -d'una manera molt més excepcional, però- altres llocs més o menys muntanyosos i també llavors serà el moment en què el conjunt mediambiental de Catalunya començarà a ser vist com una cosa agradable i bella. Entre aquest casos excepcionals trobem Cristòfol Despuig i els seus Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits en 1557. L'obra fou dedicada a Francesc de Montcada, Comte d'Aitona, el qual en el pròleg parlava del poeta Horaci.

Per a Despuig, a Espanya no hi ha cap riu com l'Ebre car és incomparable quant al "(...) delit, i profit (...)". Aquest delit prové de les fonts que neixen a les seves ribes, fresques i clares, i alhora tan productives en peixos

Despuig se sorprèn pel fet que la frescor de la muntanya no hagi atret cap a ella els habitants de les ciutats i que aquests no hi hagin construït les seves cases a fi de fugir de la xafogor del riu. Les muntanyes dels rodals de Tortosa haurien donat als seus habitants "llocs cómodos" per viure, es lamenta.

Entrant al segle XVII (1600), Pere Gil publica la seva Geografia de Catalunya: per a ell, la nostra terra és "montuosíssima", fins al punt que es podria dir que "(...) tota ella, o quasi tota ella, és muntanyes". Però aquestes muntanyes, seguint el que hem vist més amunt, són una mica diferents i agradables:

Som al principi del segle XVII, i les muntanyes tornen a ser aquí. Se'n parla des d'un punt de vista geogràfic, alguns autors en canten les belleses, sobretot si estan conreades; fins i tot se'n troben referències dins dels sermons. En aquest darrer sentit, a més dels Col·loquis de Despuig, també tenim l'obra d'Honofre Manescal. Es tracta d'un sermó, publicat l’any 1602, en què l'autor parla de la Selva del Camp. Com en la Bíblia, Manescal lloa les muntanyes per la seva fertilitat:

La muntanya és bella si és fèrtil i en aquest context es comprèn que Manescal faci elogis als agricultors, sense oblidar-se de citar Virgili de passada. Bellesa i fertilitat, també en Honofre Manescal, van de bracet per fer un objecte que era alhora agradable i productiu.

Un document excepcional, de l'autenticitat del qual ens permetem de dubtar (en el sentit que fos escrit quan es diu que ho fou), és la Crònica de la gelosia que vers el Montseny sentí lo famós bandoler don Joan de Serrallonga, contat per lo seu cosí, en Miquel Pallarès i Sala, veí de Viladrau, obra datada en 1633 en la qual l'amant de Joan Serrallonga està enamorada del Montseny. El cosí del bandoler hauria escrit,

Es tracta d'un document molt qüestionable, més que res per la datació, perquè ens sembla una data molt primerenca. Però el fet que no sigui l'únic cas que tenim no permet fer-ne cap desqualificació taxant. En aquest sentit, un cas ben clar és el de Corbera.

Esteban de Corbera, l'any 1678, publicava la seva Cataluña illustrada en la qual trobem una referència a una -i només una- part de la muntanya pirinenca, més concretament a les muntanyes que envolten la Seu d'Urgell, representades ja en termes d'alegria i de delicadesa. Aquesta valoració pirinenca en termes força paisatgístics dels rodals de la Seu és molt excepcional, com acabarem de comprovar més endavant. La resta del Pirineu, per a ell, era estèril o deserta. En canvi, a part del Pirineu, a Catalunya,

En l’obra de Corbera, la valoració pirinenca negativa es veu compensada per les altres muntanyes catalanes i la seva productivitat i profit. Si aquesta valoració en termes ja força paisatgístics és molt excepcional, el que no ho era tant va ser la valoració d'unes muntanyes que eren fèrtils i productives. En aquesta línia, podríem recordar el Fènix de Catalunya de Narcís Feliu de la Peña, que ja hem comentat en un altre lloc.

Junt a Corbera, un altre autor excepcional seria Francesc Marès i la seva Historia y miracles de la Imatge de Nostra Senyora de Nuria, la primera edició de la qual és de 1666. Per a aquest natural de Llívia, les flors, les aigües en totes les seves manifestacions i el verd "il·lustren" aquesta muntanya "hermosa a la vista" i que semblaria una vila rodejada de muralles o bé el paradís terrestre. Josep-Sebastià Pons parla del sentiment paisatgístic que traspua aquesta obra, que no neguem, tot i que no podem coincidir amb ell quan pensa que aquest es vincula als cims. El paisatge que Marès estima és el fons de la vall, els rodals de l'ermita que, com Jerusalem, està rodejada de muntanyes.

