6 - Sisena part: Els principals agents en la construcció contemporània de la muntanya a Catalunya

 

Aquesta sisena part presenta alguns dels actors més importants en la consolidació de la nova mediança a Catalunya. En el capítol 6.1 tractarem fonamentalment el món dels Jocs Florals, tot buscant la primera formalització del concepte de muntanya catalana. El següent bloc temàtic (6.2) està dedicat als banys i, en menor mesura, a les topografies mèdiques. La moda d'anar a prendre les aigües va ser una de les activitats que més gent de la ciutat va posar en contacte amb el món rural i muntanyenc. En aquest sentit, fou un dels grans moviments de "descoberta" de la muntanya i de la seva acció sobre l'ésser humà.



Els capítols 6.3 6.4 i 6.5 estudien l'aportació dels excursionistes a la construcció medial del paisatge català. Aquesta va ser la més important de totes, tot i que sempre ens podrem plantejar qui havia afaiçonat la seva mirada. És molt clar que la seva vocació proselitista va ajudar a estendre entre les diferents classes socials catalanes l'estima per la muntanya, tot i que aquesta arribada en diferents grups socials no es produís en un mateix moment.



Finalment, en el capítol 6.6 es fa un breu repàs del paper formalitzador del primer paisatgisme pictòric català i de les seves relacions amb altres agents formalitzadors.

6. 1 - Literatura catalana, muntanyes i paisatge



 


En aquest capítol, a través de la producció poètica, pretenem veure quines metàfores tenien a la seva disposició tots els actors que estudiarem en els propers capítols per aplicar-les a la seva relació amb el medi natural i especialment amb les muntanyes. En aquest apartat, trobarem la primera formulació del concepte de muntanya catalana i dels valors que a ella es varen associar. També veurem com la poesia es va vincular al fet excursionista i com la muntanya va esdevenir una reserva cultural i nacional de catalanitat.



 
6. 1. 1 - La poesia dels Jocs Florals



Ens proposem ara de fer un repàs -que no podem dir exhaustiu- a tota una sèrie de produccions literàries que d'una manera o altra fan referència al paisatge català i especialment a la nostra muntanya. Cal remarcar que la nostra recerca s'ha basat especialment en l'estudi de les obres que resultaren guardonades en les diferents edicions dels Jocs Florals de Barcelona, afegint-hi algunes coses més, recollides de forma molt menys sistemàtica. Es a dir, que el que s'ha estudiat a fons han estat les obres guardonades als Jocs Florals que foren premiades, en el període que va de 1859, data de la seva restauració, a 1900. Caldria completar aquest treball amb les antologies de Josep Romeu i de Josep Camps i Àngels Jubany, les quals, evidentment, han estat tingudes en compte a l’hora de redactar aquesta part.


Els Jocs Florals són una institució medieval que, desapareguda, va ser restaurada l’any 1859 i que s'ha considerat com un dels primers passos en la recuperació de la llengua catalana i del sentiment nacional. En aquest sentit ens hem de fer ressò d'una frase del discurs de Torras i Bages com a president del Consistori dels Jocs Florals de 1899 que deia que "La poesia és aroma i emanació de la mateixa substància de la Pàtria". El que volem demostrar en aquest apartat és precisament això, que la poesia jocfloralesca pot servir com a indicador de la nova mediança que es va establir a partir de la segona meitat del segle XIX amb el fet muntanyenc català. De fet, ja podem avançar que en els Jocs Florals, es farà realitat allò que Joaquim Rubió havia dit del geni poètic català, és a dir que els mars, les muntanyes, els camps i els costums n'eren molt rics. Amb aquesta frase no volem dir que el geni poètic fos quelcom natural i que es trobés en les muntanyes, ans al contrari. Va ser el jocfloralisme i la poesia el que va anar a buscar el medi natural, i no a l'inrevés. Aquest capítol pretén descriure aquest procés de descoberta de la muntanya i de representació a partir de nous tòpics.


Un procés que podem començar el mateix any 1859, quan Isabel de Villamartín rebia la Flor Natural com a premi a la seva obra Clemencia Isaura, en l'endreça de la qual es llegeix que la poesia és dedicada al consistori dels Jocs Florals perquè aquest obria al geni català "(...) novas regions (...) y nou espay. Pus feu revíurer la olvidada historia (...)". Tot i que el que ens interessa ressaltar és aquesta "descoberta", convé remarcar que aquest nou espai que els Jocs Florals obrien al geni català, no fou per a ella -ni per a molts d'altres- la muntanya, perquè Villamartín es dedicà a versificar una història de tipus medieval que es desenvolupava al voltant de Tolosa, ciutat a la qual,



"Dèu li doná, com á gracia,
dolsas brisas per sòn front,
hermosas flors per sa falda,
y li posá lo Garona
per sòn Mirall á las plantas:
no mólt distant de Tolosa,
y al bell peu de una montanya,
hi havia un castell famós
per lo que d'ell se contava".

La plana de Tolosa és rica en flors, unes flors que no duen la nostra autora cap a la muntanya, sinó cap a una plana "tan hermosa". I és que aquestes flors podien desaparèixer sota el poder d'una tempesta que encara no havia estat percebuda en clau sublim. Amb una d'aquestes tempestes, Víctor Balaguer va obtenir un accèssit als Jocs Florals de 1861, any en què fou declarat Mestre. El poema duu per títol La campana de l'Ave Maria i serà estudiat més endavant. Aquell mateix any, el segon accèssit fou per a Antoni Camps i Fabrés amb Lo solitari de Montserrat, poema en què tampoc no trobem cap tempesta agradable. Però també aquí la natura rural o muntanyenca hi és present:



"¡Salut, oh sagrats pichs, montanyas veneradas
y selvas aromosas de plácida quietut,
ditxosas soledats, tranquilas, anyoradas,
oh silenciosos valls del Montserrat, salut!"
(...)
"Al pich mès alt m'acullo. La nit cubre la terra,
me gronxo sobre l's núvols, y en va busco un estel;
los uracans brunséixen, lo llamp ratlla la serra...
oh trons, en vostras alas, pujáu mon crit al cel!!!"
(...)
"Qué dolsa y felis vida! Contemplo la natura
y adormen mas tristesas los cants del rossinyol:
en m'amargura ell pena, jo peno en s'amargura;
ell tendre me consola, y sò jo l' sèu consol."
(...)
"Y eix cántich de alabansa, fantástica armonía,
que á Déu sers aixecan, com un tribut d'amor,
mos sentits arrebata, mon esprit extasía,
y en alas de estos himnes al cel s'eleva l' cor".

Aquest mateix autor repetiria un altre segon accèssit a la Viola d'or i plata l'any següent (1862) amb A mon Deu, un poema en què diferents elements naturals, entre ells les muntanyes, canten a Déu:



"Los monts, valls y planuras,
Los rius, los mars, los vents, en varia veu,
Los profundos abismes, las alturas,
Totas la criaturas
En bell acort te cantan, oh mon Deu!"
(...)
"[Ton nom] L'ascolto en l'enramada;
L'oviro en la flor y herba del camp;
Lo sento magestuós en la cascada;
En la ona, en la tronada;
En lo núvol lo veig escrit pel' llamp".

La natura és com un temple on es pot trobar la divinitat, tendència que, com hem vist, no fou estranya al món català del segle XIX. Però, en realitat, Antoni Camps busca Déu en el medi natural i finalment s'adona que és al seu interior. En ell encara trobem una versió moderna del contemptus mundi:



"Mes ah! loca fal·lera!
Perque t' busco desde un á altre confí?
Per trobarte ma ment vola lleugera
A la celeste esfera,
Y tú, mòn Deu, habitas dins de mí!
Jó, llum de ta llum pura,
De tòn amor al pit ne tinch la font,
Y com son rey m'acata la natura,
Perque veu ta figura
Que brilla refulgent en la meu front".

I és que el contemptus mundi i la visió romàntica de la natura tenen en comú un plantejament transcendentalista de la realitat, més velat en un cas, explícit en l'altre. La natura, per a ambdós, és i no és una altra cosa, el tercer més enllà del jo i del món. Allà l'ésser humà es converteix, com deia Franquesa i Gomis, en un semi-déu. Antoni Camps obtingué el mateix 1862 el primer accèssit a l'Englantina d'Or amb el poema Lo Compte (sic) Borrell. Aquest poema, abans d'emprendre la via mítico-històrica, començava dient:



"Encantadoras riberas
son las que l' Cardener banya;
l'ombrejan las arboledas,
en sas aiguas s'enmirallan
balandrejant en la brisa
de la fresca matinada.
Cada branca un pom de flors,
un pom de floretas blancas;
cada floreta un dols niu
de papallonas dauradas.
Las voras del Cardener
son del rossinyol la patria,
lo gronxan en llurs jardins,
sos secrets d'amor li guardan,
y en llurs regaladas fonts
beu la dolsura ab que canta.
Claras las aiguas del riu,
puras, cristallinas baixan,
ja s'extenen en llit d'or
ó en catifa d'esmeralda
silenciosas, adormidas
dessota la fresca ubaga,
ja brumosas, bullidoras
per la penya lliscan, saltan
ó desfentse en glops de neu
ó esqueixantse en brins de plata".

Com veiem en aquests versos, si bé és cert que el medi ambient natural està adquirint pes dins dels temes que són pertinents de tractar, encara no hem trobat cap poesia en què la muntanya per ella mateixa sigui el centre temàtic. Per acabar-ho d'arrodonir, l'any 1863 Camps i Fabrés obtindria un altre accèssit a l'Englantina d'Or amb Berenguer lo Fraticida. Aquest poema començava dient:



"En los boscos del Montseny,
per las tristas fondadas
de sos deserts tenebrosos,
Ramon Berenguer cassava".


El Comte Borrell, Berenguer i altres personatges de la nostra història ocupen el lloc de la natura. A més, aquelles tristes fondalades de què ens parla Camps difícilment permeten parlar de la seva poesia bosquerola com d'una poesia de tipus paisatgístic. De fet, el guanyador de la Flor Natural d'aquell any, Dàmaso Calvet, amb l'obra Los ayres de la Patria, tampoc no era massa més inspirat pel que a nosaltres ens interessa, perquè en el seu treball el paisatge només hi és insinuat. Nogensmenys, el sentiment paisatgístic sembla reservat a les planes més o menys agrícoles. L'any 1864, un autor o autora anònim guanyava la Flor Natural amb l'obra Esperança:



"Guayta'l sol darrera l'auba
ab son mantell rossengant
de llum, y'n sa cara encesa
n'omple'l mon de claretat.
Mil colors se reflectexen
dins la boyra, y'l cel apar
la paleta de les tintes
ab que Deu tot ho pintá.
Puja, rodola, devalla
vestint d'esmeragda els camps,
los núbols d'argent y grana,
y la mar de satí blau..."
(...)
"Nasqué 'l mon en primavera,
y sempre que complex anys,
d'un mantell se vest la terra
color vert y florejat.
Cada fulla de cad'abre
te una flor gentil devall,
vist ran de les soques, semblan
uns cels menuts estrellats.
Les comes en flors esclatan,
esclatan en flors els prats;
les violes boscanes riuen
ab els lliris muntanyans".
(...)
"Dins esbarts de núbols negres
hi cöetjan ferests llamps, (sic)
la pluja, 'ls trons y l'oratge
los seguexen udolant".
(...)
"Los colors ab quel sol daura
l'ayre, la terra y la mar,
desque surt vestit de purpre
fins qu'es pon enmortallat;
Lo dols aroma quens porta
l'escalfat alé del matx,
l'incenser quel fum axeca
en flochs acaragolats;
Les armoníes qu'etzalan
los torrent y comalars,
y'ls aucells que amagats cantan
entre abres remoretjants;
L'ull que l'infinit esguarda
lo cor que rebutja 'l mal,
lo seny que per guia cerca
lo ver, lo bell y lo sant.
Tot lo pur que l'home estima,
tot hom pur quel be ha obrat,
tot sen va'l cel á romandre,
tot sen puja allá d'allá".

L'any 1864, la poesia Amargor de la Vida, també anònima, guanyava la Viola d'or i argent. Aquest poema introdueix el tema montserratí i la muntanya serrada com a fugida del món:



"M'aturdeix de la terra
lo brugit espantós que al cor retrona.
Vinch á la vostra serra
perque m' doneu, Madona,
la ansiada pau que res del mòn me dòna".

Amb aquesta poesia som, de nou, davant la versió moderna del contemptus mundi, però aquesta fugida del món ja duu l’autor o autora vers la muntanya: qui va escriure la poesia pretén fugir de l'amargor "(...) y de la vall impura [on] l'ayre viciat m'ofega, y la pòls dels combats ma vista encega". I, per fer-ho, es refugia en la Verge, buscant els dons que la muntanya li pot oferir. En aquest context, la boira és agraïda per evitar l'ofensa del món exterior:



"¡Y ab quin plaher la cresta
dels pichs serrats á descubrir s'alcansa,
que en prodigiosa aresta
al firmament se llansa,
sempre indicant lo cel, nostra esperansa!
Sovint m' han dit que s' posa
sobre 'ls tallats torons la boyra freda,
y entre l' vapor confosa
llavors tota vereda,
del mòn aislada la montanya queda.
Millor: així á ma vista
del mòn la imatge no ofendrá importuna.
Boyra mes freda y trista
allí es la glassa bruna
que 'ls cors cubreix quant penan sens fortuna.
M'han dit que la tormenta
aquí mil voltas ab fragor estalla
y en commoció violenta
tot element batalla,
y foch dels núvols esquinsats devalla.
¿Y al que ha sofert la injuria
de mes horrendes tempestats encara,
qué li ha de fer sa furia,
Senyora, si s'ampara,
com l'abrich mes segur, junt á vostr' ara?"

