|
7 - Setena part: La muntanya catalana com a punt d'arribada
Aquesta setena part, just abans de tancar aquesta investigació, es planteja la imatge de la muntanya que tots els actors que hem estudiat, vivint en un context social que més o menys hem pogut endevinar, tenien en ment quan parlaven de Catalunya. Hi trobarem moltes de les coses que ja hem estudiat en capítols anteriors. D'aquesta manera, el reencantament del món que s'estava duent a terme va inscriure's en el registre de naixements amb clau catalanista, però sense oblidar les seves arrels religioses, tot i que transformades en una activitat científica i fins i tot estètica. L'estètica del sublim que trobem al segle XIX possiblement va servir per a aquest reencantament del món, tot i que aquest cop es basés en un individualisme que pretenia ser immanent. |
7. 1 - La sublimitat de la muntanya
El romanticisme va posar de moda el sentiment del sublim i les muntanyes foren una de les coses més clarament captades en aquesta clau. Aquest capítol fa una primera aproximació teòrica al que fou el sublim, comparant aquest moviment amb el sentiment del pintoresc. Tanmateix, planteja que el model del sublim català sembla haver estat localitzat als Alps suïssos.
7. 1. 1 - El sublim i el pintoresc
Per entendre el canvi de valoració ecosimbòlica de la nostra muntanya, no podem deixar de costat l'estudi de les idees estètiques dominants en aquella segona meitat del segle XIX.
En aquest punt, cal dir que al segle XIX català es produeix la irrupció d'una nova "moda" estètica, una manera d'entendre l'art que, posada en contacte amb el medi natural, donaria lloc a unes visions molt diferents del que fins llavors havien estat els llocs de l'horror que hem estudiat capítols enrere. Ens referim a l'estètica del sublim, sentiment que la tesi de Serge Briffaud demostra que,
"(...) est l'une des conditions de possibilité essentielle du "démarrage" du mouvement d’«exploration» des montagnes".
Però, tot i aquesta "descoberta" del sentiment del sublim, encara al segle XIX trobarem aquells penya-segats espantosos que feien allunyar la gent dels indrets muntanyencs: a final de centúria, concretament l'any 1896, es va escriure que de prop del Cavall Bernat de Montserrat es descobria,
"(...) un horroroso precipicio que causa vértigos al mirarlo, y de ordinario hace retroceder á los más atrevidos".
Aquí, com en molts altres textos que hem citat en un capítol anterior (3.4), el sentiment que trobem és l'horror, no encara l'horror que causa plaer, que serà allò que -com veurem unes línies més avall- definirà el sentiment del sublim. Ara bé, la posada en marxa de l’estètica del sublim va anar molt directament vinculada a una nova mediança que, a nivell estètic, s’ha conegut amb el nom de pintoresquisme. Des del nostre punt de vista metodològic, l’estudi del que s’entengué per pintoresc és imprescindible per tal de comprendre com va funcionar el que hem anomenat formalització. Per això, encara que pintoresc i sublim siguin dues estètiques indestriables i que potser el que més ens interessa és el sentiment del sublim, considerem que primer cal explicar el concepte del pintoresc, és a dir, allò que mereixeria ser pintat, allò que no desmereixeria en un quadre. Ho veiem molt clar quan Gaietà Cornet i Mas mira el Llobregat des de Montserrat i veu com s'hi reflecteix un "pintoresco paisaje"; amb la següent frase deixa molt clar a què es refereix:
"Y no es este solo el punto de vista que embelesa al que con detencion lo contempla, no: por debajo de los majestuosos arcos del puente descúbrense las encantadoras riberas con unos saltos de agua y hermosas arboledas, que solo un hábil pincel puede representar".
El primer que ens interessa remarcar per definir el pintoresquisme és el fet que la natura és descodificada a partir de models que sorgeixen del món de la pintura a partir d’allò que els "pinzells" pintarien. En el mateix sentit, Cels Gomis descriu la Vall d'Hostoles (1894) en termes de pintoresquisme i agradabilitat i, parlant de les rodalies de Sant Feliu de Pallerols, diu que,
"(...) presentava un aspecte tan trist y melancólich, que'n Modest Urgell no l'hauria pas desdenyada pera ferne lo millor dels seus quadros".
Aquest sentiment del pintoresc suposa buscar el "costat bo" del paisatge, el lloc que un artista que recollís l’ideal pictòric del seu temps, seguint certs criteris estètics, triaria per fer-ne una obra d'art: amb aquest gest, el medi ambient es posa en acord amb un determinat tipus de discurs que el converteix en un text que haurà de ser llegit en un sentit molt concret. Algú que estima la bellesa projecta bellesa sobre el medi ambient i, com que aquesta bellesa forma part del medi i del subjecte, a aquest procés -més que de projecció- el qualifiquem de trajeccció. Trajectada al medi ambient, la bellesa del discurs embelleix el text d’una manera quasi natural. D'aquesta manera, el mateix poble de Sant Feliu, vist d'una banda concreta, no té res de "pintoresch", per a Gomis. En canvi,
"Desde hont es realment pintoresch, es vist desde el carrer de Sant Sebastià, á la sortida del poble (...) Una fotografia presa desde aquest punt, sería veritablement bonica".
La bellesa, que és dins del cap de l’autor, surt a l’encontre del medi i li exigeix una determinada forma, forma que només és accessible des d’un punt espacial concret. Vist des d’aquest punt, que és alhora físic i social, i el més pertinent per a la nova mediança, el medi ambient adquireix una forma diferent: ha estat formalitzat i es presenta com un text nou que pot ser descodificat com un discurs diferent. El mateix passava amb un pont que hi havia sota de la torre Maria,
"(...) tot fet de tosca negre y mitj cubert per las euras, que vist desde cert punt de la riera, produheix un magnífich efecte y un artista podría molt bè utilisarlo com primer terme de algún paissatge".
El pintoresc és la manera d'entendre la realitat en què es fa més patent aquell procés d'artialització que ens parla Alain Roger. A través del pintoresc són uns ulls d'artista els qui miren la natura, i en ella hi veuen quadres o fotografies que ajuden a fer agradable (o sublim) el medi ambient. De manera que arriba un moment que no sabem si veiem perquè tenim uns models al nostre cap o si la visió ha conformat la nostra mirada. Es tracta, en el fons, d'un procés de retroalimentació constant, procés en què imatge mental i imatge física esdevenen cada cop més analògiques. Des d'aquest punt de vista s'entén que Josep Aladern convidés el destinatari de les seves Cartes andorranes a pujar a la vall de Satúria si volia pintar el paradís: "(...) si un dia haguesses de pintar una vall del perdut Paraís terrenal, te recomanaría que vinguessis á pendre per modelo la de Saturia". Aladern veu segons uns models que (altres) li han fet veure abans, a través d'altres pintures o textos en general, perquè la imatge que té del paradís no és possible tenir-la com a percepció; només com a representació ens hi podem acostar.
Per acabar d'entendre el funcionament del pintoresc proposem un text del Comte de Carlet. En aquest, Armet i Ricart explica que el camí que va de Ponts cap al nord, tot seguint el Segre, és "pintoresch". Es el mateix sentiment que mostra davant de la campanya de la Seu d'Urgell:
"La campinya de la ciutat es admirable (...) En tot el cercle de l'horitzó s'aixequen altes montanyes que formen al quadro meravellós".
Per al nostre comte és el camp agrícola el que és agradable, com es veu en altres passatges del seu escrit en què mostra el seu amor pels camps verds i les arbredes. En aquest espectacle, les muntanyes fan de fons, i tot plegat dibuixa un quadre, diu. A banda d’altres temes que ja hem vist anteriorment -la bellesa de la campanya i de la verdor- el que més ens interessa del seu text és el fet que el comte defineix com a pintoresc un espai que encaixa amb uns models que certs artistes li han proposat anteriorment. Ara bé, quan aquest paisatge no encaixa en la casella del pintoresc, pot passar com al nostre comte:
"Més que pintoresch, es fantàstic el paisatge, y fins en certs moments apar que un no estiga en presencia de la realitat, de la naturalesa en tota la seva més sublim grandesa, y contempli extasiat una decoració de teatre o una creació del genial llapiç de Gustau Dorés".
Els gravats de Doré l'inciten a sentir la sublimitat de la natura. Però en altres casos, el model és un altre. És el cas de la Massana,
"(...) tan pintoresca que es un veritable jardí que recorda'ls millors paisatges suissos".
Avançant-nos al que direm més endavant, remaquem que entre Aladern i el comte de Carlet hem trobat dos dels models més utilitzats per referir-se a la bellesa d’un indret natural: un d’arrel medieval i predominant durant l’edat moderna, el del paradís; i l’altre, cridat a esdevenir el model per mirar el medi natural, especialment muntanyenc, a l’edat contemporània: el paisatge suís. En ells podríem resumir les dues mediances de les edats moderna i contemporània.
Per entendre la centralitat del paisatge suís en aquesta segona fase cal explicar que el tema de la percepció en clau sublim de la realitat es remunta a Edmund Burke i a Immanuel Kant. De fet, l'obra de Kant és deutora de la d'Edmund Burke, A Philosophical Enquiry into the Origin of our Ideas of the Sublime and Beautiful (1757). Per a Burke, el sublim és:
"Whatever is fitted in any sort to excite the ideas of pain, and danger, that is to say, whatever is in any sort terrible, or is conversant about terrible objects, or operates in a manner analogous to terror, is a source of the sublime; that is, it is productive of the strongest emotion which the mind is capable of feeling".
En aquest sentit, com diu Miguel d'Ors, cal distingir entre allò que és bell i allò que és sublim:
"Lo bello es aquello que despierta en nosotros amor, por reunir ciertas condiciones, en cuya enumeración se detiene Burke con una prolijidad que hoy nos resulta graciosa: la pequeñez, la tersura, la variación gradual y no abrupta, la delicadeza y el colorido claro y no vivo (...). Lo sublime es, en cambio, lo que suscita emociones de sufrimiento o de peligro -las más intensas de todas las experimentables- a causa de peculiaridades como la grandeza, la oscuridad, el poderío, la privación de algo, la dificultad de construcción, la magnificencia, el estrépito, la sorpresa o el hedor. Lo sublime provoca, en lugar de deleite, asombro: sobrecoge a la razón, bloqueándola, y deja así campo libre a esa expansión de las potencias irracionales -sentimientos, fantasía, sueños y ensueños- que constituye una aspiración fundamental para todo romántico. Kant, en sus Observaciones sobre el sentimiento de lo bello y lo sublime (1764), ahondará en esas ideas".
De fet, Kant fou un dels grans teòrics de la teoria del sublim i la seva manera de definir i d'explicar aquesta nova mediança va permetre trobar un paradigma general per estimar les muntanyes. Per a ell el sublim era un sentiment que unia el terror i l’agradabilitat i un dels exemples més clars es trobava en les muntanyes:
"La vista de una montaña cuyas nevadas cimas se alzan sobre las nubes, la descripción de una tempestad furiosa, o la pintura del infierno por Milton producen agrado, pero unido a terror (...)".
Aquest terror agradable és l’essència del sentiment del sublim, un sentiment que, en l’obra de Kant es contraposa a una "(...) sensación agradable, pero alegre y sonriente", que és el que caracteritza el sentiment de la bellesa. Ara bé, el medi ambient agradable, bé percebut en clau de pintoresc, bé en clau de sublim, no deixa de ser un medi estimat; esdevé, per tant, un paisatge tal com l'entenem aquí. En aquest sentit hem de veure que, tal com el pintoresquisme ha formalitzat la nostra mirada sobre la natura, el sentiment del sublim també l’ha formalitzada, especialment en el que fa referència a la muntanya, però en un altre sentit força diferent. De fet, ambdós són inseparables: pintoresc i sublim es consoliden com dos conceptes complementaris i antinòmics que trobem des de la fi del segle XVIII:
"Le premier concerne les spectacles qui plaisent sans émouvoir; l'autre nous fait confronter les accidents, nous entraîne à réfléchir sur la précarité du sort de l'homme. Le pittoresque est lié au sentiment paisible de la contemplation. Le sublime résulte de l'opposition de l'homme et de la nature, déchaînée ou terrifiante et des accidents dramatiques qui surviennent. Les bourrasques, les tempêtes, les naufrages, les cascades et les cataractes, tout comme les incendies, s'opposent parfois chez le même peintre".