En general, doncs, les nocions paisatgístiques resten estranyes al segle XVII català: per norma general, s'era incapaç de produir cants a les muntanyes com abans havien fet Brenach o Virués. A voltes, certament, hi ha referències a les muntanyes en termes estètics, però es tracta de petits passatges excepcionals. Alguns autors consideraven que hi havia una gran muntanya, el Pirineu, amb branques que ocupaven tot Catalunya. I el Pirineu era ben temut. El resultat és clar: com Jeroni Pujades reconeixia "(...) ninguna, o poca cosa (...)" s’escrivia de les muntanyes catalanes.

Si hem de resumir el que hem dit fins ara, escriurem que just abans i poc després que el mot paisatge sigui "inventat" (potser millor, "importat", com hem vist més amunt), trobem una élite amb una consciència paisatgística aplicada especialment al camp conreat. L'amor pel paisatge de muntanya és inexistent o, en una visió optimista, tan sols insinuat. A banda de Montserrat, a l'edat moderna catalana la muntanya era agradable si era conquerida per l'agricultura, o si donava fruits útils als humans: si renunciava a ser muntanya i esdevenia mont o campanya. Però, excepció qualitativa i quantitativa, de Montserrat se'n parlava més que de les altres muntanyes i es feia en sentits força diferents. El més normal, però, era que la muntanya no fos interessant; gairebé ningú no en parlava, de les muntanyes. Des del nostre punt de vista, més que la relació poruga i desconfiada, el que qualifica la trajecció muntanyenca catalana de l’edat moderna és la seva indicibilitat, el fet que no es parlés de les muntanyes com a tals, com si aquestes no hi fossin.

En general, i fora dels casos excepcionals que hem vist, no és fins a la fi del segle XVIII que apareixen algunes notes més o menys esparses en què es deixa pressentir aquest canvi de valoració de les muntanyes. El primer cas que volem tractar és el del corregidor del crim Francisco de Zamora, els viatges del qual hem utilitzat potser en excés per provar el seu desinterès pel paisatge i per la muntanya. I la veritat és que en els seus escrits es poden trobar les dues posicions.

Així, parlant de muntanyes, hauríem de dir que Zamora escriu que Vic està rodejada d'altes muntanyes,

Clar que, com ja hem vist, això no impedia que aquestes muntanyes li agradessin pel fet de ser conreades, com es veu pàgines enllà en comentar la vista des del castell de Savassona. I és que, com diu parlant del Montsacopa (la Garrotxa), el medi ambient i la intervenció humana s'uneixen per fer "(...) el paseo de esta montaña muy agradable".

Les élites culturals catalanes dels segles XVII-XVIII mostren una certa atracció per les muntanyes i per una cosa que avui dia anomenem paisatge, tot i que aquesta noció es vinculés més al món agrari que no al món "natural". En aquest context podem comprendre que Estebán de Corbera digués, parlant de Catalunya, a la fi del segle XVII que

Un país muntanyenc (i més pirinenc!) havia de ser, per força, estèril o desert, però el cas català era diferent per a Corbera: les muntanyes feien de Catalunya un lloc formós. Com veiem, fora de casos excepcionals, especialment els de Corbera o de Marès, no serà fins a la fi del segle XVIII que apareixeran algunes notes més o menys esparses en què es deixarà pressentir aquest canvi de valoració de les muntanyes.

Aquest darrer capítol ens ha deixat veure que la muntanya de Montserrat va ser, des del segle XVI, una muntanya diferent, un lloc que no causava horror.

Junt al cas de Montserrat, hem vist alguns autors que, de forma excepcional, en les seves obres varen estimar la muntanya enmig de la sequera paisatgística dels segles XVII i XVIII.

Aquestes són les excepcions d'una realitat ecosimbòlica que valorava d'una altra manera les muntanyes i que, a Catalunya, no va fer irrupció fins al segle XIX.