No ens estranyarà que davant d'aquest "panorama" l'autor o autora d'Amargor de la vida acabi demanant finir els seus dies com un anacoreta a les muntanyes. La muntanya serveix per retirar-se de la via quotidiana, per guarir les ferides espirituals, per fugir de les valls i anar a un lloc esquerp, però allunyat de la vida mundanal. Les tempestes són perilloses, tot i que hi hagi qui les prefereixi a les tempestes humanes. La tempesta que tapa la vall i tot allò que es vol evitar permet la fugida del món i la trobada amb el més enllà: "Amb quins altres sentits me'l fareu veure, aquest cel blau damunt les muntanyes (...)", es demanarà més tard Joan Maragall. Aquesta imatge de la muntanya com a refugi del món embogit i degenerat de la vall es veu molt clara en La montanya catalana, obra de Josep Lluís Pons i Gallarza, premiada amb la Flor natural als Jocs Florals de 1867. Aquesta poesia és d’una importància cabdal per al nostre treball, perquè convé recordar que Francesc Matheu, aleshores president del Consistori dels Jocs Florals, qualificà Pons com "(...) potsé'l primé'en la gaya ciencia que cercá en la Montanya Catalana y en la Llar los tresors de nostra herencia". Amb ell la muntanya entra de ple en la temàtica dels Jocs Florals, però no només com a poesia. Pons i Gallarza, entre altres coses, deia:



"Montanya de ma patria, ¡salut! al fi respiro;
L'immens espay me volta, l'encesa llum del sol:
Las vilas y las planas als peus jayentas miro,
Del mon lliberta l'ánima mes alt exten son vol".
(...)
"Aquí'ls gemechs no s'ouhen que'l jorn de la venjansa
Ferida per lo sceptre, axeca la ciutat;
Ni sobre del patíbul se veu má com llansa
Als pobles espés que udola lo cap d'un rey tallat".


Per a Pons, és dalt del cim on es troba la llibertat de l’ànima, una fugida espiritual en la mateixa línia que hem tractat fins aquí. Però aquesta poesia acaba amb una davallada dels cims, una devaluada que, més que de retorn a la vida normal, duu el seu autor d'Espanya a Catalunya:



"Trist s'atura 'l meu pas: l'erma montanya
Com mes de mi s'allunya,
Mes se m'emporta l' cor... Aquí... es Espanya;
Allí dalt.... ¡Catalunya!"

Catalunya és allí dalt, en una muntanya en què es refugia l’esperit i on la llibertat és accessible; en un espai simbòlic que permet fugir de la degeneració de la humanitat. El sentiment patriòtic que veiem tan clarament en Pons no mancà tampoc en l'accèssit a la Flor natural d'aquell 1867. Aquest accèssit fou per a Armengol del Montsech i la seva poesia A la conca de Tremp. Per al nostre autor, la tempesta ja és quelcom sublim:


(...)
"endinzat per les montanyes,
de les aubagues fugintne,
correguent per les solanes;
esguardant damunt lo cel
ab sa pura vesta blava,
y dessota 'ls peus les bromes
que demunt les valls s'aplanen;
sentint allá baix la feresta
la tempestat cóm esclata,
el tro recorrent les serres
y'l llamp calcigant la plana;
y allá dalt torna la pensa,
y los ulls tornant enlayre,
ovirar com sonriguent
lo sol amorós ens guayta,
vessant ab ones de llum
la pau, la quietud, la calma!
¡Oh Deu meu, cóm assí dalt
tot mon esperit s'axampla!
¡Cóm d'amor lo cor s'amplena,
y cóm de fe s'omple l'ánima!
¡Que bell me sembla lo mon
mirat d'aquestes alçaries!
¡Qué alegres trob los matins!
¡qué delitoses les tardes!
Y ¡qu'hermós, Deu meu, qu'hermós,
la tempestat ja passada,
devallar cap á la vila
quant la vetlla ja s'atansa!"
(...)
"¡Ay, adeu, conca de Tremp,
adeu, volguda montanya!
Per tu serán mos sospirs
quant sigui á la terra baxa;
per tu, quencara' vuy servas
feelment antichs usatges,
essent, per gracia de Deu,
de soca á arrel catalana;
per tu, que dins Catalunya
ets paradís delectable,
hont en mitx de monts altívols,
que fins los núbols traspassen,
s'amaguen vergers florits,
y'ls valls més plahents s'amaguen;
per tu, que als homes convidas
ab la pau de les montanyes,
per tot mostrantlos tes serres
d'oliveres coronades".

Armengol del Montsec planteja l’eixamplament ecosimbòlic de la muntanya, una obertura vers mons espirituals on encara es conserven els antics usatges i la pura arrel catalana. La poesia dels Jocs Florals deixa veure com la muntanya juga un paper difícil de qualificar en aquest primer regionalisme. D’entrada, dalt de la muntanya, l'esperit s'eixampla, s'obre a dimensions metafísiques. S'obre a Déu, i s'obre també, per als autors jocfloralescos, a la pàtria. En aquesta poesia veiem clarament allò que ja hem vist en altres capítols: que, en aquella segona meitat del segle XIX, regionalisme, catolicisme i muntanya varen entrar a formar part del mateix context cultural i varen establir relacions d’analogia entre elles. En aquest sentit, ja hem parlat de la presència de Torras i Bages en el Consistori dels Jocs Florals; ara hi afegirem que l'any 1870 el també eclesiàstic Jaume Collell guanyava la Flor natural amb l'obra Montserrat. Amb ell, aquest massís esdevé el símbol de la nostra pàtria i de la seva perduració en el temps:



"Jo so dalt de la cima d'aquest altar de roca
que per la santa Verge bastí la ma de Deu,
(...)
tot lo que vetx m'es patria, n'es terra catalana;
quí per tot m'entenen, tothom me diu germá".
(...)
"Y axís may per nosaltres se'ns tanca ni s'allunya
la má que als nostres pares per setgles ha guardat,
y sempre tindrem patria los fills de Catalunya
mentres al cel s'axequen los pichs de Montserrat".

Fent un paral·lelisme amb la Bíblia, podem dir que per a Collell, mentre les muntanyes -sobretot Montserrat- es mantinguin d'empeus, els fills de Catalunya tindran pàtria. Aquest sentiment patriòtic també és present en l'obra Al Pirineu, poesia anònima que rebé un premi extraordinari en els Jocs Florals de 1876:



"Ab quin afany, llavores, de ta florida serra
mos peus trepitjarian lo más alsat turó,
ab una sola ullada guaytant tota la terra,
veyent com dos bessones Puigmal y'l Canigó!
Vindria en romiatge pèr via fadigosa,
á respirar tes flayres, á viure en ton espay:
y allí axecant la testa, veuria la ditxosa
Provensa, la germana qu'estim y no he vist mai!
Sobre penyals altíssims cansat m'adormiria,
embriagat d'aromes, sadoll de gotx y encís:
y al voluptuós murmuri del vent somniaria
belleses de la terra, plahers del Paradís.
Y al despertar, sentintme sobre mon front la calda
d'un sol qu'en sa llum porta l'esplendorós estiu,
com si sigués mon somni posat sobre ta falda,
veuria la Cerdanya, la vall que sembla un niu.
Veuria ses arbredes, ses rebrotants rabasses,
ses hortes regalades, son ayre delitós,
y tu qu'ab tes montanyes l'enrotllas y l'abrassas
com á sa bella aymia l'enamorat gelós!
Vell Pirineu! tal volta com ta brillant nevada,
ma jovensana testa un jorn blanquejará;
llavors, ta ratlla blanca signant á la maynada,
tes espadades serres li ensenyaré á estimá!.
Axí'l bon Deu conserve ta sava vigorosa
y guarde á exa Cerdanya son natural encís.
Si puch visitá un dia aquexa vall ditxosa,
no'm será nou, quan mori, l'entrar al Paradís".

Amb aquest poema som a l'any 1876 i encara el seu autor dóna la impressió d'estar parlant de llocs que desconeix: si puc visitar la Cerdanya... diu en el penúltim vers. A més a més, tota la poesia ha estat escrita en condicional. És clar que l’autor desconeix els indrets que li semblen més propers culturalment i nacionalment i aquest fet deixa veure clarament com, abans de ser "conquerida" físicament, la muntanya catalana havia estat "domesticada", per no dir "conquerida", per la mirada. Se la cantava de la mateixa manera que es podia cantar al paradís o a les muses que inspiraven aquells poetes; se’n coneixia l’existència però se n’ignorava la presència.


Ara bé, el mateix any en què aquesta poesia era premiada, un esdeveniment molt important anava a tenir lloc en la societat barcelonina: la creació, precedents a banda, de la primera societat excursionista. Aquest fet és molt important, però no ha d’induir-nos a error perquè el primer excursionisme, com veurem en un altre lloc (6.5), serà més donat al paisatge construït i humanitzat que no a la muntanya i molt menys encara a l’alta muntanya. Ja podem avançar que avui dia sabem clarament que, dins del fet excursionista, es tardaria a emprendre la via de la muntanya per la muntanya. En el primer excursionisme, la muntanya era força llunyana, perquè el que comptava era el sentiment nacional i el treball en profit del país. Ara bé, el primer excursionisme tenia una imatge de la muntanya que era analògica a la que estem estudiant dins del món jocfloralesc. Per això la importància d’ambdós fets, que no feien altra cosa que reforçar-se mútuament: el que ens interessa és que, en el primer moment, més que accedir a les muntanyes, el que es va posar de moda va ser cantar-ne la seva utilitat espiritual i social.


En el mateix sentit patriòtic anava L'anada á Montserrat de Josep Franquesa i Gomis, Flor natural de 1877, i personatge també molt vinculat al món excursionista:



"¡Oh gotx! somriu la patria
demunt d'aquets pujals
gronxats per las onadas
d'un vent de llibertat".


Franquesa i Gomis sembla dir-nos que la pàtria i la llibertat es troben dalt de les muntanyes. Però per a ell, les penyes són herois nacionals petrificats: Jaume I, Pere el Gran, els Almogàvers, els consellers medievals, etc. i passejar-se enmig d'ells ofereix una lliçó política i patriòtica:


"¡Oh fills de Catalunya,
tresqueu aquests penyals!
En ells ¡qui no 's sent héroe!
en ells ¡qui no's sent brau!"
(...)
"Y al anyorar la patria,
torneu aquí al instant:
per festas catalanas
pujeu á Montserrat".

També en aquest cas l’ascensió adquireix un sentit patriòtic i polític d’afirmació nacionalista, però l’ascensió continua essent vers un món ideal, simbòlic i transcendent en què els cims són personatges de la història del nostre país. Aquesta lliçó, en clau poètica, tindrà la seva continuació en una obra que s'escau de citar aquí, tot i que no tingui relació amb els Jocs Florals. Es tracta del poema Ma patria de Julià Carcassó i Font. Carcassó al principi creia en un sentiment universalista, que "(...) una pátria, del mòn, ne farian..."

"(...) fins de dirme catalá de mí allunyaba!
y de germá lo nom al estrany daba
puig que tenia 'l mon per pátria mia!..."

Però Carcassó va haver de marxar del nostre país i llavors va canviar d'opinió: "¡llavoras comprenguí l'alta montanya, barrera entre dos pobles aixecada!", quan anteriorment hauria fet guerra a les guerres i hauria esborrat les serralades que separaven els pobles, en clara al·lusió al Pirineu.

"Prompte comprendrer vaig l'erro d'un dia
quan deya pátria al mòn, y ab goig sens' treva
en alta veu vaig dir: -¡La pátria meva
es la qu'aqueixa veu avuy m'envia!..."

En aquest sentit patriòtic, per a un poeta vinculat al món excursionista com fou Franquesa i Gomis, el Pirineu esdevé el bressol de la història de Catalunya, un lloc on cal anar per entendre la glòria del passat nacional català:

"Y es qu'allavors respiras l'alé d'independencia
que'l catalá á glopades se beu assedegat
y, ¡grat sia Deu! l'escampan les font d'aquexa serra
qu'al engrexarse engendran los rius de nostra terra
lo Segre, y'l Fresser y'l Llobregat".
(...)
"Oh catalá que pujas com un romeu á veure
damunt d'aquexes roques tot lo que vas se' ahir!
que t'ofereixin sembla nous dias d'alta gloria
encara oberts te mostran los fulls d'un (sic) altra historia..
Creu y trevalla si la vols umplir".

Aquest poema, que duu per títol Montgrony i va guanyar l'Englantina dels Jocs Florals de 1879, remarca de nou l’alè d’independència de l’esperit català i el valor didàctic de certes muntanyes. Quatre anys més tard, Franquesa havia de repetir el mateix premi amb Als Pirineus:

"Niu de l'Independencia, caos inmens de roca
que'l front de nostra Iberia ornas ab blanca toca
texida en tos festins de boyra y neu,
monstre de mil montanyas que'l curs de dos mars trencas
y amunt tos pichs arrapas fins que'ls secrets arrencas
de la regió hiperbórea
hont l'home's converteix en semi-deu".

"Jo tinch fam de nudrirme de ta valenta sava
pujant per tas carenas de crosta esquerpa y brava
que'l tró masega y qu'esgarrapa'l llamp,
jo vull veni á assaciarme de tos recorts famosos
per repassar las gestas ab que en sigles gloriosos
tota una rassa d'héroes
santificá'ls esplets de ton rocam".