La bellesa genera plaer (pleasure), mentre el sublim una delectació (delight),
"non pas du plaisir, mais une sorte d'horreur délicieuse, une sorte de tranquillité teintée de terreur"
"Le terreur est en effet dans tous les cas possibles, d'une façon plus ou moins manifeste ou implicite, le principe du sublime".
D’aquí podem fer arrencar dues de les grans visions de la muntanya durant el món contemporani, dues visions que Jean-Paul Bozonnet ha il·lustrat a partir dels mites d’Icar i de Prometeu, una basada en l’agressió i l’altra en la contemplació. En el cas català, al segle XIX, encara les muntanyes seguiran essent per a alguns autors temibles i horroroses. Però la moda del pintoresc i, especialment, del sublim -que arriben de la mà del romanticisme- les convertiria en horrorosament belles. Des del nostre objecte d’estudi, el que més ens interessa és el sentiment del sublim, precisament perquè permet superar de forma dialèctica la mediança medieval basada en l’horror provocat per les muntanyes.
A diferència del sentiment de la bellesa, que es capta de forma quasi natural, la sublimitat de les muntanyes és un sentiment que es divideix en dues fases: primer un estat transitori, confús i desagradable; després, la percepció d’una bellesa (que es qualifica de sublim). Aquest sentiment en dues fases queda molt clar quan Philip Thicknesse arriba a l'ermita de Sant Antoni (1777), tot i que en aquest cas l'ordre normal dels dos estadis ha estat alterat: "(...) I was as glad to leave it, as I was pleased to have seen it". També el veiem molt clarament en el viatge de Manuel Dicenta a Montserrat:
"La primera impresión en mí producida por Monserrat, fué profundamente desagradable.
Aquellos picos grises, en su mayor parte redondeados, y semejantes, por su configuración, á monstruosas calaveras humanas; aquellas vertientes plomizas, donde la vegetación parece moho y las amarillentas desconchaduras coágulos de sangre anémica; aquellos derrumbaderos, no alegrados por el caer bullicioso del agua; aquella estrambótica arquitectura con que Naturaleza se ha complacido en dotar al gigante, para hacerlo adorno de teatro, montaña de cartón por torpes manos construida, causan, si se contempla Monserrat desde lejos, un efecto sencillamente desastroso.
Pero cuando se llega al pie (...) varía el espectáculo en absoluto; truécase la visión, de desagradable, en sublime, la montaña se va apoderando de uno poco á poco, denominándole (sic), esclavizándole, obligándole a reconocer su belleza herculiana y su salvaje majestad".
Des d’un punt de vista ontològic, davant d’un espai bell, l’evidència textual de la realitat geogràfica condueix gairebé de forma immediata l’espectador al plaer estètic (la bellesa), però davant d’un fenomen sublim, la bellesa textual del món geogràfic no és, d’entrada, evident. Només en un segon moment el medi ambient horrorós esdevé bell i és aquesta forma de bellesa, que anomenem sublimitat, el que formalitza en un altre sentit aquell indret.
També volem matisar que aquest nou discurs que "venia" del medi natural -d’un text-, objectivava la nova mirada muntanyenca i que aquesta nova mediança esdevenia la forma correcta de mirar el món natural. En aquest punt, discurs i text es confonen, fins al punt que fets natura o fets humanitat se’ns fa difícil saber qui parla de qui i qui objectifica a qui: per això la seva essència trajectiva.
7. 1. 2 - El sublim alpí a Catalunya
Ja hem vist que el comte de Carlet recorre al model suís per descodificar en termes pintorescos el paisatge andorrà. Aquest conjunt de tòpics emprat per parlar de la bellesa de la muntanya, com ja hem avançat, qualificarà bona part de la representació contemporània de la muntanya a Catalunya. Era, per tant, un model molt compartit. En el mateix sentit s'expressava Josep Coroleu:
"En la Segarra hi veurém una successió de serras que semblan una serie de grahons que'ls titans haguessen fet pera escalar lo cel, y timbas y fondaladas, y torrents que bramulan escumejant per poch que dure l'oratge, y masías y ermitas edificadas en paratges tan enlairats que'l viatger los creu inaccessibles. No cal pas anar á Suissa ni á Escocia pera trobar una Naturalesa esquerpa y grandiosa ab tota la sublimitat que tenen sos grans pahisatges quan no'ls ha modificat la industria del home".
Un altre autor que també va captar una part de les nostres muntanyes en clau sublim és Antoni Viladevall. Per a ell, la "sublime belleza" de la Vall d'Aran, -"(...) riqueza la llamo en sentido metafórico, pero bien podría convertirse en real y positiva"- era el que commovia i dominava els cors que s'hi enfrontaven. Des del seu punt de vista, el terreny de la Vall té un aspecte "(...) terriblemente sublime, mezcla incomparable de lo ameno y sonriente con lo espantoso y amenazador", com es veu en aquells,
"Derrumbaderos de imponente grandiosidad; aludes que descienden, arrastrando á su paso árboles seculares y pesadísimos peñascos, y que en el deshielo forman, ya caprichosas cuevas, ya puentes de nieve, y otras mil figuras extrañas y grandiosas".
"Panoramas magníficos que ofrecen al atrevido excursionista las altas cumbres (...) y si es aficionado á las fuertes impresiones, intente el escalamiento peligrosísimo de la terrible Furcanada ó el no tan peligroso, aunque difícil, de Aneto (...)".
Diguem que, en general, un dels models del sublim muntanyenc -segurament el més emprat- era Suïssa, és a dir, a grans trets, els Alps. Viladevall és clar quan es demana:
"¿A qué van a Suiza tantos españoles teniendo el Aran en casa? No puedo comparar estos países, pues nunca he estado en Suiza; pero sí puedo comparar fotografías con fotografías, vistas con vistas. Bien puede Suiza gloriarse de poseer más colosales obras de los hombres; pero ¿qué son las obras de los hombres comparadas con las de Dios? ¿Que allá hay mayores comodidades? Cierto; mas no faltan del todo en el Valle de Arán, y aumentarían con el número de visitantes. ¿Que es más fácil el acceso? Eso no; pasando por Francia se llega á Arán con toda comodidad y rapidez (...)".
Juan Avilés, parlant també de la Vall d'Aran, en dóna igualment una imatge altament sublim:
"Embellecido por la distancia, el poético panorama hace el efecto de un país ideal, de un valle en miniatura con sus pueblecillos de juguete, sus diminutos árboles y sus imperceptibles senderos. Pero ¡no! sobre el delicado escenario aparece un caos de montañas; picos se amontonan sobre picos, hacinados, revueltos, confundidos, como en descomunal batalla, ganoso cada uno de sobrepujar á los demás; grandes masas de nieve cubren las espaldas de los montes, y allá, en el fondo, serena, magnífica, como Júpiter en su elevado trono presidiendo tranquilo incruenta lucha entre los dioses inferiores, se destaca dominando toda la cordillera Pirenaica, la enorme mole de los Montes Malditos, cuyo inmenso nimbo de celestial blancura, refleja y desafía los rayos del ardiente sol (...) que (....) se oculta entre las nubes. Todo en el valle aparece verde, desde el río á las cumbres de los montes, verde de todos los tonos y matices, salpicado por el color más sombrío de los pueblos que se agolpan sedientos al Garona. Y esta verde decoración, sirviendo de pedestal á la de un sinnúmero de altivos picachos, sobre los que descuellan las albas túnicas del Maladeta, es de un efecto imponderable, grandioso, sublime, aumentando aun por lo inesperado y rápido de la mágica aparición".
Per a Avilés, amb el pas del temps, la Vall esdevé monòtona i avorrida. Cal, doncs, que es miri cap amunt, cap als cims, que són els que asseguren aquesta magnificència que parla del poder del Creador. De manera que:
"El país de Arán lo forman las montañas, no es el valle; á ellas hay que subir si no se quiere formar un concepto por lo deficiente equivocado de esta poética región".
El Pirineu, descobert pel romanticisme, va ser "descobert" fonamentalment en aquest codi, el del sublim. L'any 1883, Josep Franquesa i Gomis guanyava l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb el seu poema Als Pirineus. Franquesa comença amb un cant a la serralada com a niu de la independència catalana i com a nodridora de la raça. Però acaba cantant al desordre harmònic:
"Salve, desordre armónich de valls y serraladas,Per als nostres autors, la idea del sublim s'associava amb la del desordre i fent aquesta assimilació es produïa un gir històric força important i de la simetria i l’harmonia es passava al desordre; de la línia recta a la corba. Aquest punt de vista havia estat molt clarament especificat per Jaume Balmes, l'any 1842, quan defensava els pagesos afirmant que ells coneixien millor la natura, perquè la gent de ciutat no hi tenia contacte. Balmes parlava,
"(...) del sublime desorden de la naturaleza; de esa naturaleza nunca pequeña y mezquina, siempre grande, siempre asombrosa, siempre sublime, ora se halle en profunda calma, silenciosa como las cavidades de un abismo, ora se agite estrepitosa al bramante bufido de la tempestad".
El gir històric de què parlàvem està en el fet que, si l'edat moderna havia ressaltat l'harmonia i la proporció en la muntanya de Montserrat com a elements que la feien agradable (vegeu més enrere, 4.3), l'edat contemporània posarà de moda el desordre aparent com a font de plaer estètic. Aquest procés de canvi va ajudar a la implementació d’una mediança basada en el sentiment del sublim. Les categories del sublim es van posar de moda per parlar de la muntanya, especialment de l'alta muntanya, perquè d'aquesta era més difícil de parlar-ne en termes de bellesa, acostumats com estaven aquells personatges del segle XIX a veure la bellesa en l'ordre, la planúria i el rendiment. Recordem que tant Maspons com Verdaguer havien trobat trista l'alta muntanya. Aquesta nova manera de parlar de la muntanya va arrelar fins i tot en els estaments eclesiàstics, com ja hem vist en el cas d'Antoni Viladevall i la Vall d'Aran. És també, en certa mesura, el cas de la "Romería a Montserrat" de Pau Piferrer:
"Una naturaleza horrible arredraba á nuestros antepasados, que subian á las ermitas por varias sendas y peligrosas escaleras que á el las conducen: ora como colgados en el aire miraban con pavor los derrumbaderos, que de pico en pico se prolongan sus cabezas; y ora, al doblar la punta de una roca, tendíase á su vista un vasto panorama, en cuyo fondo asomaban tal vez cumbres nevadas".
Un altre autor molt donat al sublim fou Jaume Massó. Per a ell, el Pirineu forma un paisatge que és precisament paisatge mercès a la seva forma escabrosa:
"Los territoris atravessats pel Freser, constituheixen una de las comarcas més pintorescas de Catalunya. Casi be bastaria lo dir que está ajeguda als peus de la escabrosa cordillera dels Pirineus Orientals, pera estalviarnos descriure la hermosura de son paisatje".
"Que'ls encontorns del santuari de Nuria no's pot desitjar res més salvatje ni més pintoresch".
"Per tot arreu que's vagi á Nuria, 's topa ab un camí en extrém pintoresch; tan per la part de Cerdanya com per la que á nosaltres nos pertoca descriurer".