En general, els autors parlen majoritàriament dels Pirineus com si es tractés d'una gran serralada que ocupés tot Catalunya, o, si no, que les muntanyes catalanes fossin uns brancatges més o menys lligats al nucli pirinenc. Per exemple, per a Jeroni Pujades, massissos com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o el Montsec eren en realitat braços del Pirineu. Són força els autors que segueixen aquestes idees. Entre ells Andreu Bosch per a qui,

De fet, aquesta creença era molt estesa. Es considerava que totes les muntanyes conegudes formaven part d'una mateixa serralada que corria des del sud de la Península Ibèrica fins a l'Asia. Molts foren els autors que combregaren amb aquesta idea, fins i tot en èpoques molt recents. Un cas força espectacular és el de Buffon que encara feia dels Alps, els Pirineus i les muntanyes gregues una mateixa serralada. Entre ells trobem el mateix Francisco de Zamora, especialment quan en el seu viatge a Andorra i la Vall d'Aran diu que des de Castelladrall,

Línies més enllà, Zamora torna a parlar dels Pirineos bajos, dient que són una part de territori que es troba al nord de Solsona. En general es fa difícil de desxifrar l'extensió que aquests tenien per a Zamora, però la cita és prou clara per il·lustrar la idea que el Montseny, Montserrat i Sant Llorenç formaven part de la serralada pirinenca.

Aquestes idees són presents fins i tot al segle XIX quan Vicente de Frígola, l’any 1824, afirmava que,

El Diccionario geográfico-estadístico de Miñano (1827) també deia que Catalunya tenia un clima,

En el mateix sentit, Tomàs Bertran i Soler dirà l’any 1847 que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)":

També insisteix en el mateix tema Emilio Valverde Alvarez. Ara bé, si és cert que tot Catalunya era Pirineu, no ho és menys que el Pirineu, a grans trets, era desconegut i temut. Parlar del Pirineu, i dir que totes les muntanyes de Catalunya n’eren branques no vol dir altra cosa que acceptar que existeix un lloc desconegut i perillós, un indret mític on no cal anar a buscar-hi res agradable o bo. Un lloc, per regla general, considerat estèril o desert, quan no indicible.

Els Pirineus varen restar estranys per als autors grecs i romans, i és dóna el cas que Herodot en parla com si es tractés d'una ciutat. El mateix Ortelius els creurà a la Germània, formant part dels Alps. Es possible que la mateixa condició morfològica de la serralada -on les valls longitudinals són rares, els rius no corren en el mateix sentit que la carena i la cresta principal és en molts llocs difícil de travessar- hagi contribuït al seu desconeixement pràctic. Com a mínim això els va haver de mantenir lluny de les principals vies de comunicació. Camena d'Almeida, al segle XIX, explicava que,

Al Pirineu no trobem res comparable al moviment detectat als Alps o a Montserrat durant el Renaixement. Un exemple molt clar el trobem en l'obra de Cristóbal de Virués: ell parla dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos" i es refereix als pics de Montserrat dient que "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas". D'aquesta manera, fins a la fi de segle XVII els autors que en parlaven, que eren més aviat escassos, preferien repetir els textos de l'antiguitat. No fou fins al segle XVIII que els obstacles que s'oposaven al coneixement del Pirineu començaren a desaparèixer. Fins a aquell moment, en general, aquestes muntanyes foren desconegudes i mal conegudes.

A més a més, com ja hem vist que passava en el cas de Montserrat, també del Pirineu se'n parlava i era representat com una totalitat, desconeixent-se els seus diferents cims. En el cas del Canigó:

La referència més antiga remunta a l'any 949 quan una acta parla del monestir de sant Miquel de Cuixà situat "au pied du Mont Canigó": "In loco vocato Coxano prope radicem montis Canigonis" El Canigó és esmentat al llarg del segle X amb diferents noms: monte Canigone; Canigonis (950); Montem canigonem (958); in monte Chanigono (959); montem Canegonis (986), etc. Però la realitat del lloc, amb diferents cims, i el conjunt d’altres massissos resten ignorats.