"Salve, desordre armónich de valls y serraladas,
Occeá d'onas selvatges pels vents avalotadas
petrificat al fort de ta maror,
sublim esclat de rampas y concas mal partidas
de quals entranyas férreas pels esvoranchs feridas
rajan las déus purissimas
qu'inflan dels rius la ressonant ramor".

"Jo t'ám, coll d'aspres singles clapats per la congesta
en que aturantse 'ls núvols ans d'esclatá en tempesta
reposan de son vol afexugat,
ressó de las pinedas que brunzen per las comas,
calda de sols espléndits, ayre d'estranys aromas,
atorrentada música,
imponent, magestuosa soletat".

El Pirineu, el niu de la independència del país, és el lloc que serveix per saciar-se de records d’herois, però també és un lloc imponent, sublim, un lloc d’amplis cingles i congestes on esclata la tempesta que Franquesa estima. El sentiment patriòtic hi segueix sent ben present, però el convit a l’alta muntanya ja hi és insinuat. Amb tot, a aquests versos els segueix una descripció poètica del Pirineu, arribant fins a Galícia que acaba amb uns mots molt interessants: de nou la muntanya, el Pirineu, ha de mostrar als catalans la fe i la llibertat:
"(...)


jo veig transfigurarse la Pátria y aparexer
d'antigas fesomias las ratllas y renexer
fitant tas golas tétricas
aquell mirar no usat per los esclaus".
(...)
"Oh Pirineus, oh vida, oh serras sanitosas
gloria de tota gloria, no dexeu caure fosas
may pel mal temps las deus de nostre esclat
Salut, salut! jo os canto. Que vostres colls y comas
á dos estels que brillan dignificant als homes
de pedestal servíntloshi
mostrau al mon; la Fé, la Llibertat".

Fe i llibertat són demanades al Pirineu, i a les muntanyes en general, imatge aquesta de la nova realitat ecosimbòlica que s’estava construint per a les muntanyes de Catalunya. Pel que vindrà més endavant convé recordar que Josep Franquesa i Gomis fou un dels primers excursionistes catalans, essent membre tant de l'ACEC com de l'AEC. El mateix passava amb Joaquim Riera i Bertran, autor igualment vinculat al fet excursionista que amb l'obra Renaixensa va guanyar l'Englantina als Jocs Florals de 1885:

"Mentre en las serras de la montanya
que fins als núvols aixeca'l rostre,
y en plahents costas que la mar banya
catalá sia lo "Pare-nostre";
Mentre en los masos ferms y colrats
per Soleyadas y tempestats
visca arrelada la nostra avior,
Patria del nostre amor,
Patria serás;
Patria del nostre cor,
no morirás".

Per a Riera i Bertran, mentre la religió i la llengua segueixin unides i conservin un vincle amb l’avior, la pàtria dels catalans seguirà existint; ara bé, aquesta unió ja pràcticament només es troba en les serres de la muntanya i és allà on caldrà anar a buscar-la. Tot plegat s’estan posant les bases de la nova mediança que anomenarem muntanya catalana.
Construcció simbòlica sobre un espai encara molt desconegut, aquest amor poètic per la muntanya no es donava per oposició a les planes, ni tampoc no impedia que alguns poetes fessin cants a una agricultura que ho havia de conquerir gairebé tot (ja hem vist el que passava en altres esferes socials diferents de la poesia dels Jocs Florals). D'aquesta manera la Cansó del Montanyés de Víctor Yranzo i Simon deia:

"Fill soch de la montanya
Hont tot lo sol ho banya;
Sota els fayrosos pins
Canten los teularins,
Y ab mon estral
Cahuen los roures del avior gegants".

Però aquesta avior no era la mateixa que la de Riera: aquí la vellesa no té un sentit transcendent; ans al contrari, aquests roures que els fills de la muntanya tallen a cops de destral són vells, però no un símbol de la pàtria. La seva vellesa no té res a veure, en principi, amb la seva bellesa. Al contrari: per la seva vellesa poden ser aterrats. En el mateix sentit d’explotació del medi natural es pronunciava el Visca la Gavineta de Therenci Thos i Codina, Englantina als Jocs Florals de 1886:

"Tan pobra y remagrida
Catalunya sempre ha estat,
Mes lo giny de la nissaga
Fins los rochs ha fet brotar.

Pichs y esqueys de ses montanyes
Son planers pe'l catalá,
En llurs rostos fan quintanes
De les pedres vol fer pa.
¡Oy quina gent
Tan amatent!

Erms y emprius li fan basarda,
Traure artiga no li'n fa;
Terra hont ella apunta l'eyna
A llevar no sol trigar".

La muntanya catalana va ser una construcció més simbòlica que no ecològica basada en bona part en el desconeixement o la ignorància de la realitat transcendent de les muntanyes catalanes. Es tractava de bastir una entelèquia que subratllés la potencialitat regeneradora de la pàtria catalana. Aquest concepte va acollir al seu si tot allò que, vist des d’un punt de vista molt concret, es considerava positiu i desitjable per a Catalunya. Era, en origen, una construcció simbòlica amb afanys polítics, una mena de nou paradís polític i social que responia a un context social concret. Però, en trobar-se davant d’una societat en què, als ulls dels seus impulsors, les causes que havien generat la situació indesitjable en què Catalunya es trobava havien afectat especialment el món urbà, aquesta nova imatge es va veure comminada a dipositar tota la bondat i la bellesa en aquella part del país que no havia estat tan afectada pels processos de modernització: el món rural i muntanyenc. Món objectiu i món subjectiu, realitat individual i col·lectiva, passat, present i futur emprengueren una mateixa direcció que apuntava vers una nova mediança muntanyenca. Objectivament diferent del món urbà, la muntanya adquiriria un valor simbòlic superior: la diferència es convertia en desigualtat. Aquest context ecosimbòlic va ajudar a impulsar la conquesta física de les muntanyes i les diferències entre aquestes i el món urbà varen donar elements "objectius" per apuntalar encara més aquesta nova realitat muntanyenca. La muntanya esdevenia positiva perquè la ciutat cada cop era més mal vista, però en construir-se per oposició al món urbà, la muntanya que en sorgí va tenir unes característiques especials. En aquest sentit, l’any 1890, Josep Martí i Folguera donava una representació de la muntanya en què aquesta s'oposava a l'aire viciat que pujava del pla. Martí posava en boca de la muntanya:

"En mos tossals l'humanitat hi troba
lo puríssim alé que viure fa;
en mos rahinosos boscos se renova
l'ayre viciat que'm va pujant del pla".

"¡Oh calma gran, solempne, magestuosa
la que regna en mos pichs! ¡Oh sant anhel
lo que inspiro á la pensa neguitosa!
¡Oh com es cert que atanso l'home al cel!".

La muntanya que regenera l’aire viciat que puja del pla esdevé d’aquesta manera un lloc amb connotacions paradisíaques, lloc d’esperança, de salut i punt d’unió de l’ahir i del demà. Construïda pels poetes urbans més o menys regionalistes, i catòlics, aquesta imatge de la muntanya es contagiarà també als seus habitants. En aquest sentit, es va establir el tòpic que dalt de la muntanya hi hauria una reserva genètico-cultural que conservaria encara l’essència de Catalunya que els plans no havien sabut mantenir. Aquest punt es veu molt clarament en l'obra de Pons i Gallarza (La montanya catalana):

"¡O fills de las montanyas! vosaltres sou la mena
Que guarda vida y forsa per dar novella gent:
Aquí de fe puríssima regala eterna vena,
Com riu que per las plana escampa dolls d'argent".

La reserva genètica -la mena- que ens ofereix la muntanya de Pons és una imatge paral·lela a la que oferia Maria de Bell·lloc en Los fadrins de montanya, una poesia en què es renya les noies de ciutat perquè no volen acostar-se als homes del món rural, tot i que aquests tenen una vida moralment molt superior i són els qui procuren tots els béns que arriben a les ciutats:

"¿Diu que ab mi no't bols casar
perque duch gorra morada
y faxa lligada al còs?
¿perque só fill de montanya?"

"Què n'esteu d'equivocades nines de ciutat,
(...)
puix som enfortits pel sol
y'l vent fresch de la montanya.
Lo pà que valtres menjau
surt del solch de nostra arada,
les camises y'ls llençols
fills són de los nostres canems,
y lo bon vi que bevèu
de les vinyes qu'hem conrades.
Ay ninetes de poblat,
que n'anèu d'equivocades!
tantes coses no tindrieu
si no fos pels de montanya,
y encara d'ells vos rihèu
perque amen ses usances!"

"Valtres, nines de poblat,
burlèu-vos dels de montanya,
que si d'anarhi provesseu,
més belles foreu que l'auba;
tindrieu los ulls lluhents
com l'estel de la matinada,
en vostres llavis carmí,
encesa rossó'en les galtes;
no us mataria'l desig
ni la enveja que us aclapa;
lo cor tindrieu tranquil,
lo mig riure en vostres llavis;
la senzillesa tindrieu
arrelada a la vostra ànima;
tindrieu los bells costums
de la terra catalana
y anirieu més al cel
que no als flochs que us fan tan vanes.
Mes, ara quedèus aquí
que jo me'n torno a montanya,
mentres vosaltres rihèu
perque duch gorra morada
y faixa lligada al còs,
y perquè amo mes usances"


Maria del Bell·lloc dóna una imatge bucòlica de la vida rural, una imatge en què la gent es passa el dia cantant i dedicada a l'amor, això sí, un amor vers el cònjuge legítim. Per si això fos poc, comentant la llegenda de Sant Miquel dels Barretons, als Montseny, diu allò que ja hem vist en un altre lloc que una gran altura predisposa el cor a la fe religiosa. Després d'una ascensió cal trobar-se amb la idea de Déu criador de tota la terra.
Per tots aquests poetes i poetesses que estem repassant, com també hem de suposar per als seus lectors, a la muntanya es transcendeix la realitat humana, s'hi troba una major bellesa física i una moralitat més elevada. En canvi, a la plana, hi ha fills "bords", deia Claudi Omarch y Barrera l'any 1880:

"La pátria catalana
Te avuy alguns fills bòrts;
Alguns dels de la plana
Apar que sien sòrts.
Renegan de sa mare,
Renegan de son Deu,
Ni á mí'm miran la cara,
Ni'm creuhen germá seu".

Aquesta dissociació entre pla i muntanya, que les guerres carlines estaven aprofundint, convertien la muntanya en un nou paradís: "So fill de la montanya, So fill d'un paradís (...)", deia Omarch. Un paradís regit per lleis diferents, però sempre millors a les de la vall. En aquest sentit el periòdic Lo Vertader Català publicava en el seu número 1 que pensava dedicar-se als habitants del camp, els dipositaris de la pura sang catalana:


"Nobles fills del Ter i del Llobregat, vosaltres en particular habitants del camp y la montanya en las venas dels quals circula mes pura la catalana sanch, á vosaltres en fi á tots quants entusiasman las glorias de la immortal Catalunya, ve dedicada aquesta Revista".
Com veiem en tota aquesta poesia jockfloralesca, la Renaixença va ser, en bona part, un moviment que utilitzà el medi natural per als seus interessos. O com deia Manel Milà i Fontanals, parlant de la inspiració de les obres de la Renaixença:


"Ve d'unas fonts amagadas, d'aiguas dolsas y cristallinas que naixen al peu de las rocas y al mitx dels boschs mes amagats de la terra catalana (...)".


Davant d'un món en què s'anava perdent tot el que Milà considerava bo (els costums, les tradicions, etc.), només els campanars i les muntanyes li recordaven Catalunya:


"Y tot s'ha perdut ó's pert, y boy boy, sino fossen los campanars vells y las montanyas, semblaria que ja no visquessem á Catalunya".
La muntanya i el passat religiós recorden el que ha estat Catalunya; l’essència del país és indestriable d’aquestes formes seculars. Aquest fet és clar en Torras i Bages: aquest bisbe també creurà que la identificació amb la pàtria es nodreix de sentiments, idees, costums i, pel que a nosaltres ens interessa, de la "(...) vista de les muntanyes, costes, viles, etc., de la regió que ens ha engendrat i en què havem viscut". El sentiment de la pàtria, per a Torras, naixia de la mateixa naturalesa. I és que:


"El món moral i el món físic presenten admirables analogies (...) Qui coneix el sistema orogràfic d'un país té cabal coneixement d'aquest, puix el sistema de muntanyes no sols constitueix la forma arquitectònica d'aquella terra, sinó que explica el sistema hidrogràfic (...) El pensament d'un poble per al coneixement d'aquest és com per al coneixement d'un territori son sistema orogràfic".