"Lo camí que va de Nuria á Queralps, captiva en gran manera, ja sia per lo salvatje y desconegut, com per lo pintoresch y variat".
"No's pot desitjar res més faréstech, sublim y magestuós qu'una tempestat en aquells paratjes"
"Lo camí de Queralps á Ribas es també en extrem pintoresch, pero no tan salvatje y desconegut com lo de Queralps á Nuria".
D'altra banda, en els seus Croquis pirinencs, Massó parlava d'un contrabandista, amagat sota una bauma, davant d'una tempesta:
"La foscor que embolcallava aquelles regions era imponent i esglaiadora, quan no l'esqueixava la claror de la centella, apareixia l'Isidro espitregat, foll, canta que cantaràs, com rient de l'espectacle sublim de la Natura".
Aquesta línia sublim arriba al seu màxim en el poema "Turbonada":
"El vent nuvols acoblaCom hem vist, en el cas català no varen mancar visions contemporànies del medi muntanyenc en tant que cosa sublim, visions portadores d’una violència incontrolable que esdevenia bella en ella mateixa. El romanticisme va jugar un gran paper en tot aquest moviment medial i aquesta nova imatge de la muntanya tindrà grans repercussions en els temps a venir, fins i tot en els nostres dies.
Resum:
La natura captada en clau sublim deixa de ser una natura natural per esdevenir natura de mida humana; en ella el poder humà està, si no per sobre, com a mínim a recer de la potencialitat destructiva de les forces naturals, i la humanitat esdevé mestra i posseïdora de la natura. Encara que això només duri el que dura una tempesta d'estiu.
7. 2 - La tempesta i la sublimitat de la muntanya
Potser la millor manera d'entendre la nova natura ecosimbòlica de la muntanya catalana al segle XIX sigui l'estudi d'un dels seus fenòmens atmosfèrics més espectaculars. Es tracta de la tempesta que esclata en plena muntanya. Aquí els elements fisicoquímics resten en un segon terme, i els llamps i trons són representats en tant que alguna cosa horriblement bella.
D'aquesta manera, la potencialitat destructiva de la natura és (suposadament) controlada pels humans. En el fons d'aquesta mediança radica un reencantament del món, evident en termes estètics, i no tan clarament perceptible en termes de relació amb l'àmbit del sagrat.
Amb el romanticisme, la naturalització de noves formes de relació amb el medi ambient va convertir les persones en espectadors i espectadores davant de la natura. Calia anar a certs indrets per experimentar aquelles noves sensacions que se suposaven naturals i que fins llavors havien estat negades: calia plorar davant certes runes recordant el passat nacional i calia passar por a la muntanya. La natura naixia com a espectacle: l’espectador només havia d’esperar que els elements naturals comencessin i acabessin la seva funció per tornar a l’estat natural de les coses. Davant la natura, calia saber esperar i mirar: és a dir, ser un bon espectador. En aquest sentit, la tempesta observada i viscuda per l'espectador és, potser, el model més clar de fet natural que genera sentiments sublims. També és de les coses que, des que el sublim existeix, s'ha dit que en generen, començant pel mateix Kant. Aquest és el cas de Cornet i Mas des del cim de Montserrat:
"Nada mas pintoresco que mirar desde esta elevacion como las tempestades se forman á los pies, repitiendo mil ecos el retumbo del trueno al hacer estremecer aquellas gigantescas moles envueltas en cenicientas capas de nubes serpenteadas de amarillos relámpagos que van estendiéndose como un mar en la llanura, inundándola con torrentes de agua, mientras brilla en esta cima la mas pura luz del sol".
L. M. de Parrella en les seves Observaciones generales sobre los valles de Andorra, l'any 1842, exposava com era la primavera a les valls d'aquest "pintoresco pais":
"En esta risueña estacion por todas partes hierve y brota el agua, vense deslizar de las montañas mil riachuelos formando las mas vistosas cascadas, la nieve ablandada por el sol, brilla y reluce como una escama de plata, la tierra descubre poco à poco su faz descolorida, y las plantas sepultadas por tanto tiempo, levantan y enderezan sus mustias y ajadas cabezas. Esta es la parte risueña y pintoresca de la primavera, que la tiene tambien magestuosa y terrible. Ese mismo sol ese mismo ayre del sud que quita à los rios, sus cristalinas prisiones, penetra en los depositos de nieve arrinconados en los barrancos, y en las hoyas de las montaña: los raja y quiebra haciendolos deslizar hasta su base. Presentase entonces el terrible azote de los paises del norte, el rapido y destructor torbellino. Retumba por los montes y los valles, su ronca y terrible voz, al acercarse la gran masa de nieve doblan el pino y abedul sus fuertes y robustas copas y la mode de ayre que le precede desgaja y quiebra su tronco, como debil y flexible caña. Arrastra delante, y en pos de si todo lo que le presenta algun obstaculo, destruye arboles, casas, y ganados, y deja por todas partes la mas terrible escena de luto y desolacion. De tan triste y horroroso espectaculo, pasa esta variada naturaleza, al mas sencillo y gracioso accidente".
Pocs anys més tard, concretament en 1861, els Jocs Florals donaven dos accèssits a dues obres en què el sentiment de l'horrible sublim hi era, d’alguna manera, present. El primer accèssit fou per a Víctor Balaguer, que aquell any havia estat declarat Mestre en Jochs Florals, amb La campana de l'Ave Maria:
"De lluny, de lluny ve lo núvol,
de lluny ve la nuvolada....
Cuant cruza per sobre'l mar
taca sòn mirall de plata,
cuant s'extén per sobre l'bosch
l'aucellet poruch s'amaga,
cuant passa sobre la vall
ne cau marcida la planta.
¡Fugiu, fugiune, pagesos,
que la tempesta amenassa!
De lluny, de lluny ne ve l'núvol,
de lluny ve la nuvolada;
ne porta serpents per llamps,
en sòn seno lo tro guarda,
y la mort y destrucció
naixerán de sas entranyas".
Al crit de "fugiu-ne pastors, que tot ho mata", Balaguer es mostra encara poruc davant la potència dels elements naturals, la mort i la destrucció personalitzades. El segon accèssit fou per a Antoni Camps i Fabrés amb Lo solitari de Montserrat. Camps no es mostra gaire més tranquil davant la tempesta:
"Al pich mès alt m'acullo, la nit cubre la terra,
me gronxo sobre l's núvols, y en va busco un estel;
los uracans brunséixen, lo llamp ratlla la serra...
oh trons, en vostras alas, pujáu mon crit al cel!!!"
Però no gaire anys més tard, en 1867, Francesc de P. Fors de Casamayor, parlant de Montserrat, dirà que "Agradable y sorprendente es el espectáculo del bello panorama que desde la cima se presenta (...)". Fors pensa en la visió des del cim del Llobregat, de Monistrol, dels pobles més llunyans, del ferrocarril que uneix Barcelona amb Saragossa, però també pensa a,
"(...) admirar en claro y sereno dia el imponente espectáculo de la tempestad que algunas veces se forma y muje bajos sus piés (...)".
Hem arribat a l'autèntic sentiment del sublim; l'espectador, protegit dels mals de la natura desbocada, en percep una petita dosi, domesticada, i d'aquesta manera el medi natural se li fa, no ja horrible, sinó horriblement encantador. L'anorreament que podrien provocar les forces naturals desencadenades esdevé un cant a la natura que assegura i reconforta l'individu.
Les notícies històriques sobre Montserrat que va publicar Sardà i Salvany l'any 1881 no s'obliden de citar Pau Piferrer per començar la descripció de la muntanya. A aquesta descripció, el nostre autor hi afegeix uns jocs amb la boira que fan que les agulles li semblin sentinelles, a més
"(...) si entre ellas serpentea el rayo y retumba el trueno ó silba con agudo alarido el huracan, le es imposible al más indiferente espectador sustraerse á cierto vago terror, á cierta impresion de pavoroso respeto".
L'alternança amb moments de suavitat, en què podríem dir que el paisatge deixa de ser sublim per esdevenir bell, el fa exclamar:
"Lo que fuera antes sombrío como una página de Dante ó un cuadro de Miguel Angel, es un momento despues agraciado como un idilio y fresco como una Virgen de Rafael. Varias veces trepando por aquellas agrestes veredas, asomándonos con pavor á aquellos altísimos precipicios, viendo alternativamente aparecer y desaparecer ante nosotros aquellos gigantes de espantable catadura, hemos podido apreciar en el espacio de pocos momentos este singularísimo contraste. Y nos hemos hecho á proposito de él la reflexion siguiente: Por necesidad habia de ser montaña religiosa la que se nos ofrece en eso mismo como un símbolo el más expresivo del doble aspecto, tremendo á la vez y risueño, de nuestra sacrosanta Religion. En efecto. Por un lado los dogmas severos del juicio de Dios, de la eternidad del castigo, de la necesidad de la penitencia, de la lucha constante del hombre consigo mismo, de la muerte de Cristo en el Calvario; por otro las inefables promesas del cielo, las tiernas parábolas del padre de familias y del buen pastor, las armonias dulcísimas del culto cristiano, la faz amorosa del ideal de toda hermosura, cual es el Verbo humanado, las puras sonrisas de los Angeles y la celestial belleza de la Virgen Madre. ¡Ah! No, no podia ser otra cosa la montaña de Montserrat que monumento religioso; tal destino le dió el Artista supremo al trazar desde la eternidad el plan de tan soberbia arquitectura; doble sello le puso que lo acreditase de suyo durante todos los siglos, y á despecho de todas las vicisitudes: el sello de la majestad infinita de Dios y el de las gracias inefables de su Madre santísima."
Aquest sentiment del sublim sembla traspuar també en els escrits d'alguns naturalistes. Concretament podem pensar en el cas de Jaume Almera quan parla de la Vall de Núria. Posat al santuari, Almera aconsella al lector que vulgui fruir de "panoramas hermosos, extensos y variats" que en comptes de pujar al cim de Puigmal, vagi als estanys de Carançà, car, a "ulls del geolech", és més interessant a causa dels plegaments, torçaments, ondulacions, denudacions, etc. que allà ha patit la muntanya.
"Fortas y sublimes son les impresions que causa en lo esperit lo panorama de aquestas negrencas y graníticas montanyas en lo estiu, però no ho son menos las que causa lo extens y accidentat paysatge que ofereix á la vista lo blanc mantell de neu de que estant forradament vestidas en lo hivern, ab la diferencia que mentres en aquella estació la vida per tot arreu se veu brollar, en lo hivern sembla que la mort tot ho domina".
"Però en mitj de aqueixa lluyta ab los elements per avansar cap amunt, se sent en aquestas altas soledats quelcom que sublime y etern, puig per una part lo panorama es indescriptible veyentse, cada volta que s'esclareix la boyra, ençá y enllá colosals massses blanques clapejadas de punts negres que tanquen l'horisó, y á través de la negre y espesa boyra que tapa la volta del cel, s'hi veu lo sol com un globo de foch que desperta en lo esperit lo pensament de l'Infinit avivat per la proximitat de la casa de Aquella que lo tragué al mont vestit ab lo ropatge de la naturalesa humana".
La descoberta del Pirineu que en aquells dies duen a terme alguns dels naturalistes catalans es va desenvolupar en clau geològica, però els elements paisatgístics i sublims no hi són gens absents. Així, en la seva Excursió als Pyrineus Centrals, Artur Bofill descriu un lloc dient:
"Verament, un día de tempestat, de aquellas furiosas tempestats que s' desencandenan ab tanta freqüencia en lo cor del Pyrineu, aquesta vall ha de oferir un espectacle que ompli d'esglay al esperit més fort".