El mateix desconeixement dels cims el trobem en el cas del Montseny, massís en què als segles IX i X "(...) resulta evident que els documents es refereixen a dos Mons Signa: el massís de les Agudes-Turó de l'Home i el del Matagalls, tots dos denominats idènticament així com també els seus contraforts". Confusió de cims, que es prenen com una única cosa, i alhora ignorància de la gran majoria de punts culminants dels indrets muntanyencs, vet aquí la conseqüència lògica d’una concepció espacial basada en la diferenciació entre un espai sagrat i un espai profà. I és que, en general, a banda d'alguns massissos amb noms propis, com és el cas del Canigó, del Pirineu només se'n sabia el nom i alguns tòpics; a més, se'l coneixia sobretot per ser frontera disputada entre regnes.

Menystinguts durant l'edat mitjana, els Pirineus seran mal vistos durant la moderna: Francisco de Ortega, en 1690, parlarà dels "Nunca bien aplaudidos Perineos (sic)". Per a Esteban de Corbera, el fet que Catalunya fos molt muntanyosa i que bona part del seu territori formés part del Pirineu, l'havia de fer "(...) o esteril, o desierta", visió clarament negativa de la muntanya. El naturalista francès Le Monnier, que acompanyava Cassini de Thury l'any 1739 pel Pirineu Oriental, compararia la nostra muntanya amb l'Auvergne i referiria unes muntanyes pirinenques "(...) stériles, pierreuses et très peu herbées".

El segle XVIII, en general, preferirà les geleres, els llacs o les cascades a les muntanyes: "(...) on "voit" mal la très haute montagne (...)", dirà Numa Broc. Però darrera dels botànics francesos, el segle XVIII procedirà a descobrir el Pirineu. Aquest desig científic s'ajuntarà al romanticisme i (primer els Alps, després altres massissos) les muntanyes aniran sortint a la llum. Al principi,

El Pirineu central francès va ser descobert sobretot a partir del desenvolupament del termalisme i, en termes generals, cal dir que el gran canvi no s'esdevé fins al romanticisme:

És cap a la fi del període 1820-1860 que la crida dels cims es deixa sentir en la literatura, principalment amb Chausenque i Tonnellé. Tot i que després de 1860 el Pirineu deixa de ser un gran tema literari en el món francès, el primer impuls ha estat donat. Però cal anotar que aquesta descoberta del Pirineu es va reduir a l'àmbit del Pirineu Central. L'any 1813, el botànic Picot de Lapeyrouse escrivia que a excepció de les valls d'Eina i de Montlluís, que havien estat recorregudes pels botànics de Montpeller, la serralada només havia estat estudiada en els Alts Pirineus. Al vessant sud, la situació també es presenta amb un cert retard. De manera que Josep Comas Galibern, quan l'any 1881 publica la seva guia d'Espanya, es queixa que per tenir una bona guia del lloc que ens interessa s'havia de recórrer -de manera vergonyosa, segons ell- als autors estrangers.

El Pirineu fou "descobert", per als catalans, al segle XIX. Aquest massís ofereix la imatge més comuna de la muntanya a Catalunya, fet que no fa altra cosa que subratllar el paper excepcional de la visió protopaisatgística de Montserrat en aquell segle XVI.

També trobem una important diferència cronològica entre la descoberta de la part central del Pirineu francès i el Pirineu oriental. La part coneguda del Pirineu donaria llum a aquella que encara quedava per descobrir i ambdues participarien d'una mateixa imatge nascuda als Alps (que estudiarem més endavant).

Si la visió de les muntanyes és una qüestió de models, de tòpics, un dels casos més frapants -que no va arribar a institucionalitzar-se, però- seria el de Chantreau. El llibre de Chantreau recull el viatge per Catalunya, fet l’any 1792, d'un enviat per una comissió secreta del Ministeri d'Afers Estrangers francès per visitar les fronteres espanyoles i recollir dades sobre la disposició dels catalans envers el procés revolucionari que es vivia a l'estat veí. En unes cartes que publicà a la fi del segle XVIII, aquest autor mostra molt clarament que el model que tenia a mà per interpretar la nostra muntanya eren les geleres suïsses. Aquesta nota, que aparentment semblaria estrident, ens hauria d'ajudar molt a entendre el conjunt de la partitura. Deia Chantreau:

Les repercussions epistemològiques i teòriques d'aquesta construcció medial de la realitat són llargues i complexes, però les podríem resumir en una frase del científic Miquel Cuní i Martorell:

Pel que fa al cas del Montserrat modern, i a grans trets, aquesta provisió de clixés dins del nostre cap mostra dues fases clarament diferenciades: una entre la introducció de l'humanisme i la irrupció de la ciència moderna, i l'altra, a partir d'aquest fet. A un nivell testimonial o simbòlic, podem considerar la visió de Bowles com la frontissa que divideix ambdues etapes, encara que aquest científic d'origen irlandès hagi d’estar més clarament emmarcat dins del segon moment.