"D'aquí prové la importància que tenen en la formació del pensament d'un poble la raça a què aquest pertany, les condicions geogràfiques i topogràfiques del país que habita, la manera com esmerça sa activitat, la forma política amb què es governa, i més que tot, la predestinació divina".
En aquest pensament catòlic, conservador i catalanista el determinisme geogràfic hi és ben present, matisat -això sí- per altres qüestions com la raça o la forma de govern. Un cas molt semblant al de Torras el trobem en Jacint Verdaguer. Verdaguer, seguint la mateixa tònica que Collell i Torras i Bages, parla de "(...) los munts y les singleres de nostra terra", i escriu:


"Vos dirán que la nació catalana te les arrels tant fondes com elles en la terra, que viu amb la seva vida, y que com elles, si ha de morir un dia, no morira sino ab lo mon".
Símbol de la força, de la resistència d’un poble, les muntanyes aguanten més que cap altra cosa i es converteixen en allò que les obres humanes -les maltempsades- no poden esborrar. La seva fermesa pot assegurar la perduració de la raça: recordem el treball de Pere Coromines en què el paisatge faria dels immigrants una mateixa col·lectivitat essencialment catalana. En aquest sentit, l'Englantina dels Jocs Florals de 1867 va correspondre a una obra d'Adolf Blanc, La veu de las ruinas, de temàtica clarament romàntica i que es dirigia especialment al passat nacional. L'amic dels enderrocs catalans, com Blanc es qualifica en el poema, no tem la potència de la ponentada, perquè, encara que les restes materials del que fou Catalunya desapareguin,

"Per'xó no ha de acotarne'l Montseny sòn front altíssim,
Ni caurà un pich sols del Montserrat,
Ni perdrán nostres rius sòn burbullar suavíssim,
Ni'l catalá llenguatge
Los qui als pits de llurs mares l'han mamat".

Religió, llengua, topografia, costums formen un tot en crisi que conserva encara una suposada essència catalana i per això aquest interès per part d’alguns sectors socials per tots aquests temes. Ara bé, essent elements objectivament existents, simbòlicament s’estan convertint en altres coses que han d’estar més d’acord amb els nous temps i els interessos d’aquesta élite catalana. En el mateix sentit, com a president del Consistori dels Jocs Florals de 1870, Josep Lluís Pons i Gallarza, feia un discurs en què defensava que les lletres catalanes havien de conservar "(...) l'agre del terrer":


"Cercau per les montanyes y vilatges lo parlar viu, les tradicions, los recorts may escrits de la terra, y allí trobaréu à balquerna los mes veritables sentiments catalans, y quant los hajau baxat á la plana no vos avergonyiu d'ells ni'ls enmascaréu ab colors estranyes y verinoses. Lo planter pe'ls maduxers de l'horta l'anam á cercar al bosch: del bosch hem de portar lo planter dels poetes de Catalunya: y Deu fassa que no hi hajam de cercar també nou planter de ciutadans".
La muntanya no només serveix per mantenir l’essència de la catalanitat, sinó que en ella s’hi diposita tot allò que es vol salvar. D’aquesta manera, el paisatge esdevé recer contra la modernitat i recordatori del que suposadament seria la pàtria catalana: ell tot sol seria capaç de fer catalans els immigrants, segons Coromines. Amb l’ajut de Déu l’aparent immutabilitat del paisatge assegura l’existència de la pàtria catalana: Ramon Arabia des del castell de Montsoriu sent "(...) com una anyoransa de patria", però


"Afortunadament, una sola mirada defora de las murallas reconforta l'esperit; la esplendent riera d'Arbucias, las hermosas planas de Breda y del Tordera, lo inmens costellám del Montseny y las humils montanyas que á sos peus radian per tot Catalunya, are com avans vihuen forta y robusta vida. La obra humana, tant superbiosa, se desfá com pols; la obra de Deu persisteix inmutable á través dels sigles. Mentres ell hi sia, no'ns faltará patria may".
Tenim, doncs, una visió de la muntanya que no podem qualificar sinó de políticament construïda i això ajuda a explicar perquè i com aquesta es va "posar de moda" en un moment concret de la nostra història contemporània, prenent uns sentits molt clars que, en alguns casos, arriben fins als nostres dies. Però hem de pensar també que el tema del món natural era un tema aparentment despolititzat, que permetia arribar a tots els sectors cultes de la societat catalana. Aquest aspecte es deixa veure clarament en el pròleg d'uns Cants de la naturalesa escrits per Josep Coroleu, a París, l'any 1866. Coroleu deia que escriure poesia ja no era moda i que fer-ho era perdre el temps en un món de progrés constant. Per això només s'hi dedicava a estones lliures, quan sentia enyorança d'aquella terra catalana, "(...) per mi tant estimada". Comentant la seva obra deia:


"Si he fet mal, un consol me queda, y es que, llegint aqueix llibre, ni'ls escrupulosos m'acusarán de inmoral, ni'ls pensadors de reaccionari, tacas que m' farian nosa y que sempre he tractat de evitar".
Som davant d'un cant dedicat a les joves sobre les flors i els ocells, enyoradís i patriòtic alhora, en què es parla sovint de les platges, i molt poc de les muntanyes, tot i suggerir el contacte amb la natura. No oblidem, però que l'obra és de 1866, un moment que sembla molt primerenc per al despertar de la muntanya. Especialment en un terreny com els Jocs Florals en què Manel Milà no tindrà cap impediment a dir que esperen "(...) la aprobació de tots aquells per qui no son muts los llibres de nostra historia (...)". I és que en aquells primers passos regionalistes la divisa que proposava Antoni de Bofarull era "Serem perquè ja forem". I el que fórem era allà dalt, en una muntanya que ja veurem on era, en un món rural i tradicional nascut de la inconformitat gestada en el món d'aquí baix, de les ciutats. L’interès pel passat nacional passava per sobre, en aquells anys, dels afanys paisatgístics, com veurem fins i tot en el cas de l’excursionisme.
En conjunt, la primera poesia jocfloralesca no sembla massa donada a les muntanyes, però sí que podem veure en ella una obertura progressiva al medi natural, i -en uns autors més que en altres- a la muntanya. Una vegada més hem confirmat el que ja fa anys va publicar Josep Romeu: que la muntanya en els primers autors de la Renaixença només apareix insinuada, perquè estaven més atents al sentimentalisme i a l'enyorament que no al món exterior. En aquest sentit, un poema escrit per Josep Maria Codolosa, La missió del poeta, era molt clar:

"Los que glatint de amor per la poesía
Y á Pindar y á Homer preneu per guía
Aymants de tot lo gran,
Deixeu cansons trivials y sutilesas,
Admireu de natura las grandesas
Y'ls segles vostres cántichs guardarán".

"Es lo poeta planta benehida
Que al ánima ab son flayre dona vida
Y al cor dona consol;
Aucell que canta al despuntar l'aubada
Y saluda ab veu dolsa y'namorada
Los últims raig del sol".

"Ell per pátria té'l mon; las espessuras
Salseredas y boscos y planuras
Ne forman son palau;
Per catifa té flors d'embaumat flayre,
Per miralls rius y mar, per vida l'ayre
Son dosser son estelas y cel blau".
(...)

Aquesta obra va obtenir el tercer accèssit a la Flor natural del certamen organitzat pel Casino de Granollers, l'any 1882. Codolosa proposa als poetes que admirin la natura si volen passar a la posteritat, una natura que esdevé el seu palau. Però, fet riu, mar, aire, estrella, cel, bosc i pla, el palau del poeta no es troba a la muntanya. D'aquesta manera, la poesia jocfloralesca havia de permetre un cert interès pel món natural (no és evident que el cant a la natura conduís al fet excursionista), però fou en un segon moment que aquest acostament esdevingué una fugida enlaire, a la recerca de la verticalitat. En el món poètic trobem el mateix que trobarem en el fet excursionista: l'interès pel passat va negar l'acostament al món natural en els primers moments. D'aquesta manera, la Flora del prevere Sebastià Comas i Turró fuig del camp des d'on veu el Montseny i es retira -vestida d'ermitana- al Pirineu, ple de feres i paranys. Quan Flora arriba a la serralada pirinenca hi ha boira i no veu la muntanya fins que aquella desapareix; llavors la nostra heroïna,

"Repara, que los contorns
Son horribles, escabrosos.
Espinas, malesas, bets
Arenyons, peladas rocas,
Cretllas, colls, baumas, barranchs,
Soterranis y mil covas".

El desconeixement o una representació molt negativa del món natural i especialment muntanyenc són clars en aquesta cita. Però, per si això fos poc, podem detenir-nos un moment en el fet que Comas ha d'explicar -a través de notes a peu de pàgina- alguns noms geogràfics i mitològics que surten al llarg de la seva obra. Entre ells hi ha poblacions (com Manresa, Malgrat, Monistrol, Olot, Tordera, Blanes o Vic), rius (el Ter, l'Ebre, el Llobregat), sants (Segimon), llocs rurals (les Salines) i muntanyencs (el Montseny, els Pirineus, les Agudes, Santa Fe, Sant Segimon, Sant Marçal), etc. Desconeixement, per tant, per part dels seus lectors de tots aquests llocs, i desconeixement, possiblement, també seu.
En aquest mateix sentit, ens interessa remarcar que, quan l'any 1878 es publiqui la primera entrega de l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, una obra que sorgeix del món excursionista i que pretén donar a conèixer la realitat del nostre país, només hi trobarem quatre, potser cinc, paisatges entre les seves fotografies i llocs més notables. Si, com diu el subtítol de l'obra, es tracta d'un aplec de vistes dels més notables monuments i paisatges catalans, els monuments en sentit estricte hi són molt més presents que no pas el paisatge natural.

 


6. 1. 2 - La poesia "descobreix" la muntanya



Hem vist que el primer jocfloralisme era poc donat a les muntanyes, encara que fos el propulsor de la idea de muntanya catalana. Ara bé, cal dir que posteriorment el sentiment de la muntanya per ella mateixa va anar traient cap. No oblidem la important relació que els Jocs Florals mantingueren amb les primeres entitats excursionistes, homenatjant els autors premiats, o dotant-hi premis, sense tenir en compte la coincidència que hi havia en molts dels personatges que dirigien ambdós fets. Peça clau en aquest entrellat seria la figura de Jacint Verdaguer. El seu Canigó és una obra de 1886 en què la història, les tradicions, les llegendes, la geografia i els fets naturals es barregen adquirint forma de poema. En l'obra d'aquest "geógrafo poeta", el món pirinenc hi és ben present. Verdaguer coneix molt bé Catalunya, els seus costums i tradicions, coneix, ens diu un comentarista de la seva obra, "(...) la Catalunya de las montanyas, que es catalana de debó (...)". El seu primer i principal mestre hauria estat la natura. Però el paisatge que Verdaguer amava era pintat de verd i d'humitat, de ruïnes i de tradicions pairals. Els tarters de l'alta muntanya se li feien tristos. Tot i això la seva obra fou molt important en posar noms a l'indicible, en desvetllar l'interès pels llocs fins llavors innomenats i desconeguts. Fins al punt que Jaume Massó advertia, l’any 1921, que l'èxit de les primeres edicions dels seus Croquis pirinencs havia estat causat en bona part pel "(...) màgic nom de Pirineu" que, afegim-hi, l'havia tret de l'indicible. En aquest mateix sentit, cal dir que Manel Ribot i Serra, guanyava l’any 1888 l'Englantina als Jocs Florals amb el poema La Vall d'Aran, poema que contribuïa a treure de l’indicible aquesta part del Pirineu:

"Tal com la rosa alpina qu'esclata en la gelera
ets un verger hont nia l'eterna primavera:
per darte vida y gloria se bada'l Pirenen (sic);
entre sas brancas fermas ab joya t'empresona
y ab sas fresseras ayguas lo rialler Garona
tas glorias canta arreu".

El paisatge també és molt present en la poesia de Josep Bonafont Lo Rosselló á sas germanas de Catalunya, premi extraordinari als Jocs Florals de 1889. Josep Martí i Folguera amb La mar y la montanya guanyà l'any següent la Flor natural. Però amb tot, el sentiment de la muntanya encara no ha triomfat completament: Dolors Monserdà de Macià en Lo sentiment de la patria, englantina als Jocs Florals de 1892, deia:

"Lo poblet més lleig del mon,
es sens dubte Vallsacabra;
mal sá, pedregós y herm,
lo soterran dos montanyas.

Es un carré estret y llarch,
'hont may la vista s'hi esplaya;
defora, ni prat, ni bosch
sens una font, ni una ubaga"

La descripció i l'anomenament de certs indrets muntanyencs, però, anava fent la seva via i l'any 1893 Martí Genís i Aguilar guanyava l'englantina amb La Creu de Matagalls. El mateix any la Flor Natural fou per a un quadre de vida rural d'Agnès Armengol de Badia, ambientat a la muntanya. Dos anys més tard, Guillem A. Tell i Lafont obté la Viola amb La Salve á Montserrat.
En aquest segon moment, la natura podia esdevenir sublim, paisatge en ella mateixa, sense deixar de formar part d'aquell sentiment nacional. Les tempestes no eren ja socials, sinó naturals i sublims. Però fins i tot en un personatge com Jaume Massó, en el qual la utilització del sublim és molt important, el vessant polític i nacionalista no és absent:


Muntanyes


"Oh montanyes de la terra
que m'haveu enamorat:
Sant Llorenç, Montseny abrupte,
bell i aspre Montserrat!"

"¡Com la vostra verdò eterna
recomforta l'esperit!
De la pensa concirosa
que bé n'esvaeix la nit!"
"¿Quin misteri us embolcalla,
poderosos contraforts,
que l cor ompliu de tristesa
i la pensa de records?"

"En vostres roques pelades,
en vostres fronts de gegants,
ai! llegim que Catalunya
no és ben bé dels catalans


 

Al Pireneu


"Catalans d'Espanya, catalans de França,
mirem's-el tots, mirem-lo l Pireneu,
i cantem-li un himne ben ferm d'esperança;
que ses afraus escampin al lluny la nostra veu.
Mirem-lo bé am la majestat que mostra
ses dentellades serres del cel blau resortint:
és la gran fortesa de la raça nostra.
Que n'és d'inexpugnable als raigs del sol lluint!"