Però no tenim massa elements per afirmar que aquest sentiment sigui agradable, i per tant sublim, a no ser el fet que descrigui la situació de Benasc com a pintoresca. És més, quan més endavant digui que "(...) los oratges en los Pyrineus son tant més terribles quant més prompte se improvisan (...)", podrem notar en el context de la frase que la tempesta no li agrada. "Per fi" la tempesta acaba i tot torna a ser "més alegre", "(...) al enculliment del ánimo ha succehit la expansió, á la inquietut la tranquilitat". És cert que en aquest cas Bofill no estima el temporal, però no és menys cert que viu en un moment que la seva descripció del Pirineu no pot prescindir-ne: qualsevol altre autor hi hauria fet referència. De fet, ell mateix ho havia fet dos anys abans, en 1882, parlant de Montserrat:
"En aquell cim enlayrat, desde ahont moltas vegadas l'home, com altre Júpiter tonant, contempla baix un cel pur la tempestat que s' desencadena á sos peus, no pot menys d'experimentar lo sentiment de lo sublime".
Aquesta barreja entre naturalisme i sentiment del sublim també la trobem en el conjunt de l'obra de Carles Bosch de la Trinxeria:
"¡Y las tempestas en lo círcol d'Ull de Ter!... ¡espantan! Cal trobars'hi pera formase una idea d'aquells trons que fan tremolar tota la cordillera. La lluyta de las bromas que s'engolfan dins lo círcol, impel·lidas per vents contraris, que baixan de las colladas, s'apilonan, se topan, s'arrossegan, s'enlayran, atormentadas per l'huracá en mitj de la estruenda tronada... ¡Quin espectacle més horrorós y grandiós!".
La tempesta, el tro, no fan por; ans al contrari. Són elements bells que, a alguns autors, els recorden el poder diví. Elements que no poden mancar en obres que vulguin més o menys estar al dia. És el cas del Romero de Montserrat de Martí i Cantó:
"No hay cosa que con mayor grandeza nos predique el poder de Dios, que el estampido del trueno. En una de las muchas veces que presenciamos en Montserrat la tempestad, se presentó con acompañamiento de truenos, tales y tan horribles, que daban verdadero espanto, retemblando hasta los gruesos muros del monasterio".
Per a Martí, el tro és la veu divina, però un dels seus acompanyants es presenta on ells es troben i els diu: "Señores; ¡qué magnífico! pero ¡qué horroroso!". Confrontat a l'evidència del sublim, Martí intentarà conjugar en una sola declinació la visió divina i la visió sublim d'aquest element natural:
"En Montserrat el trueno adquiere grandes proporciones. Su ruído crece, y se repite pasando de la una á la otra roca; y lo que para el alma aferrada á la culpa es un tormento que se acrecienta á proporcion de las repeticiones que experimenta esa palabra de Dios que le amenaza, para el amante de María se convierte en promesas de misericordia que alimenta más y más el corazon, cuantas veces las vuelven á nuestros oidos las rocas con su prodigiosa potencia de repercusion".
D'altra banda, Martí parla de l'ermita dels apòstols un dia de boira:
"Es imposible formarse una idea de la grandiosidad y belleza de semejante cuadro; fáltame talento y expresiones suficientes para describirlo tal cual es, y tal como se siente al contemplarlo..."
Després, a la tarda, una nova tempesta, una pedregada que ho deixa tot blanc, talment si hagués nevat, el fa exclamar:
"¡Bendito sea Dios, que todo lo convierte en dulzuras en la casa de su querida Madre, hasta lo mismo que en el mundo causa terror y miedo!".
Per a un home d'església com Martí i Cantó, és l'acció de Déu el que converteix en dolçor allò que normalment causa por i terror. En aquest punt coincideix amb altres personatges, per exemple l'excursionista Eudald Canibell:
"En estas alturas no es raro ver las nubes como se forman, crecen, se amontonan, se destrían, se mezclan; vienen, van y cambian de forma, mientras el sol, jugando con ellas, proyecta mágicas cambiantes de color".
(...)
"¡Cuán imponente y sublime debe ser aquí el espectáculo de una tempestad!"
La tempesta com a veu divina ens fa transcendir la realitat física del mal temps. No és la natura, sinó la divinitat allò que, a certa distància, contempla el nostre individu. El món esclata, però ell és en un altre món, a refugi de la materialitat del lloc. Ell és amb Déu mentre la tempesta esclata a la muntanya, als seus peus. En aquest sentit, l'any 1890 el Calendari-Guía de Banyolas y sa comarca publicava un Cant del muntanyès, obra de Joan Perpinyà, que deia:
"Es la montanya mon tresor prehuat,
aquí s'forma al entorn la tempestat
A nort y á Sud ab ronch mugit s'inclina
y sols ma cansó tendra la domina.
So l' fill de la montanya.
Peta l' llamp á mos peus y l' tró rodola,
y encara l' brau del cel mos ulls consola;
conech l'oratge coratjós y brau,
d'aquí l' comando; deix ma llar en pau.
So l' fill de la montanya".
La tempesta esclata als peus de l'observador, que ha transcendit la realitat i se la mira de més amunt i en aquest acte d’observació la persona esdevé com un déu, mestre i posseïdor, com deia Descartes, fins i tot d'allò que encara no arriba a comprendre. En aquest mateix sentit, en aquest final de segle XIX, no podem oblidar el poema A muntanya de Joan Maragall, escrit l’any 1897:
"M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull quasi inconmovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.
Com hi deu ploure en les profundes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau mig-partit pel llamp!
Però al balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ulls quasi incommovibles aguaita
el pas de la llunyana tempestat".
La tempesta que esclata sobre Montserrat (i sota els peus del viatger) va ser un dels temes més repetits en aquell final de segle XIX català, fins al punt que la Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat convida els "aficionados á emociones fuertes y variadas" a triar un dia de tempesta per pujar a Sant Jeroni:
"[Para](...) subir al cerro de San Jerónimo escoged un día tempestuoso de verano en que el trueno continuo retumba por estas hondonadas y el horrísono viento huracanado silba estridente y brama furioso al pasar por aquellas quebradas peñas. Si esto no es suficiente para causar pavor y espanto á vuestro ánimo, avanzad y subid hasta el pico de San Jerónimo y veréis cómo esas horribles tempestades se forman y desvanecen á vuestros pies, y cómo mil rayos cruzan los espacios que desde aquí vosotros domináis; y tal vez, mientras el granizo está asolando los dilatados campos, vosotros gozaréis de una placentera calma y de un sol espléndido".
Aquesta tempesta als nostres peus, la tempesta de llamps i trons, fruit de l'escalfament estiuenc de la terra, pel seu desenvolupament vertical (entre els 2.000 i els 10.000 metres), no podia percebre's des del cim de Sant Jeroni. Era físicament impossible. Però des de la ciutat, a recer dels possibles mals, era fàcil suposar que aquells núvols quedaven per sota dels cims. Calia ser de ciutat per no adonar-se del contrasentit en què queien aquests apologistes del sublim quan feien de la tempesta una realitat transcendent. Però aquesta tempesta, en el fons, no només era de llamps i trons, sinó un esclat de sentit poètic, humà, resultat de la lluita per reafirmar el subjecte enfront del món i fer-lo apropar a l'essència sacra de la realitat. La tempesta permetia d'apropar-se a la mort i mirar més enllà per descobrir-hi la pau d'un món regnat per un déu que l'individualisme mai no va acabar d'anorrear. Com deia Pi i Margall, la natura es converteix en font inesgotable de gojos per a la imaginació, després de la qual es transcendeix la realitat humana:
"No: después de haber contemplado tan grandioso espectáculo no es posible poner el pié en la ermita, sin que, conocedor de su propia pequeñez, doble el hombre la rodilla, y suba en brazos de una fe santa al trono del Altísimo".
Al segle XX encara la tempesta seguirà fent soroll: el Recort de la romería que va fer el personal de la fàbrica del marquès de Vilanova publicava:
"Tot es grandiós aquí; pero molt més quan á vegadas al estiu tot d'una se estén pel peu d'eix turó una boyra espessa, que no es altra cosa que una nuvolada, y comensa á sentirse dintre d'ella retrunyir lo tro, y á veures sigzaguejar lo llamp, y á caure l'aygua que ompla las torrenteras; mentres aquí dalt brilla'l sol en mitg d'un cel seré, pur, blau, tranquil".
També l'any 1915, per acabar, la Revista ilustrada Jorba explicava una tempesta al cim de Sant Jeroni en termes agradívols, copiant algunes idees que ja hem trobat en altres llocs:
"(...) las nubes seguían avanzando cada vez más densas, arremolinándose al impulso del viento, agrandándose, formando un inmenso manto negro que parecía cubrir ya toda la tierra, y de cuyo seno salían lívidos y rápidos resplandores, seguidos de roncos estampidos. Y a poco nos fue dado contemplar la más soberbia y fantástica escena que sea posible imaginarse. Montserrat desaparecía gradualmente ante nuestros ojos (...) mientras encima de nosotros el sol brillaba esplendorosamente en el eterno azul del cielo, a nuestras plantas la tempestad desencadenada rugía furiosa. Fue una visión portentosa: uno de esos prodigios que se ven y se sienten, pero que no es posible describir".
El tòpic de la tempesta que esclata als peus del viatger fou un dels més repetits durant el segle XIX. En ell es manifesta aquesta nova mediança que ha instituït el sentiment paisatgístic: aquella separació entre individu i món que, segons Azorín, explicava el sorgiment del paisatge. Representat com a fet a part dels individus, l’art i la ciència convertien el medi en quelcom que es podia controlar, estudiar i estimar. S’instituïa el paisatge, però naixia també la possibilitat d’estudiar el món com si les persones no en formessin part.
Resum:
Amb el pas del temps, la muntanya -això és molt clar en el cas de Montserrat- ha deixat de ser temuda per esdevenir sublim i agradable. Si abans els penya-segats de Sant Jeroni causaven paor, ara el mateix lloc unit a una tempesta de llamps i trons és incapaç de generar altra cosa que un espectacle horrorosament magnífic. Situat fora del món, el jo en gaudeix i, en el context català, en aquells moments pot accedir a la divinitat. Suposadament aliè al món, la nova mediança podia mantenir la impressió que l’individu s’enfrontava a la realitat i això permetia justificar algunes posicions socials i polítiques.
7. 3 - El reencantament del món natural: la muntanya catalana
Si la ciència volia substituir la religió com a cosmovisió, altres esferes socials, com ja hem vist, seguien aquest procés de dessacralització de la realitat. El nou context social, però, permetria "inventar" una imatge determinada dels diferents indrets muntanyencs de Catalunya. Tota la puresa, la salut, l'esperança, etc. era, per als grups socials dominants al nostre país, dipositada en aquells indrets naturals elevats.
La muntanya, també, serà el record del passat nacional i de les glòries pàtries; però aquest procés es dugué a terme en un context de clar regionalisme en què la millora de Catalunya anava adreçada al profit de l'Estat espanyol.
7. 3. 1 - Una nova formalització de la mirada
Fou en aquest procés general de desencantament i reencantament, que es detecta molt clarament a Montserrat, que les muntanyes adquiriren un nou valor simbòlic. Així, el Pirineu esdevingué l'origen del país; el Montseny, el símbol de la seva longevitat, i Montserrat, una mena de muntanya temple, la "catedral de les muntanyes". No podem oblidar que Torras i Bages va escriure que "La naturalesa és com un temple, en ella hi sentim la religió", "La naturalesa i la religió estan íntimament relacionades".
En aquest mateix sentit, Francesc Maspons parlarà de Montserrat com d'un "(...) rich joyell de la terra catalana (...)" i del Montseny com del "(...) recort dels poetas, símbol de nostra terra; ço es, la fé y la patria (...)", respectivament.