En les pàgines que segueixen ens proposem analitzar els tòpics majoritàriament repetits sobre aquesta muntanya, durant l’edat moderna, destacant-ne uns quants, com l'isolament de Montserrat, la seva vegetació, la presència d'aigua o la representació en tant que jardí o ciutat. Un cop fet això, ens demanarem quin model (o models) donaven coherència a tot aquest entrellat i permetien estimar una muntanya que, fins al final de l’edat mitjana, havia estat o ignorada o temuda.

Plantejat el nostre objectiu més immediat, podríem començar per dir que un dels tòpics més repetits durant l'època moderna va ser la posició central de Montserrat en l’espai català. Un altre tema molt interessant, lligat a aquest, és constatar que molts dels autors moderns insisteixen en el fet que la muntanya s'eleva solitària enmig del nostre país: al seu voltant no hi ha altres muntanyes, o bé, quan aquestes hi són, des del cim, es veuen molt més baixes, fins al punt que semblen estar al nivell de la plana. Aquí hauríem de pensar que si tots aquests autors no parlen de les altres muntanyes, no és perquè aquestes físicament no existeixin, sinó perquè no estan dins del seu centre d’interès. Aquest punt és molt clar en comparació al cas del Pirineu, que ja hem analitzat.

Així, Pere de Burgos deia:

També repeteix el mateix Jeroni Jorba, a les acaballes del segle XVI: Montserrat es troba "(...) in insulam sedens & nulli contiguus, vt Soracte in Italia". Idea que dugué Antonio Yepes a veure-hi una mena de miracle:

En el mateix sentit ecosimbòlic, esmentem que la part manuscrita de la crònica de Jeroni Pujades, tot i que abans ha parlat de Sant Llorenç i ha afirmat que és més alt que Montserrat, diu que Montserrat es troba "(...) sola y esenta de compañía de otros montes". També Esteban de Corbera la veurà "(...) tan levantada, y esenta que ninguna de las demas, ni se le arrima, ni se le iguala antes las mas altas estan como tierra llana en su respecto, pareçe que todas se le humillan". Josep Vicente del Olmo, Juan de Campos, Lluís Montegut, Alvarez de Colmenar, Serra i Postius o Enrique Flórez repeteixen el mateix tòpic.

Per a aquells escriptors, ni Sant Llorenç, ni el Montseny no fan ombra a Montserrat, malgrat que el mateix Montseny sigui gairebé cinc-cents metres més alt que la muntanya montserratina. Aquí trobem un exemple molt clar de com la representació medialment construïda pot arribar a distorsionar les percepcions existents, sobretot si aquestes són una mica ambigües. A nivell individual, hauríem d’acceptar que la visió d’ambdós massissos, sense la utilització d’instruments de mesura precisos com el baròmetre, no permetia distingir quina de les muntanyes era la més alta. Aquesta percepció "ambigua" adquiria certesa a partir de les representacions socialment (medialment) construïdes, les quals donaven la relació exacta i l’escala pertinent per "captar" la "realitat". També podríem pensar que, a nivell social, Montserrat, per a aquella élite, estava sola perquè les altres muntanyes no existien: encara no havien estat "descobertes" i quasi no havien sortit de l’indicible.