"Catalans d'Espanya, catalans de França,
pujem-hi tots, pujem-hi al Pireneu:
beurem a grans pitrades l'halè fresc de l'esperança,
i al cim, regenerats, arribarem arreu.
En les valls arracerem-nos.
rabejem-nos per les prades,
en les fonts assadollem-nos
i en la blanca congesta refresquem-nos
de les ardents mirades
que en les abruptes pujades
el sol ens haurà donades
fins que haurem atès el cim desitjat,
refet el còs, l'esperit asserenat.

Catalans d'una banda i altra banda,
ja som a dalt, dem-nos les mans:
el vent al saludar-nos sembla que espases branda
per escombrar tirans.
Saltant de serra en serra,
desde aquí dalt dominarem la terra,
i com d'altissim far
reposarem la vista sobre el mar.

Brollar d'entre les ones
d'aquí t veurem, oh Sol!
tu que esperança dónes,
joia, vida i consol.
Daura de llum la nostra Catalunya,
la pensa dels seus fills am foc nou esclareix;
la nit i els novols de la patria allunya,
que una mirada teva tota negrô esvaeix.

La castellana gent, de tant que ns va estimâ,
pel mig del Pireneu la patria ns ha partida,
però desd'aquí dalt li podem dir: "Mentida!
Aquí ja és massa amunt, fronteres no n'hi ha:
les neus, l'herba i les flors les saben esborrâ".


Oh Sol! Dóna-ns ardor, omple-ns de sanc les venes
per deslliurar la patria, per rompre les cadenes!" .

A Massó, els records i les impressions que li generen les muntanyes -ja prou paisatgístiques en elles mateixes- el porten al vessant polític i nacionalista. Anar a la muntanya és respirar un aire d’esperança, però també recordar que el Pirineu va servir històricament per partir una pàtria en dues. Llavors l’ascensió salta del paisatge al patriotisme i Massó demana al sol la sang necessària per deslliurar la pàtria i trencar les seves cadenes. Som al final del segle XIX, un moment en què les muntanyes ja han estat representades d’una altra manera. En aquell moment l’excursionisme ja fa dues dècades que camina per Catalunya i està preparat per assaltar l’alta muntanya amb interès contemplatiu i esportiu. Altres activitats, com el primer turisme i les visites als balnearis, indiquen la posada en marxa d’aquesta nova mediança i, en elles mateixes, ajuden a potenciar aquesta estima pels indrets muntanyencs. Ara bé, a la muntanya s’hi anava a buscar aquella salut que hem vist més enrere, però s’hi va anar també amb una senyera molt clara i visible: els interessos catalanistes i socialment construïts no es varen esborrar per la descoberta d’una relació més immanent amb el medi natural, potser justament al contrari.



Resum:


La burgesia barcelonina veia la natura a través dels conceptes que li havien estat proposats per excursionistes, pintors, literats, etc. Però en aquesta nova mirada, com ja hem insinuat en aquest capítol, hi havia alguns elements político-socials prou importants com per detenir-nos-hi més endavant. La imatge de la muntanya en la pintura, la literatura i, com veurem més endavant, en el món del teatre, era anàloga a la imatge de la Catalunya ideal i idealitzada que tots aquests actors i certs personatges polítics estaven impulsant en aquells dies. Si es volia defensar Catalunya com a realitat nacional, aquesta havia de tenir una certa imatge davant d'un poder estatal centralista i a voltes ineficaç per donar sortida a les reivindicacions de les classes dominants catalanes. En aquest context, l'estètica esdevenia política; i el paisatge, patriotisme.

 
 


6. 2 - Els banys i les topografies mèdiques



 


Els poetes dels Jocs Florals varen començar a cantar a la muntanya, però altres agents socials s’hi varen presentar efectivament a la recerca d’alguna cosa que la ciutat no els donava. A banda dels poetes i poetesses, aquest capítol és el primer que dediquem a parlar dels agents que varen impulsar la nova mediança el sorgiment de la qual estem estudiant. No sabem a les clares si els poetes cantaven allò que els turistes ja coneixien o bé si els ho donaven a conèixer; tampoc no podem precisar si els turistes havien llegit aquests poemes o si els seus autors els feren perquè també eren afectes a les noves pràctiques turístiques. Ben segur, però, que hi hagué una mica de tot.

 
6. 2. 1 - La visió tradicional de l’aigua estanyada



La utilització dels banys i de les aigües minerals per a funcions terapèutiques va patir una gran davallada des de l'edat clàssica. L'època contemporània els tornarà a posar al dia, tot i que en el nostre país aquest procés es produirà amb un retard considerable respecte als països pioners d'Europa. En aquest capítol només ens interessa el període que fa referència al segle XIX i, en ell, intentarem veure com, a partir d'un cert moment, la teràpia deixarà pas a l'esbarjo i donarà entrada al món del paisatge.
Si ens situem a la fi del segle XVIII i durant gairebé tot el XIX ens adonarem que el clima no només era càlid o fred, humit o sec, és a dir, objectiu, sinó que, a més a més, tenia unes dimensions clarament humanes, subjectives. Els factors climàtics eren molt clarament ecosimbòlics en aquell moment; no eren part de la natura en sentit abstracte, sinó d'una natura feta a mesura humana. Així, a nivell físic, plovia o feia humitat, però a nivell ecosimbòlic els climes eren sans o malaltissos. En aquest sentit, l'Ajuntament d'Igualada responia una enquesta del Correo general de España de l'any 1770 dient que "(...) este terreno de sí es saludable (...)". La resposta que el mateix partit d'Igualada donava al qüestionari fet per Francisco de Zamora l'any 1788 era que el seu territori era sa:


"La tierra es sana (...) Y siendo como son dichos ayres sanos y estando el terreno batido de ellos por la buena disposición de él, es por consiguiente salutífero el territorio de que se trata, sin que contribuya a ello otra causa, que estar bien ventilado, y no haver aguas detenidas y corrompidas".

En el mateix sentit, uns anys abans, un manuscrit sobre la ciutat de Manresa explicava que el seu clima era sa i bo, adjectius que qualifiquen les característiques ecològiques de l’indret a partir d’una mesura clarament humana:


"El clima de esta Ciudad es bueno y sano, pues en ella no se experimentan aquellas epidemias de enfermedades universales de que enferman muchísimos y mueren no pocos en varias Ciudades, y Villas de este Principado que las experimentan con frequencia".
El clima manresà era bo i sa. Igualment el Provicari d'Anyós, l'any 1838, afirmava que les valls d'Andorra tenien el terreny "saludable":


"Tenen lo cel sere, y hermòs[;] los ayres encara que frets y forts fan la terreno (sic) sanitos".
Avui dia sabem que el medi no pot ser sa ni saludable en ell mateix, o en tot cas que aquesta sanitat o salubritat no són naturals sinó fets naturals posats en relació a factors individuals i socials concrets; en tot cas, el medi és sa o saludable en relació amb alguna societat, una cultura i uns actors concrets. Aquesta relació trajectiva entre el terreny i la societat donava una determinada interpretació a les diferents parts que formaven el territori. En aquest punt, els vents i els corrents aeris esdevenien essencials per a la vida i les condicions d'existència humanes. Ja no es tractava de fets objectius, físics, sinó de fets socials, com ho era el foc per a Bachelard. D'aquesta manera un clima, fins a la fi del segle XVIII, era una regió de la terra, mentre que el que avui dia entenem per clima podia ser traduït com el temperamento. Les respostes que rebia Zamora eren clares: el temperamento de Capellades era de bona qualitat, el migdia de Carme fruïa de bon temperamento. Veciana, "En sitio áspero. [H]azia mediodía, de templado temperamento (...), y dominado de todos los vientos, que pueden ser causa de su gran salubridad".
A nivell general, cal que anotem que vents i aigua estaven en relació dialèctica i segons la seva presència o no es donaven les condicions per a unes malalties o unes altres, o bé, per a la salut. En aquell moment, els vents dominaven la salubritat de les poblacions. Per això, durant el segle XIX, les topografies mèdiques es preocupaven sistemàticament pels vents, perquè es considerava que a través seu es mobilitzaven les miasmes. A més dels vents, certs llocs, que es pensava que produïen aquestes pestes -pantans, ciutats, escorxadors, etc.-, varen rebre molta atenció. Aquestes topografies es varen publicar sobretot durant la segona meitat del segle XIX. En aquest context, una memòria de l'Acàdemia de Ciències i Arts de Barcelona explicava que,


"La atmósfera posee la propiedad indisputable de destruir todos los miasmas, todos los gases y vapores, todos los cuerpos estraños de cualquiera naturaleza, que desde la tierra se elevaren á ella ó de cualquier modo se mezclaren con la misma, destruyéndolos, ya con una singular prontitud, ya con un tiempo más o ménos largo segun las diversas circunstancias de la atmósfera y de las sustancias elevadas y mezcladas".
Sense aquesta propietat la humanitat no hauria existit durant molt temps sobre la terra, ni tampoc els animals no respirarien.


"Sea muy antiguo el mundo como creen unos, sea mas moderno como opinan otros, los mares y rios, las lagunas y pantanos, las aguas corrientes ó detenidas de mil maneras, los montes y bosques, los valles y cavernas, los campos cultivados no menos que los incultos, están continuamente, muchos millares de años hace, dando á la amósfera una inmensa copia de gases y vapores de toda especie. Hay una continua evaporacion sobre la superficie sólida y líquida de la tierra, de dia y de noche, en verano y en invierno, obrándola un agente de perpétuo movimiento é irresistible fuerza cual es el calor que todo lo ajita, atenúa y disuelve".



Muntanyes, mars, rius, llacs, boscos i altres elements naturals "contaminen", o poden fer-ho, aquesta atmosfera. Persones i animals, al prendre'n l'oxigen, han gastat l'aire atmosfèric. A més, les malalties infeccioses, o fins i tot les activitats del treball humà, ajuden a desnaturalitzar una atmosfera que, al no ser il·limitada, hauria de contenir miasmes, gasos i vapors estranys. Però Fèlix Janer, l'autor d'aquesta memòria, era optimista i pensava que això no era d'aquesta manera tan preocupant: l'atmosfera tindria una capacitat,


"(...) no menos maravillosa de ir destruyendo continuamente todos los miasmas, gases y vapores que de cualquier modo se mezclaren con el aire".
És en aquest context que s'entenen les paraules de Felip Roca en El amigo del forastero en Barcelona (1831). Per a ell, la muntanya de Montjuïc actua,


"(...) resguardando à la ciudad de las exalaciones nocivas que se desprenden de las aguas que se hallan en el otro lado".
Roca pren les aigües marines com a nocives, però en general l'aigua salada no era vista com a perjudicial, ans al contrari. Això es veu molt clarament en el manuscrit que hem citat una mica més amunt sobre la ciutat de Manresa. La que havia de ser capital del Bages, tot i tenir el riu Cardener a prop,


"(...) no es malsana su vecindad, antes bien es saludable porque recoge las aguas de las vertientes de los montes de sal de Cardona (...)".
Força més tard, concretament l'any 1864 per a la seva tercera edició, Domingo de Miguel publicava una obra, que havia estat aprovada pel govern i recomanada per als mestres i pares per la Junta Superior de Instrucción Pública de la província de Lleida, en què es deia que l'aigua de mar, al ser salada, no servia ni per beure ni per a l'agricultura,


"Mas no obstante, la propiedad salobre que posee la hace altamente beneficiosa en términos que de este modo viene á constituirse en preservativo general de la infeccion de los mares, los cuales, á no contener mas que agua dulce, tarde ó temprano llegarian á deteriorar el estado de la atmósfera á consecuencia de los gases procedentes de la putrefaccion de los vegetales y animales, que en su fondo perecen".
En aquest context, les planes inundades i els aiguamolls d’aigua dolça tenien totes les de perdre en ser vistos com a llocs que generaven malalties. Només alguns vents, l'exposició al sol i, com ja hem vist, les sals, podien neutralitzar els efectes nocius de l'aigua estanyada. Aquesta por era molt antiga i havia fet dessecar molts estanys i pantans, considerats com a nocius, que esdevenien terrenys de conreu. Durant l'edat mitjana aquest tipus de medi va representar alguns dels problemes més grans per a certes persones, problemes que no varen desaparèixer durant l’edat moderna. En aquest sentit, el Compendio de la vida, muerte y milagros de los gloriosos labradores San Galderique de Canigou y San Isidro de Madrid (1627) parlava del Rosselló com de,


"(...) la plana con los vapores corruptos que salen de los Estanques [que] ha producido Dios que de quando en quando sopla la tramontana y purifica presto la tierra y por esso entre las demas es sanissima".
En aquest punt caldria recordar l’existència d’una processó dita de la tramuntana, una peregrinació anual al santuari de Requesens per demanar que aquest vent continués bufant i d’aquesta manera evitar la pestilència que empestava la plana de l’Empordà. De fet, els perills de les aigües estanyades d’aquesta comarca eren un dels tòpics més repetits. Així, Francisco de Zamora, l'any 1790 visitava l'Empordà i anotava que,


"El aire se observa bastante puro; su atmósfera es un poco húmeda y bastante temperada, bien que expuesta a sus vicisitudes, según la influencia y dirección de los vientos, singularmente el de tramontana, el más dominante del Ampurdán. Esta no es tierra absolutamente enfermiza, bien que su llanura o tierra más baja está expuesta a más enfermedades, con notoriedad la perteneciente a los arroces y la anegadiza de la parte de Castellón de Ampurias y sus lugares vecinos, donde siempre se respira un aire pesado, humedo, infecto, promovido de la estancación y corrupción de las aguas; de las fétidas exhalaciones que se elevan de muchas substancias corrompidas de varios insectos, animales, plantas acuáticas, en sus respectivos charcos y arroyos, de las casas angostas y bajas, penetradas de un aire mefítico que se eleva de sus respectivos muladares; de la imperdonable desidia que se observa en la circulación y riego de sus aguas, y poca limpieza de sus ríos; que son las causas e influencias locales efectivas de sus enfermedades".
Aquell mateix 1790, Francesc Pons va escriure una memòria sobre les calenturas de l'Empordà. Per a ell, aquestes responien a una causa general:


"Prescindiendo de las cosas no naturales, de cuyo exceso, ó defecto provienen las mas de las calenturas, debemos considerar en la atmósfera no meramente aquel divinum hipocratico, imperceptible por nuestros sentidos, que á veces nos trahe el ayre de oculto, si que tambien una causa general dominante, y demonstrable, que segun la estacion del año es mas ó menos activa, á proporcion de lo mas, ó menos putrido de que participan las exhalaciones de la tierra".
Per a Pons, l'aire ha de tenir una certa elasticitat i puresa, qualitats que normalment a la primavera i a l'estiu no es donen en aquella comarca. Per això en aquestes estacions apareixen les epidèmies. La causa, des del seu punt de vista, era que:


"Este país es pantanoso, en términos de no verse en él sino charcos, cauces, y aguas embalsadas con variedad de insectos, que allí se corrompen. De ellos al salir del Sol se levantan unas particulas rancias, y podridas que por su propio peso caen despues al ponerse aquel, é inspiradas por los cuerpos producen esta, ó aquella enfermedad, segun la disposicion del sugeto que las inspira".
Aquestes opinions concorden amb les que José Cornide va expressar en el seu manuscrit, quan parlava del corregiment de Girona:


"Su clima particularmente en el Ampurdan, en la campiña de Gerona, y acia (sic) la costa no es de los mas sanos, á causa de las varias lagunas y aguas detenidas que hay en ella, y de las siembras de arroces y cañamos".
La geografia dels Pirineus Orientals de F. Jalabert (1819) també explicava que caldria dessecar l'estany de Vilanova de la Raó perquè representava,


"(...) un grand réservoir d'eaux croupissantes contenant beaucoup de substances végétales et animales qui, par leur décomposition donnent des émanations nuisibles à la salubrité".


De manera que, arribant al segle XIX, les aigües estancades encara són un lloc repulsiu i perillós del qual és millor allunyar-se’n. En altres passatges ja hem vist que les aigües en moviment estaven investides fins i tot de característiques paisatgístiques. Amb l’edat contemporània, l’actitud envers l’aigua va canviar força.

 


6. 2. 2 - El termalisme català al segle XIX



Amb els materials que hem repassat en l’apartat anterior en tenim prou per entendre l’actitud davant de les aigües estanyades. A escala física, se les dessecava; a nivell fenomenològic, eren "mal vistes". Però ni totes les aigües eren estanyades, ni sempre l’aigua ha estat vista de la mateixa manera i aquesta variabilitat va permetre la posada en marxa d’una nova mediança amb aquest tipus de medi que, pel que a nosaltres ens interessa, va tenir clares conseqüències sobre el coneixement de les muntanyes. Per explicar-ho, cal que comencem dient que ens movem en un context en què es creia que cada regió determinava en certa manera el caràcter particular d'un poble i les malalties que s'hi patien (es tracta del que tradicionalment n’hem dit determinisme). Aquest context explica que metges com Josep Salarich defensessin la necessitat que els establiments termals tinguessin en compte les variables atmosfèriques del lloc. D'aquesta manera, una sèrie documental molt interessant -bo i que a voltes esdevingués publicística- que va florir molt en el segle XIX, com són els estudis i prospectes sobre els banys termals, entronca amb un tipus de literatura que aporta moltes dades i que coneixem amb el nom de topografies mèdiques. En aquest context més ampli, la humitat continuava essent sospitosa de generar malalties, fins al punt que Francesc Sastre va dir que Caldes de Montbui, tot i tenir una considerable massa de vegetació arbòria (fruital i forestal) i abundar en aigües fredes i termals, era terreny desfavorable al desenvolupament de les febres palúdiques. L'estructura escabrosa del terreny, que facilitava el curs de les aigües, a més del fet que es tractava majoritàriament de sòl conreat i que els dipòsits de quars barrejats amb mica i talc de què estava format eren filtres naturals que s'oposaven a la formació de llacunes i pantans, eren les causes que contribuïen a la salubritat de la seva atmosfera. Però, en canvi, altres pobles com, per exemple, Bagergue, a la Vall d'Aran, presentaven un "(...) clima molt humit y propens á inflamacions, hidropesías y afeccions del pit".
En aquest context s'entén que un metge com Manel Arnús es preocupés també per estudiar la influència de l'alçada sobre l'organisme humà. Arnús creia que hi havia d'haver alguna relació entre la pressió atmosfèrica i les diferents malalties, especialment les del pit. L'any 1848 havia iniciat els seus estudis en aquest sentit a Montserrat (Arnús era el director i propietari del balneari de la Puda), per continuar-los fins a 1856 al Pirineu.
Aquest conjunt de creences d'origen mèdic va fer que els balnearis es posessin de moda i que oferissin activitats terapèutiques o d’esbarjo que s'obriren al medi ambient que els envoltava. D'aquesta manera, la Puda de Manel Arnús no tenia rival, ni a Espanya ni a l'estranger, deia ell mateix,


"(...) ya por su pintoresca y selvática posicion, ya por lo grandioso, bello y cómodo del edificio, ya en fin por la estraordinaria cantidad y abundancia de agua, por su constante y apropiada temperatura, por su rica mineralizacion y por la prodigiosa virtud de sus aguas".
No ens ha d’estranyar, doncs, que en els seus opuscles sobre aquest balneari recalqui sempre la seva situació als peus de Montserrat, perquè a més del clima, la topografia, les aigües i el seu soroll ajudaven a curar les malalties del cos i a mitigar els dolors de l'ànima, perquè en aquest ambient, a més a més, s’engendraven "(...) relaciones puras, inocentes, simpáticas é inolvidables" entre els concurrents.
Com veiem clarament amb l'obra d'Arnús, la topografia esdevingué un element terapèutic entre altres que anaven des de les companyies fins a la composició de les aigües. D’aquesta manera, hi haurà uns llocs, Montserrat al capdavant, que ajudaran a aconseguir els avantatges que els nous establiments de banys cercaven amb avidesa. D’aquesta manera, els rodals de Montserrat,


"(...) ofrecen al que toma baños en la Puda variados y deliciosos paseos. De manera que la situacion higiénica y geográfica de la Puda, favorece estraordinariamente á dicho establecimiento".
Més endavant, aquests mateixos llocs també oferiran als "malalts" que els visitin panorames per fruir-ne, com ja es veu en aquest fulletó sobre la Puda. A més, l'obra conté una litografia preciosa en què es veu la Puda amb Montserrat al fons. A la vista del gravat i de tot el que hem repassat ja en tenim prou per començar a pensar que els banys termals s'anaven a apoderar de la muntanya, i del paisatge en general, per oferir-la com un servei més. Remarquem, però, que la posició d'Arnús sembla una mica avançada al seu temps pel que fa referència al cas català, i anotem també que aquest lligam entre els balnearis i el paisatge s'havia establert amb força anterioritat al Pirineu francès.
Pel que a nosaltres ens interessa, la història dels banys a Catalunya és una història del segle XIX. Certament tenim mostres de termes romanes o jueves, i sabem que alguns banys funcionaven d'antic a un nivell local. Però serà a la segona meitat del segle XIX que es començaran a descobrir i a explotar noves fonts i que els antics banys seran modernitzats.
Els establiments més antics varen viure canvis importants, perquè molts d'aquests banys tradicionals tenien espais dedicats als pobres (per tal que aquests poguessin arribar a aquestes teràpies de forma gratuïta) que varen acabar desapareixent. En aquest sentit, sabem que a l'hospital de Cauterets,


"Un moine de Saint-Savin était, de temps immémorial, obligé de résider dans la maison des bains, ainsi qu'un maître chirurgien; les cabanes étaient louées aux enchères; si les cabaniers faisaient des distinctions entre les riches et les pauvres, les cabanes leur étaient retirées; tous les comestibles devaient être publiquement vendus sur la place, on ne pouvait aller les vendre dans les maisons, à cause, est-il dit, de certains abus qui se commettaient ordinairement au préjudice des pauvres et des étrangers et pour d'autres considérations".


Els banys d'Ussat (Arieja) també varen ser donats a l'hospital de Pamiers sota la condició d'acollir cada any un cert nombre de pobres durant la "temporada alta", que diríem avui. Igualment els banys de Benasc tenien habitacions gratuïtes per als pobres de solemnitat; els banys de Vernet havien estat cedits a Joan Maria Grumet a condició que els habitants de Vernet i Castell, així com els pobres, hi poguessin prendre banys "gratis". El mateix passava en altres llocs, com per exemple a Caldes de Montbui o a Caldes de Boí. A Caldes de Montbui, encara l’any 1862:


"Los pobres se albergan y toman los baños en un hospital, que casi reducido á la beneficencia municipal, carece de los recursos necesarios para amparar debidamente el gran número de desgraciados y desvalidos que á él concurren todos los años".

"El número de pobres que concurren en esas dos estaciones es tan crecido, que todos los años forma la tercera ó cuarta parte de la concurrencia general: sean de dentro ó de fuera de la provincia y aun de afuera del reino, todos hallan gratis en este establecimiento piadoso la mas benigna acogida, todos son admitidos y colocados con aseo y limpieza en buenas camas, tratados con la mayor afabilidad y visitados diariamente por el facultativo director (...)".



Amb l’arribada de la nova moda banyística del segle XIX, va caldre canviar la "clientela". Remarquem, però, que no varen mancar casos en què els establiments termals es varen plantejar de seguir oferint aquests serveis a les classes socialment menys afavorides. Aquest fou el cas de la Puda: el mateix Arnús parlava de fer un hospital per a pobres, "al lado" dels manantials medicinals. En general, però, els pobres varen haver de deixar d'anar als banys per fer lloc als recentment "inventats" turistes. És el mateix procés que es detecta en el monestir de Montserrat quant a l’atenció als pobres que, com hem vist no massa més enrere (5.4.4), varen convertir-se en turistes.
Anar a les aigües es va convertir en una moda entre les classes catalanes més privilegiades a la segona meitat del segle XIX, però els començaments no foren fàcils. L'any 1863, Vicenç Munner, catedràtic de la Universitat Literària de Barcelona, es queixava que els establiments no reunien condicions per ser explotats. Els pocs malalts que feien ús de la hidroteràpia preferien marxar a l'estranger, potser per una qüestió de prestigi. Tampoc no se sabia res de la composició i prescripció de les diferents aigües de l'Estat. A nivell estatal no va ser fins a 1817 que es convocaren les primeres oposicions per a metges directors d'aquests tipus d'establiments i a Catalunya només es tragueren a concurs dues places, les de Caldes de Montbui i Caldes d'Estrac.
Si al principi la situació dels balnearis era força lamentable, amb l'increment de la demanda es varen obrir nous establiments. La Puda va ser un balneari molt recent, perquè la deu d'aigua no existia fins que, a la fi del segle XVIII, un terratrèmol la va posar al descobert. Durant els primers anys del seu funcionament va tenir un radi d'influència local. Però entre 1832 i 1861 el nombre de banys que s'hi prengueren es va multiplicar per 8,5. En canvi, els altres establiments es comencen a desenvolupar majoritàriament a la segona meitat del segle, més aviat cap a la fi. Les termes Blancafort, de la Garriga, per exemple, s'havien fundat l’any 1840 i foren reformades en 1876. Aquell mateix any es creà un nou establiment a la ciutat, i cinc anys més tard, un altre. Moltes de les fonts de Sant Hilari Sacalm que encara avui dia són famoses foren descobertes a la dècada dels setanta i vuitanta del segle passat; tanmateix, Banyoles, Caldes i Ribes veuen augmentar els seus visitants els primers anys de la dècada dels seixanta. Les aigües de Tona també es "descobreixen" als anys setanta. Amb tot, la guia de les aigües minerals i balnearis de Ricardo de la Puerta (1896) dóna encara una imatge lamentable de la hidroteràpia a casa nostra. Només la Puda i Caldes apareixen com a estacions catalanes ressenyades.
En canvi, a la fi dels anys vuitanta, l'expresident de l'Acadèmia Medico-Farmacèutica de Barcelona, exmetge dels hospitals de Berlín, professor auxiliar de la universitat i vocal de la Junta Provincial de Sanitat, Salvador Badia, reconeixia l'important impuls de l'estudi de les aigües minero-medicinals a Espanya en els darrers anys. En aquell moment, ja molta gent en feia ús. Trenta anys enrere, anar a prendre banys havia estat considerat per alguns,


"(...) como un futil pretexto para ir á veranear, ó como un medio de perder de vista un enfermo los médicos por otros; en la actualidad hasta los profanos por sí y ante sí acuden á los establecimientos y por su propaganda atraen con ellos gran número de pacientes, asegurándoles una curación, ó por lo menos un alivio en sus padecimientos (...)".
Després d’un èxit relatiu, el nou segle marcarà una davallada en l'ús d'aquests establiments. A la Garriga la colònia de banyistes disminueix, però s'incrementen els estiuejant i s'edifiquen nous habitatges. Anotem també que en aquells anys es comencen a dur a terme els banys de mar, amb un caire encara molt terapèutic.
Aquesta "moda" dels banys havia d'acabar generant una nova valoració de la natura ecosimbòlica de l'aigua. O potser va ser a l'inrevés: aquesta nova valoració de l'element líquid hauria ajudat a estendre la nòmina dels seus afeccionats. Segurament foren ambdues coses alhora. El que aquí ens interessa és veure com les pràctiques d'hidroteràpia varen obrir via a una aproximació al món natural, vegeu-hi a la muntanya. També veurem, de passada, que el sentiment paisatgístic es pot trobar també dins d'estudis tan "científics" com les topografies mèdiques.