Aquest procés de formalització de la mirada queda molt clar en el tòpic que el primer volum de l'Album meravella utilitzava per parlar del Montseny (i, de retruc, de Montserrat):
"Es una muntanya venerable, si fa o no fa, com el Montserrat: estoig de patris afectes d'ençà que Mossèn Cinto la va cantar, i niu de belleses naturals no superades i sovint cobertes amb la blanca cabellera de la neu".
Verdaguer, posant nom a les coses, descrivint-ne algunes, convidava a visitar i a re-visitar; a veure i a retrobar una part del país. Però no fou l'únic. L'any 1894 es publicava la tercera edició de Los Pirineos, de Víctor Balaguer, obra teatral en què la història i el folklore mític catalans es barregen. Aquesta obra va tenir un èxit extraordinari si pensem que a aquesta tercera edició caldria afegir-hi les traduccions a l'alemany, al francès i al provençal de l'any 1892 (l'original, en català, havia estat escrit vers 1891). L'any 1894 es preparava la traducció a l'italià i el mestre Felip Pradell n'havia fet una versió per ser cantada, versió que també existia en francès. En obrir-se el teló, el bard començava adreçant-se al públic, dient-li què havia de fer i en quin sentit:
"Es preciso ver los Pirineos, monseñor Público; es preciso verles, como yo los veo, cátedra de gloria, alcázar y palacio, tribuna y templo, relicario de todas las grandezas y albergues de todos los esplendores, refugio de todo pensador y de todo proscrito, y amparo de toda libertad y de toda escuela. Es preciso verles como yo los veo... y es preciso sentirlos; que sólo puede comprenderles quien los siente, ya que allí, en sus serenas atmósferas de libertad y de luz, donde reinan otros espacios, otras verdades y otros misterios, que no existen en los mezquinos hormigueros del hombre, las almas encuentran dilatadas esferas para cumplir sus destinos inmortales y emprender su vuelo espléndido dentro del arte, del pensamiento y de la poesía".
Per a Balaguer, allí hi ha tots els tresors del cel i de la terra, tots els encants de la muntanya i de les llegendes,
"(...) y, sobre todo y sobre todos, como fúlgida aurora, los fastos y los anales de un gran pueblo, la historia y las leyendas de grandes razas, castillos, villas, comunidades y cenobios, señores y santos, trovadores y vírgenes, brujas y reyes, inquisidores y frailes".
La fugida cap al Pirineu és una fugida individual vers la llibertat i una col·lectiva cap a la història de la pàtria. No és estrany perquè Balaguer, romàntic a voltes prou exhaltat, l'any 1857 ja s'havia mostrat prou enemic de les ciutats -de panteó de vius les qualificà- en un poema dedicat a Lluís Cutchet que formava part de Lo trovador de Montserrat:
"Fill de Cerdanya, ceretá indomable,
fill de las vérges selvas que algun dia
repetiren ab ecos d'alegria
de la trompa de Otger lo bronch accent,
torna als teus llars, y la ciutat no envejes,
abandona eixa turba tumultuosa:
la ciutat més poblada y més faustosa
no val un bri de l'herba d'un torrent".
Així que el poeta, darrera del seu cerdà, s'enfuig cap a la Cerdanya. En aquesta fugida a la recerca de l'aire pur i dels torrents, Balaguer deixa enrere els prohoms degenerats que hi ha a ciutat per trobar els "(...) fets més brillants de nostra antiga historia". Balaguer fuig a la Cerdanya, perquè "Almenys allí podré evocar la gloria" del passat nacional.
D'aquesta manera arribem a l'any 1929, quan l'Abella d'Or publica un calendari en què podem llegir que l'aire del Pirineu "(...) porta ressons heroics, [i] arriba a totes les contrades impregnat de sentors i de salut". D'altra banda, el mateix calendari definia el Canigó en els següents termes:
"Canigó, rei del Pireneu català, encarna per vosaltres com per nosaltres [es refereix als catalans del nord i del sud del Pirineu] el geni i les tradicions de la raça".
Aquesta frase havia estat pronunciada pel bisbe de Perpinyà, Carsellade, en una al·locució feta l’any 1902 als catalans d'Espanya per no oblidar ,
"(...) els lligams de germandat que uneixen els catalans d'ençà i d'enllà del Pirineu: som de la mateixa casa, la mateixa sang rega nostres venes, parlem la mateixa llengua, som vertaders germans. Encara més. Rosselló és el niu muntanyès de la raça catalana; és ell que us ha donat el fundador de la celebèrrima casa dels comtes-reis de Barcelona".
Si Montserrat és la catedral de les muntanyes, el Pirineu es consolida com el niu muntanyenc de la raça catalana (sic) mentre el Montseny també viu aquest procés de formalització que es manifesta quan, l'any 1912, Eduard Vidal i Riba n'escrivia:
"Tal es el nostre Montseny, adornat per la Natura, embellit per la Tradició, descrit pels nostres artistes, cantat pels nostres poetes i sublimat per la religió i la patria a l'esser coronat pel signe de la redempció i a l'ésser saludad amb recança o alegria com ultim o primer troç de terra catalana que oviren els que s'allunyen o s'apropen a la nostra Catalunya, atravessant la mar, a l'emprendre o retornar de llarg viatge. Ell, junt amb el Montserrat i Sant Llorenç del Munt, són i constitueixen les tres grans fites eternals que són cercades i ovirades a l'assolir tots els bells cimals d'una gran part de la nostra terra".
El Montseny que tradicionalment es veia des de Marsella, ara ha esdevingut objecte on es trajecta el patriotisme català. Junt a Montserrat i a Sant Llorenç formen unes fites eternes de la nostra realitat com a poble. D'aquesta manera arribem a la Segona República, quan Frederic Martí escriu que:
"La muntanya del Montseny és el tità formidable de la nostra terra catalana i és el lloc, com diu Mn. Cinto Verdaguer, on se creuen moltes mirades extàtiques i molts pensaments patriòtics; és el lloc on se donen cita i on s'hi troben i conversen molts cors enlairats i moltes ànimes somniadores (...)".
La muntanya ha deixat de ser indicible i ja se’n parla, però també ens parla de qui som i volem ser. I, com veiem, els actors del moment tenien més clar que nosaltres qui havia aconseguit que això fos d’aquesta manera. També és clar que aquesta gent, amb nom i cognoms, no actuaven sense uns interessos molt clars; interessos que avui dia alguns dels seus seguidors s’enforcen a fer-nos veure d’una altra manera.
D’altra banda és clar que s’està produint un canvi medial molt important quant a les imatges d’algunes muntanyes catalanes, canvi analògic al que esta vivint la muntanya catalana. En aquest sentit, les muntanyes de Catalunya es van desencantar i reencantar, encara que en el cas de Montserrat aquest desencantament sigui difícil de valorar. El proper apartat pretén veure-ho més a fons.
7. 3. 2 - El reencantament de Montserrat
Qui més qui menys coneix el Virolai, composició poètica de Jacint Verdaguer, musicada i cantada com a himne de Montserrat. Doncs bé, cal dir que aquesta és la versió moderna, perquè tradicionalment els romeus n'havien cantat un altre que va recollir Jaime Villanueva l'any 1821. Es tracta d'una versió del que s'havia publicat en 1582. També apareixia en el Llibre vermell, segle XIV.
"Rosa plasent, soleyl de resplendor,
Stela lusént, yohél de sanct amor,
Topazis cast, diamant de vigor,
Rubis millor, carboncle relusent.
Llir trascendent, sobran tot altre flor:
Alba jauent, claredat sens fuscor,
En tot contrast ausist al pecador;
A gran maror es port de salvament.
Aygla capdal volant pus altament,
Cambre reyàl del gran Omnipotent,
Perfaytament auyats mon devot xant,
Pertots pyant siatsnos defendent.
Sacràt portal del Temple permanent,
Dot virginàl, virtud sobreccellent
Quel Occident quins va tot iorns gaytant
No puxe tant que en face vos absent".
El virolai original se suposa que correspon al segle XIII i en aquell final de l'edat mitjana la Verge havia de defensar tothom, més o menys com ho feia l'Stella splendens in monte, el primer cant propi i exclusiu dels pelegrins, contingut també al Llibre vermell. La traducció que n'ofereix Gregori Maria Suñol diu:
"Estrella refulgent amb miracles
a la muntanya serrada,
com raig de sol,
escolteu al poble.
Hi vénen tots els pobles amb gaubança,
rics, pobres, grans i petits;
hi entren com tothom ho pot veure,
i d'aquí se'n van plens de gràcies".
Aquest cant demanava a Maria que escoltés el "poble", és a dir els "rics, pobres, grans i petits" per tal d'obtenir els seus favors. Ara bé, si ens situem al segle XVIII, trobarem uns goigs que acompanyen una novena a la Verge, publicats a Barcelona, en els quals es llegeix:
"De España sois dicha llena
Mina del mayor Caudal;
Libradnos del mayor mal
que es el pecado y su pena".
En aquest cas, el poble ja s'identifica amb un col·lectiu menor, el dels espanyols. El mateix trobem en el Manto de la Virgen d'Antoni Riba i Aguilera: Riba repeteix en diversos llocs expressions com "Que brille en España el favor celestial", "Que á España protege del monte Deidad". Ja hem dit que el Virolai actual es deu a Verdaguer, però no és el mateix himne que presentava al concurs del Milenar. En aquest també es llegia que la pàtria a salvar era l’espanyola:
"La terra catalana
vos vol per soberana,
Espanya us vol per Nort;
preneula Vos per filla,
y avuy que'l mon perilla
trayeu lo mon á port".
En la "Salve dels monjos", recollida en el mateix recull de cançons, Verdaguer repetia: "(...) y eixa montanya/ vos dona Espanya/ per camaril". Tot i no ser la mateixa, la versió que ha acabat popularitzant-se, a més d'allò de "Rosa d'abril, morena de la Serra...", també diu:
"Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient,
sia pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament".
De manera que la Verge, a qui es demana que il·lumini la "catalana terra", també ha de donar "(...) consol a qui la pàtria enyora (...)". Però aquesta pàtria no és només Catalunya. No oblidem que aquests versos foren compostos en un moment que la postura de l'élite catalana era el regionalisme i no encara el nacionalisme. Però això no vol dir que no existissin postures separatistes: Jaume Collell, des de la Veu del Montserrat explicava l'any 1880 que dins del catalanisme hi havia dues opinions:
Uns "(...) pretenen que lo actual moviment de restauració catalana ha de fer cap á un estat de independencia autonómica, molt vehí del separatisme (...)"
i els altres,
"(...) s'aconhortan y's donan per ben contents ab que la revifalla catalanesca no salte del clos de les academies, y no passe mes enllá de ser una plasent y honrada eflorescencia literaria, regositx de la gent madura y noble entreteniment de la dalitosa jovenalla".
"Es la tradicion, es la leyenda, es la crónica, es la historia, es la vida de Cataluña. La montaña de Montserrat es la religion es la poesía, es la patria".
Però la muntanya de Montserrat, com veurem, també és la religió i així, la Moreneta esdevé per a Balaguer la verge de la pàtria, i la muntanya,
"Símbolo y fuente de amor, de verdad, de arte, de belleza, de inspiracion y de encantos así para el creyente como para el mismo ateo, para el literato como para el artista, para el batallador como para el indiferente, para el pensador como para el filósofo, la montaña de Montserrat contesta á todas las exigencias, responde á todas las necesidades del alma, satisface todas las esperanzas y todos los sueños del espíritu". Així, doncs,
"La montaña de Montserrat quiere decir la patria catalana".