Un altre tòpic sobre Montserrat, molt repetit, és la seva visió en tant que jardí. Així Diego Cuelvis, a la fi del segle XVI, deia que "Es cosa maravillosa ver entre estos riscos y piedras las frescuras y arboledas que hay, que no parecen sino unos jardines muy compuestos". I és que un dels models que es disposava per estimar algunes muntanyes era el del jardí (vegeu 3.2). Tal com Cuelvis havia fet anteriorment, al segle XVII Gregorio de Argaiz parla del camí que duu a Sant Jeroni com d'un "apacible jardin" i la imatge del jardí és àmpliament emprada per Juan de Campos. Al XVIII Serra i Postius insistirà en el fet que, malgrat la manca d'aigua a la part superior, "(...) està todo el Monte hecho un jardin (...)". Més a prop de nosaltres Grau i Solà, Francesc de P. Crusellas, el Diccionario geográfico universal de 1832 i altres autors insistiran igualment en el mateix tema. Fins i tot el segle XX ens sorprèn amb un Montserrat convertit en un jardí en totes les estacions de l'any. Estem davant de la guia que va publicar l'any 1909 la Revista Montserratina, obra que es dedica a recordar la fertilitat i l'abundància de flors i plantes que presenta el massís i que repeteix la frase del pare Figueroa: "Que aquí, como es María la hortelana, medran las plantas sin la industria humana".

Aquesta idea de la verdor causada per una vegetació exuberant era comprensible per als autors que en el seu discurs afirmaven que la muntanya era rica en aigües, però, per als qui no havien tingut aquesta precaució, la vegetació es convertia en una mena de problema, perquè si s’havia dit que hi havia poca aigua o que aquesta s’infiltrava ràpidament cap al subsòl, llavors no es podia explicar l’exuberància vegetal que el massís lluïa. En aquest punt hem de remarcar que Miquel Muntadas, que coneixia el monestir i els rodals per ser-ne l'abat, era conscient que,

Evidentment la resposta, repetint una poesia que acabem de citar, és que en aquesta muntanya, Maria n’és l’hortolana. Aquests breus mots introductoris ens han de dur a parlar de la natura ecosimbòlica de les plantes montserratines. Perquè el fet que hi hagués tants vegetals i tan diversos era una qüestió estranya a la qual calia trobar alguna explicació i, com hem vist més enrere que passava a nivell general, aquesta explicació es trobava en un altre lloc.

D’entrada, indiquem que la presència de plantes -moltes, agradables o/i útils - al massís de Montserrat és un altre dels tòpics més repetits pels representants de l'élite que estem estudiant. Si comencem el nostre repàs per Jeroni Pau, veurem que en aquell segle XV la muntanya ja es "caracteritza" pels oms frondosos, freixes i altres arbres. Si al segle XIX un poeta podrà rimar que a Montserrat és Maria l’hortolana, en aquells inicis del Renaixement a casa nostra, Jeroni Pau ja nota que la natura o el creador del món pretenia mostrar a través seu "(...) no sé quina mena d'esperit sagrat (...)".

Després d'ell, Pere de Burgos s'admira de la fertilitat de la muntanya, per contrast amb el fet de ser tota roca. També al segle XVI, el teòleg Alonso de Villegas, malgrat l'aspror de la muntanya, veu natural que hi hagi arbres i flors enmig de les penyes:

A la fi del segle XVII Esteban de Corbera dirà allò que ja hem vist de la "fertilidad y hermosura" de Catalunya, afegint que aquesta està tan poblada d'arbres que podria ser considerada una floresta, car les flors neixen en grans quantitats a les muntanyes més pelades. Per a Corbera, Montserrat,

Aquest fet, que nosaltres podem englobar dins del que hem qualificat de meravellós -que passava a Catalunya en general, en opinió de Corbera-, tenia un escenari especialment reconegut: Montserrat. D'aquesta manera, el manuscrit de Jeroni Pujades diu que,

Pujades ha introduït dos temes que ens interessa tractar més profundament. D’una banda, la qüestió de l'aigua que embelleix l’indret, sobre al qual revindrem més endavant. De l’altra, aquest cronista ha dit que hi ha diversos autors que parlen de Montserrat, els quals ja veiem que han esdevingut referències quasi obligades per a tothom. Avui dia sabem que, com deia Yepes, en general aquests autors,

De manera que, a principi del segle XVII, els "autors" havien donat per establerta l’exuberància vegetal i floral del massís de Montserrat. Això es veu clarament en el llibre de Francisco de Diago, que parla de Montserrat en termes d'una muntanya,

Per fer un pas endavant, anotem que, a la fi de segle XVII, Roig i Jalpí puntualitzava que les herbes que es trobaven a Montserrat eren de tipus medicinal. A més, en donava alguns noms, com ja havia fet Pujades:

En general, utilitat i bellesa donen sentit a aquestes flors. Fins i tot Lluís Montegut dirà que formen un parterre molt ben entretingut:

Serra i Postius, recordem-ho, explicava que, malgrat la manca d'aigua a la part superior de la muntanya, "(...) està todo el Monte hecho un jardin (...)". El Compendio historial parlarà de "(...) la amenidad frondosa de tanta variedad (passa de 500) de plantas medicinales, y de arboles muy robustos, que hermosa, y deliciosamente le visten". Per al seu anònim autor, la natura va donar poders a aquesta muntanya "(...) haziendo en èlla, y por èlla las mayores maravillas, y obrando los mas maravillosos prodigios". Idea molt semblant a la que havia defensat el pare Camós en el seu Jardín de María:

Tampoc Enrique Flórez no hi veurà sinó un,

Sobre aquest tema, una qüestió interessant de retenir és que el nombre de plantes que viuen en aquest llit ecològic va anar augmentant a mesura que passava el temps. Hem vist que de primer no se n'esmenta cap de forma concreta, després només es parla d'unes quantes que s'identifiquen. Doncs bé, si el Compendio diu que hi ha més de cinc-centes plantes, Guillaume Bowles parlarà de més de 200 espècies d'arbres, arbustos i plantes, que desapareixen a mida que es va guanyant altura. El Diccionario geográfico-estadístico (1827) de Sebastián de Miñano parla igualment de més de dues-centes espècies. Mig segle més tard, l'Album pintorech-monumental seguirà parlant de la vegetació esplèndida, espontània i variada que hi creix.

El gran salt qualitatiu es troba en obres com la Guía diamante de García del Real, el viatge de Swinburne o la Guia de Richard Ford:

La Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat (vers 1896) parla de més de vuit-centes plantes diferents, mentre la Guía López eleva el nombre per sobre de 820. I és que ja se sap, Maria n'és l’hortolana! Tot plegat fa la impressió que siguem davant d’una carrera imparable, a veure qui la diu més gran. Però aquesta carrera havia de tenir la seva fi. L'any 1904 el botànic Joan Cadevall publicava un treball sobre les plantes d’existència dubtosa en què afirmava que s'havien descrit en aquest massís un conjunt d'espècies que en realitat no hi vivien. Cadevall, un cop que ha visitat Montserrat i després de més de trenta anys de recórrer les muntanyes dels rodals, parla d'un total de 256 espècies dubtoses. Tot això sense tenir en compte una sèrie d'altres plantes que, per les seves condicions ecològiques, mai no hi haurien pogut viure, estudi aquest que deixa com a objecte d'un altre petit treball. Amb tot, però, volem remarcar el fet que actualment s’accepten com a pròpies de la regió més d’un miler d’espècies. Ara bé, això no vol dir que la seva importància es degués al seu nombre, sinó a una altra cosa.

Si volem saber una mica més sobre aquest tema, haurem d’indicar que les plantes, de molt antic, han tingut poders terapèutics reals o suposats, i virtuts estètiques més o menys reconegudes. Però en el cas de Montserrat, aquesta insistència sobre les plantes, el seu nombre i diversitat i l'aparença enjardinada del massís, bé val que ens hi aturem encara un bon moment. La primera parada la farem un altre cop acompanyats de Lluís Montegut.

En la seva obra dedicada a Montserrat, Montegut va escriure dues pàgines essencials que va titular "Réflexion sur la description du Mont-Serrat". En elles llegim que,

Per a Montegut, les muntanyes són llocs de contacte amb la divinitat -tal com havien entès els pagans- i és per aquesta mateixa raó que Montserrat és plena de plantes agradables. Ara bé, ¿d’on treu Montserrat aquest sentiment sagrat? Doncs, diu Montegut, del fet que aquest massís és el símbol de la penitència i de la mortificació de Jesucrist. Per a ell, i per molts altres autors de la seva època, Montserrat és una muntanya agradable, alhora que un indret sant; una muntanya feta a imatge de llocs sagrats profundament arrelats a la cultura occidental que després estudiarem. Només hem de veure com el seu nom li ve del fet que,