 


6. 2. 3 - Els banys i el paisatge



Ja hem vist, encara que només fos de passada, que va existir un clar vincle entre la moda dels banys termals i la descoberta del paisatge de muntanya. En aquest apartat ens proposem aprofundir-hi i ho farem començant per dir que l'any 1865, Pedro Martínez Quintanilla exposava que a Girona hi havia diversos llocs de banys i aigües que, a més de per l'aigua i el seu clima, atreien pels "(...) amenos sitios que se encuentran á cada paso (...)". La gent hi anava,


"(...) las unas buscando alivio á sus males en esas saludables comarcas, y las otras, los sencillos placeres del campo y la frescura de sus puros aires, que tanto se echan de menos en las grandes poblaciones".
Tot i que el seu és un treball estadístic, Martínez de Quintanilla per un moment "patina" cap a la via patriòtica i proturística:


"Termínense las carreteras principiadas en la alta montaña, ábranse otras de reconocida necesidad, y sobre todo cómodas fondas ó casas destinadas á recibir los huéspedes, y estamos seguros de que varias personas que ahora se trasladan al estrangero en la sofocante estacion canicular, preferirán pasar esta en nuestros elevados Pirinéos. Nosotros no olvidaremos jamás la grata impresion que nos causó la vista de la Cerdaña, de la comarca de Olot, del valle de Arbúcias y de otros varios puntos tan deliciosos como dignos de ser visitados por los aficionados á viajar. Pero no nos separemos del asunto principal (...)".
En aquest i en algun altre passatge, Martínez deixa veure clarament el seu gust pel paisatge del Pla de l'Estany. Amb ell tenim un bon exemple de com aquella aigua, que temps enrere hauria estat percebuda com a perillosa i infecta, començarà a mostrar-se d'una altra manera.
En aquest sentit, la Guia del viajero en Caldas de Montbuy y San miguel del Fay, de Gaietà Cornet i Mas, (1867) es presentava també com a indispensable,


"(...) á cuantas personas van á tomar los baños de aguas termales de Caldas, y á las que deseeen visitar la más bella cascada natural de España".
Banys termals i paisatge van de bracet en l’obra de Cornet i Mas. A més, en aquesta guia, Cornet indica als seus lectors diferents excursions per fer a les rodalies de la població, perquè com ell mateix adverteix, aquesta obra anava adreçada als banyistes que cercaven la salut en un context de gran afecció a visitar les meravelles de Catalunya.
En el cas de Caldes de Montbui, trobem una guia de 1873 en què els seus atractius es redueixen quasi en exclusiva als banys i a la campanya:


"Montañas con bosques frondosos que, á la par que resguardan á la poblacion de los glaciales vientos del Norte, saturan convenientemente de oxígeno la atmósfera; llanuras despejadas al Sud que no impiden la libre circulacion de las apacibles brisas de verano; fuentes que, ora nacen en una escarpada roca al revolver de una esquina, en un tortuoso torrente, ora entre el verde musgo de una poética alameda poblada de ruiseñores; todo, en fin, cuanto contribuye á hacer agradable la estancia en una poblacion".

 

 
Els rodals de Caldes, percebuts en termes paisatgístics, es vesteixen de gala per rebre els malalts que van a prendre els banys, diu Cuspinera. I entre aquestes gales trobem montes enhiestos:


"Difícilmente se hallará un paisaje más variado y más poético que el que circunda por todos lados la villa de Caldas de Montbuy. Pródiga y previsora la Naturaleza (...), no escaseó ninguna de sus mejores galas para hacer mas agradable la permanencia en ella de las personas que han perdido la salud, que es el don mas preciado. Vegetacion lozana y florida; apacibles llanuras; caprichosas hondonadas; embravecidos torrentes; riachuelos de suave corriente; murmuradoras fuentes; aromáticos arbustos y plantas; árboles gigantescos; montes enhiestos; canoras avecillas; de todo hay en aquel pintoresco sitio, cerrado por la parte Norte por un vallado natural de montañas de distinta configuracion y matiz".
La muntanya ha esdevingut barrera contra el vent, tant en Cuspinera com també en Josep Salarich. Però alhora és un "recurs" paisatgístic. També en Josep Salarich el paisatge que envolta el balneari Segalés (Tona) és un element que dóna valor als banys:


"Algunas lomas cubiertas del verdor de los sembrados, ó de las yerbas de pasto, algunas de ellas muy útiles en medicina; ó depresiones del terreno por do corren apacibles las aguas pluviales, forman un variado cuadro, la pintoresca campiña, que se desplegará á los ojos del enfermo ó bañista, que se albergue en el establecimiento proyectado junto al manantial de las aguas que nos ocupan. La antigua iglesia y el castillo de Tona puestos al fondo del primer término de tan delicioso cuadro, parecen dos gigantes puestos allí como atalayas para vigilar la seguridad de aquella tranquila y afortunada comarca. Los forasteros á quienes guste mas la espesura del bosque añadida á la fragancia de las flores silvestres, encontrarán detrás del establecimiento bosques de añosos robles y frondosas encinas, que hasta en el rigor del invierno guardan el verde manto de su ramaje. Pastando á su sombra verá entre los carneros á un hatito de cabras y algunas apacibles vacas, que le suministrarán sabrosa leche procedente de la azulada juncia, del romero y del oloroso timo que mucho abundan"
"A lo pintoresco del paisaje débese añadir el gran número de cristalinas fuentes, algunas de ellas muy notables por especiales circunstancias"
"El viejo Monseny, el altivo Tagamanent, la sierra que he mentado de Collsespina, los montes de Cabrera, de Bellmunt, de Sabassona y Montagut cierran en lotananza el vasto horizonte y el terreno conocido por Plana de Vich".
La muntanya fa de fons a un paisatge pintoresc, però Salarich encara no ens convida a conquerir-la, a no ser amb la mirada. El mateix cas, referint-se a l'establiment que feia la competència directa al Segalés, el trobem en l'autor de l'opuscle que el donava a conèixer. En aquest context, els metges, com Salarich o Bayés, havien de saber, a més del corpus específic de la ciència mèdica, geologia, orografia, hidrografia -per saber el sistema de les muntanyes, vessants, direccions i abundància d'aigües-, així com meteorologia. També havien de conèixer els costums dels seus habitants. Si més no això pensava Pau Aymerich i Gilabertó quan escrivia la seva topografia mèdica de Terrassa (1881). Segons ell, el metge necessita "(...) vastos conocimientos no solo en medicina si que en Historia Natural, física, Geografia, etc. (...)".
L'existència o no de serralades muntanyoses fou molt important per a les topografies mèdiques i per als establiments hidroterapèutics perquè la seva presència contribuïa a augmentar els recursos salutífers del medi en què aquests establiments creixien. Això va permetre que les muntanyes entressin en el terreny de joc dels malalts, uns malalts que cada cop tenien menys mals i més mals de cap.
Cap a la fi de segle, la terapèutica hidromineral es va convertir en una moda, deia Josep Salarich. En aquesta situació Saenz de Tejada defensava la superioritat de Banyoles, no només en el resultat de les aigües i els seus elements, sinó també en les,


"(...) no comunes condiciones y circunstancias que las distinguen; por su maravilloso país tan sano como pintoresco, fértil campiña, seductora sierra con aguas potables abundantes, legumbres y verduras sanas (...) y sobre todo, al N. O. de Bañolas y N. del Establecimiento su majestuoso y magnífico lago, pequeño mar de 18 kilómetros de perímetro, que constituye una de las más deliciosas diversiones de la villa por el pasatiempo que proporciona á sus honrados y laboriosos moradores en la pesca de las anguilas, barbos, bagras y tencas; estas últimas muy estimadas, y también por el tan agradable paseo que por él se da surcándolo en elegantes barquillas durante la temporada de baños: esto, unido á la bondad del clima con sus aires tan puros y embalsamados de gratísimos aromas que se esparcen en la atmósfera por su fuerte vegetacion de frutos de todas clases, rosas y yerbas aromàticas, hacen una mansion tan bella y alegre, que, repito, no se puede negar su favor y ventaja sobre otros Establecimientos (...)".
En aquest text, resulta clar que els elements paisatgístics poden contribuir al benestar dels "malalts" que arriben a Banyoles. Les miasmes i els llacs putrefactes han desaparegut totalment de la topografia ecosimbòlica del Pla de l’Estany, encara que a nivell físic continuïn allà mateix. Ara, fins i tot les muntanyes ajuden a confeccionar aquest tot que Saenz mateix qualifica de "paisaje":


"En cualquier parte donde se fije la mirada, los sentidos se arroban y el corazon late herido por las más gratas y dulces impresiones. Los prados, los llanos que se objetan á la vista, contrastan entre sí por los colores diversos y las galas diferentes que ostentan, y con la altura de los collados, de los picos escarpados que aquí y allá se levantan, y con la elevacion de las montañas que ciñen la poblacion á manera de un anfiteatro, abrigadas en su mayor parte con la sombra apacible de los árboles frondosos que ocultan en ellas sus raices, nos delitan y extasían".
En el mateix sentit s'expressa Manuel Manzaneque tot parlant de les aigües de la Garriga, però per a ell les muntanyes elevades li suposen un problema:


"(...) no sucede en La Garriga lo que en muchas otras estaciones balnearias de las Provincias Vascongadas y aun en la misma Cataluña; y es que, estando situados los establecimientos al pié de cordilleras elevadas, se presenta á la vista tan reducido espacio que no encuentra campo para estenderse, ni solaz el espíritu para espaciarse, pues es bien sabido por todos los aficionados á los espectáculos de la naturaleza, que las impresiones producidas por la contemplacion diaria de pequeños horizontes, limitados por montañas muy elevadas, hacen reconcentrar el espíritu en sí mismo y mas le disponen á la melancolía y abatimiento que á la franca espansion y á la prudente alegría, poderosos modificadores neurosténicos del organismo humano. De qué proviene esta correspondencia entre los accidentes orográficos de un pais y el estado de nuestro ánimo, no es ocasion de dilucidarlo aquí, pero su evidencia se impone con la fuerza de la observacion, y resulta tan cierta esa armonía como cierta es la que existe entre el estado de nuestro espíritu y los accidentes del medio moral en que se vive, constituidos por alegrías, placeres y dichas ó por tristezas, sinsabores é infortunios".
La configuració orogràfica del terreny repercutia en el psiquisme dels visitants d’aquests establiments tant com el "medi moral" en què es trobaven, deia aquest text. Però si les raons de Manzaneque per recomanar el Vallès en comptes de l'alta muntanya als "malalts" eren raons de tipus psicosomàtic, la defensa dels agents socials amb interessos vinculats als establiments muntanyencs passaria per l'acció fisiològica del desnivell i dels canvis de pressió. Es recuperava així la via que havia defensat Arnús en els seus estudis primerencs a Montserrat, i que semblava una mica abandonada.
L’any 1885, després de nou anys exercint com a director i metge dels banys de Ribes, Pau Alsina se sent en condicions de dir alguna cosa sobre els efectes que les aigües minerals, "(...) auxiliadas del clima y demás que al tratamiento hidromineral concierne, producen en las enfermedades en que suelen aconsejarse":


"La acción que el clima del Valle de Ribas ejerce sobre el organismo, es tónico-excitante. Con efecto: la grata temperatura que se siente en verano en este Valle, que contrasta con la calurosa y enervante de los bajos niveles; su altura sobre el nivel del mar, que le coloca entre los climas de altitud media, en los cuales sobre no disminuírse (sic) la oxigenación de la sangre (...) favorece -por la menor presión atmosférica que en los sitios poco elevados- la expulsión del ácido carbónico, y, por lo mismo la descarbonización de la sangre; el aire puro, vivo, ozonizado de los países de montaña, bañados por la clara luz del sol que tanto difiere de la media luz y del aire confinado de las grandes poblaciones; todas estas cualidades del clima de que nos ocupamos hacen que el paciente -que al tiempo concede alguna tregua á los sufrimientos físicos y morales que nuestra actual civilización engendra-, se reaccione, que la hematosis, la digestión y demás actos nutritivos adquieran un gran empuje, que el sueño se haga más reparador y que con el organismo se levante el mismo espíritu".
Alsina, que utilitza en més d'una ocasió la paraula paisatge, recomana algunes excursions, des de les properes coves de Ribes o el pont de la Cabreta, fins a Núria. Tot pujant a aquest santuari,


"(...) admíranse los más sorprendentes y encantadores paisajes, entre los que descuella un gran número de hermosas y atronadoras cascadas, tales como la Fontalba, que es la mayor, la del Salt del aigua, la Fontnegra, etc, que vistas desde el Salt del Sastre ofrecen uno de los cuadros naturales más bellos é imponentes".
L'alçada permet que s'incrementin els moviments respiratoris, la circulació es fa més activa, diu una guia de 1895;


"(...) súbense las rápidas pendientes, como el que esto escribe ha tenido ocasion de observar en sí propio, con inusitada facilidad (...)".
Augmentades la circulació i la respiració i l'aire essent més pur, contenint més ozó, augmenten les combustions orgàniques, s'obre la gana, es millora la digestió, s'afavoreixen les secrecions, la respiració cutània i l'exhalació pulmonar,


"(...) y en virtud de todos estos cambios, el organismo sometido á la influencia del clima tónico-excitante de San Hilario, gana en peso, recobra fuerzas, adquiere vigor y fortalécese tanto en su dinámica espiritual como en su dinámica fisiológica".
L’altura i la muntanya estan esdevenint, doncs, per al discurs mèdic, indrets positius que afavoreixen el cos i la ment d’unes persones que cada cop menys es consideren com a malaltes. "Conquerida" per la farmacopea mèdica, la muntanya serà explotada amb afanys terapèutics. Després de la seva protecció oficial, en bona part a causa de les seves qualitats profilàctiques, l'any 1929 el Montseny està ocupat per malalts tuberculosos o convalescents i en aquest context certes persones, començant pel comte del Montseny i president de la Diputació de Barcelona, es plantegen construir-hi un edifici dedicat a l'aeroteràpia. El clima ha esdevingut un element que pot ajudar o no a curar la salut i Miquel Farreras proposa de fer-hi un sanatori per sota dels 1.100 metres o per sobre dels 1.500. Allà el clima permetia lluitar contra la tuberculosi, però fixem-nos que els efectes del clima depenen també de l’altura del lloc. A més, en aquesta obra, no només el clima, sinó fins i tot el panorama, facilitant la relació entre els malalts, ajuda a curar els mals dels convalescents.