Quan l'any 1881 es va entronitzar la Verge i se la va convertir oficialment en patrona de Catalunya, una nova fase podia començar. Des d'aquell moment s'obria de bat a bat la porta a la identificació de les primeres reivindicacions nacionals amb la religió i la muntanya de Montserrat. De manera que aquell paisatge secularitzat que hem vist abans, no va tardar gaire a ser convertit de nou en un món encantat, sense deixar, però, de ser tan paisatge com abans. Des d'aquell moment es podrà parlar de la Moreneta com de la "(...) Señora que desde Monserrat simboliza y defiende las glorias del pais que tiene á sus piés". Com digué Jaume Collell, Montserrat seria com un Fènix reviscut. Nosaltres en aquesta resurrecció del Fènix montserratí hi veiem el pas del doble procés de desencantament i reencantament que estem estudiant: Montserrat deixa de ser el que tradicionalment havia estat per ser més o menys el mateix, tot i que amb una aparença més adaptada als nous temps, en la qual el paisatge era molt important.
A més de l'entronització de la Verge, aquell mateix 1880 tingué lloc un altre fet molt important per al que ens interessa: un Decret del govern, de 6 d'abril, feia entrega a l'abat de Montserrat de la major part de la muntanya, 413 hectàrees. De nou Jaume Collell deixa veure com ho interpretaren els sectors catalanistes conservadors:
"La santa Montanya torna á ser de María, y altra volta'l gran Santuari tindrá l'immens vestíbul que li corresponia, sens temor de que per ara la especulació y altres intents menos rectes lo profanen".
Aquest catalanisme conservador era també proteccionista de manera que tot el que es comprà amb motiu de les festes del Milenar foren productes elaborats a Catalunya, per tal que els beneficis que generessin tornessin al nostre poble. L'Església havia de posar-se al costat del catalanisme, segons opinió de Jaume Collell, de manera que per unir vocació literària i vocació religiosa es convocà un certamen literari per cantar les excel·lències de la Verge, "(...) representació cabal y perfecta de la Patria Catalana (...)". En aquest corrent, Montserrat es converteix en el lloc on trobar la pàtria:
"Allí hem de trobarhi la Patria; y sobre tot allí hem d'anar á pregar per la Patria".
"A Montserrat! donchs, catalans, á donar gloria á Maria que amorosa'ns ha guardat sota son mantell (...) A Montserrat! catalans, á donar també un dia de gloria y de esperansa á la patria (...)".
En aquest context, Montserrat esdevé, per a Collell, "(...) lo monument etern de la pátria catalana (...)". La festa del Milenar té un contingut simbòlic molt gran. A ella hi assistiren des de Milà i Fontanals i Rubió i Ors a Verdaguer, Collell i Aguiló, la plana major de la Renaixença cultural, la Gaya ciencia enguantada dels Jocs Florals. Tots plegats pujaren al cim de Sant Jeroni, acompanyant la Moreneta que fou presentada als quatre punts cardinals, mentre es llegia un text de Verdaguer:
"Des de'l cim d'esta montanya
Benehiu nostre päys;
Benehiu tota la Espanya,
Feune vostre paradís".
Aquest regionalisme militant provocava un cert recel a la capital del regne, recel expressat en un sermó fet l'any 1892 per Francesc Renau, nascut a Canet de Mar. Renau representa l'església castellana contrària a l'eclosió regionalista que es vivia a Catalunya. És ell qui recorre als penyals de Montserrat per evitar l'impuls regionalista (que sembla no haver comprès del tot):
"¡Madre nuestra de Montserrat! Los peñascos altivos de tu montaña están aserrados en diferentes picos, pero unidos en una misma base; haz, que aunque no queramos ser castellanos, seamos siempre españoles; libres, pero no separados; unidos siempre, nunca confundidos. Bendice, Señora, á Cataluña, bendice á España, y bendice de una manera especial á esta Real é Ilustre Congregación de Montserrat [de Madrid], que tanto te ama y con tanto esplendor te festeja".
"¡Ah, Señora! el Regionalismo nació en Cataluña con la restauración de los juegos florales. Amor y flores, flores y patria, patria y fe; tres cuerdas sonoras que constituyen la dulce arpa de mi patria amada; ¿podría parar ésto en ser, Madre mía, un enorme alud que, como las rocas desprendidas de Covadonga cayeron sobre los moros, cayese de las cimas del Montserrat para destruir á Cataluña? ¡Oh, no! Entre los picos de tu montaña santa se forjan los rayos, y en los anchos senos de sus enormes peñascos, las tempestades revientan. ¡Oh, nó! Antes que ésto sea, ahora que ésto tal vez empieza á ser, tú, pararayos divino, sujeta á tus pies esta borrasca catalana, y pues Patrona eres de Cataluña, véamoste extender los brazos desde tu camarín (...)".
Aquest esperit d'unió que veiem en l'obra de Renau el trobarem més endavant en diferents processons o romeries que vindran a simbolitzar la unió entre el capital i el treball, els amos i els treballadors. És el cas de la que va fer la Societat d'Escultors Figuristes de Barcelona els dies 24-26 de setembre de 1915.
Símbol d’unió i de pau social, la muntanya serà també el paradís de la llibertat, tot i que el concepte sigui pres en sentits força diferents. Per exemple, per a El amigo del viajero en Montserrat, aquesta era un paradís sense aparents implicacions polítiques on,
"(...) gozamos de una libertad sin límites, me ha de permitir V., mi buen amigo, que el seno de la amistad confie á V. un secreto, y es, que aquí realmente vivo.
¡Ah! allá en nuestros talleres, en nuestros bufetes, en nuestras bolsas y círculos mercantiles, en nuestras soirées, en nuestros banquetes, bailes, teatros, y aun en nuestras contiendas políticas, no vivimos, llevamos una vida ficticia, una vida que, aunque cubierta de oropel, nos arrastra cual réptiles por el suelo; pero aquí ¡ah! aquí está la verdadera vida; aquí el hombre se eleva sobre todo, todo lo domina, y goza sin degradarse, sin ajar á nadie, sin crímen, sin llevar al seno de una ó de muchas familias el duelo y el llanto. ¡Oh! si los que nos llamamos hombres viniéramos de vez en cuando á respirar este ambiente, y nos abismáramos en las meditaciones que esta soledad inspira y de un modo tan análogo á los sentimientos de nuestros corazones, ¡qué de crímenes se evitarian! Renacerian los dias de oro...".
En canvi, per a Víctor Balaguer la muntanya de Montserrat representa la llibertat, i un autor que escrivia l'any 1868 en la seva Montaña de Montserrat no s'estava d'afirmar que a Andorra existia el sufragi universal. Per als liberals que escrivien en aquesta revista, el medi rural era vist com el lloc on podien trobar la seva llibertat. Ho veiem clarament en un escrit que diu que l'estiu de 1868 quatre amics baixen del tren a Llinars,
"(...) y hétenos ya en el campo, desprendidos de las enojosas ceremonias sociales y dispuestos a divertirnos y gozar de la tan suspirada libertad individual".
En aquest mateix sentit, un altre autor desconegut utilitzava la imatge del Montseny per defensar "(...) ó muerte ó constitucion".
Per a diferents sectors socials, més o menys progressistes, la muntanya esdevé símbol de Catalunya i per a alguns sectors catalanistes, símbol també de la llibertat, tot i que per als sectors regionalistes, la llibertat era vista en un sentit diferent del que tenia per als personatges més liberals. En el costat més conservador, vers 1913, Josep Fiter definia Montserrat, tant el monestir com la muntanya, com a "(...) símbol de la fé y de la patria (...)" catalanes. A un autor que escriu l’any 1902 la muntanya se li fa la "casa payral de les anyorades llivertats de nostre terrer benehit". Per a l'autor, que es fa dir Roger de Llúria, Montserrat és el símbol de la pàtria, de la fe i de l'amor.
"En cap altre puesto, en cap altre lloch se's tan catalá com á Montserrat; ni en cap altre punt se estima tan á Catalunya; ni en cap altre paratje se sent tan potent y hermós lo resó de la veu encisadora de la mare-patria".
"Tot sujestiona á dalt de Monserrat, y sos pichs semblan un remat de punys irats que s'alsan amenasants; y'ls sospirs cadenciosos del vent semblan lo cant feréstech de l'oprimit; y aquella vaguetat indefinible sembla la melangía de tot un poble que plora sots les cadenes de l'esclavatje; y la verdor brillejana de sa vegetació flayrosa, sembla'l símbol de l'esperança de redempció en la que creu y espera la rassa indomable que un jorn goberná tota la grandesa de la terra".
Essent Montserrat el símbol de la pàtria, de la fe i de l'amor, sempre ha regnat en ella la pau social, diu Roger de Llúria. Només abandonar la muntanya "(...) un se vá endinzánt en una atmósfera de corrupció que crema". Per a aquest anònim autor o autora, Montserrat és indestriable del Canigó; per a ell seria "(...) un sacrilegi; ó per lo menos un delicte imperdonable de lesa-patria" no parlar-ne. Com que se sent català, es veu obligat a referir-se als germans que tenen el Canigó com al seu Montserrat, "(...) com nosaltres tenim lo Montserrat com á nostre Canigó":
"Alló com aço es catalá, catalá y cristiá; allí com ací los monjos feren de la Patria'l segon culto de son cor embadalit ab les irradiacions puríssimes de la bellesa inmaculada de la Dona santa per excelencia, y allí com ací es casa nostra, perque tots som catalans".
Com hem vist en els darrers capítols, muntanya i religió foren unides, al segle XIX català, amb una facilitat increïble. En trobarem un darrer exemple en Francesc Carreras i Candi quan, l'any 1911, també afirmava que Montserrat,
"La altiva montanya catalana es símbol del llas indisoluble de relligió y patria, com també de la fortalesa y immutabilitat del nostre poble".
Així entenem que, a través de diferents vies, la nova ecosimbologia de Montserrat, en estar més d’acord amb els nous temps, ha estat la causa del seu èxit en les darreres dècades. D'aquesta manera, en reconeixement d'una "preponderància espiritual" els socis del Centre Excursionista de Terrassa hi faran una excursió anual perquè es tracta tant d'una fita religiosa com cultural.
"Car avui no és solament Montserrat aquella fita de turons retallats que posà Deu per assenyalar de l'immensitat estant aquesta bella terra nostra; avui, la muntanya és un grandiós fogar d'il·luminació, d'edificació, de tradicionalitat".
7. 3. 3 - El món comercial i les virtuts de les muntanyes: alguns exemples
Al segle XIX català, la muntanya es posà de moda i es convertí en font de salut. En ella es trobava una benaurança física i espiritual i la salut que allà s’hi respirava era també una salut en el sentit francès del terme, és a dir, una salvació. De fet, a la Catalunya del segle XIX, tan aviat com la muntanya es desencantava, tan aviat era reencantada de nou, això sí, en la clau pròpia dels nous temps. En aquest sentit, si la "descoberta" del sentiment estètic per la muntanya durant l’edat moderna va suposar un procés progressiu d’apropament a la immanència, la nova mediança que es posarà en marxa amb l’edat contemporània suposarà un nou reencantament del món muntanyenc. La muntanya dels segles XIX i XX s’associarà a nous valors, fins llavors ignorats, i deixarà de ser, per tant, la mateixa muntanya per esdevenir-ne una altra. En aquest moviment, alguns productes "muntanyencs" seran inventats o resituats en el mercat utilitzant la potencialitat ecosimbòlica de la natura muntanyenca. Ja hem vist el cas de les píndoles de Montserrat de Font i Ferrés, unes pastilles que aprofitaven les virtuts de les plantes montserratines.
Tanmateix entre els papers del fons Salarich de l'Arxiu Comarcal d’Osona s'ha pogut trobar un anunci de l' "Arnica de Montserrat. Unica en su clase para curar las quemaduras". En el mateix sentit, l'any 1911 la Revista montserratina publicava l'anunci d'un Antiséptico Montserrat (S. Benedictus) fet a partir del
"Jugo de las plantas del Montserrat conservando su vitalidad global integral, formando un antiséptico compuesto".
"El licor de los Pirineos (dado á conocer públicamente, el 1º de Enero de 1893). Es puramente Estomacal, Aperitivo y Digestivo. Está compuesto con plantas aromáticas y medicinales, recolectadas en las faldas de los Pirineos. Informes de varios señores médicos, químicos particulares y periódicos".
El llibre de Claude Cuivre també mostra un anunci publicitari d'un licor de l'abadia del Canigó i tots tenim en ment els Aromes de Montserrat. A final de segle XIX, la finca Castell del Mas elaborava un "(...) renombrado Licor Montserrat (esencia montserratina)", i cal remarcar que aquesta marca havia estat fundada l’any 1860. L'etiqueta del producte mostra una moreneta amb unes muntanyes de Montserrat molt irreals de fons. També, l’any 1921, la societat anònima Industria Lechera, de Barcelona, s'anunciava dient:
"Radica su fábrica en San Celoni (Monseny) región que por sus pastos produce una leche altamente nutritiva".
I, deu anys més tard, el ganivet que havia de fer servir un escoltista era:
"El cuchillo Montseny modelo rover [perquè] es superior a todos 12 pesetas".
En definitiva, la muntanya, al segle XIX, servia per fer vendre certs productes; la gent s’hi acostava i se la volia fer seva, però més que seva, la muntanya catalana es va convertir en nostra. La muntanya catalana va ser un "producte" de l’élite cultural que en força casos va tenir el beneplàcit de les classes populars. També fou un important element de cohesió nacional, record per a temps difícils i model de futur. Aquest tòpic anava més enllà de les fractures socials i polítiques i pretenia unir tots els catalans en un únic projecte.
Resum:
El reentament del món muntanyenc català es va dur a terme en clau política i nacionalista, però la participació de l'Església en aquest procés va ajudar a redefinir alguns llocs elevats de casa nostra com a símbols de la religió. Religió i pàtria aniran de bracet durant el canvi de segle i aquesta mescla permetrà situar en les nostres muntanyes una sèrie de valors que es volien implantar al món social. Alguns massissos catalans adquiriren així una nova natura ecosimbòlica capaç de confraternitzar la major part dels catalans i de fer-los sentir units entorn d'alguns elements que els diferenciaven de la resta de pobles. Creat en el món urbà, el tòpic de la muntanya catalana serviria per formalitzar bona part del país, per convertir-lo en un text semblant a La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, un text que en llegir-lo hauria d’obrir mecanismes d’identificació amb un col·lectiu més gran. Discurs en ell mateix, la muntanya catalana construïa símbols que es pretenien eterns amb pedres, fusta i aigua; textos que pretenien naturalitzar l’estada dels catalans en la seva terra.
7. 4 - La imatge de la muntanya catalana i la de Suïssa
Aquest capítol mostra la nova imatge ecosimbòlica de les societats muntanyenques catalanes a la llum del model del sublim alpí, començant per Andorra. Veurem que aquesta imatge és copiada de la de Suïssa i ens demanarem les possibles raons per les quals es va recórrer a aquest model, i si aquest només era una qüestió estètica. Però abans de fer això, ens quedarem a Catalunya per veure amb major detall de què es parlava quan els nostres autors es referien a la muntanya catalana.
7. 4. 1 - La muntanya catalana, refugi de valors
Pel que sabem avui dia, la utilització del terme muntanya catalana com a motiu polític per referir-se a Osona o a la Garrotxa resulta molt clara. L'any 1847 Tomàs Bertran considerava que la Seu d'Urgell podria servir com a capital de l'Alta Catalunya i el 1888 Modest Martí de Solà en donava la capitalitat a Berga, però més endavant l'alta muntanya catalana va ser cada cop més plana i baixa.
A la segona meitat del segle XIX i principi del XX, com a mínim quatre periòdics vigatans duen en la seva capçalera referències a la muntanya: El Montañés, l'Eco de la Montaña, la Crónica Montañesa i la Gazeta Montanyesa.
En aquest moment d'efervescència muntanyenca, un excursionista cabdal com fou Cèssar August Torras, l'any 1880, parlava de Vic, com la capital de l'alta muntanya catalana, talment com ho havia fet Balmes a mitjan segle o l'Eco de la Montaña el 1863. La Guia cicerone de Barcelona a Vich conduïa, en 1877, a la "(...) Capital de la montaña de nuestro antiguo Principado" i La Veu del Montserrat i la seva ànima, Jaume Collell, tampoc no repetien altra cosa l’any 1880. En el mateix marc, encara no mig any més tard, l'alta muntanya incloïa també Camprodon, població on l'any 1914 apareixia La Montanya i, en 1924, El Muntanyenc.
A Manresa, l’any 1880 apareixia La Montaña; l'any 1932, La Montaña Republicana, i al mateix Bages, concretament a Sallent, el 1901, una altra Montaña Republicana. A Olot hi tenim El Faro de la Montaña, El Eco de la Montaña, El Montanyench (des de 1902) i La Montaña (1923). A Barcelona, Víctor Balaguer també havia fundat La Montaña de Montserrat, que des de 1868 es diria La Montaña Catalana.
D’entrada, Osona, la Garrotxa i altres indrets semblaven formar part de la Catalunya muntanyosa i volien ser-ne la capital. Però, en general, des dels anys vuitanta, la capitalitat de la muntanya catalana passaria de Vic a Olot:
"Entrat el segle XX, s'acabaria produint un procés d'identificació entre Muntanya, que havia perdut ja la major part del seu antic significat, i comarca d'Olot (...)".
Som davant d'una muntanya política situada en el pla. O sigui, una muntanya política. Aquesta muntanya, que físicament seria la plana d'entre quatre-cents i cinc-cents metres de Vic o d'Olot, era en realitat un ens social, una idea política que, començant per la comarca, volia intervenir en el destí de la nació. La pintura de l'escola olotina, com la seva literatura, faria de peça clau en aquest projecte que pretenia construir una Catalunya calcada d'un model tradicional i catòlic que, com es veu en el cas dels Vayreda, era d'arrel clarament carlina. La sang nova que havia de regenerar Catalunya procedia, segons Marià Vayreda, de la muntanya, aquella mateixa muntanya que anys enrere havia estat per a Balmes el reducte de la tradició.
D’aquesta manera, Raimon Casellas posa en boca del protagonista dels Sots feréstecs que la pau de les muntanyes, en comptes de ser el seu exili, serà el seu paradís. Però en realitat el seu exili és en uns Sots feréstecs. Quan coneix la realitat de la gent dels llimbs, com Raimon Caselles anomenava els habitants de Montmany, s'adona que són gent pansida, amb cara de totxo. En canvi, els qui habitaven el Serrat eren més alegres i menys sorruts. Parlant més o menys d'aquella zona, Font i Sagué també creia que els habitants de la regió muntanyosa que tanca el Vallès eren intel·ligents i emprenedors, mentre que els del pla eren vistos com a egoistes, soferts i treballadors. El pastor de Solitud s'estimava més un roc de la muntanya que no una ciutat; era el bé, la ingenuïtat natural en contra del marit, en Matias; però també era l'impossible d'abastar, allò que tal vegada hauria estat possible... I la bona moral de l'època el dugué a estimbar-se per un penya-segat. La pujada de la Mila és un exili en un paradís que no pot ser el seu, perquè la seva situació és incanviable. Només la mort la pot alliberar de l'edèn prohibit i tornar al món urbà, a la Terra baixa on "el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries (...) on tot se corromp"; on "Un vent d'igualtat bufa pertot arreu". I aquest vent d'igualtat duu en Manelic a matar l'Amo, una mena de senyor feudal que disposa sobre els seus súbdits i que vol imposar una mena de dret de cuixa a la Marta: "He mort el llop! He mort el llop!", fugen ambdós tot marxant lluny de la terra baixa!
"La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt de les muntanyes", diu un personatge de Marià Vayreda. Per això cal una Sang nova, una sang religiosa i tradicional que ha de preservar la "pàtria natural, obra de Déu i no composició dels homes". Aquest serà "(...) el còdic pel qual se regirà la Institució de la sang nova (...)" que haurà de regenerar la pàtria. "A l'alta muntanya no n'hi ha d'haver de mala sang; prou i massa que n'hi ha a la Ciutat", diu també un dels personatges d'Emili Graells. Prop del cim les jerarquies desapareixen, hi ha menys modals, però més humanitat i, al final, el protagonista torna cap als cims, on hi ha la claror que manca a la ciutat. Allà dalt Pelai i Briz hi troba la tradició, que es riu del fals saber modern, i també la nostra passada glòria.
Aquesta muntanya ecosimbòlica, a nivell de representació, era alta malgrat la planúria física que reconeixem a simple vista en Osona o la Garrotxa. Simbòlicament era tan bona que avui dia ens hem acabat el manà que el desert ens oferia, i encara en volem més. L'estimàvem tant que l'hem convertida en urbanitzacions, en refugis de muntanya, en telefèrics i pistes per a automòbils. L'estimàvem tant que ens la volíem menjar i fer-la carn de la nostra carn. I així ens va. I, com hem dit moltes vegades, això va ser mercès als excursionistes, pintors i escenògrafs, homes d’església, poetes i poetesses.
7. 4. 2 - El cas andorrà
És en tot aquest entrellat que, als ulls de la gent, especialment nacionalista, del segle XIX, Andorra esdevingué una mena de paradís, una societat diferent, lliure, independent... Aquest procés no es lliga només al sorgiment d'un moviment regionalista, sinó que ja el trobem bastant clarament en obres de la primera meitat de segle. Per exemple, en unes Observaciones generales sobre los valles de Andorra que el seu autor, L-M. de Parrella, va publicar a Tolosa. El cognom i el fet que, malgrat ser una obra escrita en castellà, l'autor utilitzi determinades expressions i un lèxic catalanitzat permeten pensar que aquest podria ser català. Ajuda a mantenir aquesta hipòtesi el fet que ell mateix es defineixi com "El viagero que ha encontrado la mas cordial hospitalidad en los republicanos del Pirineo (...)". Aquesta idealització política de què parlàvem és bastant clara en el següent text, col·locat a l'inici del seu treball:
"Entre las varias formas de gobierno que rigen à los estados de la culta Europa, solo tres de ellos realizan las quimericas visiones, y ambiciosos deseos, de lo que los politicos llaman pueblo; y por una originalidad de la providencia, las republicas de Suiza, de San Marino y de Andorra, son las que disfrutan en paz, de lo que en las demas naciones, es solo aplicable en teoria. Deduzcan de este hecho los estadistas, las consecuencias que su pasion les dicte, el simple observador, puede tan solo inferir, que la pobreza y sencillez, parecen ser las unicas y verdaderas condiciones, de los gobiernos republicanos".
Del mateix any, publicat igualment a Tolosa per un personatge també de cognoms catalans, és la història de la vall d'Andorra de Sans Cadet, que segons J. M. Guilera seria de Bourg Madame. Sans adverteix que,
"L'Andorre est à peu près semblable à l'un des cantons suisses, dont nos plus célebres écrivains ont tracé d'agréables peintures: placée entre la France et l'Espagne, et conservant depuis Charlemagne les mêmes moeurs et les mêmes institutions, au milieu des révolutions qui ont si souvent changé la face de ces deux royaumes, elle présente un phénomène digne de remarque et de l'attention du moraliste et du politique".