 


6. 2. 4 - Canvis ecosimbòlics



A la segona meitat del segle XIX la societat catalana comença a pensar que els efectes que té l'exercici en ell mateix poden ser positius, fet que permetrà el desenvolupament dels esports moderns i, entre ells, de l’excursionisme (tot i que aquest, al principi, no volia ser considerat com a tal). Pel que ens interessa, anotem que els mateixos efectes que tenia l’exercici també els podia tenir l'aigua per ella sola, car, com diu la guia de les aigües de Sant Hilari, ambdues es complementen.
Com hem vist, tradicionalment, la muntanya i l'aigua havien estat mal vistes i aquesta tendència no es trencà d'avui per demà. Un dels "problemes" que tenia la muntanya era que la humitat que s'hi trobava podia perjudicar l'organisme humà. Sobre aquest punt encara seguien vigents els tòpics tradicionals, com hem vist en Manzaneque. En aquest context, els metges i proselitistes dels establiments muntanyencs es defensaran intentant canviar aquesta representació del fet muntanyenc. Així Alsina dirà que,


"(...) podemos afirmar que el Valle de Ribas, de día es mucho más seco que el litoral de las provincias catalanas".
El cas més interessant, però, és el d'Ignasi Llorens i la seva topografia de la Seu d'Urgell. Per a ell, l'atmosfera de la Seu és humida, tot i que les observacions fetes li diuen que en realitat és escassa en vapor d'aigua. Com que s'adona que està en una situació paradoxal, Llorens proposa distingir entre el "vapor acuoso" i la "humedad", dues coses que serien antagonistes i que es trobarien en relació inversament proporcional en l'atmosfera:


"Por otra parte, la altitud de la población, su proximidad á las montañas, la abundancia inmensa de aguas y la temperatura fría del aire que se respira en la mayor parte del año, explican también la humedad atmosférica de la Seo aunque su atmósfera sea escasa en vapor acuoso".


Sembla evident que ens trobem davant d'un cas en què cal defensar a cor què vols unes idees preconcebudes. Però solventat (?) el problema, Llorens afirmarà que els altres elements que constitueixen l'atmosfera són purs, car


"(...) no hay efluvios pantanosos ni miasmáticos que la adulteren, ni materias extrañas, tan comunes en los centros fabriles, que la vicien".
En la seva monografia sobre la Cerdanya, Salvador Badia dirà que la dieta és molt important en la futura evolució dels pacients i que cal tenir-la present per al tractament. Això el condueix a sortir dels murs de l'establiment:


"Esto hace que no pueda ser completa la monografía que trate de un agua si no viene á renglón seguido la descripción de sus alrededores, de este modo puede el médico director trazar un plan dietético, ya en relación de la fuerza muscular de los pacientes, ya de su más ó ménos exaltada imaginación".
Aquest és el motiu pel qual ell, i altres metges, aconsellaran i explicaran en les seves monografies els passejos i excursions que es poden fer en els seus establiments. En alguns casos, aquests balnearis tindran petits o grans recorreguts, més o menys ajardinats, que passaran a formar part de la terapèutica associada a l'aigua. Carles Bosch de la Trinxeria retrata molt bé la vida d'un d'aquests establiments, la relació amb la gent local i les primeres pràctiques excursionistes en la seva novel·la Montalba. Nogensmenys, a part d'aquests elements propis del balneari, hi ha algunes "excursions" que esperen als pacients, especialment a la Cerdanya de Badia:


"(...) entre mil curiosidades lagos pequeños, ventisqueros y picos elevados desde donde se descubren los más bellos panoramas que pueda ofrecernos la naturaleza en estos países".
Badia no s'està de recomanar un seguit d'ascensions, donant les altures que s'assoliran. Però també reconeix que altres turistes són més assossegats i tranquils i que la fatiga corporal els podria causar molèsties. Aquests s’avorreixen en els balnearis, però també els troba alguna ocupació, com fer un àlbum de la flora de la zona. Just acabant el segle, Pere Vergés reconeixia que,


"Es incuestionable que la salud (...) sufre menoscabo, se altera y modifica, según las circunstancias orográficas, hidrológicas y atmosferológicas de las localidades: la naturaleza y forma del terreno; sus montes, sierras y colinas; sus vertientes; su altura sobre el nivel del mar; la orientación; porosidad y dureza del suelo, su fecundidad: cantidad y calidad de sus aguas; sus corrientes internas y externas; charcos y lagunas; vientos reinantes; pureza é impureza del aire (...)".
Clima i relleu, clima i paisatge esdevenen, en aquesta fi de segle, elements imprescindibles d'aquesta cura en el marc muntanyenc. Però, fixem-nos-hi bé, Nicolás Pérez Giménez diu que,


"Si importante es el estudio químico geológico de las aguas minero medicinales, no lo es menos el de la climatología; pues sabido es que el clima es un afacto interesante de la medicación termal (...)"
"(...) todo ello matizado por los paisajes pintorescos que ofrecen aquellas montañas, cuajadas de vigorosos árboles de rico follaje, alfombradas de perpetuo y primaveral verdor".
És possible que el doctor Pérez Giménez tingués algun interès a defensar l'establiment en què treballava a Sant Hilari Sacalm, però convé recordar que també era exintern de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, i membre de la Sociedad Española de Hidrologia Médica. De la mateixa opinió era Josep Aladern en demanar la construcció d'un balneari a Andorra:


"¿Perqué no's fá aquí una estació balnearia com las moltas que existeixen pels Pirineus, tan á Fransa com á Espanya? Tot ajudaría á ferla deliciosa; la (sic) paissatje d'aquí es magnífich, lo mellor que te Andorra. Hi ha per aquí prop molts punts pera anar á fer excursions, punts molt bonichs, com l'estany d'Angolestés, los Pessons, Ntra. Sra. de Meritxell, lo pich de Casa-manya, etc. etc.".
La vida termal condueix al passeig, a sortir a la muntanya. L'any 1896 els banys Rius de Caldes oferien en la seva publicitat uns passejos des d'on es descobrien uns magnífics panorames com a elements d'esbarjo; també des del menjador es fruïa de "(...) inmejorables vistas al campo, pudiendo asegurarse sin exageración que no los hay mejores en España". El paisatge havia esdevingut un element d'atracció de "malalts". Tampoc, a la fi de segle, no s'entén la hidroteràpia sense el complement d'un mínim exercici físic en el medi natural. Una guia de les aigües de Sant Hilari, publicada l’any 1895, afirmava que convenia "pasear el agua" que ells mateixos envasaven, per tal de fer exercici muscular. A més de canvis fisiològics, aquest exercici també,


"(...) recrea el espíritu, que halla deleite en la contemplación de la vegetación espléndida que ofrecen las accidentadas cumbres de nuestra estación balnearia".
En aquell 1895, l'establiment ja tenia problemes d'over booking, especialment entre el 22 de juliol i el 15 d'agost. Per això es recomanava espaiar la demanda;


"Esto aparte de que las aguas aprovechan más en primavera y otoño que no durante el rigor de la canícula, y de que la temperatura es más grata y más constante en julio y septiembre que no en agosto, y más á propósito para las excursiones á las pintorescas cumbres que rodean el Establecimiento".


Aquests eren motius suficients per indicar quines dates eren les millors per als seus clients i entre ells trobem -fet, per a nosaltres, molt significatiu- la possible planificació d'excursions des del balneari.
Una cosa semblant passava amb les aigües d'Arbúcies tal i com les presentava el metge cirurgià Ricard Cortada:


"Los aficionados á las excursiones, hallan solaz y recreo visitando las pintorescas ermitas y altas cumbres del Monseny, así como el antiguo é histórico castillo de Monsoliu, abundando, por todos los bosques, las liebres, conejos y perdices para los aficionados á la caza".
Si bé els banys varen començar a oferir excursions com a element terapèutic, ràpidament aquestes varen atreure la seva pròpia clientela. D’aquesta manera, a la fi de segle, la Guia del banyista del doctor Jimeno explicava que els concurrents als balnearis eren de dos tipus: "(...) enfermos propiamente tales y los que se ha dado en llamar touristas; los primeros interesan al crédito curativo de las aguas, lo segundos á la explotación de las mismas". El turista complementa o eixampla la demanda dels establiments termals, que sembla que, malgrat haver-se posat de moda, no acaben de tenir prou practicants com per mantenir-se. Ara bé, els banys seguiran oferint-se als "malalts" i el doctor Jimeno, tot i veure aquesta diferenciació entre malalts i turistes, també pensa que els qui només busquen repòs i apartar-se de la vida ordinària també són malalts, tot i que no en el sentit estricte, car els calen unes medicines higièniques que només troben en els balnearis, en les excursions, etc. Prova d'això és que no van a qualsevol establiment, sinó al que els sembla més indicat segons la seva idiosincràsia i temperament. Això genera una diferència entre el malalt que segueix uns horaris i règims estrictes, i el que


"(...) va á un balneario como puede ir á una orgía y se levanta á las doce de la mañana, se acuesta á las cuatro, está sentado el resto del tiempo jugando y en continuas libaciones (....)".


Doble règim disciplinari; doble finalitat, però un únic mercat. Malalts i turistes ocupen uns mateixos espais per raons terapèutiques més o menys semblants que els condueixen a certs indrets qualificats com a naturals. Per això, per al nostre metge, el paisatge i la seva vista és molt important, fins al punt que permet compensar les mancances climatològiques d’algunes estacions higièniques:


"La situación de la Puda de Montserrat no ofrece el aspecto y condiciones climatológicas de las estaciones montañosas; pero no obstante, colocada al pié y dirección S. E. de la histórica montaña de Montserrat, junto al rio Llobregat, cuyos efluvios y corrientes la refrescan lo suficiente para contrarrestar los inconvenientes de un terreno relativamente hondo en que se encuentra, la lozana vegetación de la izquierda del Llobregat, el movimiento fabril que reina en todas sus orillas y los variados panoramas que ofrece la montaña, son circunstancias, por las que se podrá apreciar el atractivo que tiene un paisaje como aquel, quebrado, de múltiples aspectos y que dá motivo á agradables excursiones que son la delicia de los bañistas".
El paisatge forma part de la teràpia aplicada als malalts i es converteix en l’element essencial per al reclam dels turistes. Aquesta mateixa associació del bany amb el paisatge la trobem en quan Jimeno parla de Caldes de Boí:


"El valle de Bohí en el que radican estas Caldas está constituido por estribaciones del Pirineo ofreciendo un paisaje verdaderamente alpino por lo frondoso y agreste".
Fins al punt que aquells establiments que només es poden presentar com a centres de salut sembla que perdin bona part del seu interès. En contraposició als casos de la Puda o de Caldes de Boí, Jimeno es mostra decebut pel que passa a Caldes de Montbui, que s’anava consolidant únicament com un centre de salut adreçat a persones malaltes:


"Poco puede decirse de los atractivos del paisaje y de los alicientes que Caldas ofrece al tourista, ni nadie se ha preocupado de ello: á Caldas concurren anualmente una inmensa multitud de enfermos, y ante las exigencias y necesidades del enfermo quedan en lugar muy secundario las conveniencias y los regalos que ambiciona el que viaja por placer. En Caldas no caben descripciones de bosques, de excursiones, de jardines, de nada que sólo tienda á dar expansión al ánimo; encaja mejor describirlo con la seriedad y el interés que se describe un hospital y por esto á que siente obligado quien ha de describir tan notables termas, se encuentran también más obligados los habitantes de Caldas al recibir á los enfermos que concurren á sus casas en busca de salud (...)".
Tornant a Sant Hilari, Jimeno diu que ha adquirit importància en els darrers temps, o sigui, a la fi del segle. Hi va gent que busca solució als seus problemes i una minoria per tal de fruir del clima i de la topografia del país. Sembla ser que això hauria fet que Pérez Jiménez li donés un valor fonamentalment terapèutic.
En tot aquest entrellat entenem que per a Jimeno, a la vall de Ribes, a més de les distraccions que ofereixen els hotels, hi hagi,


"(...) sus naturales atractivos, que son el secreto de la preferencia que le dan muchos veran