Aquesta idealització del Principat continuaria, en una clau menys democràtica i més regionalista, en les Cartes andorranes de Josep Aladern en què es llegeix que un catalanista podria recollir-hi infinitat d'impressions. Per a ell, Andorra és un "(...) estat independent regit per lleys casi diré tan primitivas y patriarcals" que sobten en un país europeu de final de segle XIX:
"Andorra, mes que un estat es una familia, y sols com á tal considerantse pot concebirse sa existencia; si'l bon carácter y la fraternitat no regnés entre'ls andorrans en tan alt grau com regna, la república seria allí un mito. He pensat molt que és lo que ha preservat als andorrans de la demoralisació tan generalment estesa en los dos paissos que'ls voltan, si la barrera d'aquestas montanyas, lo aislament en que viuhen, ó l'haver fugit d'aquestas lleys civilisadas que tot ilustrant perverteixen. De tot hi haurá, pero no dubto que si'ls andorrans al principi d'aquest sigle seguint las novas corrents haguessin volgut entrar per lo que se'n diu camí del progrés, avuy se trobarian mes ilustrats, pero mes pervertits, mes perturbats per las divergencias de color y molt menos felissos".
Tot plegat fa que per a Aladern els andorrans visquin,
"(...) gosant una pau y tranquilitat casi paradissiaca, que estimin y estiguin satisfets de tot lo seu y que's mirin ab despreci tot lo vingut de fora (...)".
A les Escaldes, un diumenge, Aladern creu ser transportat a la Catalunya dels segles XVII o XVIII, viatge al passat que més enrere ja hem insinuat i sobre el qual tornarem a parlar:
"M'hi he encantat de veras. Baix aquest punt de vista, Andorra es mes catalana que Catalunya; es un recó de terra que à consecuencia d'estar tan elevada, no hi han arribat encara las onadas de la moda".
Com les puntes d’un iceberg, les poblacions de muntanya han resistit la modernitat i a alguns els semblen més catalanes que no pas les ciutats. Així, per a Artur Osona, Andorra serà la germana de Catalunya "(...) que parla y té com oficial sa llengua (...)". Osona dedica la seva guia al Consell General de les Valls, tot
"(...) fent constar son entussiasme y admiració, per un poble que ha sapigut mantenir incólume sa nacionalitat, mentres sa germana major, recorda sa perduda independencia, per la que plora y suspira".
I és que Artur Osona, regionalista i excursionista, no tingué cap problema a definir-se, en aquell 1894, com un
"Catalá de cor, qui no pot dissimular l'aversió que sent per Castella, pero no pels castellans, als que estima y considera, sino envers sos gobernants, que no bastant-los'hi esborrar del mapa nostra nacionalitat, poquet á poquet nos han privat de nostres drets, lleys é idioma, imposantnos en cambi sa llengua, que sempre será estrangera en Catalunya".
Per a aquest català, que havia participat en campanyes regionalistes pel pla del Penedès, Andorra encara era la "(...) societat dels senzills celtes habitants de la vall, que si bé atraçats, conserven encara certes constums patriarcals (...)".
Per resumir el que volem explicar en aquest apartat, podríem dir el mateix que ja havia dit l'any 1882 Silví Thos i Codina, després de fer una campanya de prospeccions mineres per Andorra, convidat pel Govern de les Valls. Per a ell, la imatge d'aquest estat era falsa perquè es tractava de,
"(...) un país, colocado antes de ahora en la imaginación popular, gracias á las ficciones de algunos literatos y de muchos soñadores políticos, poco menos que en la región de la mitología ó de la fábula".
Bon exemple de la formalització in visu, aquesta imatge mental andorrana, des d'un punt de vista fenomenològic, podria ser considerada com la més certa que es podia trobar en aquells anys. Però d'aquesta imatge en participaven també, en aquell final de segle, en convergir amb la dels cantons suïssos, altres indrets de Catalunya, que tenien en comú el fet que se suposava que eren muntanyencs i allunyats de les grans ciutats. Aquest és l’objecte d’estudi del següent apartat.
7. 4. 3 - La Suïssa catalana
Un dels models de l'època contemporània per construir-se la imatge dels territoris muntanyosos va ser Suïssa, un estat molt mal conegut, i per tant propens a ser idealitzat. Com diu Serge Briffaud, la imatge cultural de la muntanya que es feren els segles XVII i, especialment, XVIII es va projectar en primer lloc sobre els Alps i serà aquest model alpí el que marcarà profundament la descoberta del Pirineu. Hem d'esmentar, també, el fet que els Alps no només foren vistos com el "temple of sublimity", sinó que "(...) they were also the seat of virtue". Estètica i ètica anaven junts des de bon principi i aquest tòpic acabà aterrant a Catalunya. En aquest entrellat, des del segle XVIII, com hem vist en algun dels textos que hem citat més enrere, els habitants dels cantons suïssos varen ser representats en tant que demòcrates d'una natura primitiva; foren tot allò que l'Europa de les Llums no era. Entre altres coses, un país lliure. Segons Simon Schama, el text fundador del mite helvètic de la llibertat va ser el Die Alpen d'Albrecht von Haller, publicat l’any 1732.
Model del sublim, i model social, els Alps i Suïssa s'estenen per Europa i serveixen d’original per formalitzar certes parts del medi ambient elevat. En un altre lloc ja hem vist com Chantreau, l'any 1793, no tenia altre model per parlar de Montserrat que el de les geleres suïsses. Doncs bé, l'any 1813, Picot de Lapeyrouse utilitzava també com a punts de referència de les seves comparacions botàniques els Alps i l'estat helvètic. El títol del treball de Ramond (1789) ja resulta revelador: Observations faites dans les Pyrénées, pour servir de suite a des observations sur les Alpes, insérés dans une traduction des lettres de W. Coxe, sur la Suisse. Aquest model era força estès i comú entre els viatgers i científics estrangers, com es veu en el viatge de Richard Ford. En canvi, va arribar una mica més tard als escriptors d'aquesta banda del Pirineu.
L'any 1842 Sans Cadet comparava Andorra amb els cantons suïssos amb unes clares intencions polítiques, perquè per a ell representava "(...) un phénomène digne de remarque et de l'attention du moraliste et du politique". I és que aquest poble tan hospitalari estava a recer de les malalties provocades per la modernitat:
"La plupart des maladies causées par des affections morales leur sont inconnues. Ils sont également à l'abri des maladies que le vice et la corruption entretiennent dans le reste de l'Europe".
El mateix trobem en el cas de L-M. de Parrella, de qui també hem parlat. El diccionari geogràfic universal pintoresc que es va publicar a Barcelona l'any 1845 reconeixia que ja aleshores Suïssa atreia molts estrangers a causa de la seva bellesa. Ara bé, el diccionari s'entreté fonamentalment a parlar de les geleres,
"(...) enormes masas de hielo llamadas ventisqueros cubren las rocas, y las cimas resplandecientes de mil colores con los rayos del sol presentan los espectáculos mas magníficos" .
A banda d'aquests precedents, serà a la segona meitat del segle XIX que aquest tòpic es començarà a utilitzar de forma més o menys recurrent entre les élites catalanes. Manel Arnús ho farà l'any 1853 per ressaltar la bellesa del seu balneari de la Puda:
"Otros puntos igualmente de una belleza natural y de una grandiosidad indefinible, muy parecidos á los sorprendentes y encantadores cuadros de la Suiza, ofrecen al que toma baños en la Puda variados y deliciosos paseos".
Cornet i Mas l'utilitzarà per ressaltar la bellesa d'un Montserrat on vol que la gent hi vagi a passar -com a mínim- tres dies. D'aquesta manera, el panorama que es veu en sortir de Monistrol, encara que no sigui mirant vers la muntanya, "(...) solo puede compararse con los bellos paisajes de Suiza". Francesc de P. Fors de Casamayor també compararà Montserrat amb el model suís:
"(...) trepemos por aquellas largas y casi rectas escaleras que asemejan los bellos montes de los Alpes y de los Apeninos, hasta la desierta ermita donde moraron en paz hombres de corazon sencillo y santo (...)".
L'aplicació de la imatge suïssa al Pirineu sembla més comprensible que no el seu ús per parlar de Montserrat, però el fet que fos en aquest indret on primer s'utilitzà resulta molt revelador de la manera com funcionaven aquests tòpics. La imatge de la nostra muntanya era comparada i construïda amb una imatge alpina més suposada que no pas real. El fet que aquesta "projecció" tingués lloc a Montserrat abans que al Pirineu ens deixa veure que la natura ecosimbòlica de la muntanya no es pot resumir només en una preponderància del costat físicoecològic. En el sentit montserratí que ens interessa, resulta molt interessant la qualificació que la Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat (1896) dóna a Igualada vista des de Sant Jeroni: "(...) la deliciosa Igualada, ó sea la Suiza catalana (...)". En aquest cas no sembla que el text es referís a una qüestió històrico-patriòtica com la que explica la llegenda de Guillem Tell, que en el nostre cas faria referència a la resistència contra l'exèrcit napoleònic. Com tampoc no ho sembla el que deia, l'any 1890, un personatge com Josep Coroleu quan escrivia que,
"En la Segarra hi veurém una successió de serras que semblan una serie de grahons que'ls titans haguessen fet pera escalar lo cel, y timbas y fondaladas, y torrents que bramulan escumejant per poch que dure l'oratge, y masías y ermitas edificadas en paratges tan enlayrats que'l viatger los creu inaccessibles. No cal pas anar á Suissa ni á Escocia pera trobar una Naturalesa esquerpa y grandiosa ab tota la sublimitat que tenen sos grans pahisatges quan no'ls ha modificat la industria del home".
Després d'aquest primer moment de "confusió", el model alpí coincidirà amb un model estètic basat en el verd i la humitat. Víctor Balaguer, l'any 1868, aplicava aquest model a la Cerdanya i terres dels voltants, "(...) aquellas comarcas llenas de atractivos, de delicias y de encantos", que havia visitat anteriorment. Després d'aquest contacte amb les terres cerdanes, Balaguer va visitar Suïssa i això el dugué a escriure:
"No tiene, no, la Suiza valles mas hermosos, ni brisas mas suaves, ni clima mas sano, ni sitios mas pintorescos, ni mas bellos horizontes, ni montañas mas románticas, ni puestas de sol mas espléndidas".
El model alpí servirà per descodificar bona part del Pirineu, començant per la Vall d'Aran. Sobre aquest punt, un primer autor que caldria comentar és Josep Pleyan de Porta, publicista que parla de les terres immediatament al nord d'Espot com d'una "verdadera Suiza" i de la Vall d'Aran com d'una "pequeña Suiza".
En el mateix sentit, un altre autor que parla de la Vall en termes molt interessants és Manuel Márquez Pérez de Aguiar quan diu:
"Tan simpático como la Suiza, tan alegre como Italia, tan imponente como los inmensos y accidentados bosques de América y tan variado en clima como toda la península ibérica, existe en el fondo de una de las mas atrevidas y peligrosas montañas del Pirineo, una comarca que por aquella parte separa á España de Francia conocida por: El Valle de Arán"
La Vall d'Aran que presenta Manuel Márquez és una vall coberta d'herbes remeires i flors, trencada per muntanyes amb arbres productius i agradables, una vall sense edificis històrics ni establiments termals comparables a les termes de Tarragona, Mérida, Toledo, Sevilla, Córdoba o Granada. Però sí que,
"(...) las ruinas de muchas torres almenadas encontradas á cada paso, hablan al corazon del viagero, diciéndole, que, debajo de aquellos venerables restos, perecieron millares de araneses, que batiéndose en noble y heróica lid, vertían su sangre en aras de su libertad y de su honra".
Totes aquestes torres i runes recorden "(...) que el pueblo aranés gozó algún dia de grandes privilegios que supo ganar, porque no se dejó vender por nada ni por nadie". Tampoc l'Aran no s'ha corromput,
"No tenemos noticias de robos y asesinatos. La gitanería no ha podido establecerse en aquel páis".
En Márquez se salta del paisatge a la societat idíl·lica premoderna amb una facilitat quasi "natural". Per això el paisatge esdevé en el nostre autor una cosa bella a reclamar per al nostre país i a desenvolupar en un sentit